ANEM A PESCAR SABOGUES

Fotografia cedida per Sebastià "veí d'Aldover"

Corria l'any 63 al moment d'aquesta fotografia, era un dia assolellat com qualsevol altre de principis de Primavera, moment en el que hem vaig decidir per agafar els rems, la xarxa i el cante ple d'aigua per anar a pescar. Jo no tenia barca de propietat, així que com sempre l'hi demanava a Pepet que hem deixés la seva, ell sempre m'he la deixava de bon grat. Vaig desamarrar i tant aviat vaig haver sortit de la remulla vaig començar a remar riu amunt fins una zona d'aigües tranquil·les que encara hi ha un poc més amunt de lo Pou, una petita illa al bell mig del riu. Mentre anava voltant amb la barca la xarxa es desplegava, llavors un cop tota dins l'aigua i pràcticament tancada, agarrava el rem i colpejava l'aigua espantant els peixos que hi poguessin haver per que es quedessin atrapats a la ret, desprès tot seguit la recollia amb la captura; Llisses, Tenques i les saboroses Sabogues que entraven riu amunt creuant el delta des del mar. Aquella tarda en total vaig fer 43 captures. Un cop començà a fosquejar i acompanyat per l'esplèndid cant dels rossinyols, hem vaig dirigir corrent avall fins els amarradors, per lligar la barca al mateix lloc d’on la vaig agarrar.

Que jo recordi als amarradors que hi havia al final del galatxo, sempre estaven aquelles quatre barques; la de Pepet, la del vell artiller, la de Pedro de Siè i  la de Jordi de la Figues. Totes quatre s'utilitzaven per anar a pescar, Exceptuant la de Quico de Siè que en ocasions també portava gent fins l'altra bora de riu. Quico tenia arrendat un petit hort no molt lluny de la barca i quan la gent el necessitava el cridaven...

- Quicooo.

Llavors ell responia...

- Ya voy.

Ell llavors anava fins la barca i els passava fins l'altra banda. 

En algunes ocasions quan no tenia ganes de que el maregessin se li ocorria dir..

- Que no voy.

Fins que un dia, no recordo qui, va pensar que ja en parlaríem d'això que responia en ocasions, i un dels dies en els que no va voler anar, Aquell agosarat amb el falçó a les mans va tallar un braçat de canyes seques, les hi va tirar dins la barca i li va prendre foc, llavors ell mateix va cridar...

- Quicooo, que se't crema la barca.

Hi ha Quico no l'hi va tocar cap més remei que anar corrents fins la barca a sufocar aquell foc intencionat. Malgrat tot, l’incident no va passar d’aquell dia.

Alguns d'aquells Estius no calia cap barca per creuar el riu, els Estius més secs i calorosos, quant el cabal de l'Ebre era molt minso, tot just al final de la platja fluvial d'Aldover es creava un estret pas arquejat on es podia travessar a peu amb l'aigua pels genolls. El meu avi m'explicava que en temps passats hi havia ocasions que podien passar els carros i tot, devia de ser sorprenent veure com un carro estirat pel macho creuava el nostre estimat riu Ebre.