Sangonera

La majoria, tan sols de llegir el nom o al veure aquest animaló, pensaran el repugnant que pot arribar a ser aquest esser viu, tant sols per no saber-ne res més i pels seus hàbits alimentaris. Per això, sempre cal aprendre i veure la part positiva de tot allò que ens pensem que no la té. Algunes sangoneres, com bé ja sabem, s'alimentes de la sang dels mamífers quan aquests són presents, quan no també poden alimentar-se de la sang d'amfibis i peixos. 

Sangonera
(Hirudo medicinalis)

Personalment no m'alarmo gens al veure una sangonera! Al contrari, trobo que cal fer una festa per la troballa. Una sangonera a l'Ebre és motiu d'alegria? Jo penso què sí! No se quantes n'haureu vist vosaltres en aquest tram del riu. Jo, en trenta-set anys és la primera que veig, i això que m'he estat mitja vida dins del riu escorcollant cada racó de les seves ribes, illes, galatxos i tolles.

Aquests animals, com els platihelmints, les nàiades i alguns altres escassos animals i plantes que en prous penes encara sobreviuen a les ribes de l'Ebre, són uns bons indicadors de la salut d'aquest i el seu bosc (Bioindicadors), donant un alè d'esperança a la biodiversitat de la zona. Tot i això, no s'ha d'abaixar la guàrdia, ja que recuperar determinades espècies és molt més complicat que fer-les desaparèixer.

Per canviar un poc la concepció que molts tenim sobre els hirudineits, més coneguts com a sangoneres que gairebé sempre són associades a la depredació de de la sang dels mamífers, cal dir que apareix l'anomenada hirudoteràpia que els projecta en un futur ja proper com animals amics de l'home en la seva carrera per la ciència.

La hirudoteràpia; una disciplina mèdica basada històricament en l'aplicació que tenien les sangoneres en les cultures antigues i, les dades recollides al llarg del seu estudi que revelen propietats mèdiques sense precedents.
Hirudo medicinalis es projecta com una nova reserva de coneixements i la seva aplicació la fa de gran demanda a tal punt que l'estem col·locant en perill d'extinció, fent que empreses es dediquin a la seva reproducció per a la venda a laboratoris de diversos països. 
Entre altres coses la seva saliva posseeix un anticoagulant natural que és estudiat per a la seva aplicació en el tractament de la malaltia tromboembòlica arterial i venosa en models experimentals. També ha estat avaluada en pacients amb angina inestable, en infarts aguts del miocardi tractats amb teràpia trombolítica, en pacients sotmesos a angioplàstia per prevenir la re-estenosi i com a prevenció de trombosi venosa profunda en cirurgia de maluc.

Sobre la mossegada de la sangonera, abans que res serenitat, el principal risc és el pànic.

Crec que no hi ha productes repel·lents. El més efectiu és no exposar la pell nua i portar roba tancada que no permeti al cuc lliscar dins.

Les espècies de sangonera no hematòfagues són molt més nombroses en individus i no totes les espècies hematòfagues poden alimentar-se de sang humana o perforar la pell humana. Les espècies no hematòfagues fugen de les persones quan les detecten, com fugen de la resta de depredadors.

El suc de llimona, la sal, l'alcohol, el mentol, l'orina i altres productes irritants les fan desprendre. Com amb àcars hematòfags (paparres), pot ser perillós arrencar-les i que alguna part de l'animal quedi en la ferida, el que pot causar una infecció. És recomanable acudir al metge, encara que l'animal ja s'hagi desprès. La quantitat de sang que absorbeix un animal no posa la vida d'un nen en perill. Com hem dit el principal risc és el pànic.

Hi ha poques evidències de transmissió de malalties per mossegada. La sangonera pot contenir paràsits en el seu tracte digestiu que la parasiten, però usualment no poden sobreviure en humans en aquest estat ni sent ingerits amb l'animal. Si la ferida es neteja correctament, no hi ha risc d'infecció. La ferida no fa mal i no hauria de ser rascada, ja que pot introduir infeccions.