dijous, 18 de febrer del 2016

Panells confusius

No fa molts anys l'empresa estatal aquaMed "Aguas de las Cuencas Mediterraneas", actualment investigada per no ser molt honesta amb la contractació, per inflar pressuposts, i vés a saber què més, i que està sota les directrius del "Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino" ens van bombardejar amb tota una muntanya de panells informatius, centres interpretatius i fracassades reforestacions que al meu entendre, després de veure d'aprop la seva evolució, no van ser res més que llençar diners. He arribat a aquesta conclusió després de veure en mans de quins organismes han quedat determinades infraestructures, organismes públics que no són capaços de gestionar, com es mereix, projectes vinculats a les temàtiques sobre les quals van adreçades determinades infraestructures milionàries.

Deixant de costat aquest problema de gestió de difícil solució, ens fixarem amb un panell interpretatiu més accessible i que moltes vegades he vist com hi ha persones que s'interessen per les paraules que hi ha plasmades i que no totes són creïbles. 

És difícil aproximar-se a qualsevol d'aquests panells interpretatius i no sentir un gran dolor als ulls, i no ho dic per la maquetació. El problema rau en la desconeixença del medi natural en el qual van actuar i per la ignorància faunística dels que van donar l'aprovació a segons quins cartells.
Ens fixarem amb aquest cartell ubicat al costat de la via verda a l'altura de l'Assut de Xerta, un de molts que hi ha repartits per les Terres de l'Ebre. El cartell en si pot estar mol ben maquetat i pot tenir molt bones explicacions, no ho se, amb això no m'hi ficaré. Però està ben clar què no tenien ni idea de què era una Margaritífeta (espècie de Nàiade). Podria donar-se el cas, de què fos poc rellevant haver-se equivocat d'espècie de nàiade, ja que hi ha poca gent que conegui aquesta fauna tan singular, però a ulls de persones que en puguen saber una mica (no cal gaire), doncs acaba per considerar que aquí no se'n sap res de res de què és una margaritífera, ja que la fotografia de la nàiade correspon a una Unio mancus (una de les espècies menys comunes a les aigües de l'Ebre) i no a una Margaritifera auricularia tal com reflecteix la definició.
Posats a conèixer nàiades, direm que l'Ebre hauria de ser refugi d'almenys quatre espècies de nàiades. Tot i així les poblacions d'aquestes, anys enrera molt abundants, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni en individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.
El seu declivi està lligat a un canvi ecològic molt significatiu que ha patit el riu Ebre en tan sols dues dècades, associat a la introducció d'espècies foranes, al canvi de la qualitat de l'aigua i als treballs de dragats del mateix riu.

Actualment poc se'n sap de les poblacions d'aquestes, no estan del tot clares ni en nombre de colònies, ni d'individus, per falta d'estudis i treballs de recerca.

Les quatre principals nàiades que s'haurien de poder localitzar són les següents:

Nàiade auriculada (Margaritifera auricularia) És la nàiade més gran d'Europa, algunes fonts no gaire fiables afirmaven què el riu Ebre acollia la major població mundial d'aquesta espècie. Ara tinc entès que aquesta afirmació era bastant errònia i que les majors poblacions es trobaven a França. 
Actualment les poblacions d'aquest bivalve són gairebé inexistents.

Nàiade anodonta (Anodonta anatida) Pot arribar als 20 cm de longitud. Espècie protegida a Catalunya des de l'any 1994.

Nàiade rodona meridional  (Potomida littoralis) Els adults poden arribar als 9 cm de longitud.
Antigament la nàiade més abundant a les ribes de l'Ebre. Ara mateix les seves col·lònies es veuen reduïdes en grups de pocs exemplars i molt distanciades entre elles.

Nàiade allargada de l'Ebre (Unio mancus) La seva mida més habitual en exemplars adults és de 5´5 cm de longitud. Els últims individus és van veure en una sèquia d'una ermita de l'Aldea (Delta de l'Ebre), tot i així aquella colonia ja fa alguns anys que va desapareixer victima de productes químics i verins com la saponina per controlar el cargol poma (Pomacea maculata) i per l'extracció de llims de les sèquies.

dilluns, 15 de febrer del 2016

El gripau de la franja

Gripau comú (Bufo bufo)
Amb un comportament tranquil, de vida majoritàriament solitària i nocturna, el gripau comú (Bufo bufo) és un animal completament inofensiu.
Els dos d'aquesta entrada, fotografiats al pantà de Pena (Beseit), són com els que ens ensopeguem per les Terres de l'Ebre,  hi que conviuen amb tres espècies de gripaus més; el tòtil (Alytes obstetricans), el gripau corredor (Epidalea calamita) i en menys mesura, amb el gripau de punts (Pelodytes punctatus). Això si! el més nombrós és aquest mateix; el gripau comú (Bufo bufo).

Durant el dia aquest animaló roman amagat en indrets arrecerats, protegint-se d'inclemències tèrmiques; fred i calor extrems. Al arribar l'hivern aquest gran anur (amfibi sense cua), que s'alimenta principalment d'insectes, s'amaga en un cau que ell mateix excava, normalment sota alguna pedra, tronc o qualsevol altre objecte voluminós que serà part del seu refugi hivernal.

Si observem bé aquest tipus de gripau, veurem que la seva pell està coberta de berrugues. Entre aquestes berrugues destaquen les dues més voluminoses que te darrera dels ulls, anomenades glàndules paròtides, on hi emmagatzemen una substància que conté una toxina que utilitzen per persuadir a possibles predadors.
Els ulls tenen l'iris de color roginós amb la pupil·la horitzontal negra, i el color de la seva pell es molt variable; marró i gris als laterals, marró amb clapes esgroguissades, i en ocasions verd oliva.
Gripau comú (Bufo bufo)

dissabte, 13 de febrer del 2016

Escorpí

Escorpí, xaveta, reclau... se l'anomena de moltes maneres.
Ja feia temps que anava al darrera de poder fotografiar un escorpí groc; Buthus occitanus.

Aquest estava mig adormiscat sota una pedra d'un indret força sec. El seu nínxol ecològic es la garriga, els matollars d'indrets secs i assolellats, pinedes esclarissades... 
Durant el dia, aquests animalons no es solen deixar veure, solen amagar-se sota pedres, immòbils dintre d'un cau que excaven ells mateixos. Al caure la nit surten de casera on s'alimenten d'insectes; els quals agafa amb les pinces i se'ls menja directament, o si són grans els clava l'agulló i els mata o paralitza.

Aquest escorpí és un aràcnid que pot arribar a fer vuit centímetres de llargada. Al cap hi té els ulls; dos situats a sobre i dos parells més petits a cada costat. Com tots els aràcnids, tenen quatre parells de potes. Les pinces (que no són potes) són els pedipalps transformats en pinces. La cua més llarga que el cos té un agulló amb el qual pica i injecta el verí. La seva picada és molt dolorosa i provoca una forta inflamació, però no és mortal per a les persones. Per alleugerir els efectes de la picada s'ha de desinfectar i aplicar gel a la zona.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Hawaiia minuscula

Em fa una mica d'angúnia començar l'any amb una espècie invasora, però és el que hi ha!

Una nova espècie invasora a les terres de l'Ebre!

Hawaiia minuscula és una espècie de mol·lusc continental de pocs mil·límetres de diametre establert com a invasor en numerosos països, sent l'horticultura el seu principal vehicle d'introducció. Establert principalment en àrees urbanes, jardins i vivers.

Uns últims estudis publicats a molluscat per Sergio Quiñonero i Joaquin López posen de manifest una nova i potser prospera localitat en ple desenvolupament a Aldover (Baix Ebre, Tarragona).

El lloc de la invasió és la riba de l'Ebre, els exemplars estaven en un indret força humit entre fullaraca, 122 exemplars van ser localitzats en dos litres de restes vegetals. De fet, si aquesta població està ben establerta, serà la primera localitat europea on l'espècie es troba naturalitzada amb una elevada densitat de població.
Hawaiia minuscula
(La ratlla blanca representa un centímetre)
La llista d'invasors va adquirint un protagonisme rellevant i preocupant arreu del món, alguns cops tan sols és un caragol "insignificant" i altres vegades un virus transmès per un "simple" mosquit... Atenció! Pot ser que no ens prenem prou seriosament aquest no tan nou perill que s'anomena; globalització de les espècies
.

dissabte, 19 de desembre del 2015

Bones Festes

Amb aquesta panoràmica del Parc Natural dels Ports us desitjo bon Nadal i pròsper any nou.

dijous, 10 de desembre del 2015

Taller de caixes niu a Roquetes

Coneixes els picots?
I les mallerengues?


Si encara no has tingut oportunitat de conèixer-los, ara és l'hora! 
El dilluns 28 de desembre a les 17:00 h a l'escola dels naturalistes del GEPEG lo Caro (Roquetes) s'hi desenvoluparà un taller relacionat amb aquests dos ocells.

Si ús bé de gust aprendre alguna cosa més sobre aquests dos habitants dels nostres boscos no dubtis en demanar informació o inscriure't a aquesta enriquidora activitat al telèfon; 674 867 045 al correu; escoladenaturalisteslocaro@gmail.com o al següent web; www.escoladenaturalistes.blogspot.com


divendres, 4 de desembre del 2015

Un parent problemàtic

L'altre dia whasapejant amb el Sergio Moite sobre com havia anat la jornada pel riu Ter, va sortir en conversa el Visó americà, i conseqüentment m'ha envaït el neguit d'aprendre'n alguna cosa més.

Visó Americà (Mustela vison)
El Sergio em va dir;

-va treure el cap de sota la pedra i li vaig dir mira a la càmera, i així ho va fer.


Curiosament, ara farà uns mesos, jo mateix també me'n vaig ensopegar un per la riba del Ter, vaig poder observar de primera mà, tal com va veure Sergio, lo desvergonyits que poden arribar a ser aquests foranis animals;
-a mi em va passar entre les cames, fins i tot vaig poder fer un breu vídeo.

El visó americà (Mustela vison) és una espècie introduïda a Europa. Escapats de les granges de pelleteria han colonitzat nombrosos rius, gairebé per tot el continent. 
Aquesta espècie és una seriosa amenaça per a la conservació del visó europeu. L'americà, més gran, cria més ràpidament que el seu parent europeu i el desplaça de l’hàbitat. A més, és portador de la malaltia aleutiana (els seus símptomes són debilitat a les potes del darrere, diarrea, de vegades vòmit, pèrdua de pes, estrès...i finalment la mort), que podria estar incidint sobre la població del visó europeu. Evitar-ne l'expansió és una prioritat per a la conservació dels visons autòctons.
Distribució del Visó europeu

El visó europeu (Mustela lutreola) sembla ser el carnívor més amenaçat del Paleàrtic (és a dir, la zona entre el nord d’Àfrica i l’estret de Bering, ambdós inclosos). Per tant, és una espècie que mereix la màxima atenció. És una de les espècies amb més perill d'extinció al continent europeu.

Fins a la fi del segle XIX era abundant arreu d'Europa. Avui ha desaparegut en més de 20 països i ocupa només un 10%, o menys, del que va ser la seva distribució històrica. A tot el món se’n coneixen tan sols tres poblacions rellevants: una als països de l’est d’Europa, sotmesa a un dràstic descens poblacional; una segona, a la zona del delta del Danubi; i l’altra, a dos mil quilòmetres de distància, petita i aïllada, al sud-oest de França i al nord de l’Estat espanyol. A Catalunya, les cites de visó són molt escasses. De tant en tant se’n troben alguns a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, segurament procedents de la població establerta a la part alta de la conca de l’Ebre.
Comparació de la distribució de les dues espècies de visons a la Peninsula Ibèrica
Tots dos visons són molt similars en dimensions, l'americà un xic més gran. El visó europeu és molt silenciós, d'hàbits nocturns, semi aquàtics i veure'l en llibertat és molt difícil. Segur que deu ser per les seves reduïdes poblacions.
La principal característica que els diferència és la taca blanca dels llavis; l'europeu la té present a tots dos llavis, mentre que l'americà tan sol la té al llavi inferior, i de vegades ni en té.



Per saber-ne bastant més us aconsello el següent enllaç;

Fotografia: Sergio Moite