dissabte, 19 de desembre de 2015

dijous, 10 de desembre de 2015

Taller de caixes niu a Roquetes

Coneixes els picots?
I les mallerengues?


Si encara no has tingut oportunitat de conèixer-los, ara és l'hora! 
El dilluns 28 de desembre a les 17:00 h a l'escola dels naturalistes del GEPEG lo Caro (Roquetes) s'hi desenvoluparà un taller relacionat amb aquests dos ocells.

Si ús bé de gust aprendre alguna cosa més sobre aquests dos habitants dels nostres boscos no dubtis en demanar informació o inscriure't a aquesta enriquidora activitat al telèfon; 674 867 045 al correuescoladenaturalisteslocaro@gmail.com o al següent web; www.escoladenaturalistes.blogspot.com


divendres, 4 de desembre de 2015

Un parent problemàtic

L'altre dia whasapejant amb el Sergio Moite sobre com havia anat la jornada pel riu Ter, va sortir en conversa el Visó americà, i conseqüentment m'ha envaït el neguit d'aprendre'n alguna cosa més.

Visó Americà (Mustela vison)
El Sergio em va dir;

-va treure el cap de sota la pedra i li vaig dir mira a la càmera, i així ho va fer.


Curiosament, ara farà uns mesos, jo mateix també me'n vaig ensopegar un per la riba del Ter, vaig poder observar de primera mà, tal com va veure Sergio, lo desvergonyits que poden arribar a ser aquests foranis animals;
-a mi em va passar entre les cames, fins i tot vaig poder fer un breu vídeo.

El visó americà (Mustela vison) és una espècie introduïda a Europa. Escapats de les granges de pelleteria han colonitzat nombrosos rius, gairebé per tot el continent. 
Aquesta espècie és una seriosa amenaça per a la conservació del visó europeu. L'americà, més gran, cria més ràpidament que el seu parent europeu i el desplaça de l’hàbitat. A més, és portador de la malaltia aleutiana (els seus símptomes són debilitat a les potes del darrere, diarrea, de vegades vòmit, pèrdua de pes, estrès...i finalment la mort), que podria estar incidint sobre la població del visó europeu. Evitar-ne l'expansió és una prioritat per a la conservació dels visons autòctons.
Distribució del Visó europeu

El visó europeu (Mustela lutreola) sembla ser el carnívor més amenaçat del Paleàrtic (és a dir, la zona entre el nord d’Àfrica i l’estret de Bering, ambdós inclosos). Per tant, és una espècie que mereix la màxima atenció. És una de les espècies amb més perill d'extinció al continent europeu.

Fins a la fi del segle XIX era abundant arreu d'Europa. Avui ha desaparegut en més de 20 països i ocupa només un 10%, o menys, del que va ser la seva distribució històrica. A tot el món se’n coneixen tan sols tres poblacions rellevants: una als països de l’est d’Europa, sotmesa a un dràstic descens poblacional; una segona, a la zona del delta del Danubi; i l’altra, a dos mil quilòmetres de distància, petita i aïllada, al sud-oest de França i al nord de l’Estat espanyol. A Catalunya, les cites de visó són molt escasses. De tant en tant se’n troben alguns a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, segurament procedents de la població establerta a la part alta de la conca de l’Ebre.
Comparació de la distribució de les dues espècies de visons a la Peninsula Ibèrica
Tots dos visons són molt similars en dimensions, l'americà un xic més gran. El visó europeu és molt silenciós, d'hàbits nocturns, semi aquàtics i veure'l en llibertat és molt difícil. Segur que deu ser per les seves reduïdes poblacions.
La principal característica que els diferència és la taca blanca dels llavis; l'europeu la té present a tots dos llavis, mentre que l'americà tan sol la té al llavi inferior, i de vegades ni en té.



Per saber-ne bastant més us aconsello el següent enllaç;

Fotografia: Sergio Moite

dimecres, 11 de novembre de 2015

Ratpenat


Ahir, transitant per la via verda, passada la població de Xerta (Baix Ebre), a la sortida d'un dels túnels il·luminats vaig trobar un gran ratpenat mort, del qual no sé determinar ni l'espècie, ni els motius de la seva mort.
L'exemplar era un mascle adult d'uns trenta centímetres d'envergadura alar. En un dels orificis nasals i a la part dreta de la boca presentava unes protuberàncies que no feien gaire bona pinta i  que possiblement fossin el motiu de la seva mort.



Fins al moment només havia vist amb deteniment ratpenats del gènere Pipistrelus, molt petits i nombrosos per aquest indret que solen agrupar-se en petites esquerdes de les cases o les roques, sota l'escorça d'arbres morts o en caixes refugi.

Els ratpenats són espècies estrictament protegides que consumeixen centenars d'insectes cada nit. L'ús indiscriminat d'insecticides, les tales d'arbres autòctons i els incendis forestals són les principals amenaces per a les espècies de Quiròpters.

Upupa epops

La Pu-put o Put-put (Upupa epops) viu entre nosaltres, solem adonar-nos d'elles quan ja estan en ple vol, moment en què les ratlles blanques i negres de les ales i la cua són més vistoses. La veiem en un gran nombre d'ambients ruderals; zones obertes, hortes i boscs. 
Pu-put (Upupa epops)
Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant amb el seu característic bec; llarg, prim i corbat. Un bec adaptat a capturar erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes entre herbes i terres toves.  

Una altra característica és la seva cridanera cresta de plomes amb les puntes negres, que pot obrir i tancar.
Pu-put (Upupa epops)
Aquest ocell nidifica en cavitats d'arbres vells, marges o alguna caseta de camp. Es considera un ocell migratori, a la tardor migra i se'n va cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. Tot i així, cada cop és més habitual trobar-lo durant tot l'any a causa de les suaus temperatures hivernals dels últims anys.

dimarts, 10 de novembre de 2015

Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.
En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.
Argiope lobata
L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa
Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.
A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.
Sargantana roquera (Podarcis hispanica)
Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 

El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.
Bruel (Regulus ignicapillus)
Reietó (Regulus regulus)

dijous, 29 d’octubre de 2015

Biocaiac

La navegació fluvial amb caiac és una de les activitats més atractives que es porten a terme a l'Ebre. Tot i així, proposem portar-ho més enllà amb el biocaiac.

Aquest nou model de navegació mescla passió per la natura, aprenentatge i esport, una activitat que en cap cas pretén ser una excursió bogant quilomètrica.

Aquesta alternativa neix amb la necessitat de treure l'explorador naturalista que s'amaga dintre de cadascú, per conèixer de primera mà i ben a fons les ribes de l'Ebre i el seu conjunt d'illes. 
En mig dels trajectes del biocaiac, va inclosa una parada obligatòria en alguna de les moltes illes de l'Ebre; per redescobrir alguns tresorets de zona, per explicar la formació geològica d'aquestes illes, quina vegetació hi predomina, quins animals habiten a les profunditats del bosc o quines problemàtiques amenacen el ben estar d'aquest tipus d'ecosistema.
Per adquirir informació complementària envieu un correu electrònic a: marcoplaventura@gmail.com



dissabte, 24 d’octubre de 2015

L'engany del pregadéu

Pregadéu (Mantis religiosa)
Els Pregadéus són coneguts en el regne invertebrat com uns dels predadors més temibles de la natura. La seva posició immòbil i el seu moviment lent i titubejant fan que passin desapercebuts per les seves preses i també per possibles predadors.

Tot i així, de vegades, els pregadéus també són sorpresos per altres predadors que se'ls volen menjar. Quan això passa aquests ens sorprenen amb unes demostracions de poders persuasius. En aquest cas, un pregadéu (Mantis religiosa) s'exhibeix amb les ales desplegades per aparentar ser més gran i fort que l'oponent.

Pregadéu Vs. sargantana

La sargantana cua llarga (Psammodromus algirus) és un predador d'insectes formidable, tot i així, al cap d'uns minuts d'estira-i-arronsa de demostració de poders, la sargantana es va donar per vençuda i va marxar sense àpat.
Pregadéu Vs. sargantana

dimarts, 20 d’octubre de 2015

La rateta que va trobar una caseta

Bones a tothom, mireu bé l'interior de la caseta;-)

Amb l'arribada de la pluja i la conseqüent baixada de temperatures ha arribat l'hora d'inspeccionar les caixes niu per netejar el seu contingut, i de passada us explicaré com aquesta rateta ha trobat aquesta caseta.

Normalment, quan construïm aquests tipus de caixes niu ho fem per diferents tipus d'ocells de l'ordre dels passeriformes, però aquests no són els únics que treuen partit d'aquests refugis artificials. 

A veure! Qui no s'ha trobat en alguna ocasió un petit ratpenat? I de ben segur que també heu pogut sorprendre algun dragó comú, o entre altres insectes, un niu de vespes papereres.

Sí, dins d'una caixa niu si refugien diferents animals, i avui us mostro la meva nova sorpresa. A l'interior d'una de les caixes, arrupida sobre quinze centímetres de pallús, pels d'animals, plomes i altres materials que aquesta primavera hi va dipositar una mallerenga carbonera (Parus major), s'ha refugiat un múrid, en concret un exemplar jove de rata comuna (Rattus norvegicus).

Bé, havent arribat fins a aquest punt, només em queda explicar una petita història de com aquesta rateta a trobat aquesta caseta.
Rata comuna 
(Rattus norvegicus)


La rateta que va trobar una caseta

Hi havia una vegada, a plena tardor, una rateta que buscava una caseta. Aquesta escorcollava el bosc tafanejant cada racó per poder trobar un lloc acollidor.

En passar per sota d'un gran àlber, va trobar un gran forat que s'endinsava per sota d'una vella arrel. En aproximar-se va sentir un soroll que sorgia de les profunditats. Seguidament i amb un pas tranquil en va sorgir un teixó adormiscat.

La rateta, tot i la sorpresa, li va preguntar;
- Bon dia senyor teixó. Que no em deixaries un racó del teu gran forat per poder passar l'hivern?
El teixó, a disgust,  li va contestar;
- Uf... ho sento molt, ja no queda lloc al meu forat, comparteixo l'estança amb una guineu.


La rateta, convensuda, es va allunyar angoixada per no haver trobat un lloc per passar l'hivern. De sobte es va posar dreta, va aixecar el cap i va veure una cavitat dalt d'un gran freixe. Aleshores va pensar: aquest sí que és un bon lloc per passar l'hivern. Ràpidament, sense perdre més temps va enfilar-se a l'arbre per entrar al forat. En aguaitar va veure uns grans ulls foscos com la nit, envoltats d'un gran emplomallat blanc. Dintre hi havia una òliva!

La rateta, mig espantada, amb veu tremolosa li va preguntar;
- Bon migdia senyora òliba. Que no em deixaries un raconet del teu acollidor forat per passar l'hivern?
L'òliba, tota sorpresa, li va contestar;
- Ets una rateta molt valenta, ja saps qui sóc jo? Pensa-ho bé abans de passar la nit en mi!


La rateta, que enseguida va entendre el que li deia l'òliva, va girar cua i tot seguit va marxar d'allí. A poc a poc, i sense adonar-se'n va anar sortint del bosc i es va ensopegar amb un gran munt de llenya. En veure'l es va emocionar pensant que ja havia trobat un lloc acollidor, i corrent, sense entretindres es va endinsar en ell per veure si s'hi podia quedar. Per sorpresa de la rateta, el centre d'aquella pila de llenya ja estava ocupada per una família d'espinosos. Pare, mare i set fills recoberts de punxes. Tota una família d'eriçons.

La rateta, ja gairebé desesperada, va preguntar a la família d'eriçons;
- Bona tarda estimats eriçons. Em podríeu deixar passar l'hivern sota aquesta pila de llenya.
Un dels eriçons, amb preocupació, li va contestar;
- De bon grat et deixaríem estar, però ens fa por fer-te mal amb les nostres afilades agulles.

La rateta que va entendre el problema que podria esdevenir quedar-se entre tanta punxa, amb un pas davant de l'altre va marxar amb un cert desànim.
De sobte, no molt lluny, va veure una llum. Al costat d'una casa de camp va veure una caixa niu que penjava sota una gran branca d'un llorer. Corrents es va aproximar a l'arbre i s'hi va enfilar. La caseta era idónea, per fi l'havia encertat, però tot just abans que hi entres, la va sorprendre un petit ocell multicolor. Una mallerenga blava es va posar sobre una fina branca i es va quedar mirant la rateta.


La rateta que pensava haver-se quedat sense caseta, li va preguntar;
- Bon cap vespre senyora mallerenga. És seva la caseta?
La mallerenga, efusivament, li va contestar;
- Doncs és clar que no! Aquesta caseta és de tothom que hi pugui entrar. Aquesta primavera l'he utilitzat per covar-hi els ous i fer grans els meus pollets, però ja no la necessito. Si et ve de gust, pots passar l'hivern en ella.


La rateta tota contenta va ficar-se dintre la caseta que de bon grat li va cedir la mallerenga, on va poder passar, ben guarida, els mesos de més gelor.

I vet aquí un teixó, una guineu, una òliba, una família d'eriçons, una mallerenga i una rateta, que per fi a acabat la historieta.

dissabte, 17 d’octubre de 2015

228 peus


La tardor és una de les meves estacions predilectes, principalment per l'espectacle de colors que ens presenta la diferent vegetació del bosc. Hi ha un ampli ventall d'espècies de fulla caduca que en aquesta època de l'any ens delecta amb diferents tonalitats càlides. A la ribera de l'Ebre destaquen els xops (Populus nigra) i els freixes (Gènere Fraxinus), mentre que a la muntanya els Aurons rojos (Acer opalus) són els que protagonitzen els vessants rocalloses.

Tot i que l'espectacularitat de la tardor dona per a molt, avui us presento un miriàpode que en contades ocasions he tingut el plaer de veure. Aquest cop sota una pedra d'un sender de la vall Figuera m'he retrobat amb aquest peculiar centpeus de la família Himantariidae anomenat Gabrielis himantarium.

El cos raquític de color groguenc ataronjat sembla que s'hagi vestit per l'ocasió estacional.
Els adults d'1 a 22 cm de longitud tenen unes antenes amb 14 segments. D'ulls absents i amb un nombre elevat de parells de potes (el de la fotografia en té 228) on hi ha exemplars que en poden arribar a tenir 380. Aquest nombre a més pot variar en diferents individus de cada espècie, generalment sent més elevat en les femelles.


Els geofilomorfs tenen una distribució pràcticament cosmopolita, ja que viuen en tots els continents excepte l'Antàrtida i es troben freqüentment en tot tipus de sòls poc compactats i amb matèria vegetal en descomposició o guarits sota pedres. El grup aconsegueix la seva diversitat màxima a les regions tropicals i subtropicals. Es coneixen unes 1250 espècies en 7 famílies, 215 gèneres vivents i quatre gèneres fòssils.
Diverses espècies s'han adaptat a la vida semi aquàtica, trobant-se comunament en platges i zones rocoses costaneres i resistint la immersió en aigua salada.
Almenys dues espècies amazòniques presenten adaptacions per a la seva immersió total. Algunes espècies tenen adaptacions per a la vida troglodita, inclosa l'espècie mediterrània (el de la fotografia).

La seva reproducció és com la dels altres centpeus, mitjançant un espermatòfor que és transferit a la femella, la qual incuba els ous en lloc de dipositar-los en el sòl. A l'igual que les escolopendres, es caracteritzen per la cura parental, és a dir, la mare incuba els ous i cuida a les larves enrotllant-se de manera que els ous i larves o juvenils queden embolicades a la zona.

Tota aquesta sèrie de centpeus són carnívors, i normalment sotmeten a la presa amb el verí mentre la subjecten amb les mandíbules. En general s'alimenten d'altres artròpodes, inclosos altres centpeus, o d'altres invertebrats.
La majoria d'espècies presenten unes glàndules defensives a la zona dels segments del tronc, amb unes àrees plenes de porus. Aquestes glàndules exsuden una substància proteínica viscosa que serveix per dissuadir a altres artròpodes, ja que contenen compostos del cianur.


L'interès científic i aplicat en els geofilomorfs s'han tractat poc per a l'estudi de qüestions aplicades, les seves secrecions podrien ser d'interès especial. No obstant això, l'interès científic se centra en la utilització d'una espècie com a organisme model per entendre el procés de segmentació en artròpodes. És per això que Strigamia maritima s'ha convertit en un organisme model per a l'estudi del desenvolupament embrionari, d'aquesta manera, el primer i únic genoma complet de miriàpode correspon a aquesta espècie.

dimarts, 29 de setembre de 2015

L'ós alat


Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.
Cymbalophora pudica


Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.


La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.


La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.


Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

dijous, 24 de setembre de 2015

Blanc, groc i negre



Argiope bruennichi
Heu vist alguna vegada aquesta aranya?

Els seus colors fan que sigui un aràcnid inconfusible; ratlles blanques, grogues i negres, el cap lleugerament argentat, les vuit potes anellades... l'aranya tigre (Argiope bruennichi) també anomenada aranya vespa o aranya cistellera és un dels aràcnids més espectaculars que podem trobar entre els matolls de la nostra horta, ja que solen construir la seva tela entre els herbassars i les branques baixes d'arbres i arbusts.

La seva funció a la natura és, com a bona predadora, la de posar un cert equilibri natural entre aquells insectes que s'alimenten de vegetals; llagostes, papallones... on qualsevol insecte que estigui atrapat en la seva resistent i enganxosa tela acaba sent depredat. Quan una presa és atrapada en la seva tela, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda, llavors mossega la presa i li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

La tela que construeix pot fer entre 50 i 90 cm de diàmetre i en la part central teixeix una marca en ziga-zaga anomenada stabilimentum de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes o per confondre a possibles predadors.

Argiope bruennichi
menjant-se una llagosta

Les argiopes, com totes les aranyes, quan van creixent van mudant l'exosquelet fins a arribar a la mida màxima. Aquesta mida  un gran diformisme sexual, és a dir, els mascles són molt més petits (0,8 cm) que les femelles (uns 2,5 cm).

Entre principi i meitat de la tardor la femella sol fer una ooteca (capoll) en el que envolta centenars d'ous, tot i aixía vegades i a causa de la capacitat de guardar els espermatozous del mascle, la femella és capaç d'usar-los per fer diverses ooteques, de tal manera que pon ous, s'alimenta fins a engreixar, torna a pondre ous i així fins que se li acaben. 

Passat l'hivern emergeixen les cries, les quals fan una tela en comú on romandran fins que facin la primera muda, moment en què abandonen el grup per establir-se per separat i continuar amb el seu nou sicle vital.

dijous, 3 de setembre de 2015

La mallerenga i el picot

Avui em venia de gust aproximar-vos una adaptació d'una llegenda Guaraní.

LA MALLERENGA I EL PICOT
Fa molt temps, en un bosc caducifoli de ribera, hi havia un picot picotejant intensament un forat a la part més alta d'un àlber. Amb el seu fort bec, una vegada darrera d'una altra, picotejava sense perdre el ritme (toc-toc-toc...). 
L'ocell treballava sense descans i amb molta pressa des de primera hora del matí perquè volia pondre un ou en un lloc ben segur. 
L'escorça d'aquell vell tronc d'àlber ressonava per tot el bosc de ribera com si fos un tambor.
De sobte, d'entre unes branques, s'aproximà volant una petita mallerenga, vestida amb tots els seus colors i el seu petit bec punxegut, i es va posar a sobre d'una fina branca tot just al costat del picot. 
Venia atreta pel picoteig que sentia des de l'altre costat del bosc per veure com aquell fuster construïa la seva formidable llar, ja que havia sentit dir que era el millor constructor de nius que es coneixia.
Llavors la mallerenga li va preguntar;
- És cert que fas els millors nius?
Seguidament el picot, sense deixar de colpejar el tronc amb el bec, li va respondre;
- Doncs això diuen, mira com el faig, toc, toc, toc...
La mallerenga, que tenia un petit bec punxegut, no sabia fer forats i havia de viure a l'aire lliure, va dir;
- Ocell fuster, a mi m'agradaria tenir una casa com la teva, per pondre els ous i viure tranquila.
Llavors l'ocell fuster va tenir una idea i li va proposar;
- Mira, amic, per què no fem un tracte? Tu em regales les plomes de colors que tens i que tant m'agraden, i, a canvi, jo et regalo la meva casa per pondre els teus ous i criar els teus fills. Et sembla bé?
La mallerenga, sense pensar-ho dues vegades, li va lliurar les plomes multicolors del seu cos a l'ocell fuster, i aquest a canvi li va cedir el seu niu.
Des d'aquell dia els dos ocells es van fer molt bons amics on a tret d'alba ja se'ls pot veure volant junts. Des de llavors, els picots viuen alegres i en copejar els troncs dels arbres amb el seu bec, mouen amb orgull el cap sobre la qual destaca un vistós plomall de plomes vermelles. I també des d'aquell amistós canvi, a les mallerengues no els falta el seu niu en els troncs dels vells arbres.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Canvis

Passats aquests dos mesos d'inactivitat divulgativa, retorno a les paraules i les aigües per continuar aprenent de l'Ebre, un riu que ens ofereix una font inesgotable d'informació que cal recollir, documentar i donar a conèixer per intentar donar valor a una sèrie de temàtiques i problemàtiques mediambientals que sembla que no interessin massa, principalment per la dificultat de comprometre's a llarg termini.

La nova imatge d'aquest blog mostra el que era inevitable què hi havia d'haver; CANVIS! Canvis al blog sense que afectessin el seu conjunt de temàtiques que des del principi vénen a estar relacionades al voltant de l'Ebre, la natura que l'envolta i les experiències viscudes.
Tot hi així, cal reconèixer que els canvis mai són del tot positius, en aquest cas el canvi de l'URL (Adreça) del blog significa un pas enrera que espero no tardar gaire a recuperar.


Qui sap que oferirà el futur, espero sigui coneixement i saviesa :-/



dilluns, 22 de juny de 2015

Endevina on! Un altre molí

Això va de balmes i molins!!!

Aquesta vegada a endevina on, un altre molí d'oli; amagat sota la teulada d'una casa del municipi van muntar un molí que mai va ser utilitzat. 

A veure si aquest també és tan conegut com el molí del "Negre". 

;-)


dilluns, 15 de juny de 2015

Endevina on! Temps de curses


Ja a plogut des d'aquesta fotografia! 

Aquest cop endevina on acudeix amb més incognites que mai, evidentment on, però també quan i qui.


Observeu bé el calçat dels que havien de correr, fins i tot la línia de sortida ja ens dóna "molletes de pa" del temps que corria. La vestimenta del públic ens dona una pista molt important sobre el dia de la cursa. I hi ha un símbol molt característic que ens diu el lloc exacte de l'esdebeniment.

A veure que en surt d'aquesta fotografia ;-)

dissabte, 13 de juny de 2015

Ter's Warrior

Tot i que habitualment, en aquest blog, intento escriure sobre les rodalies de l'Ebre, en aquesta ocasió sortiré de la seva conca per endinsar-me en una problemàtica del Ter que sense massa dificultat es podria estendre arreu de les riberes de Catalunya i més enllà.

Ara farà unes poques setmanes, vaig fer una escapada fins a un indret molt bonic; la ribera del Ter. A primera vista l'indret és una meravella natural envoltada d'espais naturals protegits; una àmplia zona de ribera molt verda on creixen bastants verns (Alnus glutinosa) entre extensos boscs d'Àlbers (Populus alba) i salzes (Salix alba) sota un cel blau intens. Les aigües, un poc tèrboles, acullen grans concentracions d'ocells, i cap al final del seu tram trobem la gola (desembocadura) flanquejada a la dreta pels aiguamolls de l'Empordà i dins del mar, no molt lluny, si veu un altre paradís de la natura; les illes Medes.


Però aquesta situació idíl·lica canvia una vegada un mateix s'endinsa al bosc i al mateix riu. La situació ecològica en el tram baix del riu Ter també és lamentable i només cal endinsar-se per veure el gran nombre d'espècies invasores que hi ha; Aurons, crancs i visons americans, cloïsses asiàtiques, i entre moltes altres, una plaga de Woodianes.
Cloïsses asiàtiques
del Riu Ter
Visó americà (Neovison vison)
vist al riu Ter





I us preguntareu... què són les Woodianes?

Les Woodianes (Sinanodonta woodiana) són unes cloïsses d'aigua dolça gegants d’origen Asiàtic, que s’han expandit per molts llocs del món, i pràcticament per tota Europa. La seva presència a Catalunya es remunta al 2007 quan es va descobrir al riu Ter, posteriorment un estudi publicat l’any 2009 confirmà la seva presència a dos rius més; el Fluvià i el Daró.
Woodianes (Sinanodonta woodiana) 
Aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitza una gran quantitat de peixos com a hostes, inclòs peixos autòctons, per tant suposa un greu perill a causa de la seva competència amb les nàiades autòctones, tant per l'aliment, com per l'espai (substrat) i la reproducció.
Els exemplars adults poden superar fàcilment els 20 cm. Toleren espais modificats i una relativa contaminació de l’aigua. Per viure prefereixen substrats de llims o fang, amb aigües tèrboles o força ombrejades.


El cas de la invasió del Ter per part de les woodianes és un cas realment dramàtic, on aquesta espècie invasora ja és extremadament comuna i fàcilment localitzable al seu tram baix, trobant trams atapeïts d’aquesta espècie. Malauradament a aquesta plaga se'n suma una altra ben coneguda a l'Ebre, la de les corbícules.
Lamentablement la woodiana es podria continuar dispersant per altres rius pròxims, la seva arribada en aigües de l'Ebre podria ser devastadora per les poques poblacions de nàiades autòctones que actualment queden. La woodiana encara la trobem en centres d’aquariofília, la qual es ven com a espècie filtradora, i els peixos que estan en els mateixos contenidors també poden ser font d'infecció, ja que el cicle reproductiu d'aquestes cloïsses bé a ser el mateix que el de les espècies autòctones.

El què més crida l'atenció de les zones de ribera greument afectades per invasions alienes, és que no hi ha cartells divulgatius sobre aquest tipus de problemàtiques; la woodiana en el cas del Ter, a l'Ebre el cargol poma i a tots dos les cloïsses asiàtiques.
Bé, suposo que ens agrada viure sota la ignorància i no ens importa massa el que passe a les riberes de Catalunya, on ràpidament es van convertint en els majors reservoris de fauna exòtica de tota Europa.

Després d'haver visitat el Ter i d'estar fart de recorre l'Ebre em pregunto:

Els parcs naturals actuen en conseqüència quan s'adonen de les espècies invasores que contenen? I conseqüentment, posen en alerta o donen suficient informació del que es té, per donar coneixement de què s'ha de fer i el que no al davant de determinades espècies?

Tan desbaratada és la idea de portar un pla de gestió d'espècies invasores (tant de plantes com d'animals) als ajuntaments propers a lleres dels rius per evitar la proliferació descontrolada de determinades espècies que posen en perill els nostres rius?

És positiu ignorar les espècies invasores que tenim als nostres sistemes fluvials?

Està ben clar que la web ens dóna molt bona informació 
sobre les espècies invasores o els treballs de recuperació de fauna, si ens interessa buscar-la, però tenim manca de cartells divulgatius en zones estratègiques riberenques. Crec que hi ha la necessitat de posar en alerta a la ciutadania sobre la manipulació, trasllat i alliberament intencionat o no d'aquestes espècies exòtiques en els rius que encara no les contenen, ja que un cop introduïdes és impossible extreure-les en la seva totalitat i el resultat de la seva introducció és causa de greus problemàtiques socials i econòmiques.

Algunes propostes per evitar la propagació d'aquesta i altres espècies passen per:
  • La sensibilització per evitar el trasllat de peixos, possibles portadors dels gloquidis i font potencial de propagació.
  • Evitar la venda com espècie filtradora.
  • Prevenció en l'abastiment de peix infectat.
  • Prevenció de fuga de peixos de tolls infectats.
  • Evitar els transvasaments i connexions entre conques fluvials, pel gran impacte en la biodiversitat en general i en concret perquè aquestes pràctiques faciliten la dispersió d'aquest tipus d'espècies invasores.
Per finalitzar dos enllaços molt interessants; 
el primer sobre les tasques de Conservació de fauna fluvial d’interès europeu a la xarxa Natura 2000 de les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga, conegut amb l’acrònim LIFE Potamo Fauna.
Al següen hi ha informació més detallada sobre la Woodiana.