Un riu que agonitza

Últimament quan surto de passeig amb el caiac no m'acabo de trobar a gust, ni amb el riu, ni en les precàries i escasses polítiques de conservació que es porten a terme en molts trams d'aquesta pell verda que creua les terres de l'Ebre, i que suposadament, sota l'etiqueta de Reserva de la Biosfera, ens ha de portar prosperitat.

Hi ha dies que no aconsegueixo esbrinar si l'Ebre està mig ple o mig vuit, on de sobte i durant períodes relativament curts, de tan sols unes hores, el riu ofereix uns cabdals que fan agonitzar el mateix riu, igual com agonitzen els peixos que queden varats als galatxos.

Sí, el desmesurat control de les aigües dels rius són un sacrilegi a la vida, igual com ho poden ser les espècies invasores que furulen impunement, i tant és que siguin silurs o taros, gambúsies o negundos, cloïsses asiàtiques o tortugues d'orelles grogues.

Crec i veig que la majoria de municipis passen olímpicament de qualsevol bona gestió dels residus urbans que en temps anteriors es llançaven a la riba del riu, de les espècies exòtiques que posen en perill un creixement turístic de qualitat o de la correcta gestió de la depuració de les aigües del clavegueram.
Tot plegat, guarint-se sota una hipòcrita cuirassa de desconeixença intencionada.

Per no haver-hi, no hi ha ni un control de les embarcacions que pugen i baixen (almenys al tram de l'Ebre català) ni un control sobre els pescadors que tallen els arbres que els molesten i/o embruten com els ve de gust...

Centenars de milers d'euros gastats intentant "inútilment" dragar un riu, i no hi ha hagut pebrots de netejar les ribes d'una innumerable quantitat de ferralla, plàstics, vidres, bateries, vehicles, electrodomèstics, runes...

Potser, per salut, hauré de començar a replantejar-me les meves sortides fluvials cap a un nivell més precari, el de mirar i no veure més enllà d'aquesta exuberant vegetació que tot ho tapa i que a tots ens agrada tant veure.