dimarts, 29 de setembre del 2015

L'ós alat


Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.
Cymbalophora pudica


Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.


La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.


La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.


Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

dijous, 24 de setembre del 2015

Blanc, groc i negre



Argiope bruennichi
Heu vist alguna vegada aquesta aranya?

Els seus colors fan que sigui un aràcnid inconfusible; ratlles blanques, grogues i negres, el cap lleugerament argentat, les vuit potes anellades... l'aranya tigre (Argiope bruennichi) també anomenada aranya vespa o aranya cistellera és un dels aràcnids més espectaculars que podem trobar entre els matolls de la nostra horta, ja que solen construir la seva tela entre els herbassars i les branques baixes d'arbres i arbusts.

La seva funció a la natura és, com a bona predadora, la de posar un cert equilibri natural entre aquells insectes que s'alimenten de vegetals; llagostes, papallones... on qualsevol insecte que estigui atrapat en la seva resistent i enganxosa tela acaba sent depredat. Quan una presa és atrapada en la seva tela, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda, llavors mossega la presa i li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

La tela que construeix pot fer entre 50 i 90 cm de diàmetre i en la part central teixeix una marca en ziga-zaga anomenada stabilimentum de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes o per confondre a possibles predadors.

Argiope bruennichi
menjant-se una llagosta

Les argiopes, com totes les aranyes, quan van creixent van mudant l'exosquelet fins a arribar a la mida màxima. Aquesta mida  un gran diformisme sexual, és a dir, els mascles són molt més petits (0,8 cm) que les femelles (uns 2,5 cm).

Entre principi i meitat de la tardor la femella sol fer una ooteca (capoll) en el que envolta centenars d'ous, tot i aixía vegades i a causa de la capacitat de guardar els espermatozous del mascle, la femella és capaç d'usar-los per fer diverses ooteques, de tal manera que pon ous, s'alimenta fins a engreixar, torna a pondre ous i així fins que se li acaben. 

Passat l'hivern emergeixen les cries, les quals fan una tela en comú on romandran fins que facin la primera muda, moment en què abandonen el grup per establir-se per separat i continuar amb el seu nou sicle vital.

dijous, 3 de setembre del 2015

La mallerenga i el picot

Avui em venia de gust aproximar-vos una adaptació d'una llegenda Guaraní.

LA MALLERENGA I EL PICOT
Fa molt temps, en un bosc caducifoli de ribera, hi havia un picot picotejant intensament un forat a la part més alta d'un àlber. Amb el seu fort bec, una vegada darrera d'una altra, picotejava sense perdre el ritme (toc-toc-toc...). 
L'ocell treballava sense descans i amb molta pressa des de primera hora del matí perquè volia pondre un ou en un lloc ben segur. 
L'escorça d'aquell vell tronc d'àlber ressonava per tot el bosc de ribera com si fos un tambor.
De sobte, d'entre unes branques, s'aproximà volant una petita mallerenga, vestida amb tots els seus colors i el seu petit bec punxegut, i es va posar a sobre d'una fina branca tot just al costat del picot. 
Venia atreta pel picoteig que sentia des de l'altre costat del bosc per veure com aquell fuster construïa la seva formidable llar, ja que havia sentit dir que era el millor constructor de nius que es coneixia.
Llavors la mallerenga li va preguntar;
- És cert que fas els millors nius?
Seguidament el picot, sense deixar de colpejar el tronc amb el bec, li va respondre;
- Doncs això diuen, mira com el faig, toc, toc, toc...
La mallerenga, que tenia un petit bec punxegut, no sabia fer forats i havia de viure a l'aire lliure, va dir;
- Ocell fuster, a mi m'agradaria tenir una casa com la teva, per pondre els ous i viure tranquila.
Llavors l'ocell fuster va tenir una idea i li va proposar;
- Mira, amic, per què no fem un tracte? Tu em regales les plomes de colors que tens i que tant m'agraden, i, a canvi, jo et regalo la meva casa per pondre els teus ous i criar els teus fills. Et sembla bé?
La mallerenga, sense pensar-ho dues vegades, li va lliurar les plomes multicolors del seu cos a l'ocell fuster, i aquest a canvi li va cedir el seu niu.
Des d'aquell dia els dos ocells es van fer molt bons amics on a tret d'alba ja se'ls pot veure volant junts. Des de llavors, els picots viuen alegres i en copejar els troncs dels arbres amb el seu bec, mouen amb orgull el cap sobre la qual destaca un vistós plomall de plomes vermelles. I també des d'aquell amistós canvi, a les mallerengues no els falta el seu niu en els troncs dels vells arbres.