Una bona gestió, Un bon futur.

Jardí de bons endreços: Land Life Week: Quantes vegades no he desitjat ser propietària d'un trosset de territori, un trosset prou generós com per a poder-hi desenvolupar accions de...

Interpretant rastres. El Teixó

El teixó (Meles meles) és un dels mamífers salvatges més grans que habiten en els nostres boscos, normalment en boscos d'arbres caducifolis amb terrenys tous on poder excavar els seus caus, és un animal molt esquiu i de costums nocturns on ara per ara i després de molt temps torna a baixar al bosc de ribera d'Aldover en busca d'aliment. 

Les seves petjades el delaten. 

Fa uns dies mentre passejava pel sender del bosc de ribera vaig poder observar aquestes i altres petjades. I la veritat es que em va sorprendre, feia temps que no n'observava cap rastre d'aquest esplèndid mamífer omnívor de la família dels mustèlids. Ja fa molt temps que havien desaparegut les teixoneres (caus de teixons) que estaven prop del bosc de ribera d'Aldover. La principal causa va ser la desmesurada pressió humana, els teixons no suposen cap amenaça per als humans ni per cap animal domèstic, més aviat fugen de nosaltres. Viuen en comunitat i el cau va passant de generació en generació fins que son foragitats. 

Una veritable llàstima. 

Però pel que sembla poc a poc tornen a vagar pel bosc i la riba del riu.

Qui sap quant una parella podran tornar a establir un nou refugi per treure endavant la seva descendència en aquest paratge que no deixa indiferent a ningú. 

Esperem que sigui aviat.

L'esquirol vermell al bosc de ribera

L' esquirol vermell comú o europeu (Sciurus vulgaris) és un rosegador de costums arborícoles que es troba a Europa i al nord d'Àsia. És un animal de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent la cua.

Aquests animalons d'aparença simpàtica són uns autèntics acròbates. Per un esquirol, les branques dels arbres són camins en l'aire.

Proveïts d'unes potes curtes però fortes i amb les ungles corbes i punxegudes s'arrapa a l'escorça dels arbres. 
La cua també te un paper important ja que l'ajuda a mantenir l'equilibri quan corre, salta o canvia de direcció.
La bona vista li permet calcular bé les distàncies al saltar.

Acostumen a viure en boscos de coníferes entre les que es troben els pins, on molt sovint les pinyes rosegades delaten la seva presència. 
Per aquestes terres als esquirols els associem més a pinedes, però en ocasions, sobretot al principi de primavera o en temps de més sequera se les pot veure corretejant amunt i avall per boscos d'arbres caducifolis de ribera (entre freixes, salses...). I en aquest cas també poden ser rastrejades per les petjades que deixen al fang de la riba del riu.

Pinyes rosegades per
un esquirol vermell

Petjades d'esquirol vermell

L'illa d'Audí gran

El passat dia 23 de setembre barem fer una excursió amb kayaks fins l'illa d'Audí gran, l'objectiu va ser el de visitar les seves llacunes i el galatxo que la travessa. 

Una de les llacunes de l'illa d'Audí gran

El punt de partida va ser la platja fluvial d'Aldover on hi sortirem sobre les 9:00 h. El matí durant aquell dia era molt tranquil, el cel estava lleugerament ennuvolat, però sense perill de pluja. 
El trajecte fins l'illa d'Audí sortint de la platja fluvial no és gaire llarg, uns 5.5 Km de distància els quals aprofitant el corrent i sense remar gaire es poden fer en un període de temps relativament curt, més o menys una hora. Una altra qüestió es el tornar, ja que el petit tram que separa els dos embarcadors de les poblacions de Bitem i Aldover hi ha un corrent bastant ràpit. 

Galatxo de l'illa d'Audí gran

Un cop varem arribar a l'illa ens endinsarem a les llacunes i el seu preciós galatxo, un indret declarat reserva de fauna salvatge on pràcticament no hi entra ningú. L'aigua del galatxo tot i que gairebé no es mou, és del tot clara i fresca degut al ombreig dels arbres de les seves ribes. En aquesta època (final de l'Estiu) les algues ja han envaït la totalitat de la superfície aquàtica de l'estret galatxo on el gram i altres plantes hi creixen per sobre el qual fa un efecte estrany on sembla que remis per damunt el terra.

El bosc en les ribes de l'interior del galatxo està constituït principalment per salzes blancs (Salix alba) i Àlbers (Populus alba) on esporàdicament hi creixen pollancres (Populus nigra) i tamarius (genere Tamarix) i entre ells hi creixen les plantes enfiladisses, els esbarzers (genere Rubus) i el lligabosc. 
En les llacunes apareixen densos canyissars envoltats per un bosc frondós on s'hi poden observar algunes de les espècies vegetals al·lòctones més destacades d'aquest tram; l'Auró negundo (Acer negundo) el qual cada cop fa més acte de presència, i el Taro del brasil (Xanthosoma violaceum) una planta recent en aquest territori que amb el seu ràpid creixement i ombreig excessiu, va aclarint l'espès canyissar.

Bernat pescaire (Ardea cinerea)

La fauna que hi podem observar es sobretot ornítica; Els blauets (Alcebo atthis) son molt comuns durant tot l'any, el seu color blau lluent i els crits estridents mentre volen a ras d'aigua els delaten, diferents tipus d'agrons i martinets poden ser observats entre canyissars, caminant per damunt de les algues a la recerca d'aliment o amb un posat immòbil al cap damunt d'alguna branca, en ocasions es pot observar l'arpella vulgar (Circus aeroginosus) sortint del bosc o sobrevolant-lo. 
La varietat d'aus es extensíssima! 

La ictiofauna també és molt present en tot el trajecte, avançant amb el kayak per damunt les algues, de tant en tant ens sorprèn el sobtat moviment d'alguna que altra carpa de grans dimensions, les quals t'acaben esquitxa'n, els salts de les llises que fugen en grups, i esporadicament es poden veure els silurs, aquestes actuals bèsties que estan al cap damunt de la cadena alimentaria, de cos allargat i fosc amb un gran cap, son els monstres del riu, alguns amb unes longituds que superen els 2,5 m els quals passen tranquil·lament pel costat del kayak sense fer-ne cas.

Esfinx de calavera

L'esfinx de calavera (Acherontis atropos) o papallona de la mort, una innocent papallona amb mala reputació.

Eruga de l'esfinx de calavera
(Acherontis atropos)

El nom de la família (esfíngids) va ser donat per la postura que adopten les erugues quan estan quietes, ja que aixequen el cap de tal manera que recorden un esfinx mitològica. Però el nom de l’espècie (atropos) fa referència a una de les tres fades que en la mitologia grega repres

entaven la mort. En moltes creences de diferents èpoques i cultures, l’aparició d’aquesta innocent papallona simbolitzava mala sort i fins i tot era un presagi d’arribada de la mort.

Esfinx de calavera
(Acherontis atropos)

Com és?

L’adult es caracteritza per tenir en el dors negrós un dibuix de color groc que imita el d’una calavera, i per això rep el nom popular de papallona de la mort. Són de mida gran (8 a 12 cm), de colors marronosos i ocres. Tenen les ales anteriors estretes i les posteriors més petites i arrodonides. L’eruga, que rep el nom popular de pedraferit de les patateres, és inconfusible per l’apèndix en forma de corn a l’extrem del cos. Són de mida molt gran i poden arribar a uns 15 a 20 centímetres, de colors vius verdosos amb ratlles transversals grogues o bé de tons marronosos.

Com es desenvolupa?

La papallona de la mort sofreix grans canvis en la forma del cos al llarg de la seva vida. De l’ou neix una eruga, la qual per a créixer necessita fer una sèrie de mudes fins a arribar a la grandària màxima, que és quan s’amaga sota terra, on fa la crisàlide, i en aquest estat passa tot l’hivern fins que a la primavera, amb el bon temps, naixerà la papallona adulta que coneixem. La femella pondrà els ous sobre la planta nutrícia on les erugues menjaran i creixeran i tornaran a iniciar el cicle.

On viu?

Les papallones de la família dels esfíngids reuneixen prop de 1.500 espècies, són molt abundants al tròpic com Àfrica i sud-est asiàtic. Al nostre país se’n coneixen una vintena d’espècies. Són bones migradores, ja que travessen tota la mediterrània o tot Europa, de cap a cap. De l’Àfrica, cada any volen cap al nord i així les podem començar a veure pels nostres conreus als mesos de maig i juny; algunes d’elles, però, s’estableixen i hivernen a casa nostra.

Què menja?

L’eruga és una gran devoradora de les plantes de la patata, de l’albergínia, dels tomàquets, etc. Els adults gairebé no mengen, es mantenen vius xuclant la substància ensucrada del nèctar de les flors amb una trompa molt llarga que tenen enrotllada en espiral i que s’anomena espiritrompa, però el seu aliment preferit és la mel de les abelles, de la qual poden arribar a engolir més de 50 grams al dia. Algunes s’han trobat mortes en l’interior de les bresques. Quan xuclen nèctar, van de flor en flor, i ajuden que les plantes es reprodueixin.

Com viu?

A la posta de sol la papallona adulta comença la seva activitat, que dura tota la nit. Amb la sortida del sol atura l’activitat i roman quieta en el seu amagatall. Per defensar-se dels seus depredadors, i sempre que se sent molestada, emet un so com si fos un crit o xiulet, donat en projectar aire per l’espiritrompa. Aquest so fa sentir esgarrifances a qui el sent. Tant l’eruga com l’adult són del tot inofensives, encara que, com abans hem dit, en llegendes antigues han estat considerades com un mal presagi en ser vistes.

Xanthosoma violaceums a l'Ebre

Xanthosoma violaceums, Orella d'elefant, Melonga morada, Taro del Brasil, Blue taro, Alocasia violácea, Oreja de Elefante, Xanthosoma violacée, Purplestem taro, Taro violet, Arum nigrum, Blue tannia...

Ja fa temps que vaig observant el taro del Brasil.

Mentre navego l'Ebre amb el kayak, se m'oblida de en quin país estic remant; taros del brasil, cargols poma, cloïsses asiàtiques, musclos zebrats, aurons negundos, crancs americans, falgueres aquàtiques, silurs, gambúsies, cotorres de cramer.... !!!

Gairebé res el mosaic de biodiversitat que podem arribar a gaudir. 

El primer cop que vaig veure el taro del brasil va ser flotant al bell mig del riu. 
Aquesta planta pertany a la família de les Araceae i el seu origen es troba en el Brasil. Planta herbàcia de creixement ràpid que pot arribar gairebé als dos metres i mig d'altura, les flors de color una miqueta groc tenen forma cònica, típica de les plantes d'aquesta família, la floració apareix en l'estiu i quan madura apareixen baies de color vermell. Les fulles tenen forma de cor amb els nervis ben marcats, de grans dimencions, se sostenen en grans tiges cilíndriques molt carnoses. Els pecíols i els marges de la fulla tenen una coloració  violeta. Es reprodueix fàcilment pels corms, per les arrels gruixudes.

És una planta que es conrea molt a les regions tropicals d'Amèrica Central per a consum dels corms, rics en midó, calci i ferro. Però atenció amb la saba d'aquesta planta!!! pot provocar alguna reacció al·lèrgica, pel que s'aconsella anar amb compte en la seva manipulació. 

La podem trobar al tram del riu Ebre que va des de Tivenys fins Deltebre. Sembla ser que a Tivenys, en concret a l'embarcador la varen plantar perquè els semblava visualment enriquidora per a la vista, i ara per ara quasi res la empastrada que ja n'hi ha. No se del cert si aquest es l'origen, però el que si està clar és que més amunt d'aquest embarcador no en trobem cap (almenys fins Flix).