Biocaiac al riu Ebre

BUSCAR CARAGOLS ÉS UN ESPORT DE RISC!?

Recentment dos estudis fets per Sergio Quiñonero i en Joaquín López, amb col·laboració d'experts Alemanys, han donat a conèixer la presència de dues noves espècies invasores al Delta de l'Ebre: Austropeplea viridis i la Galba cubensis. 

La primera és originària d‘Australàsia, i la segona del Centre i sud d'Amèrica.

S’han trobat en grans quantitats als arrossars del Delta de l'Ebre. Aquestes dues espècies no tan sols són perjudicials per a la fauna autòctona, sinó que també són portadores de "fasciolasis" una infecció parasitària que es pot arribar a transmetre als humans. Segons l'OMS hi ha al món uns 2,5 milions de persones que pateixen la infecció hepàtica que és transmesa per aquests petits caragols.

La fasciola hepàtica provoca; fatiga, debilitat, mal de cap, erupcions, dolor sota les costelles, nàusees, inflamació del fetge, entre altres, i té un període d'incubació de 7 a 60 dies.

El més curiós de tot, és que aquesta notícia ha recorregut recentment els diaris de mig mon: Alemanya, Suïssa, Itàlia, Mongòlia, Eslovènia, Xile, Rússia... entre d'altres. I aquí? Res de res!?

https://www.researchgate.net/publication/316642715_A_new_alien_species_in_Europe_First_record_of_AUSTROPEPLEA_VIRIDIS_quoy_gaimard_1833_mollusca_gastropoda_lymnaeidae_in_Spain

https://www.google.es/url?sa=t&source=web&rct=j&url=http://www.foliamalacologica.com/download.php%3Fma_id%3D2756&ved=2ahUKEwjavqWD4ZncAhWBWBQKHQHHBwIQFjAAegQIAhAB&usg=AOvVaw0KVI5l_aPerjZpl0esWiv6

L’Ebre, un riu de merda

El proper dia 19 de març tindrà lloc una xerrada sigular!
Te la perdràs? ;)

Neolithic Experience

Ja queden pocs dies per al neolithic experience, vine i gaudeix de l'arqueologia experimental i aprenén a elavorar la teva pròpia eina prehitòrica. t'esperem!

PaleoGR7

Ja va sent hora de despertar el blog de nou, i la millor manera és inrtoduint noves i properes actibitats que segur no et deixaran indiferent.

No dubtes més i vine a gaudir d’una experiència única ;)

Mallarenga Emplomallada

Feia força temps que no dedicava unes paraules al blog, i no és per no tenir experiències que explicar, ni per falta de temps. Sigue pel que sigue, avui m'he animat a plasmar algunes paraules i dedicar-les a un petit ocell que m'ha animat a fer-ho; ús presento la mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus).

Mallerenga emplomallada (Lophophanes cristatus).

Fa força temps que construeixo caixes niu per mallerengues. Si no em fallen els càlculs, en porto 750 unitats fabricades, i en elles he vist un gran nombre de mallerengues explorant la cavitat, fen el niu i alimentant la seva descendència. A vegades he vist altres animals guarint-se en elles; altres ocells com pardals comuns, alguns ratpenats (Pipistrel·les), dragons comuns, vespes, rosegadors... Tot i així, la majoria de les ocasions he vist dos tipus de mallerengues que fan ús d'aquests refugis; la mallerenga carbonera (Parus major) i la mallerenga blava (Parus caeruleus). On en ocasions, i depenent de l'aliment que disposen, treuen dues pollades endavant. Aquest any, però, la sorpresa ha estat veure una parella de mallerengues emplomallades (Lophophanes cristatus) ocupant una de les caixes niu.

Mallarenga emplomallada (Lophophanes cristatus).

Aquesta mallerenga és un ocell que fa uns 12 cm de llarg, un xic més petita que la mallerenga carbonera. Al cap té una cresta que la fa inconfusible i que aixeca o baixa depenent del seu estat d'ànim.

La seva alimentació es basa, principalment, en petits insectes, aranyes, mosquits, formigues, cucs... on complementa la seva alimentació amb llavors de coníferes i fruits d'arbusts.

Fa el niu en forats d'arbres o entre roques, i en ocasions també en caixes niu. La femella pon entre 5 i 6 ous de color blanc amb taques marronoses, en un niu constituït de branquetes i herbes seques amb un matalàs de borró, pels d'animals i plomalls. Els ous són incubats per la femella durant uns 14 dies i després neixen els pollets que comencen a volar al cap d'uns 18 dies, on les alimenta amb insectes i larves.

Més informació: www.sioc.cat

Taller de construcció de caixes niu

Nova activitat a la vista! 

Si t'agrada observar ocells, si t'estimes la natura i tens ganes de passar el diumenge 12 de març en bona companyia, apunta't al proper taller de construcció de caixes niu!

Més info: escoladenaturalisteslocaro@gmail.com

Ornitocaiac

Si t'agrada el riu i vols redescobrir aquest ecosistema, preparat per gaudir dues activitats en una. Al ornitocaiac et contagiarem la passió per la natura en un recorregut que no et deixarà indiferent.

Més informació i inscripcions a:

escoladenaturalisteslocaro@gmail.com

647 867 045

Ceràmica neolítica

Has experimentat algun cop amb l'argila? 

Què en saps de les tècniques dels primers ceramistes? 

Si tens inquietuds a l'hora d'experimentar, vine a l'aula dels naturalistes del GEPEC-EdC a Roquetes i gaudiràs d'una bona experiència.

Més informació i inscripcions a:

escoladenaturalisteslocaro@gmail.com

647 867 045

Les Corbícules dominen i s'imposen a l'Ebre

Noves espècies invasores de cloïssa asiàtica posen de manifest el descontrol administratiu i la mala qualitat dels nostres ecosistemes fluvials.

La cloïssa asiàtica és un dels bivalves d'aigua dolça invasors més temuts del món. Fa quasi 80 anys es va establir a Nord Amèrica, i cap als anys 80 va arribar a Europa, estant descrita a la conca de l'Ebre des del 1997. A la península Ibèrica ha envaït quasi totes les conques fluvials i està en contínua expansió.

Les corbícules representen un gran perill per la biodiversitat dels nostres ecosistemes aquàtics i per diferents espècies aquàtiques vulnerables, com és el cas de les nàiades autòctones, ja que competeixen amb elles per l'aliment i pel nínxol ecològic que comparteixen. 
La capacitat reproductiva de les corbícules és tan alta que els seus individus poden arribar a diversos milers per metre quadrat, és un dels éssers vius que més canvien la naturalesa de l'indret que colonitza, el seu alt índex reproductiu funciona com un gran organisme filtrador, que junt amb altres factors, dota d'un curs fluvial amb aigües més transparents, però no d'una millor qualitat de l'aigua. La transparència facilita el pas de la llum i fa augmentar la proliferació de macròfits i d'insectes que poden provocar greus problemes socials, com en el cas de la Mosca negra Simuliidae erythrocephalum.
L'acumulació de cloïsses mortes i individus vius també és un problema econòmic greu, amb costs associats a l'obstrucció de tubs i canalitzacions d'aigua de diferents infraestructures.

Fins fa ben poc es creia que totes les invasions de cloïssa asiàtica es devien a una sola espècie, la Corbicula fluminea. Tot i així, el 2014 es va descriure al riu Ebre la presència d'una segona espècie molt semblant morfològicament, la Corbicula fluminalis, que ja estava descrita a altres països europeus. Aquest darrer any, però, dos amics de l'Associació Catalana de Malacologia, en Sergio Quiñonero i en Joaquín López, han publicat tota una sèrie d'articles mostrant que en realitat són diverses les espècies de Corbícula presents al tram baix del riu Ebre i el seu Delta.

Al Delta de l'Ebre i tot el tram baix de l'Ebre, més avall del pantà de Mequinensa, a més de les dues espècies citades anteriorment, hi hauria quatre espècies addicionals i citades per primer cop al continent Europeu. Tres d'elles semblen haver arribat fa molt poc temps: la Corbicula producta, la Corbicula javanica i la Corbicula largillierti; aquestes tres tenen una distribució força restringida, tot i que la primera espècie dona indicis d'una ràpida expansió. La seva arribada podria estar relacionada amb l'arribada del caragol poma (Pomacea maculata), ateses les seves distribucions semblants, i una temporalitat en l'arribada també quasi idèntica. 

A més a més hi hauria una quarta espècie; la Corbicula insularis, que sembla portar amagada als nostres ecosistemes quasi vint anys, com demostrarien les anàlisis de mostres dipositades en col·leccions públiques de museus, i recollides cap a l'any 2000 a tot el tram baix del riu Ebre i el  seu Delta. 

La cosa sembla complicar-se encara més si ens movem per altres conques de Catalunya, perquè a més del tram baix de l'Ebre, els rius Ter i Daró, a la província de Girona, on també estava citada la Corbicula fluminea, aquesta comparteix els dos rius amb una setena espècie clarament diferenciable, la Corbicula leana. Curiosament, no hi ha cap de les altres cinc espècies trobades al riu Ebre en aquests dos rius. Per tant, sembla que hagin hagut episodis invasius independents i amb diferents orígens.

Tot plegat, afegeix força complexitat al tema de la invasió de la cloïssa asiàtica, doncs allà on fins ara semblava que hi havia una sola espècie que s'anava propagant des d'una conca fluvial a una altra successivament, en realitat sembla que serien diverses les espècies que ens han arribat des de lluny, i segurament en molts episodis d'invasió independents i separats en el temps, però de forma continuada. 

Els articles de referència on es descriuen aquestes espècies són:

• Quinonero Salgado, S. & López Soriano, J (2014). Presencia de Corbicula 
  fluminalis (O.F. Müller, 1774) (Bivalvia: Corbiculidae) en el 
  bajo Ebro (Catalunya). Spira 5, 139-141.

• Quinonero Salgado, S. & López Soriano, J. (2016). El género Corbicula 
  Mühlfeld, 1811 (Corbiculidae: Bivalvia) en el bajo Ebro (NE de la 
  península Ibérica). Nemus 6, 9-34.

• López Soriano, J & Quiñonero Salgado, S. (2016) Las Corbiculas del río Cinca: Historia de un invasor críptico. Nemus 6 , 171-175.

• Quiñonero Salgado, S. & López Soriano, J. (2016) Revisión del género Corbicula von Mühlfeld, 1811 (Bivalvia: Corbiculidae) en el Baix Empordà (NE Península Iberica) Spira 6, 29-39.

Els autors treballen actualment estudiant espècies de mol·luscs invasors, si trobeu alguna cosa d'interés i voleu compartir-ho amb els autors, podeu posar-vos en contacte a les següents adreces:

sergioqs85@hotmail.com

Qlopezs@yahoo.com

Radix lagotis

Fa goig encetar l'any amb una bona notícia.

-Tot va començar un 16 de maig del 2016 amb un petit reconeixement fluvial, un petit passeig a la natura per veure quina sèrie d'éssers vius habiten al nostre entorn, una petita excursió de la qual, en principi, no se'n fa gaire cas, però que a poc a poc i després d'haver estat madurant durant set mesos en surt una publicació amb sorpresa peninsular, que més es pot demanar! Els reis mags ja m'han portat un regal.-

Un nou estudi publicat a la revista Spira de l'Associació Catalana de Malacologia, signat per Sergio Quiñonero i Joaquín López, dóna a conèixer un nou gastròpode autòcton d'aigua dolça a les Terres de l'Ebre, i sorprenentment, una primera cita per a la península Ibèrica.

Radix lagotis

Aquest nou caragol autòcton per a les Terres de l'Ebre i per a la Península Ibèrica anomenat Radix lagotis, és un petit aquàtic de closca fina que s'ha localitzat entre la vegetació d'aigües netes i cristal·lines poc profundes de diferents afluents del riu Ebre, concretament al riu Algars (Arnes), al riu Estrets i al barranc del Salt (Horta de Sant Joan)  en zones molt properes al Parc Natural dels Ports.

Riu Estrets

El Radix lagotis fins ara s'havia localitzat principalment a la conca del Danubi, a l'est de Rússia i Kirguizistan, per tan era un caragol aquàtic completament desconegut a escala peninsular. Una espècie que havia passat completament desapercebuda a causa de la seva extremada similitud amb altres espècies; el Radix balthica present al Delta de l'Ebre, i el Radix labiata localitzat en rius i llacs a Lleó i Aragó.

Esperem que aquest nou any el temps i la perseverança ens porte moltes més bones notícies. 😉

Bones festes

Aquest any us desitjo un bon Nadal i pròsper any 2017 amb aquesta imatge del riu Ebre.

Un nou invasor a l'Ebre

Aquest matí una mala notícia ha arribat de sobte i gairebé sense esperar-ho, dic gairebé perquè totes les quinieles apuntaven al fet que més tard o més d'hora la següent espècie seria detectada a l'Ebre.

L'espècie recentment localitzada no és ni més ni menys que un altre bivalve, un bivalve asiàtic de grans dimensions, la Woodiana (Sinanodonta woodiana), localitzada al pantà de Mequinensa per agents per la Protecció de la Naturalesa del Govern d'Aragó.
Alguns exemplars localitzats a l'embassament mesuren 15 centímetres de longitud, pel que es creu que aquesta espècie ja fa diversos anys que viu a l'Ebre, havent passat desapercebuda. Veure publicació de www.heraldo.es.

En llegir l'article em fa riure la mesura preventiva que es portarà a terme per mitigar l'avanç de l'espècie per part de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), que consisteix amb el control del moviment d'embarcacions, igual com es fa amb les corbicules, els musclos zebrats i el cargol poma. Per cert, poblacions que no han parat de créixer.
Cal ser objectius i reconèixer que el control d'embarcacions no pararà l'expansió de la Woodiana, ja que la colonització de l'Ebre per part de l'espècie es deu al seu peculiar cicle reproductiu, on les femelles, una vegada fecundades, alliberen unes larves que es fixen a les brànquies i aletes dels peixos, i aquests són els que es cuiden de la propagació. A més a més, aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitzant una gran quantitat de peixos com a hostes, inclosos peixos autòctons.

Woodiana (Sinanodonta woodiana)

La distribució de la Woodiana en altres rius, en aquest cas de Catalunya, es remunta al 2007 quan es va descobrir al riu Ter, posteriorment un estudi publicat l'any 2009 confirmà la seva presència a dos rius més; el Fluvià i el Daró.

Aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitza una gran quantitat de peixos com a hostes, inclòs peixos autòctons, per tant suposa un greu perill a causa de la seva competència amb les nàiades autòctones, tant per l'aliment, com per l'espai (substrat) i la reproducció.
Els exemplars adults poden superar fàcilment els 20 centímetres, toleren espais modificats i una relativa contaminació de l'aigua. Per viure prefereixen substrats de llims o fang, amb aigües tèrboles o força ombrejades.

Aquesta nova espècie per l'Ebre, detectada a l'Aragó i que no tardarà a arribar al tram de l'Ebre Català, posarà en perill les minses poblacions de nàiades autòctones, ja prou castigades en els últims anys a causa dels últims canvis ambientals que ha sofrit l'Ebre, causats principalment pel desorbitat "aprofitament" hídric en tots els seus àmbits i la proliferació d'altres espècies exòtiques.

NEOLITHIC EXPERIENCE

Bones,

Ja feia temps què em venia de gust realitzar un taller sobre la talla lítica, i finalment el pròxim dia 19 de novembre de 2016 a les 18.00 h el realitzaré a l'aula del GEPEC de Roquetes.

En aquest taller s'explicaran i es posaran en pràctica algunes de les tècniques que empraven a la prehistòria per fabricar les eines que ens facilitaven la supervivència en la recerca d'una millor qualitat de vida.

T'ho perdràs!

Biocaiac en marxa

Feia temps que em venia de gust tornar a organitzar un biocaiac, i finalment aquest cap de setmana el portarem a terme. 

Aquesta sortida no pretén ser un simple passeig pel riu, sinó que hi ha el propòsit de posar en valor tot el conjunt de l'ecosistema fluvial. Potser sigui per això que les places limitades ja estan cobertes, però no us preocupeu, la llista d'espera està sobre la taula i força plena per a la pròxima data.

Si creus que coneixes l'Ebre, vine! estem segurs que encara et podem sorprendre ;-)

Més informació a;

escoladenaturalisteslocaro@gmail.com

Tres serres, tres tritons

Bones, 
últimament no sóc tan persistent amb el bloc com en realitat m'agradaria, però sempre, per diverses raons, arriba l'ocasió en què a un mateix li vénen ganes d'escriure algunes paraules per compartir l'experiència viscuda, per agrair la companyia en compartir les alegries de la natura, per recordar més endavant les troballes de la natura, o bé per compartir i adquirir nous coneixements.

En aquesta ocasió l'entrada va dedicada als tres tipus d'amfibis molt característics que ens podem trobar a les Terres de l'Ebre i que fins fa ben poc no en tenia gaire coneixement; els tritons.
Després d'aquesta cerca, que no ha estat fàcil, hem reconegut tres tipus de tritons en tres serres ben diferenciades. He de reconèixer que el treball de recerca ha estat llarg i en algunes ocasions desesperant per la dificultat a l'hora de recopilar informació, per no tenir conceptes molt clars d'on quedaven els últims reductes d'aquests amfibis, per les poblacions minses i illades... en definitiva, per desconeixement absolut de les poblacions locals.
Ara per ara, ja comencem a saber-ne alguna cosa més, sobretot de caràcter local pel què fa les densitats de poblacions, la distribució geogràfica i l'hàbitat de cadascun d'ells.

Hi ha alguns aspectes generals d'aquestes espècies que els podem tractar en comú. Com ja sabem els tritons són uns amfibis de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) què pertanyen a la mateixa família que la salamandra comuna (inexistent a les Terres de l'Ebre) i la majoria dels urodels europeus.
La seva alimentació es centra en petits insectes, larves d'insectes i petits crustacis.
Les larves, gairebé translúcides, són petites i espigarrades. Amb extremitats raquítiques i brànquies externes molt característiques.
L'enemic principal d'aquests animals és la culebra escurçonera  per això solen refugiant-se sovint sota la vegetació aquàtica, en esquerdes de les roques o sota pedres.
On hi ha peixos, no hi ha tritons, ja que els peixos són predadors potencials d'ous i larves de tritons.

Larva de tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Com he dit, tres serres tres tritons; no sé si ben bé deu ser així, però en el transcurs de la recerca no hem trobat diferents tritons convivint en un mateix punt d'aigua, a més a més, hi ha una diferència significativa de territorialitat entre espècies, és a dir; a la serra del boix solament hem trobat l'ofegabous (Pleurodeles wald), al massís dels Ports (Parc Natural dels Ports) hem localitzat el tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus), i a la serra del Montsià, en reductes molt petits, el tritó palmat (Lissotriton helveticus). Això no vol dir que no hagi possibilitat de trobar diferents tritons en una mateixa serra, ja que per exemple; a la serra del Montsià podria donar-se el cas de trobar ofegabous, ja que en aquest indret també trobem algunes basses ramaderes. Al mateix temps, encara que no en tinc constància, al massís dels Ports també podria donar-se el cas de poder trobar tritó palmat, ja que el nínxol ecològic que habita és molt similar al del tritó verd o marbrat.

Al següent mapa del Sud de Catalunya hi ha diferenciades les tres zones on hem localitzat les diferents espècies de tritons; en verd el tritó verd o marbrat, en groc l'ofegabous i en blau el tritó palmat.

L'ofegabous (Pleurodeles wald)

Aquest és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

El nom comú prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.

La coloració grisenca pot variar de fosc a clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap és força pla i amb forma de pala.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

Aquesta és una espècie limitada al centre i sud de la península Ibèrica i a la plana costanera de l'Àfrica del nord. A Catalunya només es coneix a les Terres de l'Ebre. Segons algunes fonts, al País Valencià era força comú, on han minvat fortament les poblacions a causa de la desaparició gradual del seu hàbitat amb la proliferació d'urbanitzacions, autopistes, camps de golf, etc. i també amb l'abús de fertilitzants i pesticides que contaminen les séquies i basses on viuen. 
Cal esmentar que si encara és relativament freqüent en algunes zones, en part, és gràcies a diferents comunitats que gestionen els seus espais per garantir la seva protecció, com en el cas d'Alcublas, els quals recuperen el seu hàbitat i gràcies a la difusió del seu treball, on altres persones poden mostrar interès per aquesta peculiar espècie.

L'època d'aparellament és durant l'hivern, d'octubre a maig. Les femelles ponen els ous en petits grups adherits a plantes aquàtiques. Les larves surten passades unes dues setmanes.

Bassa ramadera del a serra del Boix.

Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, els ofegabous poden sortir  si les condicions d'humiditat són favorables, sobretot a la nit o durant les pluges. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen l'hàbitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis.

El tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus)

Localitzar aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo planteja tot un repte.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Mascle en època d'aparellament.

Aquest amfibi és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.

El seu principal habitat aquàtic són les tolles naturals de capçaleres de barrancs de mitja muntanya. Prefereixen grans tolles d'aigua cristal·lina i fresca amb abundant vegetació on poder amagar-se de possibles predadors.

Tolla amb begetació del massis del Ports.

El tritó palmat (Lissotriton helveticus)

Comparat amb altres tritons són relativament petits; les femelles adultes poden arribar a fer fins a 95 mm de llarg i els mascles només 85 mm.

Tritó palmat (Lissotriton helveticus).

La coloració dorsal és marró i la del ventre groc clar. Els tritons palmats tenen una franja fosca lateral que travessa els ulls de banda a banda del cap, com si estiguessin emmascarats.

Els mascles normalment són més prims que les femelles i mostren diferències més acusades durant l'època del zel, però el dimorfisme sexual pot atenuar-se o desaparèixer durant la fase terrestre dels adults a la tardor i l'hivern.

Tritóns palmats (Lissotriton helveticus).

El tritó palmat està present a l'Europa occidental i a la Gran Bretanya. A la península Ibèrica només es troba al nord de l'Ebre. Possiblement, aquestes minses poblacions de les Terres de l'Ebre, són exemplars introduïts.

Els tritons palmats viuen a l'aigua durant el zel, que va del febrer a l'agost.. Durant aquest període el mascle mostra un filament a la punta de la cua i unes potes palmades que prenen una coloració molt fosca. Ponen els ous a les plantes aquàtiques, en séquies i rierols d'aigua neta. Les larves surten passades unes dues setmanes.

El tritó palmat és un animal molt sensible a l'embrutament i als canvis de composició de les aigües, especialment pel que fa a la presència d'aigua de claveguera, de purins, d'insecticides i altres productes químics. A causa de la preferència que mostren aquests animals per les aigües clares i netes, en l'antiga cultura popular de Catalunya se deia que si hi ha un tritó a l'aigua, aquesta és bona per beure.

Habitat del tritó palmat
Font a la serra del Montsià

Per finalitzar voldria agrair-los a totes aquelles persones que m'han proporcionat informació per poder acabar localitzant aquests esquius amfibis de l'ordre dels urodels. Entre tots ells voldria destacar al kikecarles per mostrar-me un bon indret per veure tritons marbrats en quantitat i a la Laura Queral per acompanyar-me en l'alegria tritonil ;-)

Esquiva i fugidissa

La serp llisa meridional (Coronella girondica) és un ofidi petit i esvelt de la família dels colúbrids. 

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquesta fugidissa serp és una de les més esquives de les Terres de l'Ebre, ja que en molt poques ocasions se la sol sorprendre. Jo mateix tant sols he tingut ocasió de veure-la en quatre ocasions, en els llocs que hi ha marcats (Cercles taronja) al mapa de sota. 

Mapa de les Terres de l'Ebre.
Localització de les coronelles als cercles taronja.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquest rèptil rarament fa més de 80 cm de llarg. Té una coloració dorsal esclarissada, principalment amb tonalitats grisenques amb un gran nombre de taques fosques al centre del dors. La línia negra del cap característica del gènere Coronella  sol anar d'un ull a l'altre per damunt del morro (en aquest exemplar mig difuminat) formant una brida transversal, i continua de l'ull a la comissura labial i al costat del coll. La part posterior dorsal del cap presenta una marca fosca en forma de ferradura. 

La part ventral és de color groc vermellós, brunenca o grisa, amb taques més o menys quadrangulars disposades en dues fileres longitudinals, que formen un dibuix molt típic que identifica l'espècie.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Apareix a les vorades de boscs, en zones rocoses o parets de pedra seca, en àrees relativament seques de baixa o de mitjana muntanya. 

D'hàbits més aviat crepusculars, és rarament observable de dia fora del seu refugi. No sol mostrar-se gaire agressiva quan se la manipula. 

S'aparella entre l'abril i el maig i presenta ovoviviparisme; les cries neixen de l'agost al setembre, al nèixer mesuren uns 11 cm de longitud. La seva hivernació pot durar des del principi de la tardor fins ben entrada la primavera.

Ocupa el sud-oest d'Europa, des d'Àustria i Itàlia fins al sud de França i tota la península Ibèrica, i es troba també al nord-oest d'Àfrica, però no a les illes Balears. És present a les terres baixes i pot arribar a altituds moderades, fins a 1500 metres.