Aquest estiu he pogut observar per les ribes del riu Ebre per primer cop, el cargol del Fang (Potamopyrgus antipodarum) també anomenat cargol del tarquim o hidròbid, originari de Nova Zelanda.
Tot i que en aquesta zona no és considerat una plaga, almenys fins al moment, si que ho ha estat en altres indrets del nostre globus. Es va trobar per primer cop fora del seu hàbitat al Regne Unit el 1859, al Bàltic occidental d'Europa el 1887, al Mediterrani i Europa Oriental va ser observat l'any 1950. Desprès el cargol també s'ha establert Austràlia i al Japó, el nord d'Amèrica tampoc s'ha escapat de la invasió on es va propagar pel Parc Nacional de Yellowstone, al 1994 es trobà a Wyoming, Montana i Oregon. Els Grans Llacs van ser envaïts el 1991.
Com és:
El color de la closca és variable, pot tenir tonalitats grises o marrons fosques i clares. Poden arribar a tenir una longitud de 12 mm.
Habitat:
És un petit cargol d'aigua dolça molt resistent a la dessecació, poden viure durant 24 hores sense aigua, i fins per 50 dies en superfícies humides. Toleren molt bé diferents graus de salinitat i a qualsevol temperatura inclòs aigües de no molt bona qualitat, deixant clar la seva poca exigència i la possibilitat d'una major propagació.
No presenta greus problemes de competència amb altres espècies autòctones, (almenys fins ara) però si que és veritat que pot alterar molt els ecosistemes fluvials. Es actiu durant tot el dia, però és durant la nit quant s’alimenta de plantes mortes, d'algues, detritus, etc...
La reproducció:
Els cargols de fang es poden reproduir asexualment. Els cargols femelles neixen amb embrions en desenvolupament en el seu interior, per tant, totes les poblacions consisteixen de clons genèticament idèntics (els mascles són menys del 5% de la població). Cada cargol pot produir al voltant de 230 cries per any, i la reproducció es produeix normalment durant la primavera i l'estiu.
El problema:
Es molt probable que s'hagi introduït en noves latituds pels pescadors que no han netejat correctament els equips; com botes, xarxes i altres aparells de pesca. El nivell de resistència de l'organisme en concret l'hi proporciona temps suficient per el moviment inadvertit d'aquests autoestopistes abans de morir. Aquests cargols poden viure a profunditats de fins a 45 m. Un cop introduït en una nova àrea poden arribar a densitats superiors a 500.000 per metre quadrat. Es creu que aquestes poblacions de cargols tant altes poden tenir un efecte negatiu en les poblacions d'organismes aquàtics, especialment cargols nadius i els insectes i peixos que s'alimenten d'elles.
Bibliografia:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada