dimecres, 11 de novembre de 2015

Ratpenat


Ahir, transitant per la via verda, passada la població de Xerta (Baix Ebre), a la sortida d'un dels túnels il·luminats vaig trobar un gran ratpenat mort, del qual no sé determinar ni l'espècie, ni els motius de la seva mort.
L'exemplar era un mascle adult d'uns trenta centímetres d'envergadura alar. En un dels orificis nasals i a la part dreta de la boca presentava unes protuberàncies que no feien gaire bona pinta i  que possiblement fossin el motiu de la seva mort.



Fins al moment només havia vist amb deteniment ratpenats del gènere Pipistrelus, molt petits i nombrosos per aquest indret que solen agrupar-se en petites esquerdes de les cases o les roques, sota l'escorça d'arbres morts o en caixes refugi.

Els ratpenats són espècies estrictament protegides que consumeixen centenars d'insectes cada nit. L'ús indiscriminat d'insecticides, les tales d'arbres autòctons i els incendis forestals són les principals amenaces per a les espècies de Quiròpters.

Upupa epops

La Pu-put o Put-put (Upupa epops) viu entre nosaltres, solem adonar-nos d'elles quan ja estan en ple vol, moment en què les ratlles blanques i negres de les ales i la cua són més vistoses. La veiem en un gran nombre d'ambients ruderals; zones obertes, hortes i boscs. 
Pu-put (Upupa epops)
Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant amb el seu característic bec; llarg, prim i corbat. Un bec adaptat a capturar erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes entre herbes i terres toves.  

Una altra característica és la seva cridanera cresta de plomes amb les puntes negres, que pot obrir i tancar.
Pu-put (Upupa epops)
Aquest ocell nidifica en cavitats d'arbres vells, marges o alguna caseta de camp. Es considera un ocell migratori, a la tardor migra i se'n va cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. Tot i així, cada cop és més habitual trobar-lo durant tot l'any a causa de les suaus temperatures hivernals dels últims anys.

dimarts, 10 de novembre de 2015

Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.
En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.
Argiope lobata
L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa
Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.
A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.
Sargantana roquera (Podarcis hispanica)
Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 

El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.
Bruel (Regulus ignicapillus)
Reietó (Regulus regulus)