Nàiade auriculada

Avui, Diada de Catalunya, amb la independència fluvial que em caracteritza i que gairebé sempre m'acompanya, després de 1.222 dies (dies de vida d'aquest blog) aconsegueixo assolir una fita que ja gairebé donava per perduda.

En un tram del riu que no revelaré, a no ser que sigui imprescindible, he localitzat un exemplar de nàiada auriculada (Margaritifera auricularia).

Les nàiades auriculades són els tresors de l'Ebre, uns bivalves d'aigua dolça molt longeus, on algunes d'elles poden assolir una edat de fins a cent anys. És la nàiada més gran d'Europa, i el riu Ebre acull "o acollia" la major població mundial d'aquesta espècie.

Amb l'emoció del moment, no m'he pogut estar de manipular-la un moment per fer-li una fotografia a les mans. Espero no haver-li fet cap mal amb aquesta acció. Tot seguit l'he tornat a deixar en la mateixa posició i en el lloc exacte on estava.

Indret similar al de la
localització de la nàiade

Nàiade ariculada
dintre de l'aigua

L'indret, un galatxo de fons pedregós amb una fina capa de llims fins i matèria orgànica en descomposició, és força tranquil, de difícil accés, ombrejat, d'aigües cristal·lines, fresques i poc profundes el qual podria acollir més exemplars com aquest. L'inconvenient d'aquest lloc és, que és una autèntica coxiquera, repleta de pneumàtics, ampolles de tot tipus de materials, electrodomèstics i altres immundícies que tant caracteritzen l'Ebre.

De ben segur que tornaré per veure si aquest indret acull més exemplars com aquest, o d'altres.

A continuació tres entrades d'aquest blog relacionades amb nàiades:

• Nàiades
• Nàiades en perill
• Les nimfes del riu és moren

Nàiade auriculada (Margaritifera auricularia)

Les perles del riu

Sota les aigües dures de l'Ebre s'amaguen uns petits gasteròpodes, els quals, en prou penes són coneguts; les nerítiques de riu "Theodoxus fluviatilis".

Aquests cargols presenten una closca ovoide bastant rodondejada on la seva mida màxima, en general, no sol superar els 6 mm. Les antenes són filiformes i la seva carn, habitualment, és fosca, sent una mica més clara a la part inferior del peu. A la closca presenten un dibuix adomassat, el color d'aquesta varia d'un negre intens a un crema groguenc.

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Habita aigües dolces superficials, bastant oxigenades i de corrents mitjanes a lentes, amb alt contingut en calci. Pot trobar-se en estuaris o estancaments temporals d'aigua, albuferes, canals de reg, rius i séquies, tolerant salinitats moderades. 

Necessita fons rocosos, amb còdols o amb parets d'obra per adherir-se i reproduir-se, estant absents en cursos de fons totalment fangosos o llimosos. 

La seva distribució s'estén per tota la conca mediterrània: a Espanya, des de Catalunya fins a Andalusia. En països del sud d'Europa i nord d'Àfrica són també comuns en aigües dures. Al nord i centre d'Europa com Anglaterra, Polònia, Holanda o Alemanya són espècies en perill d'extinció. 

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

És un cargol de comportament afable i de moviments una mica lents, el qual passa la major part del dia adherit als còdols del riu consumint algues verdes.

La reproducció d'aquesta espècie, com la de la majoria de nerítics, és una mica complicada. 

Les femelles (ja que presenten sexes separats) dipositen petites càpsules d'ous ovalats i blanquinosos del voltant d'un mil·límetre dispersos pels còdols del fons. Cada càpsula conté de 50 a 150 ous, que generen altres tantes larves que, dins de la mateixa càpsula, es depreden unes a les altres fins que emergeix una sola larva ben formada. Les cries, extremadament petites, surten de l'ou al voltant de les 4 setmanes o fins i tot mesos després, donant pas a una nova perla del riu. 

Topinho island

Al marge esquerre de l'Ebre i enfront de la desembocadura del barranc de la Conca ens trobem una de les meves illes predilectes; illa Topinho, aquest topònim argentí fa referència a un bon amic que ja fa un bon temps enrera va batejar aquesta petita i agradable illa que encara no tenia nom.

Lythrum salicaria

Formada per l'acumulació de sediments, majoritàriament graves, està encatifada d'un espès herbassar on la salicaria  li dóna al final de l'estiu un toc de color, una salzeda i algun esporàdic tamarit domina la part més alta de l'illa, i al final un espès canyissar guareix, de tant en tant, a algun martinet ros.


"A diferència de moltes altres illes, aquesta acull, en un altíssim percentatge, una vegetació nativa."

Martinet ros "Ardeola ralloides"

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Al seu galatxo d'aigües cristal·lines i poc profundes podem observar un gran nombre de macro invertebrats; larves d'escarabats, espiadimonis, efímeres... diverses espècies de gasteròpodes, entre ells les desconegudes nerítiques, uns petits caragols que tan sols viuen en rius d'aigües dures.

Entre els peixos que solen deixar-se veure podem destacar la raboseta de riu, un espantadís peix que sol refugiar-se en les cavitats que li ofereix el llit del riu.

Els limícoles corretegen amunt i avall per sobre de la petita platja, el blauet sol deixar la seva estela blava tot xisclant al ser sorprès i de tant en tant coincidim amb l'àguila pescadora la qual escorcolla aquest petit galatxo a la recerca de la seva presa. 

Limícoles

Aquesta és la part del riu que poca gent coneix, un indret per gaudir de la natura, un indret per gaudir amb un bany a la tranquil·litat de les seves aigües temperades, un indret que mereix respecte i protecció i per aquest motiu cal conèixer, a poder ser, ben a fons.

Un riu que agonitza

Últimament quan surto de passeig amb el caiac no m'acabo de trobar a gust, ni amb el riu, ni en les precàries i escasses polítiques de conservació que es porten a terme en molts trams d'aquesta pell verda que creua les terres de l'Ebre, i que suposadament, sota l'etiqueta de Reserva de la Biosfera, ens ha de portar prosperitat.

Hi ha dies que no aconsegueixo esbrinar si l'Ebre està mig ple o mig vuit, on de sobte i durant períodes relativament curts, de tan sols unes hores, el riu ofereix uns cabdals que fan agonitzar el mateix riu, igual com agonitzen els peixos que queden varats als galatxos.

Sí, el desmesurat control de les aigües dels rius són un sacrilegi a la vida, igual com ho poden ser les espècies invasores que furulen impunement, i tant és que siguin silurs o taros, gambúsies o negundos, cloïsses asiàtiques o tortugues d'orelles grogues.

Crec i veig que la majoria de municipis passen olímpicament de qualsevol bona gestió dels residus urbans que en temps anteriors es llançaven a la riba del riu, de les espècies exòtiques que posen en perill un creixement turístic de qualitat o de la correcta gestió de la depuració de les aigües del clavegueram.
Tot plegat, guarint-se sota una hipòcrita cuirassa de desconeixença intencionada.

Per no haver-hi, no hi ha ni un control de les embarcacions que pugen i baixen (almenys al tram de l'Ebre català) ni un control sobre els pescadors que tallen els arbres que els molesten i/o embruten com els ve de gust...

Centenars de milers d'euros gastats intentant "inútilment" dragar un riu, i no hi ha hagut pebrots de netejar les ribes d'una innumerable quantitat de ferralla, plàstics, vidres, bateries, vehicles, electrodomèstics, runes...

Potser, per salut, hauré de començar a replantejar-me les meves sortides fluvials cap a un nivell més precari, el de mirar i no veure més enllà d'aquesta exuberant vegetació que tot ho tapa i que a tots ens agrada tant veure.

Sargantana cuallarga

La sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) és pròpia dels països del Mediterrani occidental: Algèria, França, Itàlia, Marroc, Ibèria i Tunísia. El seu hàbitat natural és el bosc mediterrani i les zones seques amb matolls, així com els camps de conreu.

Aquesta és una de les sargantanes més confiades que trobem per aquesta zona, on podem aproximar-nos moltíssim per poder observar-la detingudament, és un sauri d'hàbits territorials on sol quedar-se en un indret que li proporcioni refugi i una bona talaia per prendre el sol.

És una sargantana fàcilment identificable a primer cop d'ull, encara que hi ha vegades que un mateix comença a dubtar per la seva variabilitat de tonalitats pàl·lides i groguenques al dors. Té la cua molt desenvolupada, tret que la diferencia de les altres sargantanes dels Països Catalans. Els exemplars adults poden fer fins a 27 cm, essent la cua dues o tres vegades més llarga que el cos. La coloració del dors és bruna, amb dues ratlles clares en els flancs, entre les quals també n'hi ha de fosques. El ventre mostra tons blancs groguencs.  

Serp de collaret

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

La Serp de collaret (Natrix natrix) és un dels ofidis que més freqüentment ens ensopeguem al bosc de ribera d'aquesta zona, juntament amb la serp blanca (Rinechis scalaris) i la d'aigua (Natrix maura).

Ventre de la serp de collaret
en el seu estat juvenil

Els juvenils llueixen un collaret esblanqueït pel qual reben el seu nom vulgar. A mesura que van creixent aquest collaret va desapareixent donant pas a una serp de tonalitats verdoses i espiguejades de punts foscs.

El ventre d'aquesta serp es de tonalitats fosques quant és jove, i al igual que el collaret, les taques fosques van desapareixent a mesura que es va fent adulta.

Aquest és un ofidi totalment inofensiu, quan és petita les seves úniques defenses són; produir un fluid d'olor fètida des de les glàndules anals i fingir que està morta, de vegades també fingeixen atacar, copejant simplement obrint la boca. 
Quant és adulta és torna un poc agressiva si hom vol manipular-la; recull el cos i bufa advertint que se la molesta, i donat el cas pot arribar a mossegar tant sols com a acte de defensa. 

Normalment no supera el metre i mig de longitut, encara que en ocasions aquest ofidi pot arribar als dos metres d'allargada.

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Adult de serp de collaret (Natrix natrix)

Adult de serp de collaret (Natrix natrix)

Aldocaiac 2014

El passat dia 10 d'agost varen ser 36 les persones que gaudiren de les aigües de l'Ebre. 

Aquesta travessa amb caiacs de dificultat baixa ens portà des de la població de Benifallet fins a Aldover, un recorregut de tres hores i mitja que transcorreix per un paratge natural d'una gran vellesa; aigües clares, boscs de ribera frondosos, riquesa faunística, i sobretot la companyia de persones agradables predisposades a gaudir d'un dia al riu.