Esquiva i fugidissa

La serp llisa meridional (Coronella girondica) és un ofidi petit i esvelt de la família dels colúbrids. 

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquesta fugidissa serp és una de les més esquives de les Terres de l'Ebre, ja que en molt poques ocasions se la sol sorprendre. Jo mateix tant sols he tingut ocasió de veure-la en quatre ocasions, en els llocs que hi ha marcats (Cercles taronja) al mapa de sota. 

Mapa de les Terres de l'Ebre.
Localització de les coronelles als cercles taronja.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquest rèptil rarament fa més de 80 cm de llarg. Té una coloració dorsal esclarissada, principalment amb tonalitats grisenques amb un gran nombre de taques fosques al centre del dors. La línia negra del cap característica del gènere Coronella  sol anar d'un ull a l'altre per damunt del morro (en aquest exemplar mig difuminat) formant una brida transversal, i continua de l'ull a la comissura labial i al costat del coll. La part posterior dorsal del cap presenta una marca fosca en forma de ferradura. 

La part ventral és de color groc vermellós, brunenca o grisa, amb taques més o menys quadrangulars disposades en dues fileres longitudinals, que formen un dibuix molt típic que identifica l'espècie.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Apareix a les vorades de boscs, en zones rocoses o parets de pedra seca, en àrees relativament seques de baixa o de mitjana muntanya. 

D'hàbits més aviat crepusculars, és rarament observable de dia fora del seu refugi. No sol mostrar-se gaire agressiva quan se la manipula. 

S'aparella entre l'abril i el maig i presenta ovoviviparisme; les cries neixen de l'agost al setembre, al nèixer mesuren uns 11 cm de longitud. La seva hivernació pot durar des del principi de la tardor fins ben entrada la primavera.

Ocupa el sud-oest d'Europa, des d'Àustria i Itàlia fins al sud de França i tota la península Ibèrica, i es troba també al nord-oest d'Àfrica, però no a les illes Balears. És present a les terres baixes i pot arribar a altituds moderades, fins a 1500 metres.

El drac daurat

Poca son amb aquest miriàpode. L'escolopendra (Scolopendra cingulata) no sol deixar-se veure, per sorprendre-la cal mirar sota unes quantes pedres, llavors sota la pedra que menys imaginem ens sol sorprendre ella a nosaltres.

Enroscada com un diminut drac d'escates daurades i farcit de potes, sol esperar al seu cau subterrani fins que arriba la nit, moment en què surt de cacera. El centpeus més gros d'Europa, el més característic de la regió mediterrània, arrossega els seus 15 cm de longitud a la seva cita amb la foscor, i amb moviments ràpids surt a la caça de petites criatures, a les quals mossega amb les seves dues forcípules situades just darrere del cap. Amb elles inocula un sorprenent còctel de toxines que inclou histamina (un antiinflamatori) i acetilcolina, un neurotransmissor que alenteix els batecs del cor. 

Així, amb un mos que crema, pot acabar fins i tot amb algun petit vertebrat. Igual com amb altres exemples de la natura; aranyes, escorpins i serps, l'escolopendra abat a les seves preses usant les armes invisibles de la bioquímica.

Tritó verd, el follet del bosc

Hi ha persones que desconeixen la seva existència, d'altres tenen la certesa que n'hi ha en algun indret, alguns altres afirmen haver-lo vist fugaçment i uns pocs es meravellen al localitzar-ne algun exemplar. 
Localitzar el tritó verd (Triturus marmoratus) a les Terres de l'Ebre no és fàcil, aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo és, gairebé, com ensopegar-se amb un habitant mitològic, esquiu i amagadís, gairebé tant com un follet de bosc. 

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest amfibi de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) i de la família dels salamàndrids és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample i pla té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.
Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. 

Cova d'en Marc

Segons les fonts consultades, les poblacions de tritó verd a Catalunya semblen haver disminuït, i fins i tot s'han detectat extincions en algunes localitats. Els principals factors d'amenaça són la desaparició de basses i punts d'aigua, la sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació i la transformació del territori agroforestal.

Bassa de la cova d'en Marc

També s'han constatat disminucions en algunes poblacions després de la introducció de diverses espècies de peixos, com ara la perca americana (Micropterus salmoides), la gambúsia (Gambusia holbrooki), el peix sol (Lepomis gibbosus) o la carpa vermella en basses, estanys i àrees tradicionals de reproducció d'aquesta espècie. La sensibilitat d'aquesta espècie a la presència de fauna íctica al llarg de la fase aquàtica s'ha observat a les Terres de l'Ebre, on pocs dies després de la introducció de peixos en diferents estanys de rec, tots els exemplars de tritó verd havien sortit del medi aquàtic cap a estanys propers lliures de peixos.

Les poblacions de tritons al Parc Natural dels Ports tampoc estan lliures de pressions innecessàries. A la cova d'en Marc ens ensopegarem un grup practicant barranquisme en plena època d'aparellament del tritó, els quals varen trepitjar aquesta bassa innecessàriament en una època un pèl sensible.  Atenció! Amb això no estic dient que el problema sigui la pràctica d'aquesta activitat, però la falta d'informació fa actuar d'una manera negligent, per tant, el principal problema rau en la falta d'informació, la poca conscienciació, el desconeixement absolut i la poca sensibilitat davant una espècie amb unes poblacions que semblen cada cop més reduïdes.

www.alocnatura.org

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Martinet de nit

La vida, igual que el camí, està replet de sorpreses. 

Avui la sorpresa la ha abanderat aquest adolescent de Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Aquest és un ocell mol lligat a ambients fluvials, però dos dies de pluja ha portat a aquest al bell mig del meu jardí. 

El seu plomatge de juvenil comença a desprendre's per vestir-se d'adult, on comencen a destacar-hi les dues plomes blanques del clatell.

A veure que més ens portarà el camí de la vida.

Martinet de nit (Nycticorax nycticorax)

Més cames llargues

Com cada any, els Cames llargues (Himantopus himantopus) fan acte de presència a la ribera d'Aldover.

L'any passat, al voltant d'aquestes dates i coincidint amb la crescuda de les aigües de l'Ebre, vàrem gaudir de dos exemplars de cames llargues. Aquest any la seva presència s'ha multiplicat per tres.

Aquest limícola de potes estirades sol deixar-se veure molt habitualment pel Delta de l'Ebre, entre arrossars, séquies i altres aigües somes. Aigües amunt de l'Ebre es fa més car de veure i és tot un plaer poder-les observar entre martinets i ànecs coll verds.

Nàiades, les nimfes dels rius

Afirmen algunes fonts, que val més una imatge que mil paraules.

Per aquest motiu penjo aquest cartell, on hi ha les dades suficients per assistir a aquesta xerrada en la qual les mil paraules complementaran una simple imatge.

Melanopsis tricarinata

Ja feia temps què tenia una espina clavada al bloc, i el motiu era el Melanopsis. Era com si en aquest bloc hi faltés alguna part essencial que no el deixava ser complet, ja que un bloc què mostra les singularitats de l'Ebre sempre serà incomplet, si no té, almenys, una entrada que parli del Melanopsis, un endemisme molt abundant d'aquest riu.

El Melanopsis (Melanopsis tricarinata) és un caragol aquàtic molt comú al tram baix de l'Ebre i un endemisme ibèric, concretament del llevant de la península Ibèrica. La distribució a Catalunya es limita al riu Ebre i als Ullals de Baltasar (Parc Natural del Delta de l'Ebre), a la resta del delta ha anat desapareixent a causa de l'assecament, l'extracció de llots i la cimentació d'alguns canals d'irrigació. A la Comunitat Valenciana és una espècie més generalitzada, s'estén per diversos rius, basses, fonts i altres punts d'aigua.

El seu Hàbitat al riu és molt variable, el trobem tant en aigües corrents com estancades, en indrets assolellats i també en ombries que forma el bosc de ribera, entre pedres, en platges de sorra, en indrets fangosos, entre algues, en tiges de plantes que estan en contacte amb l'aigua o en troncs submergits.

La seva alimentació és exclusivament d'origen vegetal.

La closca, sòlida, sol ser variable amb el color; marró, verda, grisa amb taques... mentre que el cos presenta una coloració grisenca. Els tres solcs i les respectives carenes, en alguns exemplars més marcades que en altres, li atorguen el seu nom; tricarinata (tri=tres carinata=carena).

Algunes fonts afirmen que l'espècie és vivípara, és a dir, no ponen ous ni fan ooteques, sinó que pareixen directament les cries d'una en una. Existeix una diferenciació entre sexes, tot i que no presenten dimorfisme sexual apreciable.

Aquest caragol sembla que sigui un d'aquells que no trobaria a faltar en un ecosistema fluvial, però el cas és que quan m'aproximo a un riu, i no trobo ni el Melanopsis, ni el Theodoxus, doncs és com si enyorés algun habitant característic. 
Espero no trobar-lo a faltar mai a l'Ebre.