L'ós alat

Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.

Cymbalophora pudica

Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.

La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.

La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.

Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

Blanc, groc i negre

Argiope bruennichi

Heu vist alguna vegada aquesta aranya?

Els seus colors fan que sigui un aràcnid inconfusible; ratlles blanques, grogues i negres, el cap lleugerament argentat, les vuit potes anellades... l'aranya tigre (Argiope bruennichi) també anomenada aranya vespa o aranya cistellera és un dels aràcnids més espectaculars que podem trobar entre els matolls de la nostra horta, ja que solen construir la seva tela entre els herbassars i les branques baixes d'arbres i arbusts.

La seva funció a la natura és, com a bona predadora, la de posar un cert equilibri natural entre aquells insectes que s'alimenten de vegetals; llagostes, papallones... on qualsevol insecte que estigui atrapat en la seva resistent i enganxosa tela acaba sent depredat. Quan una presa és atrapada en la seva tela, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda, llavors mossega la presa i li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

La tela que construeix pot fer entre 50 i 90 cm de diàmetre i en la part central teixeix una marca en ziga-zaga anomenada stabilimentum de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes o per confondre a possibles predadors.

Argiope bruennichi
menjant-se una llagosta

Les argiopes, com totes les aranyes, quan van creixent van mudant l'exosquelet fins a arribar a la mida màxima. Aquesta mida té un gran diformisme sexual, és a dir, els mascles són molt més petits (0,8 cm) que les femelles (uns 2,5 cm).

Entre principi i meitat de la tardor la femella sol fer una ooteca (capoll) en el que envolta centenars d'ous, tot i així, a vegades i a causa de la capacitat de guardar els espermatozous del mascle, la femella és capaç d'usar-los per fer diverses ooteques, de tal manera que pon ous, s'alimenta fins a engreixar, torna a pondre ous i així fins que se li acaben. 

Passat l'hivern emergeixen les cries, les quals fan una tela en comú on romandran fins que facin la primera muda, moment en què abandonen el grup per establir-se per separat i continuar amb el seu nou sicle vital.

La mallerenga i el picot

Avui em venia de gust aproximar-vos una adaptació d'una llegenda Guaraní.

LA MALLERENGA I EL PICOT





Fa molt temps, en un bosc caducifoli de ribera, hi havia un picot picotejant intensament un forat a la part més alta d'un àlber. Amb el seu fort bec, una vegada darrera d'una altra, picotejava sense perdre el ritme (toc-toc-toc...). 

L'ocell treballava sense descans i amb molta pressa des de primera hora del matí perquè volia pondre un ou en un lloc ben segur. 





L'escorça d'aquell vell tronc d'àlber ressonava per tot el bosc de ribera com si fos un tambor.

De sobte, d'entre unes branques, s'aproximà volant una petita mallerenga, vestida amb tots els seus colors i el seu petit bec punxegut, i es va posar a sobre d'una fina branca tot just al costat del picot. 

Venia atreta pel picoteig que sentia des de l'altre costat del bosc per veure com aquell fuster construïa la seva formidable llar, ja que havia sentit dir que era el millor constructor de nius que es coneixia.




Llavors la mallerenga li va preguntar;

- És cert que fas els millors nius?




Seguidament el picot, sense deixar de colpejar el tronc amb el bec, li va respondre;

- Doncs això diuen, mira com el faig, toc, toc, toc...




La mallerenga, que tenia un petit bec punxegut, no sabia fer forats i havia de viure a l'aire lliure, va dir;

- Ocell fuster, a mi m'agradaria tenir una casa com la teva, per pondre els ous i viure tranquila.




Llavors l'ocell fuster va tenir una idea i li va proposar;

- Mira, amic, per què no fem un tracte? Tu em regales les plomes de colors que tens i que tant m'agraden, i, a canvi, jo et regalo la meva casa per pondre els teus ous i criar els teus fills. Et sembla bé?




La mallerenga, sense pensar-ho dues vegades, li va lliurar les plomes multicolors del seu cos a l'ocell fuster, i aquest a canvi li va cedir el seu niu.

Des d'aquell dia els dos ocells es van fer molt bons amics on a tret d'alba ja se'ls pot veure volant junts. Des de llavors, els picots viuen alegres i en copejar els troncs dels arbres amb el seu bec, mouen amb orgull el cap sobre la qual destaca un vistós plomall de plomes vermelles. I també des d'aquell amistós canvi, a les mallerengues no els falta el seu niu en els troncs dels vells arbres.

Canvis

Passats aquests dos mesos d'inactivitat divulgativa, retorno a les paraules i les aigües per continuar aprenent de l'Ebre, un riu que ens ofereix una font inesgotable d'informació que cal recollir, documentar i donar a conèixer per intentar donar valor a una sèrie de temàtiques i problemàtiques mediambientals que sembla que no interessin massa, principalment per la dificultat de comprometre's a llarg termini.

La nova imatge d'aquest blog mostra el que era inevitable què hi havia d'haver; CANVIS! Canvis al blog sense que afectessin el seu conjunt de temàtiques que des del principi vénen a estar relacionades al voltant de l'Ebre, la natura que l'envolta i les experiències viscudes.
Tot hi així, cal reconèixer que els canvis mai són del tot positius, en aquest cas el canvi de l'URL (Adreça) del blog significa un pas enrera que espero no tardar gaire a recuperar.

Qui sap que oferirà el futur, espero sigui coneixement i saviesa :-/

Endevina on! Un altre molí

Això va de balmes i molins!!!

Aquesta vegada a endevina on, un altre molí d'oli; amagat sota la teulada d'una casa del municipi van muntar un molí que mai va ser utilitzat. 

A veure si aquest també és tan conegut com el molí del "Negre". 

;-)

Endevina on! Temps de curses

Ja a plogut des d'aquesta fotografia! 

Aquest cop endevina on acudeix amb més incognites que mai, evidentment on, però també quan i qui.

Observeu bé el calçat dels que havien de correr, fins i tot la línia de sortida ja ens dóna "molletes de pa" del temps que corria. La vestimenta del públic ens dona una pista molt important sobre el dia de la cursa. I hi ha un símbol molt característic que ens diu el lloc exacte de l'esdebeniment.

A veure que en surt d'aquesta fotografia ;-)

Ter's Warrior

Tot i que habitualment, en aquest blog, intento escriure sobre les rodalies de l'Ebre, en aquesta ocasió sortiré de la seva conca per endinsar-me en una problemàtica del Ter que sense massa dificultat es podria estendre arreu de les riberes de Catalunya i més enllà.

Ara farà unes poques setmanes, vaig fer una escapada fins a un indret molt bonic; la ribera del Ter. A primera vista l'indret és una meravella natural envoltada d'espais naturals protegits; una àmplia zona de ribera molt verda on creixen bastants verns (Alnus glutinosa) entre extensos boscs d'Àlbers (Populus alba) i salzes (Salix alba) sota un cel blau intens. Les aigües, un poc tèrboles, acullen grans concentracions d'ocells, i cap al final del seu tram trobem la gola (desembocadura) flanquejada a la dreta pels aiguamolls de l'Empordà i dins del mar, no molt lluny, si veu un altre paradís de la natura; les illes Medes.

Però aquesta situació idíl·lica canvia una vegada un mateix s'endinsa al bosc i al mateix riu. La situació ecològica en el tram baix del riu Ter també és lamentable i només cal endinsar-se per veure el gran nombre d'espècies invasores que hi ha; Aurons, crancs i visons americans, cloïsses asiàtiques, i entre moltes altres, una plaga de Woodianes.

Cloïsses asiàtiques
del Riu Ter

Visó americà (Neovison vison)

vist al riu Ter

I us preguntareu... què són les Woodianes?

Les Woodianes (Sinanodonta woodiana) són unes cloïsses d'aigua dolça gegants d’origen Asiàtic, que s’han expandit per molts llocs del món, i pràcticament per tota Europa. La seva presència a Catalunya es remunta al 2007 quan es va descobrir al riu Ter, posteriorment un estudi publicat l’any 2009 confirmà la seva presència a dos rius més; el Fluvià i el Daró.

Woodianes (Sinanodonta woodiana) 

Aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitza una gran quantitat de peixos com a hostes, inclòs peixos autòctons, per tant suposa un greu perill a causa de la seva competència amb les nàiades autòctones, tant per l'aliment, com per l'espai (substrat) i la reproducció.
Els exemplars adults poden superar fàcilment els 20 cm. Toleren espais modificats i una relativa contaminació de l’aigua. Per viure prefereixen substrats de llims o fang, amb aigües tèrboles o força ombrejades.

El cas de la invasió del Ter per part de les woodianes és un cas realment dramàtic, on aquesta espècie invasora ja és extremadament comuna i fàcilment localitzable al seu tram baix, trobant trams atapeïts d’aquesta espècie. Malauradament a aquesta plaga se'n suma una altra ben coneguda a l'Ebre, la de les corbícules.
Lamentablement la woodiana es podria continuar dispersant per altres rius pròxims, la seva arribada en aigües de l'Ebre podria ser devastadora per les poques poblacions de nàiades autòctones que actualment queden. La woodiana encara la trobem en centres d’aquariofília, la qual es ven com a espècie filtradora, i els peixos que estan en els mateixos contenidors també poden ser font d'infecció, ja que el cicle reproductiu d'aquestes cloïsses bé a ser el mateix que el de les espècies autòctones.

El què més crida l'atenció de les zones de ribera greument afectades per invasions alienes, és que no hi ha cartells divulgatius sobre aquest tipus de problemàtiques; la woodiana en el cas del Ter, a l'Ebre el cargol poma i a tots dos les cloïsses asiàtiques.
Bé, suposo que ens agrada viure sota la ignorància i no ens importa massa el que passe a les riberes de Catalunya, on ràpidament es van convertint en els majors reservoris de fauna exòtica de tota Europa.

Després d'haver visitat el Ter i d'estar fart de recorre l'Ebre em pregunto:

Els parcs naturals actuen en conseqüència quan s'adonen de les espècies invasores que contenen? I conseqüentment, posen en alerta o donen suficient informació del que es té, per donar coneixement de què s'ha de fer i el que no al davant de determinades espècies?

Tan desbaratada és la idea de portar un pla de gestió d'espècies invasores (tant de plantes com d'animals) als ajuntaments propers a lleres dels rius per evitar la proliferació descontrolada de determinades espècies que posen en perill els nostres rius?

És positiu ignorar les espècies invasores que tenim als nostres sistemes fluvials?

Està ben clar que la web ens dóna molt bona informació sobre les espècies invasores o els treballs de recuperació de fauna, si ens interessa buscar-la, però tenim manca de cartells divulgatius en zones estratègiques riberenques. Crec que hi ha la necessitat de posar en alerta a la ciutadania sobre la manipulació, trasllat i alliberament intencionat o no d'aquestes espècies exòtiques en els rius que encara no les contenen, ja que un cop introduïdes és impossible extreure-les en la seva totalitat i el resultat de la seva introducció és causa de greus problemàtiques socials i econòmiques.

Algunes propostes per evitar la propagació d'aquesta i altres espècies passen per:

• La sensibilització per evitar el trasllat de peixos, possibles portadors dels gloquidis i font potencial de propagació.
• Evitar la venda com espècie filtradora.
• Prevenció en l'abastiment de peix infectat.
• Prevenció de fuga de peixos de tolls infectats.
• Evitar els transvasaments i connexions entre conques fluvials, pel gran impacte en la biodiversitat en general i en concret perquè aquestes pràctiques faciliten la dispersió d'aquest tipus d'espècies invasores.

Per finalitzar dos enllaços molt interessants; 

el primer sobre les tasques de Conservació de fauna fluvial d’interès europeu a la xarxa Natura 2000 de les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga, conegut amb l’acrònim LIFE Potamo Fauna.

Al següen hi ha informació més detallada sobre la Woodiana.