L’últim llaüt

Fotografia cedida per Andreu Cortiella Vilaubi

Fà algun temps no molt llunyà, tenia en propietat un petit llaüt, a penes una dotzena de metres d’eslora per dos i mig d’amplada, el buc construït amb fusta de pi negral del massís dels ports de Beseit, el costellam d’olivera farga, ja que era una de les fustes dures que teníem més a ma, i de xop el meu estimat timó, aquell que tants cops vaig acariciar per conduir l’embarcació a bavor o estribord, aprofitant el corrent i vigilant sempre seguit el poc calat que oferia el riu que s’agreujava en èpoques de més sequera.

Va ser ell, en Joan, el meu estimat pare i a ell el meu avi, el que em va passar l’embarcació junt amb la paperassa que m’atorgava el dret de transportar tot tipus de mercaderies, la majoria d’elles eren els fruits de la terra; patates, hortalisses, fruites i entre altres aquell blat daurat que es conreava a tots els municipis riberencs de les terres de l’Ebre. 

Quan encara no aixecava un pam del terra acompanyava al meu avi fins a l’hort, una caminada que en prous penes superava el vell, en aquell camí l’avi m’explicava de quan ell era llaguter;

“conduïem aquell preuat or daurat fins als molins fariners, aquelles andròmines flotants que no eren més que dos llaüts amb una plataforma, on hi descansava aquella maquinaria robusta on les pales es submergien aprofitant el corrent de les aigües per poder fer rodar tots aquells engranatges, que facilitaven el moviment d’aquelles gegantines pedres esmicoladores. Normalment estaven situats on els corrents de l’Ebre eren més forts per poder treure’n el màxim rendiment possible”,

llavors el meu avi amb veu tremolosa, com enyorant aquells aspres temps deia textualment indignat, 

“més producció amb menys temps i treballadors, ens deien que era el millor, que tots en sortiríem beneficiats, ho anomenaven el progrés però a mi no m’ho semblava pas, de benefici no en vaig rebre cap, més bé al contrari Ara tenia que carregar-ne la farina jo mateix en sacs de cinc robes per portar-la fins Tortosa”.

Ell igual que jo, odiàvem els amarradors d’aquella maleïda ciutat d’aigües fètides on durant tot el dia hi havia un gran tumult de persones cridant i xisclant com porcs afamats del treball dels demés, els molls eren plens de rates tinyoses corretejant d’uns llaüts a uns altres, ingènues a les fronteres de les tasses portuàries, tot era ple d’un caòtic mosaic d’embarcacions mig podrides de diferents mides intentant trobar un lloc per poder amarrar i deslliurar-se d’una carrega per poder-se’n adjudicar una altra. 

Ell era un home de riu, amant de la tranquil•litat de les seves aigües, sempre amb una ma al timó i amb els ulls sempre ven oberts. En la majoria dels matins de la seva humil vida es despertava encasellat entre el dur costellam de l’embarcació o enroscat entre els sacs farinosos per poder portar unes poques perres a casa, a l’alba de tots aquells dies amb els primers sons dels ocells, molt abans de que els primers rajos del sol n’acariciessin el rostre, es despertava, s’incorporava i anava fins bavor, s’ajupia, estirava el braç dret i amb la ma un poc tancada es rentava la cara amb aquella aigua tant fresca, tot seguit amb un sol crit de veu... ¡¡vinga!!... despertava als demés que l’acompanyaven i mans a la obra, ¡tràfec matinal! A endreçar un poc el jaç, a donar de menjar al ruc, a desamarrar el llaüt i amb la pèrtiga a les mans, en submergia un extrem fins al fons pedregós i forçant els braços allunyava el llaüt de la riba del riu i si ho permetia el temps, desplegaven el velamen per aprofitar aquella suau brisa matinal. 

En ocasions tenien l’oportunitat de remuntar l’Ebre fins Mequinensa a per una petita part del carbó extret en les velles i precàries mines ja gairebé exhaurides. Les mines carboneres de Mequinensa eren famoses per la feina que donaven en la regió, però també per l‘alta sinistralitat a l’interior dels seus llargs túnels, foscos i tenebrosos al igual que els seus antics propietaris.

El camí fins allí tampoc era un camí de roses, tenien que sortejar les rescloses de Xerta i la de Flix, aquestes sempre estaven de gom a gom d’ancians, homes, dones i nens, tots eren aptes per fer de portejadors a canvi d’uns pocs rals, tot pels llaguters que no volien pagar les tasses de transbordament, aquells llaguters s’aproximaven a la platja del costat de la trencada, llavors els portejadors s’abalançaven sobre la barca com corbs a la carronya, grinyolant feina, descarregaven i transportaven tot el contingut i el llaüt fins la part superior de la resclosa per poder continuar el recorregut, entremig el pas de l’ase, elevat pas vertiginós repicat en roca nua on de tant en tant hi creixia algun coscoll.

Que jo recordi sempre he vist aquestes modestes embarcacions navegant amunt i avall, amb l’ajut d’aquelles blanques veles quadrades que aprofitaven la més feble de les brises, del corrent favorable o dels companys intentant arrossegar-lo contracorrent agarrats aquelles aspres cordes gruixudes de cànem i lli, aferrant-se amb els peus ensandaliats, forçant les seves cames fins al límit per aquells estrets senders de sirga. Quan era petit i innocent recordo veure aquells llargs màstils per damunt de les branques dels arbres fruitals, i tot seguit anàvem corrent fins aquella platja pedregosa on hi circulava una aigua tant clara com la de les fonts de Sant Roc, allí veiem com passaven aquells enormes llaüts tripulats tots carregats d’animals i de ves a saber que més. Després per divertir-nos una mica agarràvem quatre pedres, el més planes possible i amb força traça les tiràvem fent-les lliscar sobre l’aigua fins que les perdíem de vista, després tots anàvem a fer enfurismar al bell barquer del poble que dia rera dia estava a disposició de la gent que tenia la necessitat de creuar el riu fins l’altra banda per poder visitar la família o per altres quefers.

Aquell barquer d’aspecte desgarbat, se’l podia considerar un professional en l’art de la pesca, ell mateix es feia els estris necessaris, gran coneixedor dels millors llocs, de quins eren els esquers preferits per cada tipus de peix. Abans d’agarrar els rems de la petita embarcació, mirava el cel i analitzava el que en aquells moments estava passant al seu voltant, llavors sense dubtar-ho es dirigia a la pontona la desamarrava d’aquell vell freixe convençut d’on tenia que dirigir-se. Amb aquell simple cop d’ull ja era sabedor del que pescaria aquell mateix dia. 

El peix més preuat era la Saboga, i pot ser el més fàcil de pescar, agarrava tota la ret en una mà i dret al damunt de la barca la llençava desplegant-la com aquell que desplega un ventall i en l’altra subjectava el cordill amb la que la recuperaria. Molts eren els cops en que la recuperava sense tenir molt d’èxit, però ell no tenia pressa, tenia tot el temps del mon, sense pressa però sense pausa i poc a poc anava omplint la pontona de peix fresc, entre les sabogues hi destacava algun barb de l’Ebre o alguna tenca casi llesta per xapar, i en alguna ocasió l'esturió. 

La gent del poble ja sàvia d’antemà els dies que sortia a pescar i de l’hora de la seva tornada, hi allí l’esperaven per comprar-li el peix per uns pocs rals o canviar-li per algun altre producte de necessitat bàsica com oli, pa o vi. El barquer era desgarbat però també murri i no es deixava engatusar així com així. Tots aquells coneixements els hi va transmetre el seu difunt pare que en pau descansi. 

La vida de llaguter era dura, sempre lluitant contra els elements, impostos i les tasses per poder passar aquelles rescloses que en part ens afavorien en la navegabilitat, però que a l’hora eren un obstacle que ens aniquilava poc a poc. Aquells últims anys hi va haver pocs llaüts disposats a pagar aquelles desmesurades tasses, la majoria d’ells es llençaven per la trencada de l’assut per no pagar aquells preus desorbitants, el desenllaç d’alguns d’ells va ser del tot tràgic, que sàpiga tres llaüts es van partir com si fossin de paper de fumar, tota la carrega perduda i un home desaparegut que encara a dia d’avui no sen sap res.

Aquesta es una feina per joves, jo ja estic cansat de totes aquestes històries i fart d’anar a l’aventura. ¡M’he desfet del llaüt! Però ara la melancolia em recorre tot el cos i les imatges de tota una vida al costat d’aquella bella embarcació em passen com torturant-me, encara sento el suau tacte del seu timó. Des de que estic aquí assegut al costat d’aquest bell salze tot aquest tràfec s’ha anat esvaint. 

L’últim cop que vaig veure el meu bell llaüt ja estava inutilitzat, amarrat tot carregat de brossa a la riba de l’hort d’en Segura, un petit hort al costat de la caserna del vell canaler Segura on a cop de palanca graduava el caudal del canal de la dreta de l’Ebre, aquella feina no era gaire pesada, el vell mirava l’arqueta cada hora on hi havia el nivell indicat i si l’aigua sobrepassava o no hi arribava, el vell s’agarrava a la palanca i li donava sis voltes cap a la dreta o l’esquerra, i a esperar una hora més. 

Aquest any, el riu s’ha desbordat i el vell llaüt a marxat arrossegat pel corrent, sort que uns mesos abans, una nit que bufava un fort vent n’hi vaig extreure el timó per poder estar, del que em queda de vida al costat d’un bell amic, el llaüt.