Corretjoles i altres enfiladises

Marques que deixa una enfiladissa 
en el tronc d'un àlber "Populus alba" 
quan aquest encara és un exemplar jove.

Us heu fixat mai amb les marques i ferides dels arbres del vostre bosc? 
Us heu preguntat mai qui o que les ha pogut provocar? 
Però la veritable qüestió és, si algun cop us havíeu fixat amb les plantes enfiladisses del vostre bosc?

En un bosc de ribera ben desenvolupat no hi poden faltar les plantes enfiladisses. 
Aquestes plantes comencen a créixer a la part més baixa del bosc, el que anomenem formalment com a sotabosc. Són unes plantes que creixen ràpidament enfilant-se per qualsevol altre tipus de planta, fins hi tot entre si mateixes, sempre intentant captar el màxim de llum solar. Una formidable adaptació al medi que els proporciona un major nombre d'oportunitats per aconseguir el seu complet cicle vital.

Com hem dit; les enfiladisses formen part del sotabosc i sense ell el bosc no gaudiria de tot el seu esplendor.
Per posar-nos en context explicaré que en aquest tram del riu Ebre i en un període relativament curt "uns vint anys" el bosc de ribera a envaït la totalitat de les seves platges a causa del desmesurat control del cabal de les seves aigües. En algunes zones trobem unes franges de bosc de ribera ben desenvolupat, amb arbres adults i voluminosos que ombregen el sotabosc mitigant les temperatures més extremes. 
El sotabosc el constitueixen sobretot altres arbres de petita estatura com freixes del gènere fraxinus, àlbers "Populus alba"... arbusts com els esbarzers del gènere Rubus, alocs "Vitex agnus castus", tamarits del gènere Tamarix... entre aquests i altres sempre trobem les plantes enfiladisses que lliguen el bosc. L'entramat d'aquestes lianes proporciona al bosc d'un millor equilibri de l'ecosistema, i també aliment i refugi segur per una innumerable llista d'éssers vius. 
El lligabosc, corretjoles i altres plantes enfiladisses típiques d'aquests indrets humits competeixen entre elles com ja hem dit per rebre la màxima llum possible. Altres enfiladisses més pròpies d'indrets secs com esparregueres i arítjols també tenen un lloc entre l'espès entramat d'aquest bosc.

Flor de la corretjola 

"Convolvulus arvensis"

Les corretjoles que més comunament trobarem en aquesta zona són;

• La Corretjola "Convolvulus arvensis" De petites dimensions i amb les flors de color rosat.

• La corretjola Blanca "Calystegia sepium" Molt fàcil d'identificar quant floreix, per les seves flors blanques en forma d'embut.

Flor de la Corretjola Blanca 
"Calystegia sepium" 

• La corretjola borda "Cynanchum acutum" Molt semblant a la corretjola blanca, però amb flors més petites de cinc pètals.

Fulles de la
 Corretjola Blanca 
"Calystegia sepium"

Detall de les flors de la 
Corretjola borda "Cynanchum acutum"

Fulles i flors de
la Corretjola borda 
"Cynanchum acutum"

Tot i que els esbarzers i les esbarzeroles no són unes plantes purament enfiladisses, sí que les inclourem en aquest llistat de plantes que s'enfilen, ja que en nombrosos indrets del bosc hi ha presència d'aquests arbusts que aconsegueixen enfilar-se pels troncs dels àlbers "Populus alba" a unes alçades considerables que van dels 3 als 5 metres, dotant al bosc d'una franja infranquejable que dona refugi a una gran quantitat d'ocells com el rossinyol comú "Luscinia megarhynchos" el qual fa el niu entre l'entramat de les seves branques, espines i fulles. 

• l'Esbarzerola "Rubus caesius" està molt estesa en alguns trams del sotabosc on encatifa la superfície del sòl.

• l'Esbarzer "Rubus ulmifolius" pot formar bardisses impenetrables de branques espinoses que donen refugi a un ampli ventall de fauna, sobretot ocells que nidifiquen entre el seu entramat de branques. També cal mencionar el saborosos que estan els seus fruïts; les mores, que maduren entre els mesos de juliol i agost.

Fulla d'esbarzer "Rubus ulmifolius"

Fulla d'esbarzerola "Rubus caesius"

D'heura "Hereda helix" no en trobarem al tram del bosc de ribera d'Aldover, però en altres indrets riberencs propers és molt abundant.

Heura 
"Hereda helix"

• L'heura "Hereda helix" és una liana que s'enganxa amb l'ajut de petites arrels als troncs dels arbres, en pedres i en parets, les qual poden aconseguir dimensions considerables. Les seves baies no són comestibles per la seva toxicitat tot i que un gran nombre d'ocells se'n alimenten. 

El que sí trobem són altres plantes enfiladisses més pròpies d'ambients eixuts com l'aritjol "Smilax aspera" i l'esparreguera "Asparagus acutifolius".

• L'arítjol "Smilax aspera" és una enfiladissa de fulla perenne que s'enfila fins el més alt dels arbres. Les tiges d'aquestes plantes estan proveïdes d'espines igual que el dors de les seves fulles. Les seves baies no comestibles maduren cap a la tardor, on diferents tipus d'ocells se'n alimenten, entre ells, els tallarols, i he de destacar-ne dos que sempre tenim ocasió d'observar; el tallarol capnegre "Sylvia melanocephala" i el tallarol de casquet "Sylvia atricapilla".

Fulles de l'arítjol 

"Smilax aspera"

Fruits de l'arítjol
 "Smilax aspera"

Fulles d'esparreguera
 "Asparagus acutifolius"

• L'esparreguera "Asparagus acutifolius" és un arbust poc robust amb fulles petites i punxegudes les quals són utilitzades per les Mallerengues blaves "Cyanistes/Parus Caeruleus" com a matèria primera per la fabricació del seu niu. A la primavera en surten els seus famosos brots comestibles; els espàrrecs.

Per una altra banda, dues de les enfiladisses menys abundants i per tant menys conegudes localment en aquesta zona són la dolçamara "Solanum dulcamara" i El lligabosc etrusc o mareselva "Lonicera etrusca".

Fulles de la dolçamara 
"Solanum dulcamara"

Flors de la dolçamara 
"Solanum dulcamara"

• La dolçamara "Solanum dulcamara" és una planta enfiladissa que pot mesurar fins 3 metres d'alçada, perenne que floreix a principis d'estiu, nativa d'Europa i Àsia.         La Dolçamara es fa servir com a planta medicinal per afeccions de la pell i al·lèrgies de l'herpes. La tija o l'arrel és utilitzada per fer infusions, les fulles es digereixen pures, no és poden posar en aigua calenta perquè perden tot el seu valor curatiu. Tot i això s'ha de ser prudent ja que és una planta poc segura, la informació terapèutica quant a dosis i descripcions pot portar problemes i/o efectes secundaris si una persona es tracta sense tenir els coneixements suficients per interpretar-la.

• El lligabosc etrusc o mareselva "Lonicera etrusca" és un arbust lianoide caducifoli, robust, amb tiges fins a 3 metres d'alçada autòctona del Sur d'Europa. Encara que no està en perill, el seu habitat si s'ha vist influït per altres espècies invasores. A la Península Ibèrica la planta "Lonicera japonica" originaria del Japó, cultivada per als jardins a arribat a naturalitzar-se en amplies zones arribant a substituir al lligabosc etrusc, per aquest fet ha aquesta espècie forània se la catalogat d'invasora.

Flors del lligabosc etrusc "Lonicera etrusca"

lligabosc etrusc"Lonicera etrusca"

Per últim i malauradament també tenim enfiladisses invasores que esdevenen veritables plagues com el miraguà de jardí "Araujia sericifera".

el miraguà de jardí
"Araujia sericifera"

• el miraguà de jardí "Araujia sericifera" és una planta nativa d'Amèrica del Sud, introduïda a Europa i altres llocs com a planta ornamental, actualment és considera una planta nociva per a l'agricultura i els ecosistemes riberencs.       És una liana que pot superar els 6 m de llarg. Si es trenca alguna part de la planta exsuda una substància lletosa. Els seus fruits són grans tavelles de 8 a 10 cm de llargada que contenen nombroses llavors negres. Com que és una liana de creixement ràpid competeix amb els arbres i els pot perjudicar i asfixiar per estrangulament.

  

  Estrangulament d'un alber populus alba causat pel miraguà de jardí Araujia sericifera