dijous, 29 d’octubre del 2015

Biocaiac

La navegació fluvial amb caiac és una de les activitats més atractives que es porten a terme a l'Ebre. Tot i així, proposem portar-ho més enllà amb el biocaiac.

Aquest nou model de navegació mescla passió per la natura, aprenentatge i esport, una activitat que en cap cas pretén ser una excursió bogant quilomètrica.

Aquesta alternativa neix amb la necessitat de treure l'explorador naturalista que s'amaga dintre de cadascú, per conèixer de primera mà i ben a fons les ribes de l'Ebre i el seu conjunt d'illes. 
En mig dels trajectes del biocaiac, va inclosa una parada obligatòria en alguna de les moltes illes de l'Ebre; per redescobrir alguns tresorets de zona, per explicar la formació geològica d'aquestes illes, quina vegetació hi predomina, quins animals habiten a les profunditats del bosc o quines problemàtiques amenacen el ben estar d'aquest tipus d'ecosistema.
Per adquirir informació complementària envieu un correu electrònic a: marcoplaventura@gmail.com



dissabte, 24 d’octubre del 2015

L'engany del pregadéu

Pregadéu (Mantis religiosa)
Els Pregadéus són coneguts en el regne invertebrat com uns dels predadors més temibles de la natura. La seva posició immòbil i el seu moviment lent i titubejant fan que passin desapercebuts per les seves preses i també per possibles predadors.

Tot i així, de vegades, els pregadéus també són sorpresos per altres predadors que se'ls volen menjar. Quan això passa aquests ens sorprenen amb unes demostracions de poders persuasius. En aquest cas, un pregadéu (Mantis religiosa) s'exhibeix amb les ales desplegades per aparentar ser més gran i fort que l'oponent.

Pregadéu Vs. sargantana

La sargantana cua llarga (Psammodromus algirus) és un predador d'insectes formidable, tot i així, al cap d'uns minuts d'estira-i-arronsa de demostració de poders, la sargantana es va donar per vençuda i va marxar sense àpat.
Pregadéu Vs. sargantana

dimarts, 20 d’octubre del 2015

La rateta que va trobar una caseta

Bones a tothom, mireu bé l'interior de la caseta;-)

Amb l'arribada de la pluja i la conseqüent baixada de temperatures ha arribat l'hora d'inspeccionar les caixes niu per netejar el seu contingut, i de passada us explicaré com aquesta rateta ha trobat aquesta caseta.

Normalment, quan construïm aquests tipus de caixes niu ho fem per diferents tipus d'ocells de l'ordre dels passeriformes, però aquests no són els únics que treuen partit d'aquests refugis artificials. 

A veure! Qui no s'ha trobat en alguna ocasió un petit ratpenat? I de ben segur que també heu pogut sorprendre algun dragó comú, o entre altres insectes, un niu de vespes papereres.

Sí, dins d'una caixa niu si refugien diferents animals, i avui us mostro la meva nova sorpresa. A l'interior d'una de les caixes, arrupida sobre quinze centímetres de pallús, pels d'animals, plomes i altres materials que aquesta primavera hi va dipositar una mallerenga carbonera (Parus major), s'ha refugiat un múrid, en concret un exemplar jove de rata comuna (Rattus norvegicus).

Bé, havent arribat fins a aquest punt, només em queda explicar una petita història de com aquesta rateta a trobat aquesta caseta.
Rata comuna 
(Rattus norvegicus)


La rateta que va trobar una caseta

Hi havia una vegada, a plena tardor, una rateta que buscava una caseta. Aquesta escorcollava el bosc tafanejant cada racó per poder trobar un lloc acollidor.

En passar per sota d'un gran àlber, va trobar un gran forat que s'endinsava per sota d'una vella arrel. En aproximar-se va sentir un soroll que sorgia de les profunditats. Seguidament i amb un pas tranquil en va sorgir un teixó adormiscat.

La rateta, tot i la sorpresa, li va preguntar;
- Bon dia senyor teixó. Que no em deixaries un racó del teu gran forat per poder passar l'hivern?
El teixó, a disgust,  li va contestar;
- Uf... ho sento molt, ja no queda lloc al meu forat, comparteixo l'estança amb una guineu.


La rateta, convensuda, es va allunyar angoixada per no haver trobat un lloc per passar l'hivern. De sobte es va posar dreta, va aixecar el cap i va veure una cavitat dalt d'un gran freixe. Aleshores va pensar: aquest sí que és un bon lloc per passar l'hivern. Ràpidament, sense perdre més temps va enfilar-se a l'arbre per entrar al forat. En aguaitar va veure uns grans ulls foscos com la nit, envoltats d'un gran emplomallat blanc. Dintre hi havia una òliva!

La rateta, mig espantada, amb veu tremolosa li va preguntar;
- Bon migdia senyora òliba. Que no em deixaries un raconet del teu acollidor forat per passar l'hivern?
L'òliba, tota sorpresa, li va contestar;
- Ets una rateta molt valenta, ja saps qui sóc jo? Pensa-ho bé abans de passar la nit en mi!


La rateta, que enseguida va entendre el que li deia l'òliva, va girar cua i tot seguit va marxar d'allí. A poc a poc, i sense adonar-se'n va anar sortint del bosc i es va ensopegar amb un gran munt de llenya. En veure'l es va emocionar pensant que ja havia trobat un lloc acollidor, i corrent, sense entretindres es va endinsar en ell per veure si s'hi podia quedar. Per sorpresa de la rateta, el centre d'aquella pila de llenya ja estava ocupada per una família d'espinosos. Pare, mare i set fills recoberts de punxes. Tota una família d'eriçons.

La rateta, ja gairebé desesperada, va preguntar a la família d'eriçons;
- Bona tarda estimats eriçons. Em podríeu deixar passar l'hivern sota aquesta pila de llenya.
Un dels eriçons, amb preocupació, li va contestar;
- De bon grat et deixaríem estar, però ens fa por fer-te mal amb les nostres afilades agulles.

La rateta que va entendre el problema que podria esdevenir quedar-se entre tanta punxa, amb un pas davant de l'altre va marxar amb un cert desànim.
De sobte, no molt lluny, va veure una llum. Al costat d'una casa de camp va veure una caixa niu que penjava sota una gran branca d'un llorer. Corrents es va aproximar a l'arbre i s'hi va enfilar. La caseta era idónea, per fi l'havia encertat, però tot just abans que hi entres, la va sorprendre un petit ocell multicolor. Una mallerenga blava es va posar sobre una fina branca i es va quedar mirant la rateta.


La rateta que pensava haver-se quedat sense caseta, li va preguntar;
- Bon cap vespre senyora mallerenga. És seva la caseta?
La mallerenga, efusivament, li va contestar;
- Doncs és clar que no! Aquesta caseta és de tothom que hi pugui entrar. Aquesta primavera l'he utilitzat per covar-hi els ous i fer grans els meus pollets, però ja no la necessito. Si et ve de gust, pots passar l'hivern en ella.


La rateta tota contenta va ficar-se dintre la caseta que de bon grat li va cedir la mallerenga, on va poder passar, ben guarida, els mesos de més gelor.

I vet aquí un teixó, una guineu, una òliba, una família d'eriçons, una mallerenga i una rateta, que per fi a acabat la historieta.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

228 peus


La tardor és una de les meves estacions predilectes, principalment per l'espectacle de colors que ens presenta la diferent vegetació del bosc. Hi ha un ampli ventall d'espècies de fulla caduca que en aquesta època de l'any ens delecta amb diferents tonalitats càlides. A la ribera de l'Ebre destaquen els xops (Populus nigra) i els freixes (Gènere Fraxinus), mentre que a la muntanya els Aurons rojos (Acer opalus) són els que protagonitzen els vessants rocalloses.

Tot i que l'espectacularitat de la tardor dona per a molt, avui us presento un miriàpode que en contades ocasions he tingut el plaer de veure. Aquest cop sota una pedra d'un sender de la vall Figuera m'he retrobat amb aquest peculiar centpeus de la família Himantariidae anomenat Gabrielis himantarium.

El cos raquític de color groguenc ataronjat sembla que s'hagi vestit per l'ocasió estacional.
Els adults d'1 a 22 cm de longitud tenen unes antenes amb 14 segments. D'ulls absents i amb un nombre elevat de parells de potes (el de la fotografia en té 228) on hi ha exemplars que en poden arribar a tenir 380. Aquest nombre a més pot variar en diferents individus de cada espècie, generalment sent més elevat en les femelles.


Els geofilomorfs tenen una distribució pràcticament cosmopolita, ja que viuen en tots els continents excepte l'Antàrtida i es troben freqüentment en tot tipus de sòls poc compactats i amb matèria vegetal en descomposició o guarits sota pedres. El grup aconsegueix la seva diversitat màxima a les regions tropicals i subtropicals. Es coneixen unes 1250 espècies en 7 famílies, 215 gèneres vivents i quatre gèneres fòssils.
Diverses espècies s'han adaptat a la vida semi aquàtica, trobant-se comunament en platges i zones rocoses costaneres i resistint la immersió en aigua salada.
Almenys dues espècies amazòniques presenten adaptacions per a la seva immersió total. Algunes espècies tenen adaptacions per a la vida troglodita, inclosa l'espècie mediterrània (el de la fotografia).

La seva reproducció és com la dels altres centpeus, mitjançant un espermatòfor que és transferit a la femella, la qual incuba els ous en lloc de dipositar-los en el sòl. A l'igual que les escolopendres, es caracteritzen per la cura parental, és a dir, la mare incuba els ous i cuida a les larves enrotllant-se de manera que els ous i larves o juvenils queden embolicades a la zona.

Tota aquesta sèrie de centpeus són carnívors, i normalment sotmeten a la presa amb el verí mentre la subjecten amb les mandíbules. En general s'alimenten d'altres artròpodes, inclosos altres centpeus, o d'altres invertebrats.
La majoria d'espècies presenten unes glàndules defensives a la zona dels segments del tronc, amb unes àrees plenes de porus. Aquestes glàndules exsuden una substància proteínica viscosa que serveix per dissuadir a altres artròpodes, ja que contenen compostos del cianur.


L'interès científic i aplicat en els geofilomorfs s'han tractat poc per a l'estudi de qüestions aplicades, les seves secrecions podrien ser d'interès especial. No obstant això, l'interès científic se centra en la utilització d'una espècie com a organisme model per entendre el procés de segmentació en artròpodes. És per això que Strigamia maritima s'ha convertit en un organisme model per a l'estudi del desenvolupament embrionari, d'aquesta manera, el primer i únic genoma complet de miriàpode correspon a aquesta espècie.

dimarts, 29 de setembre del 2015

L'ós alat


Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.
Cymbalophora pudica


Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.


La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.


La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.


Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

dijous, 24 de setembre del 2015

Blanc, groc i negre



Argiope bruennichi
Heu vist alguna vegada aquesta aranya?

Els seus colors fan que sigui un aràcnid inconfusible; ratlles blanques, grogues i negres, el cap lleugerament argentat, les vuit potes anellades... l'aranya tigre (Argiope bruennichi) també anomenada aranya vespa o aranya cistellera és un dels aràcnids més espectaculars que podem trobar entre els matolls de la nostra horta, ja que solen construir la seva tela entre els herbassars i les branques baixes d'arbres i arbusts.

La seva funció a la natura és, com a bona predadora, la de posar un cert equilibri natural entre aquells insectes que s'alimenten de vegetals; llagostes, papallones... on qualsevol insecte que estigui atrapat en la seva resistent i enganxosa tela acaba sent depredat. Quan una presa és atrapada en la seva tela, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda, llavors mossega la presa i li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

La tela que construeix pot fer entre 50 i 90 cm de diàmetre i en la part central teixeix una marca en ziga-zaga anomenada stabilimentum de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes o per confondre a possibles predadors.

Argiope bruennichi
menjant-se una llagosta

Les argiopes, com totes les aranyes, quan van creixent van mudant l'exosquelet fins a arribar a la mida màxima. Aquesta mida té un gran diformisme sexual, és a dir, els mascles són molt més petits (0,8 cm) que les femelles (uns 2,5 cm).

Entre principi i meitat de la tardor la femella sol fer una ooteca (capoll) en el que envolta centenars d'ous, tot i així, a vegades i a causa de la capacitat de guardar els espermatozous del mascle, la femella és capaç d'usar-los per fer diverses ooteques, de tal manera que pon ous, s'alimenta fins a engreixar, torna a pondre ous i així fins que se li acaben. 

Passat l'hivern emergeixen les cries, les quals fan una tela en comú on romandran fins que facin la primera muda, moment en què abandonen el grup per establir-se per separat i continuar amb el seu nou sicle vital.

dijous, 3 de setembre del 2015

La mallerenga i el picot

Avui em venia de gust aproximar-vos una adaptació d'una llegenda Guaraní.

LA MALLERENGA I EL PICOT
Fa molt temps, en un bosc caducifoli de ribera, hi havia un picot picotejant intensament un forat a la part més alta d'un àlber. Amb el seu fort bec, una vegada darrera d'una altra, picotejava sense perdre el ritme (toc-toc-toc...). 
L'ocell treballava sense descans i amb molta pressa des de primera hora del matí perquè volia pondre un ou en un lloc ben segur. 
L'escorça d'aquell vell tronc d'àlber ressonava per tot el bosc de ribera com si fos un tambor.
De sobte, d'entre unes branques, s'aproximà volant una petita mallerenga, vestida amb tots els seus colors i el seu petit bec punxegut, i es va posar a sobre d'una fina branca tot just al costat del picot. 
Venia atreta pel picoteig que sentia des de l'altre costat del bosc per veure com aquell fuster construïa la seva formidable llar, ja que havia sentit dir que era el millor constructor de nius que es coneixia.
Llavors la mallerenga li va preguntar;
- És cert que fas els millors nius?
Seguidament el picot, sense deixar de colpejar el tronc amb el bec, li va respondre;
- Doncs això diuen, mira com el faig, toc, toc, toc...
La mallerenga, que tenia un petit bec punxegut, no sabia fer forats i havia de viure a l'aire lliure, va dir;
- Ocell fuster, a mi m'agradaria tenir una casa com la teva, per pondre els ous i viure tranquila.
Llavors l'ocell fuster va tenir una idea i li va proposar;
- Mira, amic, per què no fem un tracte? Tu em regales les plomes de colors que tens i que tant m'agraden, i, a canvi, jo et regalo la meva casa per pondre els teus ous i criar els teus fills. Et sembla bé?
La mallerenga, sense pensar-ho dues vegades, li va lliurar les plomes multicolors del seu cos a l'ocell fuster, i aquest a canvi li va cedir el seu niu.
Des d'aquell dia els dos ocells es van fer molt bons amics on a tret d'alba ja se'ls pot veure volant junts. Des de llavors, els picots viuen alegres i en copejar els troncs dels arbres amb el seu bec, mouen amb orgull el cap sobre la qual destaca un vistós plomall de plomes vermelles. I també des d'aquell amistós canvi, a les mallerengues no els falta el seu niu en els troncs dels vells arbres.