Itroducció als crustacis
Els crustacis (Crustacea) és un nombrós grup d'artròpodes que compta amb gairebé 68.000 espècies actualment i sens dubte falten per descriure'n fins cinc o deu vegades aquest nombre.
Inclouen molts animals marins ben coneguts com la llagosta, la gamba, el cranc, el bernat ermità i el peu de cabra (percebe). També hi ha animals d'aigua dolça i crustacis terrestres, com el porquet de Sant Antoni.
La disciplina científica que estudia els crustacis és la carcinologia amb els sinònims de malacostrologia o crustaceologia.
El cos està dividit en cap, tòrax i abdomen però que en algunes espècies hi pot haver unió dels dos primers en un cefalotòrax. També tenen dos parells d'antenes i dos Ulls compostos. La respiració per difusió en el cos o brànquies. El cos está provist d'una cuirassa de quitina i altres proteïnes. Tenen la necessitat de fer mudes de l'esquelet extern per poder desenvolupar-se i créixer.
Els crancs de riu
Aquests crustacis decàpodes formen part de les superfamílies Astacoidea i Parastacoidea, dues de les cinc superfamílies de l'infraordre dels astacideus. Comprenen tots els crancs d'aigua dolça. Els crancs de riu presenten una morfologia externa més allargada que la resta de crancs. Es composen de cefalotòrax amb 5 parells de potes, el primer parell amb pinces per alimentar-se, i l'abdomen amb falses potes o pleòpodes.
Els crancs de riu muden l'exoesquelet i si es troben en latituds com les mediterrànies hivernen durant uns mesos. Viuen a tots els continents en les aigües dolces amb la condició que no arribin a glaçar-se fins prop del fons durant l'hivern. Defugen els corrents ràpids i són animals de costums nocturns. La presència de cranc és un bon indicador de la qualitat de les aigües tot i que no són gaire exigents en aquest aspecte.
S'alimenten de qualsevol matèria orgànica fins i tot carronya. Tenen molt depredadors al llarg de la seva vida: insectes, peixos, ocells i mamífers, com per exemple la llúdria.
La còpula va precedida d'una lluita, de vegades amb ferides mortals, entre el mascle, que té les pinces més grans, i la femella. Quan el mascle aconsegueix tombar la femella deixa anar el semen que surt de la base de les falses potes (pleopodis) de l'abdomen. En el cranc de riu ibèric la fecundació dels ous ocorre un mes després de la copulació.
Problemàtica del cranc de riu ibèric
 |
| Cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus) |
Està prohibit pescar i comercialitzar el cranc de riu ibèric.
El seu nínxol ecològic l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.
El seu nínxol ecològic l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.
En l'actualitat el cranc de riu ibèric només es troba en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya.
El cranc de riu americà(Procambarus clarkii)
És un cranc d'introducció recent que s'ha estès de manera molt ràpida pels Països Catalans. Pràcticament, la totalitat dels exemplars que es poden trobar als mercats pertany a aquesta espècie. Viu en rius, rierols, torrents i pantans on tolera nivells elevats de contaminació en les aigües. Fa els caus al fons dels rius, que poden arribar a mesurar d'un a dos metres de fondària. Són animals omnívors. La seva alimentació es basa principalment en petites larves, en ous de peixos, pinso dels pescadors (format per vegetals), restes de peixos morts i cries d'altres crancs. El cranc de riu americà és el cranc originari dels pantans i rius del nord-est de Mèxic fins a Florida i també cap a l'interior pel sud de Illinois i Ohio. Actualment és present a tot Europa i a una part d'Àsia especialment a la Xina i Austràlia. Al continent Africà es molt escàs encara que s'han trobat exemplars a l'illa de Madagascar. Va ser introduït a la península Ibèrica l'any 1974 de forma voluntària. Sense cap mena de control es va estendre per la majoria de zones humides de tota Espanya.
El cranc de senyal
Enllaços:
El cranc de senyal
(Pascifastacus leniusculus)
Aquesta espècie és originària d'Amèrica del Nord, concretament de la costa oest que comprèn des de Califòrnia (USA) fins a la Columbia Britànica (Canadà).
Ha sigut introduït a estats propers,
com Nevada i Utah, però també a molts llocs diferents del món, com Europa, Japó o Rússia, iniciant la seva propagació als anys 60.
A Espanya va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.
El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada