dijous, 14 de juny de 2012

COLEÒPTERS

Els coleòpters (Coleoptera) són un ordre d'insectes endopterigots que reuneixen més espècies que qualsevol altre ordre en tot el regne animal (en concret, el 40%) prop de 350.000 espècies. Té tantes espècies com les plantes vasculars  (plantes que tenen teixits especialitzats per a conduir l'aigua) o els fongs i 90 vegades més espècies que els mamífers.

El nom vulgar de escarabat s'aplica a moltes espècies d'aquest ordre (escarabat piloter, escarabat de la patata, etc.), però també a algunes espècies d'altres ordres, especialment a les que viuen en habitatges humans, com "l'escarabat de cuina"; donat que aquest no te cap relació amb els coleòpters.
Les ales anteriors dels coleòpters són uns escuts durs, anomenats èlitres, que formen una cuirassa que protegeix la part posterior del tòrax, inclòs el segon parell d'ales, i l'abdomen. Les ales anteriors no s'usen en el vol, però en la majoria de les espècies han d'ésser aixecades per poder usar les ales posteriors. Després d'aterrar, les ales posteriors es pleguen sota els èlitres. Moltes espècies només volen si és absolutament necessari.





a.- Cap
b.- Antenes
c.- Tòrax
d.- Tòrax (part posterior)
e.- Èlitres (ales anteriors)
f.- Ales posteriors
g.- Abdomen




Alguns dels escarabats que podem trobar en aquest indret són els següents:


Els escarabeids (Scarabaeidae) 

Són una família de coleòpters amb quasi 30.000 espècies descrites. El seu format oscil·la entre 2 i 180 mm, algunes espècies d'aquests insectes es troben entre els més voluminosos (Goliathus spp., Dynasteshercules). 

Entre els escarabeids trobem coleòpters tan populars com els escarabats piloters o els de Sant Joan.

 Escarabat de Sant Joan "mascle"
(Polyphylla fullo)

Escarabat de Sant Joan
(Amphimallon solstitidae)  

Escarabat de Sant Joan
(Amphimallon solstitidae)
L'escarabat de Sant Joan (Amphimallon solstitidae) és molt avitual veure'l durant les nits del solstici d'estiu. La coloració d'aquest pot bariar moltíssim, des de tonalitats verdoses, ocres i marrons, llisios o ratllats.

Protaetia opaca
Aquest escarabat de 2,5 centímetres, s'alimenta de qualsevol tipus de fruita dolça i molt madura, on les figues són una de les seves grans devilitats. També consumeix el néctar de les flors i parts de les mateixes. 
Les seves larves consumeixen fusta podrida contribuint al renovament del bosc.


Oxythyrea funesta
Espècie de coleòpter de la família Scarabaeidae, subfamília Cetoniinae. La seva distribució és molt extensa; Europa central y meridional, Asia Menor i Orient Mig. És un dels coleòpters florícoles més freqüents de la Península Ibèrica. 
Insecte que presenta generalment irisacions de color cobre i taques blanques molts irregulars. Molt abundant sobre flors. Les larves s'alimenten d'arrels. Al volar fan un soroll semblant al de les abelles.


Pimelia villanovae
Aquest escarabat de la subfamília dels Tenebriònids, és molt comú trobar-lo en algunes platges sorrenques del delta de l'Ebre.

 Asida sericea

Escarabat piloter (Onthophagus taurus)
Aquest petit escarabat que no supera el centimetre i mig de longitud te l'honor de ser l'insecte més fort del món. Aquest forçut és capaç d'arrossegar un pes 1.141 cops superior al seu propi. Una força descomunal que, transportada per una persona d'uns 70 Kg de pes, li permetria aixecar al aire sis autobusos dobles.
Escarabat Rinoceront "mascle"
 (Oryctes nasicornis)
Aquest escarabat d'uns 4,5 cm de longitud i de color negre, és un dels éssers vius més forts del món (proporcionalment), ja que pot suportar 700 vegades el seu propi pes. Els mascles tenen una banya al cap, corbada cap el darrere.
Viu entre restes vegetals en descomposició, de les quals s'alimenta. De costums nocturnes.



  • Els escarabats piloters són coleòpters que s'alimenten d'excrements, amb els quals fan una bola que transporten a certa distància per enterrar-la, alimentar-se i dipositar-hi els seus ous. No tots els escarabats copròfags tenen aquest comportament, alguns no transporten els fems sinó que enterren les seves provisions sota la massa principal, altres sí que el transporten, però no per rodament.


Escarabat piloter (Bubas bubalus)
Aquest escarabat és una espècie de pastures d'herba, però també es troba en els boscos oberts. 
Colonitza fàcilment el fem fresc i, en el seu hàbitat natural, és una de les principals espècies responsables de la degradació del fem de bestiar. 
Els ous són dipositats en masses de fem fins a 30 cm per sota de la superfície i cada femella es creu que posa més de 60 ous durant la seva vida. Les densitats de població de 20 escarabats per bloc són comuns i el resultat és una ràpida dispersió de fems.



Escarabat piloter (?)



(Scarebeus sacer)
Aquest escarabat no el trobarem per les proximitats del bosc de ribera d'Aldover, prefereix ambients salabrosos amb sòls arenosos i asolellats com les dunes i platges del delta de l'Ebre.




Escarabat dels fems (Scaurus punctatus)
Aquest escarabat presenta una coloració completament negra. El cos és fort, amb el tòrax globular, lleugerament més ample que llarg. En els èlitres el puntejat constitueix línies longitudinals més o menys conspícues. Presenta els fèmurs engrossits, especialment en el primer parell de potes.


Poden veure'ls des de febrer fins a agost, amb el màxim entre maig i juny. A final de l'estiu, es troben gairebé exclusivament femelles buscant bons llocs per realitzar les postes.


Posseeix una distribució bastant àmplia, des del sud de França (Provença, Llenguadoc i Rosselló), illes Balerares (solament Mallorca), Península Ibèrica, i nord d'Àfrica, des d'Orà fins al Sahara Occidental, i Cap Verd.
Escarabat pudent
(Blaps sp. tenbriònids)

És molt típic veure'l en casetes de camp on busca indrets foscos i secs, quant sé sent amenaçat aixeca L'abdomen aparentant ser més gros del que és, i en ocasions quant se'l manipula per l'aparell bucal solta un fluid roig inofensiu però de molt mala olor.



Els cerambícids (Cerambycidae) 

Són una família de coleòpters proveïts de cridaneres antenes, gairebé sempre més llargues que el cos. És una família de coleòpters, amb més de 25.000 espècies.
Sovint presenten cridaners colors. El més gran és el rar escarabat tità de l'Amazònia (Titanus giganteus), de 17 cm de llarg.
Les larves són majoritàriament xilòfags, és a dir, s'alimenten de fusta i per a això perforen troncs i fustes, sent importants agents recicladores en els ecosistemes forestals. Uns pocs, com el corc o capricorn domèstic (Hylotrupes bajulus), és considerat una plaga ja que danya mobles i bigues de fusta.
La Mosca d'olor 
(Armonia moschata)

De l'ordre dels Coleòpters, és un cerambícid que es troba repartit per tota la regió. A Europa Central només es troba una espècie de la qual podem reconèixer dues subespècies. 

  • La subespècie moschata s'expandeix per tota la regió Paleàrtica fins a Japó, repartida per l'Europa occidental fins a Sibèria, a França i a la zona cantàbrica espanyola. 
  • La subespècie ambrosiaca és la que normalment trobem a Espanya.

Com a nota curiosa s'ha de destacar la forta olor que en ocasions podem percebre, una olor agradable que segrega. En l'antiguitat, fa dos segles enrere, les dames mantenien en els seus mocadors a un exemplar perquè fos impregnat per l'agradable aroma.

Les larves es desenvolupen en els salzes, també en els verns (pràcticament inexistents en aquesta zona) i més rarament en els àlbers.

Banyarriquer del roure "mascle"

(Cerambyx cerdo)

Es tracta d'un escarabat de grans dimensions que arriba a fer més de 6 cm de longitud, més la longitud de les antenes. Aquesta espècie està associada a boscos de roures i alzines tot i que en ocasions, sobretot les nits d'estiu se'l pot veure prop dels llums encesos del carrer. Les seves larves realitzen galeries de diversos centímetres de profunditat en els troncs i branques d'aquests, ja que s'alimenten de fusta. Normalment no solen ser considerats plaga, ja que encara que estan àmpliament distribuïts no solen ser molt abundants.




Banyarriquer del roure "femella"

(Cerambyx cerdo)

Més voluminosa que el mascle, però amb les antenes molt més petites.

Chlorophorus varius
Aquest petit escarabat pelut d'entre 8 i 11 mil·limetres de longitut corporal és un dels cerambícids més bonics que podem trobar, i alhora, dels més difícils de veure per aquest indret.

Els adults, de costums florícoles, es veuen a ple estiu.
El seu contrast de colors groc i negre fa pensar, en un primer moment, que es tracta d'una vespa temible. Es tracta doncs d'un cas de l'anomenat mimetisme batesià, en que una espècie inofensiva es disfressa d'una perillosa. 

La distribució del Chlorophorus varius és mediterrània, es localitza sobretot damunt les plantes de florida estival. En canvi, les larves viuen de la fusta morta d'arbres i arbustos diversos.

Phymatodes testeaceus



Rhagonycha fulva



Els buprèstids (Buprestidae

Són una família de coleòpters composta per unes 13.000 espècies que, en alguns casos, poden ser plagues per la agricultura. Moltes espècies estan brillantment acolorides sent verdaderes joies per als col·leccionistes, lo que al·ludeix el nom anglès (jewel beetles).

Els buprèstids són àgils, bons voladors i diürns, volant a ple sol, quant la temperatura és alta, sent actius en les hores centrals del dia. S'alimenten sobre tot d'escorça tendra, fulles o el pol·len de les flors. En cas de perill repleguen antenes i potes i es deixen caure al sòl on permanèixen immòbils per passar inadvertits.

Les femelles depositen els ous en les esquerdes de les escorces, els talls de plantes baixes, al coll de les arrels o sobre les fulles. En la majoria d'ocasions trien arbres o vegetació morta, malalta o debilitada per l'atac d'altres insectes, o incendis, contribuint al sanejament dels boscos.




Eurythyrea aurata
Un dels coleòpters més bonics del bosc de ribera. Els adults ponen els ous en les esquerdes dels troncs morts o mig morts dels àlvers, les larves dels quals s'alimenten de la seva fusta.


Escarabat del pi (Chalcophora mariana ssp. massiliensis) 

Es el buprèstit més gran de la península, amb una llargada de 21 a 32 mm  de longitud (els exemplars adults). El podem trobar des del nivell del mar fins els 1000 metres d'alçada.


Cap gros (Capnodis tenebrionis)

Aquest escarabat es un mal son per als pagesos, ja que les seves larves s'alimentes de la fusta dels arbres fruitals (pereres, presseguers, Maçaners...) on poden arribar a causar la mort de les plantes envaïdes.

Dicerca alni


Els caràbids (Carabidae) 

Són una família de coleòpters, amb un nombre d'espècies que oscil·la entre 20.000 i 30.000 a tot el món ( 1.200 a la península Ibèrica, 2.500 a Europa, 2.200 a Amèrica del Nord). Són típicament habitants del sòl, i grans depredadors amb unes mandibules poderoses, de potes fortes i corredores, els èlitres solen tenir costelles, estries, cadenetes o punts, alineats longitudinalment; acostumen a estar imbricats i les ales membranoses escurçades, de manera que moltes espècies no volenHi ha força espècies de color negre o marró, encara que també són freqüents les coloracions metàl·liques (verd, daurat, bronzejat). La seva mida varia entre els 2 i els 60 mm.


(?)



Calosoma sycophanta
Present al bosc de ribera d'Aldover, encara que no molt comú. Un dels caràbits mes bonics de la península Ibèrica i un gran depredador d'altres insèctes que poden esdevenir plagues.

Calosoma auropunctatum
Es troba des de Europa fins Anatòlia, Àsia Central i l'Oest de la Xina i Mongòlia. Vulgarment se'l coneix com escarabat de terra escopidor; quant aquest insecte es sent amenaçat, es dona la volta, aixeca la part del darrera de l'abdomen i ruixa amb una substància química nociva i dolorosa al atacant.

Licinus punctatulus


Escarabat tigre (Cicindela campestris)
Aquest coleòpter és un gran depredador, corredor i volador molt ràpid que li agraden les zones assolellades com camins, platges pedregoses o sorrenques, on busca larves d'altres insectes.

 Poecilus chalcites


Agonum marginatum
Agonum és un gènere d'escarabats amant de les zones humides on es comú trobar-lo entre la fullaraca seca del bosc de ribera, al igual que altres del seu gènere.

Brachinus crepitans
Els escarabats escopeters del gènere Brachinus dissuadeixen als seus possibles depredadors, com  gripaus, formigues o altres insectes, ruixant-los amb quinones bullint. Fabriquen aquesta substància a partir de la hidroquinona i l'aigua oxigenada, que produeixen en unes glàndules especials. El còctel passa després a les glàndules anals, que en contacte amb l'aire produeix una detonació.

(?)


Els curculiònids (Curculionidae)

Són una família de coleòpters polífags, la més important i diversa de la superfamília Curculionoidea. Són fitòfags (es nutreix d'aliments vegetals).

Es caracteritzen per tenir l'aparell bucal masticador a l'extrem del rostre que pot ser relativament masiva, o llarga i estreta, depenent de les espècies. El format es generalment petit quant es comparen amb altres escarabats.



Listroderes bimaculatus

Hylobius abietis

Lixus angustatus


Polydrusus formosus



Els elatèrids (Elateridae)

Algunes de les larves d'aquest grup de coleòpters són els que antigament s'utilitzaven per caçar ocells amb rateres, aquest model de caça actualment ja està prohibit.

Agrotis lineatus
coleòpter de la família dels Elateridae d'aproximadament 1 cm de longitud, de color fosc o negre, de forma el·líptica característica i comprimits dorsoventralment, amb el pronot molt desenvolupat i cobrint dorsalment part del cap.





Els lucànids (Lucanidae) 
Família de coleòpters polífags de format mig - gran, amb unes 930 espècies descrites. Alguns són coneguts amb el nom vulgar de cervols voladors, perl  gran volum de les mandíbules dels mascles.
Viuen en boscos formats per arbres de fulla ampla i s'alimenten de sava, borrons i fulles dels arbres. Les femelles depositen els ous en troncs vells, on es desarrollen les larves. Algunes espècies, com Lucanus cervus tarden cinc  anys o més en desarrollar-se fins l'estat adult.



Cervol volador menor(Dorcus parallelopipedus)

Aquest escarabat de fins 3 cm de longitut és una versió reduida del vistos cervol volador. Les larves devoren matèria vegetal, durant els tres anys que dura el seu desenvolupament, en especial de robles (Quercus) inexistents al bosc de ribera, oms (Ulmus)... tant en troncs com en rames o arrels. Els adults s'alimenten de la sava dels arbres sobre els que viuen. Tenen costums diurnes i crepusculars on solen veures entre maig i agost. Aquesta espècie cada cop es més escassa a causa de la destrucció progressiva del seu habitat.

Els crisomèlids (Chrysomelidae)

És una de les grans famílies de coleòpters, amb més de 35.000 espècies, set vegades més que mamífers. La forma del cos és extremadament variable, però amb freqüència estan proveïts de colors brillants.

Chrysolina bankii

Timarcha tenebricosa

L'escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata)
Ben conegut per la pagesia del segle XX, és un coleòpter que mesura entre 7 i 15 mm i és fàcilment identificable pels seus èlitres de color groc amb deu línies longitudinals negres, coloració que utilitza per advertir als depredadors de la seva capacitat de segregar una substància repel·lent.
L'origen d'aquesta espècie es troba a l'estat de Colorado, als Estats Units, on antigament s'alimentava de Solanum rostratum, una planta de la família de les solanàcies, a la qual pertany també la patatera (Solanum tuberosum). Amb la importació de la patatera a Europa i d'aquí, als Estats Units, l'escarabat de la patata va trobar una nova font d'aliment que li va permetre desenvolupar-se de forma espectacular. Després de ser observat a Europa per primera vegada l'any 1877, es va extendre per tot el continent afavorit per l'absència d'enemics naturals, arrasant en poc temps plantacions senceres de patateres i convertint-se així en una greu plaga d'aquests cultius i també d'altres.

Escarabat de la menta (Chrysomela menthastri)



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada