ANEM A PESCAR SABOGUES

Fotografia cedida per Sebastià "veí d'Aldover"

Corria l'any 63 al moment d'aquesta fotografia, era un dia assolellat com qualsevol altre de principis de Primavera, moment en el que hem vaig decidir per agafar els rems, la xarxa i el cante ple d'aigua per anar a pescar. Jo no tenia barca de propietat, així que com sempre l'hi demanava a Pepet que hem deixés la seva, ell sempre m'he la deixava de bon grat. Vaig desamarrar i tant aviat vaig haver sortit de la remulla vaig començar a remar riu amunt fins una zona d'aigües tranquil·les que encara hi ha un poc més amunt de lo Pou, una petita illa al bell mig del riu. Mentre anava voltant amb la barca la xarxa es desplegava, llavors un cop tota dins l'aigua i pràcticament tancada, agarrava el rem i colpejava l'aigua espantant els peixos que hi poguessin haver per que es quedessin atrapats a la ret, desprès tot seguit la recollia amb la captura; Llisses, Tenques i les saboroses Sabogues que entraven riu amunt creuant el delta des del mar. Aquella tarda en total vaig fer 43 captures. Un cop començà a fosquejar i acompanyat per l'esplèndid cant dels rossinyols, hem vaig dirigir corrent avall fins els amarradors, per lligar la barca al mateix lloc d’on la vaig agarrar.

Que jo recordi als amarradors que hi havia al final del galatxo, sempre estaven aquelles quatre barques; la de Pepet, la del vell artiller, la de Pedro de Siè i  la de Jordi de la Figues. Totes quatre s'utilitzaven per anar a pescar, Exceptuant la de Quico de Siè que en ocasions també portava gent fins l'altra bora de riu. Quico tenia arrendat un petit hort no molt lluny de la barca i quan la gent el necessitava el cridaven...

- Quicooo.

Llavors ell responia...

- Ya voy.

Ell llavors anava fins la barca i els passava fins l'altra banda. 

En algunes ocasions quan no tenia ganes de que el maregessin se li ocorria dir..

- Que no voy.

Fins que un dia, no recordo qui, va pensar que ja en parlaríem d'això que responia en ocasions, i un dels dies en els que no va voler anar, Aquell agosarat amb el falçó a les mans va tallar un braçat de canyes seques, les hi va tirar dins la barca i li va prendre foc, llavors ell mateix va cridar...

- Quicooo, que se't crema la barca.

Hi ha Quico no l'hi va tocar cap més remei que anar corrents fins la barca a sufocar aquell foc intencionat. Malgrat tot, l’incident no va passar d’aquell dia.

Alguns d'aquells Estius no calia cap barca per creuar el riu, els Estius més secs i calorosos, quant el cabal de l'Ebre era molt minso, tot just al final de la platja fluvial d'Aldover es creava un estret pas arquejat on es podia travessar a peu amb l'aigua pels genolls. El meu avi m'explicava que en temps passats hi havia ocasions que podien passar els carros i tot, devia de ser sorprenent veure com un carro estirat pel macho creuava el nostre estimat riu Ebre.

LES CAIXES NIU COMENCEN A ESTAR HABITADES

Enhorabona a tots els participants dels tallers per muntar caixes niu amb materials reciclats que es van dur a terme al Centre d'Interpretació, ja que l'esforç que hi vau dedicar es veu recompensat. 

Com ja sabeu al bosc de ribera d'Aldover hi ha 16 caixes penjades, principalment en branques d'àlbers (Populus alba) i Salzes blancs (Salix alba) a una alçada d'entre tres i quatre metres i orientades cap al Sud-Est, doncs bé, entrada ja la Primavera els ocells han començat a construir els seus nius, passejant pel bosc ja es veuen les Mallerengues carboneres (Parus major) i les mallerengues blaves (Parus caeruleus) entrant i sortint d'Aquests refugis provisionals que els hem proporcionat.  

Mallerenga blava
(Parus caeruleus) 

Taller de reforestació 17-3-2012

Ostres, quin dia més bo!!!

El punt de concentració ha estat el Centre, un cop tots reunits ens hem dirigit al bosc de ribera per replantar-ne un fragment, les espècies que hem plantat, han estat les més típiques del bosc riberenc; Populus alba que se'l coneix pel color blanc del tronc, branques i revers de les seves fulles, Fraxinus angustifòlia, Fraxinus ornus, Àlnus glutinosa, Tamarix africana i el Vitex agnus-castus.

Infants i adults amb les galledes plenes d'aigua i les aixades a les mans els hem plantat i tot seguit amb alguns jocs com el sender de les sorpreses o el de buscar-ne un d'igual hem aprés algunes curiositats d'aquest ecosistema que cal protegir.....

Però el millor, el millor de tot a estat l'esmorzar que ens hem cruspit per tancar l'aconteixement.

Jo també era traginer.

Vaig néixer a la localitat d'Aldover entre els llençols de casa meva cap al 1941, hem recordo de quant tenia entre 10 i 12 anys, llavors ja acompanyava al meu pare en els viatges cap a Vallderroures a per 12 bots de vi.

Ens despertàvem aviat, cap a les tres del matí per preparar els tracalets, la egua i el carro que ens acompanyaria, desprès de tenir-ho tot ben llest empreníem un llarg trajecte de 12 hores per aquells camins pedregosos on el carro no parava de grinyolar, en els quals només hi havia tres fonts en les que podíem abeurar l'animal; paràvem, l'hi trèiem el morral i calmava la seva set al mateix moment en el que descansava, tot seguit tornàvem a emprendre el tortuós camí. Nosaltres dinàvem al carro, asseguts damunt d'aquells bots fets de les pells dels corders cosits per tots els extrems, les costures plenes de pega per a que no s'hens escapes n'hi una gota d'aquells 60 litres de vi que n'hi cabien. A la carmanyola sempre els odiosos llegums que els acompanyàvem amb un rosegó de pa, i per beure aquell apreciat vi de la Franja o el de la Terra Alta.

Un cop arribàvem a Vallderroures, més o menys cap a les 4 de la tarda, ens afanyàvem per adquirir els 720 litres de vi per poder dirigir-nos cap a la fonda on ens esperava un bon àpat,

-llavors si que es menjava bé!!

Una bona peça de caça; conil, llebre o perdiu amb el seu acompanyament, i tot seguit un poc de descans per poder aixecar-nos d'hora i emprendre el llarg trajecte de 12 hores que durava la tornada. En ocasions tant sols anàvem fins Prat de Compte o la majestuosa cooperativa del Pinell de Brai, llavors el viatge tant sols durava 6 hores i amb un sol dia portàvem el vi fins a casa.

Un dels cops en el que acompanyava al pare ens van aturar dos homes vestits de verd amb el barret negre molt lluent i estrambòtic, els guàrdies anaven uniformats, llavors sense més ni més ens van preguntar  d'on veníem ,on anàvem i que portàvem, ens van revoldre tot el contingut del carro, i al no trobar res el meu pare encara els va donar unes monedes per a que se'n anessin tal com havien vingut. LLavors uns kilòmetres més enllà el meu pare hem va explicar que en ocasions els traginers també hens dedicàvem al estraperlo, amagant la farina i l'oli dintre d'uns bots més petits, que els introduíem en els bots del vi per poder-los vendre evadint impostos i poder fer més rentable el viatge.

La vida canvia ràpidament, el que ahir ens costava dos dies, avui o fem amb tant sols tres o quatre hores. Els carros ja formen part del passat, on la majoria d'ells s'han podrit al ras i els pocs que queden no trigaran en acabar-se de podrir, exepte aquells que els propietaris encara els fan servir.

Poc a poc perdem la essència del que és un poble.

Antigament les hortes d'aquestes terres van ser famoses per les fruites, verdures, hortalisses, llegums i cereals que si conreaven, a primer tret d'alba els pagesos ja preparaven els seus animals i les ferramentes per una dura jornada de feina, aquells animals indispensables feien la part més dura de la feina pràcticament sense demanar res a canvi. Estirar del carro, treure l'aigua de la sínia, llaurar, empostar o trillar eren algunes de les feines més comunes.

Avui dia aquestes imatges es fan cares de veure on cada cop son menys els que practiquen aquestes arts que s'haurien de cuidar i conservar.

L’últim llaüt

Fotografia cedida per Andreu Cortiella Vilaubi

Fà algun temps no molt llunyà, tenia en propietat un petit llaüt, a penes una dotzena de metres d’eslora per dos i mig d’amplada, el buc construït amb fusta de pi negral del massís dels ports de Beseit, el costellam d’olivera farga, ja que era una de les fustes dures que teníem més a ma, i de xop el meu estimat timó, aquell que tants cops vaig acariciar per conduir l’embarcació a bavor o estribord, aprofitant el corrent i vigilant sempre seguit el poc calat que oferia el riu que s’agreujava en èpoques de més sequera.

Va ser ell, en Joan, el meu estimat pare i a ell el meu avi, el que em va passar l’embarcació junt amb la paperassa que m’atorgava el dret de transportar tot tipus de mercaderies, la majoria d’elles eren els fruits de la terra; patates, hortalisses, fruites i entre altres aquell blat daurat que es conreava a tots els municipis riberencs de les terres de l’Ebre. 

Quan encara no aixecava un pam del terra acompanyava al meu avi fins a l’hort, una caminada que en prous penes superava el vell, en aquell camí l’avi m’explicava de quan ell era llaguter;

“conduïem aquell preuat or daurat fins als molins fariners, aquelles andròmines flotants que no eren més que dos llaüts amb una plataforma, on hi descansava aquella maquinaria robusta on les pales es submergien aprofitant el corrent de les aigües per poder fer rodar tots aquells engranatges, que facilitaven el moviment d’aquelles gegantines pedres esmicoladores. Normalment estaven situats on els corrents de l’Ebre eren més forts per poder treure’n el màxim rendiment possible”,

llavors el meu avi amb veu tremolosa, com enyorant aquells aspres temps deia textualment indignat, 

“més producció amb menys temps i treballadors, ens deien que era el millor, que tots en sortiríem beneficiats, ho anomenaven el progrés però a mi no m’ho semblava pas, de benefici no en vaig rebre cap, més bé al contrari Ara tenia que carregar-ne la farina jo mateix en sacs de cinc robes per portar-la fins Tortosa”.

Ell igual que jo, odiàvem els amarradors d’aquella maleïda ciutat d’aigües fètides on durant tot el dia hi havia un gran tumult de persones cridant i xisclant com porcs afamats del treball dels demés, els molls eren plens de rates tinyoses corretejant d’uns llaüts a uns altres, ingènues a les fronteres de les tasses portuàries, tot era ple d’un caòtic mosaic d’embarcacions mig podrides de diferents mides intentant trobar un lloc per poder amarrar i deslliurar-se d’una carrega per poder-se’n adjudicar una altra. 

Ell era un home de riu, amant de la tranquil•litat de les seves aigües, sempre amb una ma al timó i amb els ulls sempre ven oberts. En la majoria dels matins de la seva humil vida es despertava encasellat entre el dur costellam de l’embarcació o enroscat entre els sacs farinosos per poder portar unes poques perres a casa, a l’alba de tots aquells dies amb els primers sons dels ocells, molt abans de que els primers rajos del sol n’acariciessin el rostre, es despertava, s’incorporava i anava fins bavor, s’ajupia, estirava el braç dret i amb la ma un poc tancada es rentava la cara amb aquella aigua tant fresca, tot seguit amb un sol crit de veu... ¡¡vinga!!... despertava als demés que l’acompanyaven i mans a la obra, ¡tràfec matinal! A endreçar un poc el jaç, a donar de menjar al ruc, a desamarrar el llaüt i amb la pèrtiga a les mans, en submergia un extrem fins al fons pedregós i forçant els braços allunyava el llaüt de la riba del riu i si ho permetia el temps, desplegaven el velamen per aprofitar aquella suau brisa matinal. 

En ocasions tenien l’oportunitat de remuntar l’Ebre fins Mequinensa a per una petita part del carbó extret en les velles i precàries mines ja gairebé exhaurides. Les mines carboneres de Mequinensa eren famoses per la feina que donaven en la regió, però també per l‘alta sinistralitat a l’interior dels seus llargs túnels, foscos i tenebrosos al igual que els seus antics propietaris.

El camí fins allí tampoc era un camí de roses, tenien que sortejar les rescloses de Xerta i la de Flix, aquestes sempre estaven de gom a gom d’ancians, homes, dones i nens, tots eren aptes per fer de portejadors a canvi d’uns pocs rals, tot pels llaguters que no volien pagar les tasses de transbordament, aquells llaguters s’aproximaven a la platja del costat de la trencada, llavors els portejadors s’abalançaven sobre la barca com corbs a la carronya, grinyolant feina, descarregaven i transportaven tot el contingut i el llaüt fins la part superior de la resclosa per poder continuar el recorregut, entremig el pas de l’ase, elevat pas vertiginós repicat en roca nua on de tant en tant hi creixia algun coscoll.

Que jo recordi sempre he vist aquestes modestes embarcacions navegant amunt i avall, amb l’ajut d’aquelles blanques veles quadrades que aprofitaven la més feble de les brises, del corrent favorable o dels companys intentant arrossegar-lo contracorrent agarrats aquelles aspres cordes gruixudes de cànem i lli, aferrant-se amb els peus ensandaliats, forçant les seves cames fins al límit per aquells estrets senders de sirga. Quan era petit i innocent recordo veure aquells llargs màstils per damunt de les branques dels arbres fruitals, i tot seguit anàvem corrent fins aquella platja pedregosa on hi circulava una aigua tant clara com la de les fonts de Sant Roc, allí veiem com passaven aquells enormes llaüts tripulats tots carregats d’animals i de ves a saber que més. Després per divertir-nos una mica agarràvem quatre pedres, el més planes possible i amb força traça les tiràvem fent-les lliscar sobre l’aigua fins que les perdíem de vista, després tots anàvem a fer enfurismar al bell barquer del poble que dia rera dia estava a disposició de la gent que tenia la necessitat de creuar el riu fins l’altra banda per poder visitar la família o per altres quefers.

Aquell barquer d’aspecte desgarbat, se’l podia considerar un professional en l’art de la pesca, ell mateix es feia els estris necessaris, gran coneixedor dels millors llocs, de quins eren els esquers preferits per cada tipus de peix. Abans d’agarrar els rems de la petita embarcació, mirava el cel i analitzava el que en aquells moments estava passant al seu voltant, llavors sense dubtar-ho es dirigia a la pontona la desamarrava d’aquell vell freixe convençut d’on tenia que dirigir-se. Amb aquell simple cop d’ull ja era sabedor del que pescaria aquell mateix dia. 

El peix més preuat era la Saboga, i pot ser el més fàcil de pescar, agarrava tota la ret en una mà i dret al damunt de la barca la llençava desplegant-la com aquell que desplega un ventall i en l’altra subjectava el cordill amb la que la recuperaria. Molts eren els cops en que la recuperava sense tenir molt d’èxit, però ell no tenia pressa, tenia tot el temps del mon, sense pressa però sense pausa i poc a poc anava omplint la pontona de peix fresc, entre les sabogues hi destacava algun barb de l’Ebre o alguna tenca casi llesta per xapar, i en alguna ocasió l'esturió. 

La gent del poble ja sàvia d’antemà els dies que sortia a pescar i de l’hora de la seva tornada, hi allí l’esperaven per comprar-li el peix per uns pocs rals o canviar-li per algun altre producte de necessitat bàsica com oli, pa o vi. El barquer era desgarbat però també murri i no es deixava engatusar així com així. Tots aquells coneixements els hi va transmetre el seu difunt pare que en pau descansi. 

La vida de llaguter era dura, sempre lluitant contra els elements, impostos i les tasses per poder passar aquelles rescloses que en part ens afavorien en la navegabilitat, però que a l’hora eren un obstacle que ens aniquilava poc a poc. Aquells últims anys hi va haver pocs llaüts disposats a pagar aquelles desmesurades tasses, la majoria d’ells es llençaven per la trencada de l’assut per no pagar aquells preus desorbitants, el desenllaç d’alguns d’ells va ser del tot tràgic, que sàpiga tres llaüts es van partir com si fossin de paper de fumar, tota la carrega perduda i un home desaparegut que encara a dia d’avui no sen sap res.

Aquesta es una feina per joves, jo ja estic cansat de totes aquestes històries i fart d’anar a l’aventura. ¡M’he desfet del llaüt! Però ara la melancolia em recorre tot el cos i les imatges de tota una vida al costat d’aquella bella embarcació em passen com torturant-me, encara sento el suau tacte del seu timó. Des de que estic aquí assegut al costat d’aquest bell salze tot aquest tràfec s’ha anat esvaint. 

L’últim cop que vaig veure el meu bell llaüt ja estava inutilitzat, amarrat tot carregat de brossa a la riba de l’hort d’en Segura, un petit hort al costat de la caserna del vell canaler Segura on a cop de palanca graduava el caudal del canal de la dreta de l’Ebre, aquella feina no era gaire pesada, el vell mirava l’arqueta cada hora on hi havia el nivell indicat i si l’aigua sobrepassava o no hi arribava, el vell s’agarrava a la palanca i li donava sis voltes cap a la dreta o l’esquerra, i a esperar una hora més. 

Aquest any, el riu s’ha desbordat i el vell llaüt a marxat arrossegat pel corrent, sort que uns mesos abans, una nit que bufava un fort vent n’hi vaig extreure el timó per poder estar, del que em queda de vida al costat d’un bell amic, el llaüt.

Taller de construcció i col·locació de caixes niu

El dia ha estat espectacular, amb unes temperatures moderades adults i petits hem gaudit del taller per muntar les caixes niu, on desprès d'haver fet una petita explicació sobre el perquè, com, quan, on i qui les habitarà i d'haver-les muntat, tots plegats ens hem dirigit al itinerari del bosc de ribera per penjar-les en els llocs més adients. 

Amb aquesta acció es pretén fer un seguiment de les espècies d'ocells que nidifiquen per la zona en aquest tipus de refugis. Actualment en aquesta zona hi ha 16 caixes niu, on la majoria estan penjades en branques d’àlbers (Populus alba) a una alçada entre 2’5 i 4 metres, separades unes de les altres a una distància aproximada de 50 metres i orientades cap al Sud-est. Esperem que amb l’arribada de les bones temperatures, les mallerengues carboneres i altres comencin a interessar-se per aquets refugis que els hem proporcionat.
Passejant pel bosc de ribera ja podem veure com els borrons dels àlbers comencen a treure les seves primeres fulles, corretejant per damunt les algues de la riba s’observen les cueretes blanques i els corbs marins prenen el sol a l’altre costat de l’Ebre. De tant en tant, sempre amagats entre els esbarzers es poden escoltar els cants dels rossinyols bords, els barba rojos... les merles fugen rebolotejant i xisclant totes espantades, en les parts més ates del bosc es sent el repicotejar dels picots garsers grossos i les mallerengues comencen a competir per veure quina és la més ben plantada. 

Si voleu gaudir d'un taller que us omplirà de satisfacció truqueu al telèfon: 609 725 673 o bé envieu un correu electrònic centreinterpretaldover@gmail.com