Hawaiia minuscula

Em fa una mica d'angúnia començar l'any amb una espècie invasora, però és el que hi ha!

Una nova espècie invasora a les terres de l'Ebre!

Hawaiia minuscula és una espècie de mol·lusc continental de pocs mil·límetres de diametre establert com a invasor en numerosos països, sent l'horticultura el seu principal vehicle d'introducció. Establert principalment en àrees urbanes, jardins i vivers.
Uns últims estudis publicats a molluscat per Sergio Quiñonero i Joaquin López posen de manifest una nova i potser prospera localitat en ple desenvolupament a Aldover (Baix Ebre, Tarragona).

El lloc de la invasió és la riba de l'Ebre, els exemplars estaven en un indret força humit entre fullaraca, 122 exemplars van ser localitzats en dos litres de restes vegetals. De fet, si aquesta població està ben establerta, serà la primera localitat europea on l'espècie es troba naturalitzada amb una elevada densitat de població.

Hawaiia minuscula
(La ratlla blanca representa un centímetre)

La llista d'invasors va adquirint un protagonisme rellevant i preocupant arreu del món, alguns cops tan sols és un caragol "insignificant" i altres vegades un virus transmès per un "simple" mosquit... Atenció! Pot ser que no ens prenem prou seriosament aquest no tan nou perill que s'anomena; globalització de les espècies

.

Bones Festes

Amb aquesta panoràmica del Parc Natural dels Ports us desitjo bon Nadal i pròsper any nou.

Taller de caixes niu a Roquetes

Coneixes els picots?
I les mallerengues?

Si encara no has tingut oportunitat de conèixer-los, ara és l'hora! 

El dilluns 28 de desembre a les 17:00 h a l'escola dels naturalistes del GEPEG lo Caro (Roquetes) s'hi desenvoluparà un taller relacionat amb aquests dos ocells.

Si ús bé de gust aprendre alguna cosa més sobre aquests dos habitants dels nostres boscos no dubtis en demanar informació o inscriure't a aquesta enriquidora activitat al telèfon; 674 867 045 al correu; escoladenaturalisteslocaro@gmail.com o al següent web; www.escoladenaturalistes.blogspot.com

Un parent problemàtic

L'altre dia whasapejant amb el Sergio Moite sobre com havia anat la jornada pel riu Ter, va sortir en conversa el Visó americà, i conseqüentment m'ha envaït el neguit d'aprendre'n alguna cosa més.

Visó Americà (Mustela vison)

El Sergio em va dir;

-va treure el cap de sota la pedra i li vaig dir mira a la càmera, i així ho va fer.

Curiosament, ara farà uns mesos, jo mateix també me'n vaig ensopegar un per la riba del Ter, vaig poder observar de primera mà, tal com va veure Sergio, lo desvergonyits que poden arribar a ser aquests foranis animals;

-a mi em va passar entre les cames, fins i tot vaig poder fer un breu vídeo.

El visó americà (Mustela vison) és una espècie introduïda a Europa. Escapats de les granges de pelleteria han colonitzat nombrosos rius, gairebé per tot el continent. 

Aquesta espècie és una seriosa amenaça per a la conservació del visó europeu. L'americà, més gran, cria més ràpidament que el seu parent europeu i el desplaça de l’hàbitat. A més, és portador de la malaltia aleutiana (els seus símptomes són debilitat a les potes del darrere, diarrea, de vegades vòmit, pèrdua de pes, estrès...i finalment la mort), que podria estar incidint sobre la població del visó europeu. Evitar-ne l'expansió és una prioritat per a la conservació dels visons autòctons.

Distribució del Visó europeu

El visó europeu (Mustela lutreola) sembla ser el carnívor més amenaçat del Paleàrtic (és a dir, la zona entre el nord d’Àfrica i l’estret de Bering, ambdós inclosos). Per tant, és una espècie que mereix la màxima atenció. És una de les espècies amb més perill d'extinció al continent europeu.

Fins a la fi del segle XIX era abundant arreu d'Europa. Avui ha desaparegut en més de 20 països i ocupa només un 10%, o menys, del que va ser la seva distribució històrica. A tot el món se’n coneixen tan sols tres poblacions rellevants: una als països de l’est d’Europa, sotmesa a un dràstic descens poblacional; una segona, a la zona del delta del Danubi; i l’altra, a dos mil quilòmetres de distància, petita i aïllada, al sud-oest de França i al nord de l’Estat espanyol. A Catalunya, les cites de visó són molt escasses. De tant en tant se’n troben alguns a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, segurament procedents de la població establerta a la part alta de la conca de l’Ebre.

Comparació de la distribució de les dues espècies de visons a la Peninsula Ibèrica

Tots dos visons són molt similars en dimensions, l'americà un xic més gran. El visó europeu és molt silenciós, d'hàbits nocturns, semi aquàtics i veure'l en llibertat és molt difícil. Segur que deu ser per les seves reduïdes poblacions.

La principal característica que els diferència és la taca blanca dels llavis; l'europeu la té present a tots dos llavis, mentre que l'americà tan sol la té al llavi inferior, i de vegades ni en té.

Per saber-ne bastant més us aconsello el següent enllaç;

Font: http://www.gencat.cat

Fotografia: Sergio Moite

Ratpenat

Ahir, transitant per la via verda, passada la població de Xerta (Baix Ebre), a la sortida d'un dels túnels il·luminats vaig trobar un gran ratpenat mort, del qual no sé determinar ni l'espècie, ni els motius de la seva mort.
L'exemplar era un mascle adult d'uns trenta centímetres d'envergadura alar. En un dels orificis nasals i a la part dreta de la boca presentava unes protuberàncies que no feien gaire bona pinta i  que possiblement fossin el motiu de la seva mort.

Fins al moment només havia vist amb deteniment ratpenats del gènere Pipistrelus, molt petits i nombrosos per aquest indret que solen agrupar-se en petites esquerdes de les cases o les roques, sota l'escorça d'arbres morts o en caixes refugi.

Els ratpenats són espècies estrictament protegides que consumeixen centenars d'insectes cada nit. L'ús indiscriminat d'insecticides, les tales d'arbres autòctons i els incendis forestals són les principals amenaces per a les espècies de Quiròpters.

Upupa epops

La Pu-put o Put-put (Upupa epops) viu entre nosaltres, solem adonar-nos d'elles quan ja estan en ple vol, moment en què les ratlles blanques i negres de les ales i la cua són més vistoses. La veiem en un gran nombre d'ambients ruderals; zones obertes, hortes i boscs. 

Pu-put (Upupa epops)

Acostuma a menjar a terra, caminant tranquil·lament d'un lloc a l'altre mentre va picotejant amb el seu característic bec; llarg, prim i corbat. Un bec adaptat a capturar erugues, aranyes, cucs de terra i larves d'insectes entre herbes i terres toves.  

Una altra característica és la seva cridanera cresta de plomes amb les puntes negres, que pot obrir i tancar.

Pu-put (Upupa epops)

Aquest ocell nidifica en cavitats d'arbres vells, marges o alguna caseta de camp. Es considera un ocell migratori, a la tardor migra i se'n va cap a l'Àfrica, retornant al febrer següent. Tot i així, cada cop és més habitual trobar-lo durant tot l'any a causa de les suaus temperatures hivernals dels últims anys.

Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.

En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.

Argiope lobata

L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa

Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.

A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.

Sargantana roquera (Podarcis hispanica)

Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 
El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.

Bruel (Regulus ignicapillus)

Reietó (Regulus regulus)