dijous, 29 d’octubre de 2015

Biocaiac

La navegació fluvial amb caiac és una de les activitats més atractives que es porten a terme a l'Ebre. Tot i així, proposem portar-ho més enllà amb el biocaiac.

Aquest nou model de navegació mescla passió per la natura, aprenentatge i esport, una activitat que en cap cas pretén ser una excursió bogant quilomètrica.

Aquesta alternativa neix amb la necessitat de treure l'explorador naturalista que s'amaga dintre de cadascú, per conèixer de primera mà i ben a fons les ribes de l'Ebre i el seu conjunt d'illes. 
En mig dels trajectes del biocaiac, va inclosa una parada obligatòria en alguna de les moltes illes de l'Ebre; per redescobrir alguns tresorets de zona, per explicar la formació geològica d'aquestes illes, quina vegetació hi predomina, quins animals habiten a les profunditats del bosc o quines problemàtiques amenacen el ben estar d'aquest tipus d'ecosistema.
Per adquirir informació complementària envieu un correu electrònic a: marcoplaventura@gmail.com



dissabte, 24 d’octubre de 2015

L'engany del pregadéu

Pregadéu (Mantis religiosa)
Els Pregadéus són coneguts en el regne invertebrat com uns dels predadors més temibles de la natura. La seva posició immòbil i el seu moviment lent i titubejant fan que passin desapercebuts per les seves preses i també per possibles predadors.

Tot i així, de vegades, els pregadéus també són sorpresos per altres predadors que se'ls volen menjar. Quan això passa aquests ens sorprenen amb unes demostracions de poders persuasius. En aquest cas, un pregadéu (Mantis religiosa) s'exhibeix amb les ales desplegades per aparentar ser més gran i fort que l'oponent.

Pregadéu Vs. sargantana

La sargantana cua llarga (Psammodromus algirus) és un predador d'insectes formidable, tot i així, al cap d'uns minuts d'estira-i-arronsa de demostració de poders, la sargantana es va donar per vençuda i va marxar sense àpat.
Pregadéu Vs. sargantana

dimarts, 20 d’octubre de 2015

La rateta que va trobar una caseta

Bones a tothom, mireu bé l'interior de la caseta;-)

Amb l'arribada de la pluja i la conseqüent baixada de temperatures ha arribat l'hora d'inspeccionar les caixes niu per netejar el seu contingut, i de passada us explicaré com aquesta rateta ha trobat aquesta caseta.

Normalment, quan construïm aquests tipus de caixes niu ho fem per diferents tipus d'ocells de l'ordre dels passeriformes, però aquests no són els únics que treuen partit d'aquests refugis artificials. 

A veure! Qui no s'ha trobat en alguna ocasió un petit ratpenat? I de ben segur que també heu pogut sorprendre algun dragó comú, o entre altres insectes, un niu de vespes papereres.

Sí, dins d'una caixa niu si refugien diferents animals, i avui us mostro la meva nova sorpresa. A l'interior d'una de les caixes, arrupida sobre quinze centímetres de pallús, pels d'animals, plomes i altres materials que aquesta primavera hi va dipositar una mallerenga carbonera (Parus major), s'ha refugiat un múrid, en concret un exemplar jove de rata comuna (Rattus norvegicus).

Bé, havent arribat fins a aquest punt, només em queda explicar una petita història de com aquesta rateta a trobat aquesta caseta.
Rata comuna 
(Rattus norvegicus)


La rateta que va trobar una caseta

Hi havia una vegada, a plena tardor, una rateta que buscava una caseta. Aquesta escorcollava el bosc tafanejant cada racó per poder trobar un lloc acollidor.

En passar per sota d'un gran àlber, va trobar un gran forat que s'endinsava per sota d'una vella arrel. En aproximar-se va sentir un soroll que sorgia de les profunditats. Seguidament i amb un pas tranquil en va sorgir un teixó adormiscat.

La rateta, tot i la sorpresa, li va preguntar;
- Bon dia senyor teixó. Que no em deixaries un racó del teu gran forat per poder passar l'hivern?
El teixó, a disgust,  li va contestar;
- Uf... ho sento molt, ja no queda lloc al meu forat, comparteixo l'estança amb una guineu.


La rateta, convensuda, es va allunyar angoixada per no haver trobat un lloc per passar l'hivern. De sobte es va posar dreta, va aixecar el cap i va veure una cavitat dalt d'un gran freixe. Aleshores va pensar: aquest sí que és un bon lloc per passar l'hivern. Ràpidament, sense perdre més temps va enfilar-se a l'arbre per entrar al forat. En aguaitar va veure uns grans ulls foscos com la nit, envoltats d'un gran emplomallat blanc. Dintre hi havia una òliva!

La rateta, mig espantada, amb veu tremolosa li va preguntar;
- Bon migdia senyora òliba. Que no em deixaries un raconet del teu acollidor forat per passar l'hivern?
L'òliba, tota sorpresa, li va contestar;
- Ets una rateta molt valenta, ja saps qui sóc jo? Pensa-ho bé abans de passar la nit en mi!


La rateta, que enseguida va entendre el que li deia l'òliva, va girar cua i tot seguit va marxar d'allí. A poc a poc, i sense adonar-se'n va anar sortint del bosc i es va ensopegar amb un gran munt de llenya. En veure'l es va emocionar pensant que ja havia trobat un lloc acollidor, i corrent, sense entretindres es va endinsar en ell per veure si s'hi podia quedar. Per sorpresa de la rateta, el centre d'aquella pila de llenya ja estava ocupada per una família d'espinosos. Pare, mare i set fills recoberts de punxes. Tota una família d'eriçons.

La rateta, ja gairebé desesperada, va preguntar a la família d'eriçons;
- Bona tarda estimats eriçons. Em podríeu deixar passar l'hivern sota aquesta pila de llenya.
Un dels eriçons, amb preocupació, li va contestar;
- De bon grat et deixaríem estar, però ens fa por fer-te mal amb les nostres afilades agulles.

La rateta que va entendre el problema que podria esdevenir quedar-se entre tanta punxa, amb un pas davant de l'altre va marxar amb un cert desànim.
De sobte, no molt lluny, va veure una llum. Al costat d'una casa de camp va veure una caixa niu que penjava sota una gran branca d'un llorer. Corrents es va aproximar a l'arbre i s'hi va enfilar. La caseta era idónea, per fi l'havia encertat, però tot just abans que hi entres, la va sorprendre un petit ocell multicolor. Una mallerenga blava es va posar sobre una fina branca i es va quedar mirant la rateta.


La rateta que pensava haver-se quedat sense caseta, li va preguntar;
- Bon cap vespre senyora mallerenga. És seva la caseta?
La mallerenga, efusivament, li va contestar;
- Doncs és clar que no! Aquesta caseta és de tothom que hi pugui entrar. Aquesta primavera l'he utilitzat per covar-hi els ous i fer grans els meus pollets, però ja no la necessito. Si et ve de gust, pots passar l'hivern en ella.


La rateta tota contenta va ficar-se dintre la caseta que de bon grat li va cedir la mallerenga, on va poder passar, ben guarida, els mesos de més gelor.

I vet aquí un teixó, una guineu, una òliba, una família d'eriçons, una mallerenga i una rateta, que per fi a acabat la historieta.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

228 peus


La tardor és una de les meves estacions predilectes, principalment per l'espectacle de colors que ens presenta la diferent vegetació del bosc. Hi ha un ampli ventall d'espècies de fulla caduca que en aquesta època de l'any ens delecta amb diferents tonalitats càlides. A la ribera de l'Ebre destaquen els xops (Populus nigra) i els freixes (Gènere Fraxinus), mentre que a la muntanya els Aurons rojos (Acer opalus) són els que protagonitzen els vessants rocalloses.

Tot i que l'espectacularitat de la tardor dona per a molt, avui us presento un miriàpode que en contades ocasions he tingut el plaer de veure. Aquest cop sota una pedra d'un sender de la vall Figuera m'he retrobat amb aquest peculiar centpeus de la família Himantariidae anomenat Gabrielis himantarium.

El cos raquític de color groguenc ataronjat sembla que s'hagi vestit per l'ocasió estacional.
Els adults d'1 a 22 cm de longitud tenen unes antenes amb 14 segments. D'ulls absents i amb un nombre elevat de parells de potes (el de la fotografia en té 228) on hi ha exemplars que en poden arribar a tenir 380. Aquest nombre a més pot variar en diferents individus de cada espècie, generalment sent més elevat en les femelles.


Els geofilomorfs tenen una distribució pràcticament cosmopolita, ja que viuen en tots els continents excepte l'Antàrtida i es troben freqüentment en tot tipus de sòls poc compactats i amb matèria vegetal en descomposició o guarits sota pedres. El grup aconsegueix la seva diversitat màxima a les regions tropicals i subtropicals. Es coneixen unes 1250 espècies en 7 famílies, 215 gèneres vivents i quatre gèneres fòssils.
Diverses espècies s'han adaptat a la vida semi aquàtica, trobant-se comunament en platges i zones rocoses costaneres i resistint la immersió en aigua salada.
Almenys dues espècies amazòniques presenten adaptacions per a la seva immersió total. Algunes espècies tenen adaptacions per a la vida troglodita, inclosa l'espècie mediterrània (el de la fotografia).

La seva reproducció és com la dels altres centpeus, mitjançant un espermatòfor que és transferit a la femella, la qual incuba els ous en lloc de dipositar-los en el sòl. A l'igual que les escolopendres, es caracteritzen per la cura parental, és a dir, la mare incuba els ous i cuida a les larves enrotllant-se de manera que els ous i larves o juvenils queden embolicades a la zona.

Tota aquesta sèrie de centpeus són carnívors, i normalment sotmeten a la presa amb el verí mentre la subjecten amb les mandíbules. En general s'alimenten d'altres artròpodes, inclosos altres centpeus, o d'altres invertebrats.
La majoria d'espècies presenten unes glàndules defensives a la zona dels segments del tronc, amb unes àrees plenes de porus. Aquestes glàndules exsuden una substància proteínica viscosa que serveix per dissuadir a altres artròpodes, ja que contenen compostos del cianur.


L'interès científic i aplicat en els geofilomorfs s'han tractat poc per a l'estudi de qüestions aplicades, les seves secrecions podrien ser d'interès especial. No obstant això, l'interès científic se centra en la utilització d'una espècie com a organisme model per entendre el procés de segmentació en artròpodes. És per això que Strigamia maritima s'ha convertit en un organisme model per a l'estudi del desenvolupament embrionari, d'aquesta manera, el primer i únic genoma complet de miriàpode correspon a aquesta espècie.