dimecres, 21 de desembre de 2016

dimecres, 23 de novembre de 2016

Un nou invasor a l'Ebre

Aquest matí una mala notícia ha arribat de sobte i gairebé sense esperar-ho, dic gairebé perquè totes les quinieles apuntaven al fet que més tard o més d'hora la següent espècie seria detectada a l'Ebre.

L'espècie recentment localitzada no és ni més ni menys que un altre bivalve, un bivalve asiàtic de grans dimensions, la Woodiana (Sinanodonta woodiana), localitzada al pantà de Mequinensa per agents per la Protecció de la Naturalesa del Govern d'Aragó.
Alguns exemplars localitzats a l'embassament mesuren 15 centímetres de longitud, pel que es creu que aquesta espècie ja fa diversos anys que viu a l'Ebre, havent passat desapercebuda. Veure publicació de www.heraldo.es.

En llegir l'article em fa riure la mesura preventiva que es portarà a terme per mitigar l'avanç de l'espècie per part de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), que consisteix amb el control del moviment d'embarcacions, igual com es fa amb les corbicules, els musclos zebrats i el cargol poma. Per cert, poblacions que no han parat de créixer.
Cal ser objectius i reconèixer que el control d'embarcacions no pararà l'expansió de la Woodiana, ja que la colonització de l'Ebre per part de l'espècie es deu al seu peculiar cicle reproductiu, on les femelles, una vegada fecundades, alliberen unes larves que es fixen a les brànquies i aletes dels peixos, i aquests són els que es cuiden de la propagació. A més a més, aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitzant una gran quantitat de peixos com a hostes, inclosos peixos autòctons.

Woodiana (Sinanodonta woodiana)
La distribució de la Woodiana en altres rius, en aquest cas de Catalunya, es remunta al 2007 quan es va descobrir al riu Ter, posteriorment un estudi publicat l'any 2009 confirmà la seva presència a dos rius més; el Fluvià i el Daró.

Aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitza una gran quantitat de peixos com a hostes, inclòs peixos autòctons, per tant suposa un greu perill a causa de la seva competència amb les nàiades autòctones, tant per l'aliment, com per l'espai (substrat) i la reproducció.
Els exemplars adults poden superar fàcilment els 20 centímetres, toleren espais modificats i una relativa contaminació de l'aigua. Per viure prefereixen substrats de llims o fang, amb aigües tèrboles o força ombrejades.

Aquesta nova espècie per l'Ebre, detectada a l'Aragó i que no tardarà a arribar al tram de l'Ebre Català, posarà en perill les minses poblacions de nàiades autòctones, ja prou castigades en els últims anys a causa dels últims canvis ambientals que ha sofrit l'Ebre, causats principalment pel desorbitat "aprofitament" hídric en tots els seus àmbits i la proliferació d'altres espècies exòtiques.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

NEOLITHIC EXPERIENCE

Bones,

Ja feia temps què em venia de gust realitzar un taller sobre la talla lítica, i finalment el pròxim dia 19 de novembre de 2016 a les 18.00 h el realitzaré a l'aula del GEPEC de Roquetes.

En aquest taller s'explicaran i es posaran en pràctica algunes de les tècniques que empraven a la prehistòria per fabricar les eines que ens facilitaven la supervivència en la recerca d'una millor qualitat de vida.

T'ho perdràs!

dijous, 7 de juliol de 2016

Biocaiac en marxa

Feia temps que em venia de gust tornar a organitzar un biocaiac, i finalment aquest cap de setmana el portarem a terme. 

Aquesta sortida no pretén ser un simple passeig pel riu, sinó que hi ha el propòsit de posar en valor tot el conjunt de l'ecosistema fluvial. Potser sigui per això que les places limitades ja estan cobertes, però no us preocupeu, la llista d'espera està sobre la taula i força plena per a la pròxima data.

Si creus que coneixes l'Ebre, vine! estem segurs que encara et podem sorprendre ;-)

Més informació a;

diumenge, 19 de juny de 2016

Tres serres, tres tritons

Bones, 
últimament no sóc tan persistent amb el bloc com en realitat m'agradaria, però sempre, per diverses raons, arriba l'ocasió en què a un mateix li vénen ganes d'escriure algunes paraules per compartir l'experiència viscuda, per agrair la companyia en compartir les alegries de la natura, per recordar més endavant les troballes de la natura, o bé per compartir i adquirir nous coneixements.

En aquesta ocasió l'entrada va dedicada als tres tipus d'amfibis molt característics que ens podem trobar a les Terres de l'Ebre i que fins fa ben poc no en tenia gaire coneixement; els tritons.
Després d'aquesta cerca, que no ha estat fàcil, hem reconegut tres tipus de tritons en tres serres ben diferenciades. He de reconèixer que el treball de recerca ha estat llarg i en algunes ocasions desesperant per la dificultat a l'hora de recopilar informació, per no tenir conceptes molt clars d'on quedaven els últims reductes d'aquests amfibis, per les poblacions minses i illades... en definitiva, per desconeixement absolut de les poblacions locals.
Ara per ara, ja comencem a saber-ne alguna cosa més, sobretot de caràcter local pel què fa les densitats de poblacions, la distribució geogràfica i l'hàbitat de cadascun d'ells.


Hi ha alguns aspectes generals d'aquestes espècies que els podem tractar en comú. Com ja sabem els tritons són uns amfibis de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) què pertanyen a la mateixa família que la salamandra comuna (inexistent a les Terres de l'Ebre) i la majoria dels urodels europeus.
La seva alimentació es centra en petits insectes, larves d'insectes i petits crustacis.
Les larves, gairebé translúcides, són petites i espigarrades. Amb extremitats raquítiques i brànquies externes molt característiques.
L'enemic principal d'aquests animals és la culebra escurçonera  per això solen refugiant-se sovint sota la vegetació aquàtica, en esquerdes de les roques o sota pedres.
On hi ha peixos, no hi ha tritons, ja que els peixos són predadors potencials d'ous i larves de tritons.
Larva de tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Com he dit, tres serres tres tritons; no sé si ben bé deu ser així, però en el transcurs de la recerca no hem trobat diferents tritons convivint en un mateix punt d'aigua, a més a més, hi ha una diferència significativa de territorialitat entre espècies, és a dir; a la serra del boix solament hem trobat l'ofegabous (Pleurodeles wald), al massís dels Ports (Parc Natural dels Ports) hem localitzat el tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus), i a la serra del Montsià, en reductes molt petits, el tritó palmat (Lissotriton helveticus). Això no vol dir que no hagi possibilitat de trobar diferents tritons en una mateixa serra, ja que per exemple; a la serra del Montsià podria donar-se el cas de trobar ofegabous, ja que en aquest indret també trobem algunes basses ramaderes. Al mateix temps, encara que no en tinc constància, al massís dels Ports també podria donar-se el cas de poder trobar tritó palmat, ja que el nínxol ecològic que habita és molt similar al del tritó verd o marbrat.

Al següent mapa del Sud de Catalunya hi ha diferenciades les tres zones on hem localitzat les diferents espècies de tritons; en verd el tritó verd o marbrat, en groc l'ofegabous i en blau el tritó palmat.


L'ofegabous (Pleurodeles wald)

Aquest és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua.
Ofegabous (Pleurodeles wald).
El nom comú prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.

La coloració grisenca pot variar de fosc a clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap és força pla i amb forma de pala.
Ofegabous (Pleurodeles wald).
Aquesta és una espècie limitada al centre i sud de la península Ibèrica i a la plana costanera de l'Àfrica del nord. A Catalunya només es coneix a les Terres de l'Ebre. Segons algunes fonts, al País Valencià era força comú, on han minvat fortament les poblacions a causa de la desaparició gradual del seu hàbitat amb la proliferació d'urbanitzacions, autopistes, camps de golf, etc. i també amb l'abús de fertilitzants i pesticides que contaminen les séquies i basses on viuen. 
Cal esmentar que si encara és relativament freqüent en algunes zones, en part, és gràcies a diferents comunitats que gestionen els seus espais per garantir la seva protecció, com en el cas d'Alcublas, els quals recuperen el seu hàbitat i gràcies a la difusió del seu treball, on altres persones poden mostrar interès per aquesta peculiar espècie.
L'època d'aparellament és durant l'hivern, d'octubre a maig. Les femelles ponen els ous en petits grups adherits a plantes aquàtiques. Les larves surten passades unes dues setmanes.
Bassa ramadera del a serra del Boix.
Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, els ofegabous poden sortir  si les condicions d'humiditat són favorables, sobretot a la nit o durant les pluges. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen l'hàbitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis.

El tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus)

Localitzar aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo planteja tot un repte.
Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Mascle en època d'aparellament.
Aquest amfibi és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.
Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.


El seu principal habitat aquàtic són les tolles naturals de capçaleres de barrancs de mitja muntanya. Prefereixen grans tolles d'aigua cristal·lina i fresca amb abundant vegetació on poder amagar-se de possibles predadors.
Tolla amb begetació del massis del Ports.

El tritó palmat (Lissotriton helveticus)

Comparat amb altres tritons són relativament petits; les femelles adultes poden arribar a fer fins a 95 mm de llarg i els mascles només 85 mm.
Tritó palmat (Lissotriton helveticus).
La coloració dorsal és marró i la del ventre groc clar. Els tritons palmats tenen una franja fosca lateral que travessa els ulls de banda a banda del cap, com si estiguessin emmascarats.
Els mascles normalment són més prims que les femelles i mostren diferències més acusades durant l'època del zel, però el dimorfisme sexual pot atenuar-se o desaparèixer durant la fase terrestre dels adults a la tardor i l'hivern.
Tritóns palmats (Lissotriton helveticus).
El tritó palmat està present a l'Europa occidental i a la Gran Bretanya. A la península Ibèrica només es troba al nord de l'Ebre. Possiblement, aquestes minses poblacions de les Terres de l'Ebre, són exemplars introduïts.
Els tritons palmats viuen a l'aigua durant el zel, que va del febrer a l'agost.. Durant aquest període el mascle mostra un filament a la punta de la cua i unes potes palmades que prenen una coloració molt fosca. Ponen els ous a les plantes aquàtiques, en séquies i rierols d'aigua neta. Les larves surten passades unes dues setmanes.
El tritó palmat és un animal molt sensible a l'embrutament i als canvis de composició de les aigües, especialment pel que fa a la presència d'aigua de claveguera, de purins, d'insecticides i altres productes químics. A causa de la preferència que mostren aquests animals per les aigües clares i netes, en l'antiga cultura popular de Catalunya se deia que si hi ha un tritó a l'aigua, aquesta és bona per beure.
Habitat del tritó palmat
Font a la serra del Montsià
Per finalitzar voldria agrair-los a totes aquelles persones que m'han proporcionat informació per poder acabar localitzant aquests esquius amfibis de l'ordre dels urodels. Entre tots ells voldria destacar al kikecarles per mostrar-me un bon indret per veure tritons marbrats en quantitat i a la Laura Queral per acompanyar-me en l'alegria tritonil ;-)

diumenge, 29 de maig de 2016

Esquiva i fugidissa

La serp llisa meridional (Coronella girondica) és un ofidi petit i esvelt de la família dels colúbrids
Serp llisa meridional (Coronella girondica).
Aquesta fugidissa serp és una de les més esquives de les Terres de l'Ebre, ja que en molt poques ocasions se la sol sorprendre. Jo mateix tant sols he tingut ocasió de veure-la en quatre ocasions, en els llocs que hi ha marcats (Cercles taronja) al mapa de sota. 
Mapa de les Terres de l'Ebre.
Localització de les coronelles als cercles taronja.
Serp llisa meridional (Coronella girondica).
Aquest rèptil rarament fa més de 80 cm de llarg. Té una coloració dorsal esclarissada, principalment amb tonalitats grisenques amb un gran nombre de taques fosques al centre del dors. La línia negra del cap característica del gènere Coronella  sol anar d'un ull a l'altre per damunt del morro (en aquest exemplar mig difuminat) formant una brida transversal, i continua de l'ull a la comissura labial i al costat del coll. La part posterior dorsal del cap presenta una marca fosca en forma de ferradura. 
La part ventral és de color groc vermellós, brunenca o grisa, amb taques més o menys quadrangulars disposades en dues fileres longitudinals, que formen un dibuix molt típic que identifica l'espècie.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).
Apareix a les vorades de boscs, en zones rocoses o parets de pedra seca, en àrees relativament seques de baixa o de mitjana muntanya. 
D'hàbits més aviat crepusculars, és rarament observable de dia fora del seu refugi. No sol mostrar-se gaire agressiva quan se la manipula. 

S'aparella entre l'abril i el maig i presenta ovoviviparisme; les cries neixen de l'agost al setembre, al nèixer mesuren uns 11 cm de longitud. La seva hivernació pot durar des del principi de la tardor fins ben entrada la primavera.

Ocupa el sud-oest d'Europa, des d'Àustria i Itàlia fins al sud de França i tota la península Ibèrica, i es troba també al nord-oest d'Àfrica, però no a les illes Balears. És present a les terres baixes i pot arribar a altituds moderades, fins a 1500 metres.

dilluns, 18 d’abril de 2016

El drac daurat


Poca son amb aquest miriàpode. L'escolopendra (Scolopendra cingulata) no sol deixar-se veure, per sorprendre-la cal mirar sota unes quantes pedres, llavors sota la pedra que menys imaginem ens sol sorprendre ella a nosaltres.
Enroscada com un diminut drac d'escates daurades i farcit de potes, sol esperar al seu cau subterrani fins que arriba la nit, moment en què surt de cacera. El centpeus més gros d'Europa, el més característic de la regió mediterrània, arrossega els seus 15 cm de longitud a la seva cita amb la foscor, i amb moviments ràpids surt a la caça de petites criatures, a les quals mossega amb les seves dues forcípules situades just darrere del cap. Amb elles inocula un sorprenent còctel de toxines que inclou histamina (un antiinflamatori) i acetilcolina, un neurotransmissor que alenteix els batecs del cor. 

Així, amb un mos que crema, pot acabar fins i tot amb algun petit vertebrat. Igual com amb altres exemples de la natura; aranyes, escorpins i serps, l'escolopendra abat a les seves preses usant les armes invisibles de la bioquímica.

dijous, 14 d’abril de 2016

Tritó verd, el follet del bosc

Hi ha persones que desconeixen la seva existència, d'altres tenen la certesa que n'hi ha en algun indret, alguns altres afirmen haver-lo vist fugaçment i uns pocs es meravellen al localitzar-ne algun exemplar. 
Localitzar el tritó verd (Triturus marmoratus) a les Terres de l'Ebre no és fàcil, aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo és, gairebé, com ensopegar-se amb un habitant mitològic, esquiu i amagadís, gairebé tant com un follet de bosc. 
Tritó verd (Triturus marmoratus)
Aquest amfibi de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) i de la família dels salamàndrids és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.
Tritó verd (Triturus marmoratus)
Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample i pla té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.
Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. 
Cova d'en Marc
Segons les fonts consultades, les poblacions de tritó verd a Catalunya semblen haver disminuït, i fins i tot s'han detectat extincions en algunes localitats. Els principals factors d'amenaça són la desaparició de basses i punts d'aigua, la sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació i la transformació del territori agroforestal.

Bassa de la cova d'en Marc
També s'han constatat disminucions en algunes poblacions després de la introducció de diverses espècies de peixos, com ara la perca americana (Micropterus salmoides), la gambúsia (Gambusia holbrooki), el peix sol (Lepomis gibbosus) o la carpa vermella en basses, estanys i àrees tradicionals de reproducció d'aquesta espècie. La sensibilitat d'aquesta espècie a la presència de fauna íctica al llarg de la fase aquàtica s'ha observat a les Terres de l'Ebre, on pocs dies després de la introducció de peixos en diferents estanys de rec, tots els exemplars de tritó verd havien sortit del medi aquàtic cap a estanys propers lliures de peixos.

Les poblacions de tritons al Parc Natural dels Ports tampoc estan lliures de pressions innecessàries. A la cova d'en Marc ens ensopegarem un grup practicant barranquisme en plena època d'aparellament del tritó, els quals varen trepitjar aquesta bassa innecessàriament en una època un pèl sensible.  Atenció! Amb això no estic dient que el problema sigui la pràctica d'aquesta activitat, però la falta d'informació fa actuar d'una manera negligent, per tant, el principal problema rau en la falta d'informació, la poca conscienciació, el desconeixement absolut i la poca sensibilitat davant una espècie amb unes poblacions que semblen cada cop més reduïdes.

Tritó verd (Triturus marmoratus)

dimarts, 5 d’abril de 2016

Martinet de nit

La vida, igual que el camí, està replet de sorpreses. 

Avui la sorpresa la ha abanderat aquest adolescent de Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Aquest és un ocell mol lligat a ambients fluvials, però dos dies de pluja ha portat a aquest al bell mig del meu jardí. 
El seu plomatge de juvenil comença a desprendre's per vestir-se d'adult, on comencen a destacar-hi les dues plomes blanques del clatell.

A veure que més ens portarà el camí de la vida.
Martinet de nit (Nycticorax nycticorax)

divendres, 1 d’abril de 2016

Més cames llargues

Com cada any, els Cames llargues (Himantopus himantopus) fan acte de presència a la ribera d'Aldover.

L'any passat, al voltant d'aquestes dates i coincidint amb la crescuda de les aigües de l'Ebre, vàrem gaudir de dos exemplars de cames llargues. Aquest any la seva presència s'ha multiplicat per tres.

Aquest limícola de potes estirades sol deixar-se veure molt habitualment pel Delta de l'Ebre, entre arrossars, séquies i altres aigües somes. Aigües amunt de l'Ebre es fa més car de veure i és tot un plaer poder-les observar entre martinets i ànecs coll verds.


dimarts, 22 de març de 2016

Nàiades, les nimfes dels rius


Afirmen algunes fonts, que val més una imatge que mil paraules.

Per aquest motiu penjo aquest cartell, on hi ha les dades suficients per assistir a aquesta xerrada en la qual les mil paraules complementaran una simple imatge.

dimecres, 24 de febrer de 2016

Melanopsis tricarinata

Ja feia temps què tenia una espina clavada al bloc, i el motiu era el Melanopsis. Era com si en aquest bloc hi faltés alguna part essencial que no el deixava ser complet, ja que un bloc què mostra les singularitats de l'Ebre sempre serà incomplet, si no té, almenys, una entrada que parli del Melanopsis, un endemisme molt abundant d'aquest riu.
El Melanopsis (Melanopsis tricarinata) és un caragol aquàtic molt comú al tram baix de l'Ebre i un endemisme ibèric, concretament del llevant de la península Ibèrica. La distribució a Catalunya es limita al riu Ebre i als Ullals de Baltasar (Parc Natural del Delta de l'Ebre), a la resta del delta ha anat desapareixent a causa de l'assecament, l'extracció de llots i la cimentació d'alguns canals d'irrigació. A la Comunitat Valenciana és una espècie més generalitzada, s'estén per diversos rius, basses, fonts i altres punts d'aigua.

El seu Hàbitat al riu és molt variable, el trobem tant en aigües corrents com estancades, en indrets assolellats i també en ombries que forma el bosc de ribera, entre pedres, en platges de sorra, en indrets fangosos, entre algues, en tiges de plantes que estan en contacte amb l'aigua o en troncs submergits.

La seva alimentació és exclusivament d'origen vegetal.


La closca, sòlida, sol ser variable amb el color; marró, verda, grisa amb taques... mentre que el cos presenta una coloració grisenca. Els tres solcs i les respectives carenes, en alguns exemplars més marcades que en altres, li atorguen el seu nom; tricarinata (tri=tres carinata=carena).


Algunes fonts afirmen que l'espècie és vivípara, és a dir, no ponen ous ni fan ooteques, sinó que pareixen directament les cries d'una en una. Existeix una diferenciació entre sexes, tot i que no presenten dimorfisme sexual apreciable.

Aquest caragol sembla que sigui un d'aquells que no trobaria a faltar en un ecosistema fluvial, però el cas és que quan m'aproximo a un riu, i no trobo ni el Melanopsis, ni el Theodoxus, doncs és com si enyorés algun habitant característic. 
Espero no trobar-lo a faltar mai a l'Ebre.

diumenge, 21 de febrer de 2016

El cranc ibèric del riu Estrets és autòcton?

Aquest matí m'he decidit per fer un passeig per un indret del Parc Natural dels Ports força concorregut; el Mas de la Franqueta (Horta de Sant Joan). En aquest indret, força bonic, constituit per frondoses pinedes hi transcorre el riu dels Estrets.

Un dels motius per aproximar-nos al riu Estrets, a part de passar una bona estona amb la família, era el de localitzar algun exemplar de cranc ibèric; un crustaci peninsular que fins fa ven poc es tenia tot el convenciment de què era autòcton.

Si consultem la Web, veurem molta informació sobre projectes de conservació sobre aquesta espècie, però entre tot aquest allau informació hi destaca una notícia del Diari de Girona que contradiu totes les altres; Un estudi del CSIC conclou que el cranc de riu autòcton és una espècie introduïda.

Avans d'accedir a la notícia ens posarem en antecedents; el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant, està amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong (Aphanomyces astaci), i per tan, prohibit de pescar i comercialitzar. 
El seu nínxol ecològic, principalment capçaleres de rius i rierols, l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu roig americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.
En l'actualitat el cranc de riu ibèric només es troba en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya. 

Cal dir què el riu Estrets tan sols trobem el cranc ibèric, i les poblacions més properes de cranc roig americà estan al mitja del riu Canaletes.
Cranc de riu ibèric Austropotamobius pallipes lusitanicus
La noticia del Diari de Girona ens explica: A principis d'aquest segle XXI, es va posar en marxa un programa per impulsar la conservació del cranc de riu autòcton a Catalunya. Una de les mesures va ser la creació d'un centre reproductor del cranc autòcton a Olot. 
Ara bé, un estudi multidisciplinari que ha liderat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i que és va publicar a la revista Biological Reviews, conclou que el cranc de riu, que és més conegut com a cranc autòcton, és en realitat una espècie introduïda.
Aquesta investigació ha establert que el cranc de riu autòcton va ser importat des d'Itàlia a finals del segle XVI per desig exprés del rei Felip II. A més, la possibilitat que el cranc de riu no fos natiu d'Espanya ja s'havia plantejat amb anterioritat. Els primers estudis genètics d'aquesta espècie, fets a principis de la dècada passada, van descobrir que el cranc de la península Ibèrica presentava una similitud amb el del nord-est de la península italiana, mentre que, en canvi, tenia poc en comú amb el de França. És per això que el patró de l'espai resultava estrany i en el seu moment es va interpretar com la prova que el cranc de riu autòcton havia estat introduït a Espanya. Al llarg dels segles XVII i XVIII el cranc de riu es va introduir, bàsicament, a la Meseta nord i a la vall de l'Ebre. L'expansió de l'espècie es va intensificar, amb diferents introduccions, durant els segles XIX i XX, fins que va ocupar les diverses zones calcàries de la península Ibèrica.
Desprès d'haver llegit aquesta notícia, em pregunto; El cranc dels estrets, si no és autòcton, continua tenint valor ecològic?

dijous, 18 de febrer de 2016

Panells confusius

No fa molts anys l'empresa estatal aquaMed "Aguas de las Cuencas Mediterraneas", actualment investigada per no ser molt honesta amb la contractació, per inflar pressuposts, i vés a saber què més, i que està sota les directrius del "Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino" ens van bombardejar amb tota una muntanya de panells informatius, centres interpretatius i fracassades reforestacions que al meu entendre, després de veure d'aprop la seva evolució, no van ser res més que llençar diners. He arribat a aquesta conclusió després de veure en mans de quins organismes han quedat determinades infraestructures, organismes públics que no són capaços de gestionar, com es mereix, projectes vinculats a les temàtiques sobre les quals van adreçades determinades infraestructures milionàries.

Deixant de costat aquest problema de gestió de difícil solució, ens fixarem amb un panell interpretatiu més accessible i que moltes vegades he vist com hi ha persones que s'interessen per les paraules que hi ha plasmades i que no totes són creïbles

És difícil aproximar-se a qualsevol d'aquests panells interpretatius i no sentir un gran dolor als ulls, i no ho dic per la maquetació. El problema rau en la desconeixença del medi natural en el qual van actuar i per la ignorància faunística dels que van donar l'aprovació a segons quins cartells.
Ens fixarem amb aquest cartell ubicat al costat de la via verda a l'altura de l'Assut de Xerta, un de molts que hi ha repartits per les Terres de l'Ebre. El cartell en si pot estar mol ben maquetat i pot tenir molt bones explicacions, no ho se, amb això no m'hi ficaré. Però està ben clar què no tenien ni idea de què era una Margaritífeta (espècie de Nàiade). Podria donar-se el cas, de què fos poc rellevant haver-se equivocat d'espècie de nàiade, ja que hi ha poca gent que conegui aquesta fauna tan singular, però a ulls de persones que en puguen saber una mica (no cal gaire), doncs acaba per considerar que aquí no se'n sap res de res de què és una margaritífera, ja que la fotografia de la nàiade correspon a una Unio mancus (una de les espècies menys comunes a les aigües de l'Ebre) i no a una Margaritifera auricularia tal com reflecteix la definició.
Posats a conèixer nàiades, direm que l'Ebre hauria de ser refugi d'almenys quatre espècies de nàiades. Tot i així les poblacions d'aquestes, anys enrera molt abundants, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni en individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.
El seu declivi està lligat a un canvi ecològic molt significatiu que ha patit el riu Ebre en tan sols dues dècades, associat a la introducció d'espècies foranes, al canvi de la qualitat de l'aigua i als treballs de dragats del mateix riu.

Actualment poc se'n sap de les poblacions d'aquestes, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni d'individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.

Les quatre principals nàiades que s'haurien de poder localitzar són les següents:

Nàiade auriculada (Margaritifera auriculariaÉs la nàiade més gran d'Europa, algunes fonts no gaire fiables afirmaven què el riu Ebre acollia la major població mundial d'aquesta espècie. Ara tinc entès que aquesta afirmació era bastant errònia i que les majors poblacions es trobaven a França. 
Actualment les poblacions d'aquest bivalve són gairebé inexistents.

Nàiade anodonta (Anodonta anatidaPot arribar als 20 cm de longitud. Espècie protegida a Catalunya des de l'any 1994.

Nàiade rodona meridional  (Potomida littoralisEls adults poden arribar als 9 cm de longitud.
Antigament la nàiade més abundant a les ribes de l'Ebre. Ara mateix les seves col·lònies es veuen reduïdes en grups de pocs exemplars i molt distanciades entre elles.

Nàiade allargada de l'Ebre (Unio mancusLa seva mida més habitual en exemplars adults és de 5´5 cm de longitud. Els últims individus és van veure en una sèquia d'una ermita de l'Aldea (Delta de l'Ebre), tot i així aquella colonia ja fa alguns anys que va desapareixer victima de productes químics i verins com la saponina per controlar el cargol poma (Pomacea maculata) i per l'extracció de llims de les sèquies.