Melanopsis tricarinata

Ja feia temps què tenia una espina clavada al bloc, i el motiu era el Melanopsis. Era com si en aquest bloc hi faltés alguna part essencial que no el deixava ser complet, ja que un bloc què mostra les singularitats de l'Ebre sempre serà incomplet, si no té, almenys, una entrada que parli del Melanopsis, un endemisme molt abundant d'aquest riu.

El Melanopsis (Melanopsis tricarinata) és un caragol aquàtic molt comú al tram baix de l'Ebre i un endemisme ibèric, concretament del llevant de la península Ibèrica. La distribució a Catalunya es limita al riu Ebre i als Ullals de Baltasar (Parc Natural del Delta de l'Ebre), a la resta del delta ha anat desapareixent a causa de l'assecament, l'extracció de llots i la cimentació d'alguns canals d'irrigació. A la Comunitat Valenciana és una espècie més generalitzada, s'estén per diversos rius, basses, fonts i altres punts d'aigua.

El seu Hàbitat al riu és molt variable, el trobem tant en aigües corrents com estancades, en indrets assolellats i també en ombries que forma el bosc de ribera, entre pedres, en platges de sorra, en indrets fangosos, entre algues, en tiges de plantes que estan en contacte amb l'aigua o en troncs submergits.

La seva alimentació és exclusivament d'origen vegetal.

La closca, sòlida, sol ser variable amb el color; marró, verda, grisa amb taques... mentre que el cos presenta una coloració grisenca. Els tres solcs i les respectives carenes, en alguns exemplars més marcades que en altres, li atorguen el seu nom; tricarinata (tri=tres carinata=carena).

Algunes fonts afirmen que l'espècie és vivípara, és a dir, no ponen ous ni fan ooteques, sinó que pareixen directament les cries d'una en una. Existeix una diferenciació entre sexes, tot i que no presenten dimorfisme sexual apreciable.

Aquest caragol sembla que sigui un d'aquells que no trobaria a faltar en un ecosistema fluvial, però el cas és que quan m'aproximo a un riu, i no trobo ni el Melanopsis, ni el Theodoxus, doncs és com si enyorés algun habitant característic. 
Espero no trobar-lo a faltar mai a l'Ebre.

El cranc ibèric del riu Estrets és autòcton?

Aquest matí m'he decidit per fer un passeig per un indret del Parc Natural dels Ports força concorregut; el Mas de la Franqueta (Horta de Sant Joan). En aquest indret, força bonic, constituit per frondoses pinedes hi transcorre el riu dels Estrets.

Un dels motius per aproximar-nos al riu Estrets, a part de passar una bona estona amb la família, era el de localitzar algun exemplar de cranc ibèric; un crustaci peninsular que fins fa ven poc es tenia tot el convenciment de què era autòcton.

Si consultem la Web, veurem molta informació sobre projectes de conservació sobre aquesta espècie, però entre tot aquest allau informació hi destaca una notícia del Diari de Girona que contradiu totes les altres; Un estudi del CSIC conclou que el cranc de riu autòcton és una espècie introduïda.

Avans d'accedir a la notícia ens posarem en antecedents; el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant, està amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong (Aphanomyces astaci), i per tan, prohibit de pescar i comercialitzar. 

El seu nínxol ecològic, principalment capçaleres de rius i rierols, l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu roig americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.

En l'actualitat el cranc de riu ibèric només es troba en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya. 

Cal dir què el riu Estrets tan sols trobem el cranc ibèric, i les poblacions més properes de cranc roig americà estan al mitja del riu Canaletes.

Cranc de riu ibèric Austropotamobius pallipes lusitanicus

La noticia del Diari de Girona ens explica: A principis d'aquest segle XXI, es va posar en marxa un programa per impulsar la conservació del cranc de riu autòcton a Catalunya. Una de les mesures va ser la creació d'un centre reproductor del cranc autòcton a Olot. 

Ara bé, un estudi multidisciplinari que ha liderat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i que és va publicar a la revista Biological Reviews, conclou que el cranc de riu, que és més conegut com a cranc autòcton, és en realitat una espècie introduïda.

Aquesta investigació ha establert que el cranc de riu autòcton va ser importat des d'Itàlia a finals del segle XVI per desig exprés del rei Felip II. A més, la possibilitat que el cranc de riu no fos natiu d'Espanya ja s'havia plantejat amb anterioritat. Els primers estudis genètics d'aquesta espècie, fets a principis de la dècada passada, van descobrir que el cranc de la península Ibèrica presentava una similitud amb el del nord-est de la península italiana, mentre que, en canvi, tenia poc en comú amb el de França. És per això que el patró de l'espai resultava estrany i en el seu moment es va interpretar com la prova que el cranc de riu autòcton havia estat introduït a Espanya. Al llarg dels segles XVII i XVIII el cranc de riu es va introduir, bàsicament, a la Meseta nord i a la vall de l'Ebre. L'expansió de l'espècie es va intensificar, amb diferents introduccions, durant els segles XIX i XX, fins que va ocupar les diverses zones calcàries de la península Ibèrica.

Desprès d'haver llegit aquesta notícia, em pregunto; El cranc dels estrets, si no és autòcton, continua tenint valor ecològic?

Panells confusius

No fa molts anys l'empresa estatal aquaMed "Aguas de las Cuencas Mediterraneas", actualment investigada per no ser molt honesta amb la contractació, per inflar pressuposts, i vés a saber què més, i que està sota les directrius del "Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino" ens van bombardejar amb tota una muntanya de panells informatius, centres interpretatius i fracassades reforestacions que al meu entendre, després de veure d'aprop la seva evolució, no van ser res més que llençar diners. He arribat a aquesta conclusió després de veure en mans de quins organismes han quedat determinades infraestructures, organismes públics que no són capaços de gestionar, com es mereix, projectes vinculats a les temàtiques sobre les quals van adreçades determinades infraestructures milionàries.

Deixant de costat aquest problema de gestió de difícil solució, ens fixarem amb un panell interpretatiu més accessible i que moltes vegades he vist com hi ha persones que s'interessen per les paraules que hi ha plasmades i que no totes són creïbles. 
És difícil aproximar-se a qualsevol d'aquests panells interpretatius i no sentir un gran dolor als ulls, i no ho dic per la maquetació. El problema rau en la desconeixença del medi natural en el qual van actuar i per la ignorància faunística dels que van donar l'aprovació a segons quins cartells.

Ens fixarem amb aquest cartell ubicat al costat de la via verda a l'altura de l'Assut de Xerta, un de molts que hi ha repartits per les Terres de l'Ebre. El cartell en si pot estar mol ben maquetat i pot tenir molt bones explicacions, no ho se, amb això no m'hi ficaré. Però està ben clar què no tenien ni idea de què era una Margaritífeta (espècie de Nàiade). Podria donar-se el cas, de què fos poc rellevant haver-se equivocat d'espècie de nàiade, ja que hi ha poca gent que conegui aquesta fauna tan singular, però a ulls de persones que en puguen saber una mica (no cal gaire), doncs acaba per considerar que aquí no se'n sap res de res de què és una margaritífera, ja que la fotografia de la nàiade correspon a una Unio mancus (una de les espècies menys comunes a les aigües de l'Ebre) i no a una Margaritifera auricularia tal com reflecteix la definició.

Posats a conèixer nàiades, direm que l'Ebre hauria de ser refugi d'almenys quatre espècies de nàiades. Tot i així les poblacions d'aquestes, anys enrera molt abundants, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni en individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.
El seu declivi està lligat a un canvi ecològic molt significatiu que ha patit el riu Ebre en tan sols dues dècades, associat a la introducció d'espècies foranes, al canvi de la qualitat de l'aigua i als treballs de dragats del mateix riu.

Actualment poc se'n sap de les poblacions d'aquestes, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni d'individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.
Les quatre principals nàiades que s'haurien de poder localitzar són les següents:

Nàiade auriculada (Margaritifera auricularia) És la nàiade més gran d'Europa, algunes fonts no gaire fiables afirmaven què el riu Ebre acollia la major població mundial d'aquesta espècie. Ara tinc entès que aquesta afirmació era bastant errònia i que les majors poblacions es trobaven a França. 
Actualment les poblacions d'aquest bivalve són gairebé inexistents.

Nàiade anodonta (Anodonta anatida) Pot arribar als 20 cm de longitud. Espècie protegida a Catalunya des de l'any 1994.

Nàiade rodona meridional  (Potomida littoralis) Els adults poden arribar als 9 cm de longitud.

Antigament la nàiade més abundant a les ribes de l'Ebre. Ara mateix les seves col·lònies es veuen reduïdes en grups de pocs exemplars i molt distanciades entre elles.

Nàiade allargada de l'Ebre (Unio mancus) La seva mida més habitual en exemplars adults és de 5´5 cm de longitud. Els últims individus és van veure en una sèquia d'una ermita de l'Aldea (Delta de l'Ebre), tot i així aquella colonia ja fa alguns anys que va desapareixer victima de productes químics i verins com la saponina per controlar el cargol poma (Pomacea maculata) i per l'extracció de llims de les sèquies.

El gripau de la franja

Gripau comú (Bufo bufo)

Amb un comportament tranquil, de vida majoritàriament solitària i nocturna, el gripau comú (Bufo bufo) és un animal completament inofensiu.

Els dos d'aquesta entrada, fotografiats al pantà de Pena (Beseit), són com els que ens ensopeguem per les Terres de l'Ebre,  hi que conviuen amb tres espècies de gripaus més; el tòtil (Alytes obstetricans), el gripau corredor (Epidalea calamita) i en menys mesura, amb el gripau de punts (Pelodytes punctatus). Això si! el més nombrós és aquest mateix; el gripau comú (Bufo bufo).

Durant el dia aquest animaló roman amagat en indrets arrecerats, protegint-se d'inclemències tèrmiques; fred i calor extrems. Al arribar l'hivern aquest gran anur (amfibi sense cua), que s'alimenta principalment d'insectes, s'amaga en un cau que ell mateix excava, normalment sota alguna pedra, tronc o qualsevol altre objecte voluminós que serà part del seu refugi hivernal.

Si observem bé aquest tipus de gripau, veurem que la seva pell està coberta de berrugues. Entre aquestes berrugues destaquen les dues més voluminoses que te darrera dels ulls, anomenades glàndules paròtides, on hi emmagatzemen una substància que conté una toxina que utilitzen per persuadir a possibles predadors.

Els ulls tenen l'iris de color roginós amb la pupil·la horitzontal negra, i el color de la seva pell es molt variable; marró i gris als laterals, marró amb clapes esgroguissades, i en ocasions verd oliva.

Gripau comú (Bufo bufo)

Escorpí

Escorpí, xaveta, reclau... se l'anomena de moltes maneres.

Ja feia temps que anava al darrera de poder fotografiar un escorpí groc; Buthus occitanus.

Aquest estava mig adormiscat sota una pedra d'un indret força sec. El seu nínxol ecològic es la garriga, els matollars d'indrets secs i assolellats, pinedes esclarissades... 

Durant el dia, aquests animalons no es solen deixar veure, solen amagar-se sota pedres, immòbils dintre d'un cau que excaven ells mateixos. Al caure la nit surten de casera on s'alimenten d'insectes; els quals agafa amb les pinces i se'ls menja directament, o si són grans els clava l'agulló i els mata o paralitza.

Aquest escorpí és un aràcnid que pot arribar a fer vuit centímetres de llargada. Al cap hi té els ulls; dos situats a sobre i dos parells més petits a cada costat. Com tots els aràcnids, tenen quatre parells de potes. Les pinces (que no són potes) són els pedipalps transformats en pinces. La cua més llarga que el cos té un agulló amb el qual pica i injecta el verí. La seva picada és molt dolorosa i provoca una forta inflamació, però no és mortal per a les persones. Per alleugerir els efectes de la picada s'ha de desinfectar i aplicar gel a la zona.

Hawaiia minuscula

Em fa una mica d'angúnia començar l'any amb una espècie invasora, però és el que hi ha!

Una nova espècie invasora a les terres de l'Ebre!

Hawaiia minuscula és una espècie de mol·lusc continental de pocs mil·límetres de diametre establert com a invasor en numerosos països, sent l'horticultura el seu principal vehicle d'introducció. Establert principalment en àrees urbanes, jardins i vivers.
Uns últims estudis publicats a molluscat per Sergio Quiñonero i Joaquin López posen de manifest una nova i potser prospera localitat en ple desenvolupament a Aldover (Baix Ebre, Tarragona).

El lloc de la invasió és la riba de l'Ebre, els exemplars estaven en un indret força humit entre fullaraca, 122 exemplars van ser localitzats en dos litres de restes vegetals. De fet, si aquesta població està ben establerta, serà la primera localitat europea on l'espècie es troba naturalitzada amb una elevada densitat de població.

Hawaiia minuscula
(La ratlla blanca representa un centímetre)

La llista d'invasors va adquirint un protagonisme rellevant i preocupant arreu del món, alguns cops tan sols és un caragol "insignificant" i altres vegades un virus transmès per un "simple" mosquit... Atenció! Pot ser que no ens prenem prou seriosament aquest no tan nou perill que s'anomena; globalització de les espècies

.