Tres serres, tres tritons

Bones, 
últimament no sóc tan persistent amb el bloc com en realitat m'agradaria, però sempre, per diverses raons, arriba l'ocasió en què a un mateix li vénen ganes d'escriure algunes paraules per compartir l'experiència viscuda, per agrair la companyia en compartir les alegries de la natura, per recordar més endavant les troballes de la natura, o bé per compartir i adquirir nous coneixements.

En aquesta ocasió l'entrada va dedicada als tres tipus d'amfibis molt característics que ens podem trobar a les Terres de l'Ebre i que fins fa ben poc no en tenia gaire coneixement; els tritons.
Després d'aquesta cerca, que no ha estat fàcil, hem reconegut tres tipus de tritons en tres serres ben diferenciades. He de reconèixer que el treball de recerca ha estat llarg i en algunes ocasions desesperant per la dificultat a l'hora de recopilar informació, per no tenir conceptes molt clars d'on quedaven els últims reductes d'aquests amfibis, per les poblacions minses i illades... en definitiva, per desconeixement absolut de les poblacions locals.
Ara per ara, ja comencem a saber-ne alguna cosa més, sobretot de caràcter local pel què fa les densitats de poblacions, la distribució geogràfica i l'hàbitat de cadascun d'ells.

Hi ha alguns aspectes generals d'aquestes espècies que els podem tractar en comú. Com ja sabem els tritons són uns amfibis de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) què pertanyen a la mateixa família que la salamandra comuna (inexistent a les Terres de l'Ebre) i la majoria dels urodels europeus.
La seva alimentació es centra en petits insectes, larves d'insectes i petits crustacis.
Les larves, gairebé translúcides, són petites i espigarrades. Amb extremitats raquítiques i brànquies externes molt característiques.
L'enemic principal d'aquests animals és la culebra escurçonera  per això solen refugiant-se sovint sota la vegetació aquàtica, en esquerdes de les roques o sota pedres.
On hi ha peixos, no hi ha tritons, ja que els peixos són predadors potencials d'ous i larves de tritons.

Larva de tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Com he dit, tres serres tres tritons; no sé si ben bé deu ser així, però en el transcurs de la recerca no hem trobat diferents tritons convivint en un mateix punt d'aigua, a més a més, hi ha una diferència significativa de territorialitat entre espècies, és a dir; a la serra del boix solament hem trobat l'ofegabous (Pleurodeles wald), al massís dels Ports (Parc Natural dels Ports) hem localitzat el tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus), i a la serra del Montsià, en reductes molt petits, el tritó palmat (Lissotriton helveticus). Això no vol dir que no hagi possibilitat de trobar diferents tritons en una mateixa serra, ja que per exemple; a la serra del Montsià podria donar-se el cas de trobar ofegabous, ja que en aquest indret també trobem algunes basses ramaderes. Al mateix temps, encara que no en tinc constància, al massís dels Ports també podria donar-se el cas de poder trobar tritó palmat, ja que el nínxol ecològic que habita és molt similar al del tritó verd o marbrat.

Al següent mapa del Sud de Catalunya hi ha diferenciades les tres zones on hem localitzat les diferents espècies de tritons; en verd el tritó verd o marbrat, en groc l'ofegabous i en blau el tritó palmat.

L'ofegabous (Pleurodeles wald)

Aquest és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

El nom comú prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.

La coloració grisenca pot variar de fosc a clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap és força pla i amb forma de pala.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

Aquesta és una espècie limitada al centre i sud de la península Ibèrica i a la plana costanera de l'Àfrica del nord. A Catalunya només es coneix a les Terres de l'Ebre. Segons algunes fonts, al País Valencià era força comú, on han minvat fortament les poblacions a causa de la desaparició gradual del seu hàbitat amb la proliferació d'urbanitzacions, autopistes, camps de golf, etc. i també amb l'abús de fertilitzants i pesticides que contaminen les séquies i basses on viuen. 
Cal esmentar que si encara és relativament freqüent en algunes zones, en part, és gràcies a diferents comunitats que gestionen els seus espais per garantir la seva protecció, com en el cas d'Alcublas, els quals recuperen el seu hàbitat i gràcies a la difusió del seu treball, on altres persones poden mostrar interès per aquesta peculiar espècie.

L'època d'aparellament és durant l'hivern, d'octubre a maig. Les femelles ponen els ous en petits grups adherits a plantes aquàtiques. Les larves surten passades unes dues setmanes.

Bassa ramadera del a serra del Boix.

Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, els ofegabous poden sortir  si les condicions d'humiditat són favorables, sobretot a la nit o durant les pluges. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen l'hàbitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis.

El tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus)

Localitzar aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo planteja tot un repte.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Mascle en època d'aparellament.

Aquest amfibi és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.

El seu principal habitat aquàtic són les tolles naturals de capçaleres de barrancs de mitja muntanya. Prefereixen grans tolles d'aigua cristal·lina i fresca amb abundant vegetació on poder amagar-se de possibles predadors.

Tolla amb begetació del massis del Ports.

El tritó palmat (Lissotriton helveticus)

Comparat amb altres tritons són relativament petits; les femelles adultes poden arribar a fer fins a 95 mm de llarg i els mascles només 85 mm.

Tritó palmat (Lissotriton helveticus).

La coloració dorsal és marró i la del ventre groc clar. Els tritons palmats tenen una franja fosca lateral que travessa els ulls de banda a banda del cap, com si estiguessin emmascarats.

Els mascles normalment són més prims que les femelles i mostren diferències més acusades durant l'època del zel, però el dimorfisme sexual pot atenuar-se o desaparèixer durant la fase terrestre dels adults a la tardor i l'hivern.

Tritóns palmats (Lissotriton helveticus).

El tritó palmat està present a l'Europa occidental i a la Gran Bretanya. A la península Ibèrica només es troba al nord de l'Ebre. Possiblement, aquestes minses poblacions de les Terres de l'Ebre, són exemplars introduïts.

Els tritons palmats viuen a l'aigua durant el zel, que va del febrer a l'agost.. Durant aquest període el mascle mostra un filament a la punta de la cua i unes potes palmades que prenen una coloració molt fosca. Ponen els ous a les plantes aquàtiques, en séquies i rierols d'aigua neta. Les larves surten passades unes dues setmanes.

El tritó palmat és un animal molt sensible a l'embrutament i als canvis de composició de les aigües, especialment pel que fa a la presència d'aigua de claveguera, de purins, d'insecticides i altres productes químics. A causa de la preferència que mostren aquests animals per les aigües clares i netes, en l'antiga cultura popular de Catalunya se deia que si hi ha un tritó a l'aigua, aquesta és bona per beure.

Habitat del tritó palmat
Font a la serra del Montsià

Per finalitzar voldria agrair-los a totes aquelles persones que m'han proporcionat informació per poder acabar localitzant aquests esquius amfibis de l'ordre dels urodels. Entre tots ells voldria destacar al kikecarles per mostrar-me un bon indret per veure tritons marbrats en quantitat i a la Laura Queral per acompanyar-me en l'alegria tritonil ;-)