dimarts, 19 de febrer de 2013

Males gestions + Aigua + Vent = mala combinació


Feia varies dècades que no s'observava una crescuda de les aigües de l'Ebre tan perllongada "almenys en el tram baix del riu", a hores d'ara ja fa un mes que les aigües baixen contínuament per sobre del cabal que estem acostumats a veure "sota mínims". El vent tampoc s'ha quedat curt, tot i que ara ja s'ha tranquil·litzat, podem arribar a dir que hem passat tres setmanetes que hens hem tingut de ficar pedres a les butxaques, per allò de no sortir volant.

Amb el bosc totalment inundat a causa de la crescuda del cabal de l'Ebre conjuntament amb les fortes i continuades ventades resultava evident que els arbres se'n veiguessin afectats; branques caigudes, algun que altre arbre partit en dos -minúcies-, però hi ha petites zones per on passa el sender del bosc de ribera que complementa la visita al centre on podem contar centenars d'arbres caiguts.

Al meu entendre aquests dos fenòmens no han estat els únics causants de la destrucció. Si retrocedim uns vint anys en el temps, molts dels habitants riberencs recordaran algunes d'aquestes ribes desproveïdes de vegetació, on les platges de xiquina "grava" dominaven gran part dels pronunciats meandres.

Poc a poc a causa del desmesurat control del cabal de les aigües del riu la vegetació va anar invadint aquelles ribes nues; primer s'hi van acumular algues, a sobre hi van començar a créixer herbes i algun que altre canyissar, desprès els salzes aparegueren a escena arrelant profundament en aquelles lleres pedregoses, poc a poc les poques crescudes del riu van anar dipositant sorres i llims on s'arrelaren els àlbers, els freixes, els xops... 

Els salzes s'arrelen fortament sobre els terrenys codolosos i sorrencs de les lleres i riberes, prop de l'aigua en terrenys freqüentment inundats o amb la capa freàtica propera a la superfície, el que els converteix amb els més ben adaptats a aquest tipus de lleres, en canvi; els alvers, els xops, els freixes... són més sensibles a aquest excés hídric, el qual inpedeix una arrelamenta adecuada. 

En definitiva, el desmesurat control hidrogràfic a permès que el bosc de ribera envaís la totalitat de les platges fluvials, creant al cap de pocs anys, boscos madurs amb arbres de considerable port que no podien, ni poden arrelar profundament. Es clar, el bosc envaeix els terrenys que nosaltres no volem o els que li oferim amb les nostres alteracions del cabal fluvial i el riu més tart o més aviat reclama el que per naturalesa li perteneix i el resultat es el de les fotografies que teniu a la dreta d'aquest text.




Per una altra banda cal veure-hi la part positiva d'aquesta timba d'arbres. El gran nombre d'arbres caiguts evitara o dificultarà el pas de caçadors furtius. En segon lloc els arbres caiguts es moriran, els fongs hi creixeran a sobre i un exercit d'insectes devoradors de fusta aprofitaran tota aquesta matèria orgànica, els insectes atrauran petits vertebrats insectívors, mamífers i ocells. 
Tot aquest conjunt d'éssers vius i molts més aportaran més nutrients a la terra, permetent que els arbres joves s'obrin camí per formar un bosc renovat.

Però la qüestió és; quant tardarem en tornar a gaudir de l'estret sender que ens permetia observar el bosc des del seu interior?

diumenge, 17 de febrer de 2013

¿Tenemos lo que nos merecemos?

Naturaleza Cantábrica: ¿Tenemos lo que nos merecemos?: Mientras en el parlamento español se está discutiendo estos días si los animales tienen o no tienen derecho a la vida , mientras en Asturi...

divendres, 1 de febrer de 2013

Remar per un Ebre mig ple

Els que estan massa acostumats al riu d'Estiu; tranquil i gairebé sense cabal, contemplen des de la riba un riu ferotge on fa sentir la seva remor, i això que en aquest tram només baixa mitja riuada.



Doncs bé; animat per l'esperat augment del cabal de l'Ebre he agafat el rem, l'armilla, la càmara fotogràfica... i he posat el kaiak dintre del riu per remar contracorrent durant una estona i la veritat és que m'ho he passat d'allò més bé, pesat però bé. 
El corrent en aquestes condicions és sempre constant on no hi ha treva per deixar de remar, per descansar un poc d'aquesta incessant corrent cal endinsar-se per les plantacions d'arbres fruitals (en aquest cas són cítrics) que hi ha tot just al darrera de l'estret bosc de ribera. Dintre del bosc i darrera d'ell la velocitat de l'aigua disminueix on el propi bosc desenvolupa diverses funcions; com ja em esmentat frena la velocitat de l'aigua, reteneix sediments i evita l'erosió dels marges.

De tant en tant remant pel bosc encara podem observar algunes de les caixes niu que en anterioritat varem penjar en les branques d'alguns àlbers a una altura d'entre tres i quatre metres del terra. Algunes d'elles han patit les conseqüències de les recents inundacions, d'altres els anat de ben poc. Però no cal patir ja que L'època de cria de les mallerengues tot hi que està ben aprop encara no ha començat.

Sense parar de remar i avançant poc a poc he remuntat el riu uns dos km fins arribar a l'illa plana la qual estava totalment submergida, on només en sobresortien les branques dels salzes més alts.

La tornada evidentment no és tant pesada i molt més curta a causa de la velocitat de les aigües. El que de pujada costa una hora, de baixada tant sols dura uns cinc minuts.

Al bell mig del riu tot és més tranquil, la remor que s'escolta des de la riba desapareix donant pas al cant dels rossinyols. De tant en tant s'hi veuen diferents tipus d'ocells; agrons, ànecs coll verds, arpelles... i els corbs marins engalanen arbres, troncs i ribes nues on en algunes ocasions se'n poden contar centenars.
corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo)