Poca son amb aquest miriàpode. L'escolopendra (Scolopendra cingulata) no sol deixar-se veure, per sorprendre-la cal mirar sota unes quantes pedres, llavors sota la pedra que menys imaginem ens sol sorprendre ella a nosaltres.
Enroscada com un diminut drac d'escates daurades i farcit de potes, sol esperar al seu cau subterrani fins que arriba la nit, moment en què surt de cacera. El centpeus més gros d'Europa, el més característic de la regió mediterrània, arrossega els seus 15 cm de longitud a la seva cita amb la foscor, i amb moviments ràpids surt a la caça de petites criatures, a les quals mossega amb les seves dues forcípules situades just darrere del cap. Amb elles inocula un sorprenent còctel de toxines que inclou histamina (un antiinflamatori) i acetilcolina, un neurotransmissor que alenteix els batecs del cor.
Així, amb un mos que crema, pot acabar fins i tot amb algun petit vertebrat. Igual com amb altres exemples de la natura; aranyes, escorpins i serps, l'escolopendra abat a les seves preses usant les armes invisibles de la bioquímica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada