Jo també era traginer.

Vaig néixer a la localitat d'Aldover entre els llençols de casa meva cap al 1941, hem recordo de quant tenia entre 10 i 12 anys, llavors ja acompanyava al meu pare en els viatges cap a Vallderroures a per 12 bots de vi.

Ens despertàvem aviat, cap a les tres del matí per preparar els tracalets, la egua i el carro que ens acompanyaria, desprès de tenir-ho tot ben llest empreníem un llarg trajecte de 12 hores per aquells camins pedregosos on el carro no parava de grinyolar, en els quals només hi havia tres fonts en les que podíem abeurar l'animal; paràvem, l'hi trèiem el morral i calmava la seva set al mateix moment en el que descansava, tot seguit tornàvem a emprendre el tortuós camí. Nosaltres dinàvem al carro, asseguts damunt d'aquells bots fets de les pells dels corders cosits per tots els extrems, les costures plenes de pega per a que no s'hens escapes n'hi una gota d'aquells 60 litres de vi que n'hi cabien. A la carmanyola sempre els odiosos llegums que els acompanyàvem amb un rosegó de pa, i per beure aquell apreciat vi de la Franja o el de la Terra Alta.

Un cop arribàvem a Vallderroures, més o menys cap a les 4 de la tarda, ens afanyàvem per adquirir els 720 litres de vi per poder dirigir-nos cap a la fonda on ens esperava un bon àpat,

-llavors si que es menjava bé!!

Una bona peça de caça; conil, llebre o perdiu amb el seu acompanyament, i tot seguit un poc de descans per poder aixecar-nos d'hora i emprendre el llarg trajecte de 12 hores que durava la tornada. En ocasions tant sols anàvem fins Prat de Compte o la majestuosa cooperativa del Pinell de Brai, llavors el viatge tant sols durava 6 hores i amb un sol dia portàvem el vi fins a casa.

Un dels cops en el que acompanyava al pare ens van aturar dos homes vestits de verd amb el barret negre molt lluent i estrambòtic, els guàrdies anaven uniformats, llavors sense més ni més ens van preguntar  d'on veníem ,on anàvem i que portàvem, ens van revoldre tot el contingut del carro, i al no trobar res el meu pare encara els va donar unes monedes per a que se'n anessin tal com havien vingut. LLavors uns kilòmetres més enllà el meu pare hem va explicar que en ocasions els traginers també hens dedicàvem al estraperlo, amagant la farina i l'oli dintre d'uns bots més petits, que els introduíem en els bots del vi per poder-los vendre evadint impostos i poder fer més rentable el viatge.

La vida canvia ràpidament, el que ahir ens costava dos dies, avui o fem amb tant sols tres o quatre hores. Els carros ja formen part del passat, on la majoria d'ells s'han podrit al ras i els pocs que queden no trigaran en acabar-se de podrir, exepte aquells que els propietaris encara els fan servir.