Als disbarats!!

Ahir em vaig assabentar pel diari digital La Vanguardia d'una notícia que em va fer esgarrifar!  Gambas contra Caracoles

A causa de la problemàtica i la mala gestió del cargol poma (Pomacea maculata) l'administració pública ja no pot tocar més fons, ara el projecte que es vol portar a terme no és ni més ni menys que macro biològic. La intenció que tenen és la de combatre la plaga del cargol poma amb gambes gegants, arribant a alliberar individus mascles d'aquests crustacis en determinades zones del delta, i tenint tot el convenciment de què una acció com aquesta arribaria a donar els fruits que encara no han conreat.

Gamba gegant
(Macrobrachium rosenbergii)

Potser haurem de recordar que ha passat en temps anteriors quan l'administració ha introduït espècies foranes en aquest indret i d'altres de la nostra geografia:

Gambúsia
 (Gambusia holbrooki)

El cranc

senyal (Pascifastacus leniusculus))

Per posar algun exemple, no fa gaires anys va ser introduït un petit peix, la Gambúsia (Gambusia holbrooki), si no m'equivoco per controlar les larves dels mosquits al delta, i el resultat va ser, si més no, un fracàs biològic el qual va posar en perill del seu àmbit natural dos endemismes del delta, el fartet i el samaruc.

El cranc senyal (Pascifastacus leniusculus) és un altre d'aquests exemples, va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.
El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país. I per acabar de rematar, és un gran depredador de les nàiades.

Tortuga d'orelles grogues 

(Trachemys scripta scripta) 

Exemplar fotografiat a la riba

 del riu Ebre a l'altura d'Aldover 

Jo no se gairebé res, però pot ser que abans d'introduir un altre ésser al·lòcton, s'hauria de prohibir la tinença i comercialització d'aquesta per evitar ensurts innecessaris.

Comuniquen que si els estudis són favorables, només alliberaran exemplars mascles per evitar que procreïn, però atenció, qualsevol persona amant de l'aquariofília pot atansar-se a una tenda i demanar aquest crustaci per tindre'l en una peixera, en aquest cas no tindran tant en conte si és mascle o no. Després d'això ja sabem que passa amb la majoria d'aquests animals! Doncs que més tard o més d'ora, són alliberats als nostres ecosistemes, tal com a passat amb les tortugues de florida i d'altres, animalons que també esdevenen una forta amenaça per a les espècies autòctones.

Per una altra banda cal reconèixer que les gambes no només menjaran cargols poma, sinó que es cruspiran tot allò que se'ls fiqui davant; la poca ictiofauna autòctona que encara ens queda podria ser la gran víctima d'aquesta acció, com també ho podrien ser els últims tritons que puguin quedar al Delta o reduir encara més les poblacions de granota verda, ja prou castigada.

Gamba gegant (Macrobrachium rosenbergii) cruspint-se un peix

El borinot del pollancre

Aquesta papallona nocturna "Laothoe populi" és una altra esfinx que podem trobar arreu de la conca de l'Ebre.

La seva distribució és Europea, a la península Ibèrica és absent a gran part de la zona meridional.
La trobarem en llocs on creixin pollancres o salzes, com boscos de ribera o parcs. Durant el dia es manté perfectament oculta entre les herbes o als troncs dels arbres on es mimetitza prou bé., on les seves formes imiten les d'una fulla seca.

La papallona te una envergadura alar d'entre 70 i 100 mm. En estat de repòs les ales posteriors es mostren visibles sobresortint per la part superior de les anteriors. 
L'imago (últim estadi del desenvolupament d'un insecte) posseeix una espiritrompa atrofiada, cosa que li impedeix libar nèctar i alimentar-se, això fa que només pugui viure uns pocs dies, temps que ha d'aprofitar per trobar parella i pondre els ous.
L'hibernació com a pupa és en una càpsula sota terra.

L'eruga, que pot arribar als 85 mm. s'alimenta principalment de Populus i Salix,  també pot acceptar altres arbres de ribera del gènere Fraxinus, Alnus, Ulmus... 
Pot ser de diverses formes, generalment és verda clapada de blanc o groc, amb línies obliqües blanques o grogues i una última acabada en la cua, normalment verdosa o groga. Alguns exemplars poden tenir línies de punts rogencs. La seva forma robusta i rabassuda és un tret característic.

Per veure l'eruga i més informació cliqueu aquí

L'esfinx de la corretjola

Aquesta papallona nocturna de grans dimensions és una esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli) anomenada vulgarment com a Borinot de les corretjoles. 
Les corretjoles són unes plantes de ribera molt comunes per aquesta zona i per això podem trobar nombroses erugues i papallones d'aquesta espècie. 

Tal com hem dit, és una espècie d'esfinx molt comuna, fins hi tot en l'àmbit Europeu. 
L'època de vol és de maig a juny i d'agost al setembre, podent prolongar d'aquestes dates si la climatologia ho permet.


Les erugues, prou grans (d'uns deu centímetres) i de tons terrosos, solen deixar-se veure creuant camins i carretes a la recerca del seu aliment predilecte.

Les papallones són de tonalitats grisenques, colors que les doten d'una alta qualitat mimètica quan estan en una roca o escorça de determinats arbres. Tot i això, quan se la molesta sol aixecar l'abdomen mostrant les tonalitats rogenques que amaga sota les ales, principal característica de la seva bellesa.

L'eruga d'aquesta papallona, com hem dit, s'alimenta d'enfiladisses, principalment de Convolvulus arvensis,  mentre que la papallona és una eficaç polinitzadora nocturna de diferents tipus de plantes, d'enfiladisses de ribera, ruderals, o fins hi tot del jardí. 

Algunes de les erugues d'aquesta família, quan estan en repòs, tenen un cert paregut amb els esfinxs egípcies, per aquest motiu se les anomena així. La segona part del nom comú sol designar la planta o plantes hoste principals (del pi, del til·ler...) o alguna característica molt marcada; com en el cas de la famosa esfinx de la calavera. 

Altres enllaços interessants:

• faunealpine.canalblog.com
• fr.wikipedia.org

l'Escac ens visita

Aquest any encetem la temporada escolar amb la visita dels alumnes de l'Escac.

Aquest grup d'alumnes d'ESO de Tarragona varen poder veure de primera mà la bellesa paisatgística que ens ofereix l'Ebre i el bosc de ribera, però no sols varen observar, sinó que també varen aprendre alguns dels trets més característics de la conca de l'Ebre, tant positius com negatius.

Esperem i desitgem que l'any vinent ens visitin un altre cop per poder gaudir de nou de la seva companyia.

Travessa amb caiac "Vinebre - Tortosa"

Any rera any el riu m'atrapa; noves imatges a la natura, ocells, racons fluvials, els sons de la nit o fins hi tot la simple pluja m'addueix a continuar amb l'Ebre sense que importi massa el temps que pugui fer ni el cansat que em pugui sentir. Per això mateix no puc parar i de ben segur que no tardaré gaire a tornar a gaudir de l'Ebre i el seu esplendor natural.

Galatxo de l'illa de Sovarrec (Mora d'Ebre). 

Aquest setembre, com anem fent des de ja fa un grapat d'anys, em realitzat la travessa d'una bona part de l'Ebre català. El passat cap de setmana el Cristian Lercara, en Miguel Corbalán i jo vam realitzar una petita travessa que ens portà de Vinebre fins a Tortosa, un recorregut de seixanta kilòmetres fraccionat en dues etapes:

• Vinebre - Benifallet (37 Km)
• Benifallet - Tortosa (23 Km)

Dues etapes de naturalesa intensa on el principal protagonista és el bosc de ribera i tot el conjunt d'essers vius que es desenvolupen al seu voltant.

Galatxo de l'illa del Galatxo (Mora d'Ebre)

Miravet

Aquest frondós bosc, de tant en tant es veu esquitxat de viaductes com el de Garcia, d'antics municipis fluvials de cases penjants com el de Miravet, atalaiat pel seu antic castell. 
Visions del riu que perduren estàtiques al pas dels anys, immòbils, quietes, aparentment aturades en el temps al davant la fluïdesa incessant del riu i la seva gent. 

Viaducte de Garcia

Aquest és el recorregut d'un riu tranquil i assossegat, on hi ha temps d'apreciar cada racó, com aquestes simples pedres planes apilades per algú en una petita platja sota el Pas de l'Ase.

Passat Miravet ens trobem amb un riu totalment diferent, sense presència humana destacable, un petit recorregut entre muntanyes carregades de pau. Un indret que cal viure, apreciar, cuidar, respectar i sobretot no alterar per a què puguem continuar gaudint del riu i el seu màgic entorn.

Aquesta última imatge de la torre de Mollet, situada passat Benifallet, ens revelà el que es veia venir; tot un dia de pluja intensa en la qual no vàrem poder fer cap fotografia decent. A excepció d'aquesta aberració al riu, sota el pont del Bimil·lenari i a la part dreta de l'Ebre ens trobàrem amb el que no té nom per a una població com Tortosa.

Tal com diu un amic meu:

El riu és de domini públic!
Per tant, és de tots
per aquest motiu no és de ningú
com que no és de ningú, no ens importa.

És de veres que no ens importa?

Nàiade auriculada

Avui, Diada de Catalunya, amb la independència fluvial que em caracteritza i que gairebé sempre m'acompanya, després de 1.222 dies (dies de vida d'aquest blog) aconsegueixo assolir una fita que ja gairebé donava per perduda.

En un tram del riu que no revelaré, a no ser que sigui imprescindible, he localitzat un exemplar de nàiada auriculada (Margaritifera auricularia).

Les nàiades auriculades són els tresors de l'Ebre, uns bivalves d'aigua dolça molt longeus, on algunes d'elles poden assolir una edat de fins a cent anys. És la nàiada més gran d'Europa, i el riu Ebre acull "o acollia" la major població mundial d'aquesta espècie.

Amb l'emoció del moment, no m'he pogut estar de manipular-la un moment per fer-li una fotografia a les mans. Espero no haver-li fet cap mal amb aquesta acció. Tot seguit l'he tornat a deixar en la mateixa posició i en el lloc exacte on estava.

Indret similar al de la
localització de la nàiade

Nàiade ariculada
dintre de l'aigua

L'indret, un galatxo de fons pedregós amb una fina capa de llims fins i matèria orgànica en descomposició, és força tranquil, de difícil accés, ombrejat, d'aigües cristal·lines, fresques i poc profundes el qual podria acollir més exemplars com aquest. L'inconvenient d'aquest lloc és, que és una autèntica coxiquera, repleta de pneumàtics, ampolles de tot tipus de materials, electrodomèstics i altres immundícies que tant caracteritzen l'Ebre.

De ben segur que tornaré per veure si aquest indret acull més exemplars com aquest, o d'altres.

A continuació tres entrades d'aquest blog relacionades amb nàiades:

• Nàiades
• Nàiades en perill
• Les nimfes del riu és moren

Nàiade auriculada (Margaritifera auricularia)

Les perles del riu

Sota les aigües dures de l'Ebre s'amaguen uns petits gasteròpodes, els quals, en prou penes són coneguts; les nerítiques de riu "Theodoxus fluviatilis".

Aquests cargols presenten una closca ovoide bastant rodondejada on la seva mida màxima, en general, no sol superar els 6 mm. Les antenes són filiformes i la seva carn, habitualment, és fosca, sent una mica més clara a la part inferior del peu. A la closca presenten un dibuix adomassat, el color d'aquesta varia d'un negre intens a un crema groguenc.

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Habita aigües dolces superficials, bastant oxigenades i de corrents mitjanes a lentes, amb alt contingut en calci. Pot trobar-se en estuaris o estancaments temporals d'aigua, albuferes, canals de reg, rius i séquies, tolerant salinitats moderades. 

Necessita fons rocosos, amb còdols o amb parets d'obra per adherir-se i reproduir-se, estant absents en cursos de fons totalment fangosos o llimosos. 

La seva distribució s'estén per tota la conca mediterrània: a Espanya, des de Catalunya fins a Andalusia. En països del sud d'Europa i nord d'Àfrica són també comuns en aigües dures. Al nord i centre d'Europa com Anglaterra, Polònia, Holanda o Alemanya són espècies en perill d'extinció. 

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

És un cargol de comportament afable i de moviments una mica lents, el qual passa la major part del dia adherit als còdols del riu consumint algues verdes.

La reproducció d'aquesta espècie, com la de la majoria de nerítics, és una mica complicada. 

Les femelles (ja que presenten sexes separats) dipositen petites càpsules d'ous ovalats i blanquinosos del voltant d'un mil·límetre dispersos pels còdols del fons. Cada càpsula conté de 50 a 150 ous, que generen altres tantes larves que, dins de la mateixa càpsula, es depreden unes a les altres fins que emergeix una sola larva ben formada. Les cries, extremadament petites, surten de l'ou al voltant de les 4 setmanes o fins i tot mesos després, donant pas a una nova perla del riu.