Bon Nadal, AMICS!

Amb quatre imatges recents de les Terres de l'Ebre us desitjo un molt bon Nadal i un pròsper any nou.

Vista matinal des de font Domingo

Les roques d'en Benet

Bassa de la Refoia

Tortosa

Per un indret perdut de Campredó

No estic morta!

Avui, en un dia d'hivern amb una temperatura força suau, me ensopegat en aquest esquiu animaló; una serp d'aigua (Natrix maura).

Aquestes serps també se les anomena colebres escurçoneres, escurçons d'aigua o serps pudentes.
Com podeu observar a la part de sobre te un dibuix en ziga-zaga similar al dels escurçons. Quan es adulta i se sent amenaçada aplana el cap, que adquireix una forma triangular, bufa i mostra el disseny dorsal, cosa que la fa semblant a un escurço. Però no ens oblidem de que la colebra és una espècie totalment inofensiva.

La millor manera que hi ha per diferenciar un escurçó d'una colebra d'aigua es mirant-les als ulls, les colebres tenen les pupil·les rodones, en canvi els escurçons les tenen verticals (com els gats).

Una curiositat d'aquest tipus de serp és que es fa la morta, ho fa quan el setge es continu, sent la última mesura de persuasió que té. Quan el setge arriba a la seva fi, la serp es descaragola tranquil·lament i continua pel seu camí.

Invasors Deltaics d aigua dolça

Gyraulus chinensis

Un estudi publicat l’any passat a la revista Spira de l’Associació Catalana de Malacologia, signat per Sergio Quiñonero i Joaquín López, dóna a conèixer la fauna invasora de mol·luscs d’aigua dolça del Delta de l’Ebre.

Un total de 9 espècies invasores (7 gastròpodes i 2 bivalves), les quals han envaït canals de reg, sèquies, arrossars, estanys i el riu Ebre. Entre aquestes hi és el ja conegut i temut cargol poma (Pomacea maculata), la cloïssa asiàtica (Corbicula fluminea), el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el cargol trompeta (Melanoides tuberculatus), i d’altres espècies no tan conegudes, com la Planorbella duryi i l’Haitia acuta, o espècies molt petites com la Ferrissia fragilis i el Potamopyrgus antipodarum, i fins i tot espècies fins ara desconegudes al territori català, com és el cas de Gyraulus chinensis, espècie molt abundant sobretot als arrossars.

Del total d’espècies invasores, 4 d’aquestes se citen per primera vegada al Delta de l’Ebre, cosa que probablement el converteix en el territori europeu en el qual s’ha descrit la major concentració d’espècies al·lòctones de mol·luscs d’aigua dolça. 

Planorbella duryi

Potamopyrgus antipodarum

Haitia acuta

El GEPEG al món del bosc

Els naturalistes del GEPEC ens adentrem al món del bosc de ribera a Aldover, i ho fem molt ben acompanyats!

Tota la familia ens acompanya per descobrir junts com és un bosc de ribera, quins animals hi viuen, quina relació hi tenim les persones...

La col·lecció d'elements de natura que trobem al Centre ens impressiona i ens fa veure que no estem sols, sinó que hi ha molta vida al bosc! Descobrim peixos, insectes, i fins i tot un petit ratolí molt tafaner.

Com que alguns dels animals que passegen pel bosc són molt discrets i només surten de nit, o quan no hi ha ningú... només en podem veure els seus rastres. I quins rastres més curiosos! Amb ells podem saber qui ha passat per allà. No sen's en escapa cap, als naturalistes! Com el ratolinet, també som ben curiosos...

I a més, sóm treballadors. En Marco ens prepara unes fustes, tornavís, cargols... per fer un niuet per a mallerengues. Heu vist quina traça tenim? 

Però no hi ha visita acabada sense abans passejar pel bosc, encara que el temps no acompanyi! En una petita pausa de la pluja, ens adentrem al bosc per veure com busca un lloc per protegirse un altre amic: el gripau. A veure qui és el que té bona vista i el pot veure (A la foto de sota). 

Sens dubte que la visita a Aldover ens ha arribat al cor del naturalista! 

Text: Laura Queral                        

Fotografies: Eduard Sanchez Arbona

Dojos a dojo

Últimament, quant em desplaço fins al delta de l'Ebre per fer modestes investigacions de camp, el dia acaba convertint-se en el pitjor dels malsons que un amant de la natura pot tenir. El propi delta s'ha convertit en un dels majors reservoris de fauna exòtica del continent Europeu. En qualsevol desguàs d'aigua dels arrossars podem trobar en grans quantitats més espècies foranes que del propi territori; cloïsses Asiàtiques, musclos zebrats, cargols poma, crancs americans, dojos...

El dojo (Misgus anguillicaudatus) és un petit peix d'origen asiàtic molt habitual en aquariofília. 

Dojo (Misgus anguillicaudatus)

L'expansió del dojo a les aigües del delta de l'Ebre amenaça la conservació de la biodiversitat de la zona, en competir a diferents nivells amb les peixos natius per la recerca de recursos i ser responsable de l'aparició d'alguns platihelmints paràsits. A l'Ebre, la presència del dojo podria amenaçar la supervivència de la  raboseta de riu (Salaria fluviatilis) i del llopet (Cobitis paludica) endemisme ibèric.

Cobitis paludica

El dojo va ser detectat per primera vegada el 2001 a l'anomenada Sèquia Mare, un canal de desaigüe dels arrossars, però des d'aleshores s'ha expandit per tot l'hemidelta nord i ja se n'han vist alguns exemplars a la llera principal del riu i a la zona sud. En les tasques de seguiment de la ictiofauna que realitza el parc natural ja se n'han capturat diversos milers.

Segons dades de la investigació, recollides pel Servei d'Informació i Notícies Científiques (SINC), l'expansió del dojo contrasta amb la regressió dels peixos natius de rius i aiguamolls ibèrics, dels quals més del 80% són espècies amenaçades i és la causa que actualment en la major part de les conques fluvials de la Península habitin més espècies foranes que natives. 

Tot i la seva ràpida extensió, la distribució del dojo queda limitada per la salinitat de les aigües, ja que aquest peix ocupa únicament zones amb baixa concentració de sal. Així, aquest és el principal motiu pel qual el dojo no ha envaït llacunes i aiguamolls naturals del delta, però res impedeix que aquesta espècie colonitzi els trams alts del riu 

Finalment, l'estudi conclou que l'espècie es va originar en el delta a partir d'escapaments generats en instal·lacions de manteniment i distribució de peixos tropicals. Per aquesta raó, cal destacar que els centres de cria de peixos exòtics són un seriós risc per al benestar dels ecosistemes naturals i un dels epicentres dels processos d'invasió biològica.

Dojo (Misgus anguillicaudatus)

Als disbarats!!

Ahir em vaig assabentar pel diari digital La Vanguardia d'una notícia que em va fer esgarrifar!  Gambas contra Caracoles

A causa de la problemàtica i la mala gestió del cargol poma (Pomacea maculata) l'administració pública ja no pot tocar més fons, ara el projecte que es vol portar a terme no és ni més ni menys que macro biològic. La intenció que tenen és la de combatre la plaga del cargol poma amb gambes gegants, arribant a alliberar individus mascles d'aquests crustacis en determinades zones del delta, i tenint tot el convenciment de què una acció com aquesta arribaria a donar els fruits que encara no han conreat.

Gamba gegant
(Macrobrachium rosenbergii)

Potser haurem de recordar que ha passat en temps anteriors quan l'administració ha introduït espècies foranes en aquest indret i d'altres de la nostra geografia:

Gambúsia
 (Gambusia holbrooki)

El cranc

senyal (Pascifastacus leniusculus))

Per posar algun exemple, no fa gaires anys va ser introduït un petit peix, la Gambúsia (Gambusia holbrooki), si no m'equivoco per controlar les larves dels mosquits al delta, i el resultat va ser, si més no, un fracàs biològic el qual va posar en perill del seu àmbit natural dos endemismes del delta, el fartet i el samaruc.

El cranc senyal (Pascifastacus leniusculus) és un altre d'aquests exemples, va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.
El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país. I per acabar de rematar, és un gran depredador de les nàiades.

Tortuga d'orelles grogues 

(Trachemys scripta scripta) 

Exemplar fotografiat a la riba

 del riu Ebre a l'altura d'Aldover 

Jo no se gairebé res, però pot ser que abans d'introduir un altre ésser al·lòcton, s'hauria de prohibir la tinença i comercialització d'aquesta per evitar ensurts innecessaris.

Comuniquen que si els estudis són favorables, només alliberaran exemplars mascles per evitar que procreïn, però atenció, qualsevol persona amant de l'aquariofília pot atansar-se a una tenda i demanar aquest crustaci per tindre'l en una peixera, en aquest cas no tindran tant en conte si és mascle o no. Després d'això ja sabem que passa amb la majoria d'aquests animals! Doncs que més tard o més d'ora, són alliberats als nostres ecosistemes, tal com a passat amb les tortugues de florida i d'altres, animalons que també esdevenen una forta amenaça per a les espècies autòctones.

Per una altra banda cal reconèixer que les gambes no només menjaran cargols poma, sinó que es cruspiran tot allò que se'ls fiqui davant; la poca ictiofauna autòctona que encara ens queda podria ser la gran víctima d'aquesta acció, com també ho podrien ser els últims tritons que puguin quedar al Delta o reduir encara més les poblacions de granota verda, ja prou castigada.

Gamba gegant (Macrobrachium rosenbergii) cruspint-se un peix

El borinot del pollancre

Aquesta papallona nocturna "Laothoe populi" és una altra esfinx que podem trobar arreu de la conca de l'Ebre.

La seva distribució és Europea, a la península Ibèrica és absent a gran part de la zona meridional.
La trobarem en llocs on creixin pollancres o salzes, com boscos de ribera o parcs. Durant el dia es manté perfectament oculta entre les herbes o als troncs dels arbres on es mimetitza prou bé., on les seves formes imiten les d'una fulla seca.

La papallona te una envergadura alar d'entre 70 i 100 mm. En estat de repòs les ales posteriors es mostren visibles sobresortint per la part superior de les anteriors. 
L'imago (últim estadi del desenvolupament d'un insecte) posseeix una espiritrompa atrofiada, cosa que li impedeix libar nèctar i alimentar-se, això fa que només pugui viure uns pocs dies, temps que ha d'aprofitar per trobar parella i pondre els ous.
L'hibernació com a pupa és en una càpsula sota terra.

L'eruga, que pot arribar als 85 mm. s'alimenta principalment de Populus i Salix,  també pot acceptar altres arbres de ribera del gènere Fraxinus, Alnus, Ulmus... 
Pot ser de diverses formes, generalment és verda clapada de blanc o groc, amb línies obliqües blanques o grogues i una última acabada en la cua, normalment verdosa o groga. Alguns exemplars poden tenir línies de punts rogencs. La seva forma robusta i rabassuda és un tret característic.

Per veure l'eruga i més informació cliqueu aquí

L'esfinx de la corretjola

Aquesta papallona nocturna de grans dimensions és una esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli) anomenada vulgarment com a Borinot de les corretjoles. 
Les corretjoles són unes plantes de ribera molt comunes per aquesta zona i per això podem trobar nombroses erugues i papallones d'aquesta espècie. 

Tal com hem dit, és una espècie d'esfinx molt comuna, fins hi tot en l'àmbit Europeu. 
L'època de vol és de maig a juny i d'agost al setembre, podent prolongar d'aquestes dates si la climatologia ho permet.


Les erugues, prou grans (d'uns deu centímetres) i de tons terrosos, solen deixar-se veure creuant camins i carretes a la recerca del seu aliment predilecte.

Les papallones són de tonalitats grisenques, colors que les doten d'una alta qualitat mimètica quan estan en una roca o escorça de determinats arbres. Tot i això, quan se la molesta sol aixecar l'abdomen mostrant les tonalitats rogenques que amaga sota les ales, principal característica de la seva bellesa.

L'eruga d'aquesta papallona, com hem dit, s'alimenta d'enfiladisses, principalment de Convolvulus arvensis,  mentre que la papallona és una eficaç polinitzadora nocturna de diferents tipus de plantes, d'enfiladisses de ribera, ruderals, o fins hi tot del jardí. 

Algunes de les erugues d'aquesta família, quan estan en repòs, tenen un cert paregut amb els esfinxs egípcies, per aquest motiu se les anomena així. La segona part del nom comú sol designar la planta o plantes hoste principals (del pi, del til·ler...) o alguna característica molt marcada; com en el cas de la famosa esfinx de la calavera. 

Altres enllaços interessants:

• faunealpine.canalblog.com
• fr.wikipedia.org

l'Escac ens visita

Aquest any encetem la temporada escolar amb la visita dels alumnes de l'Escac.

Aquest grup d'alumnes d'ESO de Tarragona varen poder veure de primera mà la bellesa paisatgística que ens ofereix l'Ebre i el bosc de ribera, però no sols varen observar, sinó que també varen aprendre alguns dels trets més característics de la conca de l'Ebre, tant positius com negatius.

Esperem i desitgem que l'any vinent ens visitin un altre cop per poder gaudir de nou de la seva companyia.

Travessa amb caiac "Vinebre - Tortosa"

Any rera any el riu m'atrapa; noves imatges a la natura, ocells, racons fluvials, els sons de la nit o fins hi tot la simple pluja m'addueix a continuar amb l'Ebre sense que importi massa el temps que pugui fer ni el cansat que em pugui sentir. Per això mateix no puc parar i de ben segur que no tardaré gaire a tornar a gaudir de l'Ebre i el seu esplendor natural.

Galatxo de l'illa de Sovarrec (Mora d'Ebre). 

Aquest setembre, com anem fent des de ja fa un grapat d'anys, em realitzat la travessa d'una bona part de l'Ebre català. El passat cap de setmana el Cristian Lercara, en Miguel Corbalán i jo vam realitzar una petita travessa que ens portà de Vinebre fins a Tortosa, un recorregut de seixanta kilòmetres fraccionat en dues etapes:

• Vinebre - Benifallet (37 Km)
• Benifallet - Tortosa (23 Km)

Dues etapes de naturalesa intensa on el principal protagonista és el bosc de ribera i tot el conjunt d'essers vius que es desenvolupen al seu voltant.

Galatxo de l'illa del Galatxo (Mora d'Ebre)

Miravet

Aquest frondós bosc, de tant en tant es veu esquitxat de viaductes com el de Garcia, d'antics municipis fluvials de cases penjants com el de Miravet, atalaiat pel seu antic castell. 
Visions del riu que perduren estàtiques al pas dels anys, immòbils, quietes, aparentment aturades en el temps al davant la fluïdesa incessant del riu i la seva gent. 

Viaducte de Garcia

Aquest és el recorregut d'un riu tranquil i assossegat, on hi ha temps d'apreciar cada racó, com aquestes simples pedres planes apilades per algú en una petita platja sota el Pas de l'Ase.

Passat Miravet ens trobem amb un riu totalment diferent, sense presència humana destacable, un petit recorregut entre muntanyes carregades de pau. Un indret que cal viure, apreciar, cuidar, respectar i sobretot no alterar per a què puguem continuar gaudint del riu i el seu màgic entorn.

Aquesta última imatge de la torre de Mollet, situada passat Benifallet, ens revelà el que es veia venir; tot un dia de pluja intensa en la qual no vàrem poder fer cap fotografia decent. A excepció d'aquesta aberració al riu, sota el pont del Bimil·lenari i a la part dreta de l'Ebre ens trobàrem amb el que no té nom per a una població com Tortosa.

Tal com diu un amic meu:

El riu és de domini públic!
Per tant, és de tots
per aquest motiu no és de ningú
com que no és de ningú, no ens importa.

És de veres que no ens importa?