Males gestions + Aigua + Vent = mala combinació

Feia varies dècades que no s'observava una crescuda de les aigües de l'Ebre tan perllongada "almenys en el tram baix del riu", a hores d'ara ja fa un mes que les aigües baixen contínuament per sobre del cabal que estem acostumats a veure "sota mínims". El vent tampoc s'ha quedat curt, tot i que ara ja s'ha tranquil·litzat, podem arribar a dir que hem passat tres setmanetes que hens hem tingut de ficar pedres a les butxaques, per allò de no sortir volant.

Amb el bosc totalment inundat a causa de la crescuda del cabal de l'Ebre conjuntament amb les fortes i continuades ventades resultava evident que els arbres se'n veiguessin afectats; branques caigudes, algun que altre arbre partit en dos -minúcies-, però hi ha petites zones per on passa el sender del bosc de ribera que complementa la visita al centre on podem contar centenars d'arbres caiguts.

Al meu entendre aquests dos fenòmens no han estat els únics causants de la destrucció. Si retrocedim uns vint anys en el temps, molts dels habitants riberencs recordaran algunes d'aquestes ribes desproveïdes de vegetació, on les platges de xiquina "grava" dominaven gran part dels pronunciats meandres.

Poc a poc a causa del desmesurat control del cabal de les aigües del riu la vegetació va anar invadint aquelles ribes nues; primer s'hi van acumular algues, a sobre hi van començar a créixer herbes i algun que altre canyissar, desprès els salzes aparegueren a escena arrelant profundament en aquelles lleres pedregoses, poc a poc les poques crescudes del riu van anar dipositant sorres i llims on s'arrelaren els àlbers, els freixes, els xops... 

Els salzes s'arrelen fortament sobre els terrenys codolosos i sorrencs de les lleres i riberes, prop de l'aigua en terrenys freqüentment inundats o amb la capa freàtica propera a la superfície, el que els converteix amb els més ben adaptats a aquest tipus de lleres, en canvi; els alvers, els xops, els freixes... són més sensibles a aquest excés hídric, el qual inpedeix una arrelamenta adecuada. 

En definitiva, el desmesurat control hidrogràfic a permès que el bosc de ribera envaís la totalitat de les platges fluvials, creant al cap de pocs anys, boscos madurs amb arbres de considerable port que no podien, ni poden arrelar profundament. Es clar, el bosc envaeix els terrenys que nosaltres no volem o els que li oferim amb les nostres alteracions del cabal fluvial i el riu més tart o més aviat reclama el que per naturalesa li perteneix i el resultat es el de les fotografies que teniu a la dreta d'aquest text.




Per una altra banda cal veure-hi la part positiva d'aquesta timba d'arbres. El gran nombre d'arbres caiguts evitara o dificultarà el pas de caçadors furtius. En segon lloc els arbres caiguts es moriran, els fongs hi creixeran a sobre i un exercit d'insectes devoradors de fusta aprofitaran tota aquesta matèria orgànica, els insectes atrauran petits vertebrats insectívors, mamífers i ocells. 
Tot aquest conjunt d'éssers vius i molts més aportaran més nutrients a la terra, permetent que els arbres joves s'obrin camí per formar un bosc renovat.

Però la qüestió és; quant tardarem en tornar a gaudir de l'estret sender que ens permetia observar el bosc des del seu interior?

¿Tenemos lo que nos merecemos?

Naturaleza Cantábrica: ¿Tenemos lo que nos merecemos?: Mientras en el parlamento español se está discutiendo estos días si los animales tienen o no tienen derecho a la vida , mientras en Asturi...

Remar per un Ebre mig ple

Els que estan massa acostumats al riu d'Estiu; tranquil i gairebé sense cabal, contemplen des de la riba un riu ferotge on fa sentir la seva remor, i això que en aquest tram només baixa mitja riuada.

Doncs bé; animat per l'esperat augment del cabal de l'Ebre he agafat el rem, l'armilla, la càmara fotogràfica... i he posat el kaiak dintre del riu per remar contracorrent durant una estona i la veritat és que m'ho he passat d'allò més bé, pesat però bé. 
El corrent en aquestes condicions és sempre constant on no hi ha treva per deixar de remar, per descansar un poc d'aquesta incessant corrent cal endinsar-se per les plantacions d'arbres fruitals (en aquest cas són cítrics) que hi ha tot just al darrera de l'estret bosc de ribera. Dintre del bosc i darrera d'ell la velocitat de l'aigua disminueix on el propi bosc desenvolupa diverses funcions; com ja em esmentat frena la velocitat de l'aigua, reteneix sediments i evita l'erosió dels marges.

De tant en tant remant pel bosc encara podem observar algunes de les caixes niu que en anterioritat varem penjar en les branques d'alguns àlbers a una altura d'entre tres i quatre metres del terra. Algunes d'elles han patit les conseqüències de les recents inundacions, d'altres els anat de ben poc. Però no cal patir ja que L'època de cria de les mallerengues tot hi que està ben aprop encara no ha començat.

Sense parar de remar i avançant poc a poc he remuntat el riu uns dos km fins arribar a l'illa plana la qual estava totalment submergida, on només en sobresortien les branques dels salzes més alts.

La tornada evidentment no és tant pesada i molt més curta a causa de la velocitat de les aigües. El que de pujada costa una hora, de baixada tant sols dura uns cinc minuts.

Al bell mig del riu tot és més tranquil, la remor que s'escolta des de la riba desapareix donant pas al cant dels rossinyols. De tant en tant s'hi veuen diferents tipus d'ocells; agrons, ànecs coll verds, arpelles... i els corbs marins engalanen arbres, troncs i ribes nues on en algunes ocasions se'n poden contar centenars.

corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo)

PANORAMA NACIONAL

L'altre dia vaig sortir a passejar per un indret poc concorregut però al mateix temps molt conegut pels vilatans d'Aldover, un indret ventós i assolellat amb una excel·lent panoràmica del riu Ebre i totes les hortes del seu voltant, aquest indret de vistes privilegiades rep el nom del Tossal. A primer cop d'ull aquest indret no desperta gaire la curiositat, però en aquesta terrassa quaternària s'hi amaga un tresor, i no és d'or i plata com molts puguin pensar, -per a mi això es palla- el tresor que s'amaga en aquest indret és cultural, forma part de tots els vilatans/es, un indret on s'amaguen part de les arrels del nostre municipi. 

Una de les zones afectades

Quan hi vaig arribar feia pocs dies que avien llaurat aquesta terrassa. Antigament aquest art de remoure el terra "llaurar" es feia amb l'ajud de l'euga que estirava l'arada, actualment la maquinària "els tractors" han substituït els animals, ja que poden fer més feina en menys temps. Els cultivadors d'aquestes màquines aprofundeixen molt més, posant al descobert fragments de ceràmica i part dels fonaments dels habitacles íbers que hi puguin quedar. Per això quan he arribat al punt exacte de l'ubicació del possible poblat o assentament protohistòric, se m'ha arronsat el cor i el cap m'ha començat a pegar voltes intentant entendre el perquè d'aquesta situació.

-Sembla com si a ningú li importés el més mínim les arrels culturals del nostre territori-

Es ben clar que la culpa no la te ningú però al mateix temps tots la tenim. La desconeixença de gran part del que ens envolta ens porta a no valorar les riqueses que tenim davant dels nostres ulls. així doncs, podríem dir que la falta de coneixements bàsics del nostre entorn ens fa uns ignorants? 

-Pos no se que dir-vos- 

Fragments ceràmics d'àmfores Fenícies

A l'escola s'aprofundeix molt en les llengües; cosa que està molt bé, amb les matemàtiques que també són molt necessàries, amb l'estudi del medi; història, geografia, naturals... tot ben agrupadet i generalitzat, sense concretar massa amb el que tenim més a ma. És clar que em de tenir uns bons coneixements del medi mundial, però del territorial també.

A casa malauradament es pensa que; totes aquestes coses són tonteries que no ens donaran de menjar i per tant tot el que no porti benefici propi no val la pena. 

-Una beritable llàstima-

Fragment ceràmic Íber
amb cordó i digitacions

Ja fa varies dècades que és reconeix l'assentament protohistòric humà a la localitat d'Aldover on hi podem destacar el poblat Íbero-Romà de Les Valletes el qual va ser parcialment estudiat durant la construcció de la C-12 i posteriorment per desgràcia de tots, destruït. 
El cim del Tossal també és reconegut, però en aquest cas no se n'ha fet cap tipus d'estudi, "almenys fins al moment" els fragments de ceràmica el delaten, una multitud d'aquests trossos de recipients ceràmics romanen estesos per terra on se'n poden diferenciar fàcilment dos tipus:

• Una de fina elaborada amb torn, que són part d'àmfores Fenícies.
• Una altra molt més tosca feta a ma, decorada amb cordons i digitacions.

No creieu que seria una llàstima que el poblat del Tossal caigués en l'oblit? O pitjor encara, que acabés destruït?

LES PEDRES DELS LLAMPS

Nº 1 - Destral neolítica polimentada

Antigament en alguns indrets de la nostra geografia es creia que les destrals neolítiques eren part dels llamps caiguts en dies de tempesta, aquests  introduïen les pedres terra endins on amb el pas del temps ressorgien per ser trobades per algun afortunat coneixedor de la llegenda i de la bona fortuna que li esperava al guardar-la a casa, o si les dimensions ho permetien portan-la a sobre, ja que al lloc on queia un llamp no en tornava a caure un altre i per tant s'estava protegit de morir fregit per culpa d'una descàrrega elèctrica.

En alguns altres llocs potser només se n'arreplegava alguna que fos extraordinàriament diferent a qualsevol altra pedra que hi hagués en aquell indret. Per posar un exemple; l'antic propietari de la destral neolítica de la fotografia Nº 1 la va recollir només perquè li va agradar la seva forma i color, sense preguntar-se que era ni d'on venia i la va utilitzar durant molts anys per xafar olives.

Nº 2 - De les tres destrals
polimentades, les dues de la dreta
 no superen els tres
 centímetres de longitud.

Nº 3
El que més destaca
 d'aquesta destral és
 l'escotadura en un
costat a la part 
de la culata.

En altres temps més remots (durant el Neolític) aquestes pedres dels llamps eren uns utensilis més funcionals, utilitzats com a eines de treball o armes de defensa, per rituals tribals o per fer gravats. El seu us de ben segur podia variar depenent de diversos factors:

• Del material en que estava feta (Basalt, Sílex, Granit...).

• De la grandària; on em podem trobar algunes que poden superar els vint centímetres de longitud (Nº 1), d'altres molt petites no superen els tres centímetres, aparentment poc funcionals que probablement devien ser utilitzades per rituals funeraris (Nº 2).

Nº 5 - Aixadella
La part tallant
 desplaçada cap 
a un costat.

Nº 4 - Destral.
La part tallant centrada 
en l'objecte.

• De la forma; pot ser molt variable, depenent de la zona i de les necessitats quotidianes tindrien unes formes determinades. Una de les destrals més estranyes localitzades a les proximitats del tram baix de l'Ebre (que jo hagi vist) és la que podem observar en la fotografia nº 3.

• Per la geometria del seu tall, on les podem diferenciar i classificar en dos grans grups; les destrals que tenen la part del tall més centrada (Nº 4) i les aixadelles que tenen la part tallant desplaçada a una de les cares de l'objecte (Nº 5).

Per acabar em d'esmentar que moltes de les destrals neolítiques només tenen polida la part del tall, la resta d'aquests utensilis s'hi aprècia un subtil repicat o buixardat que es feia per rebaixar la matèria prima fins donar-li la forma adient.

La indústria lítica d'Aldover

La vall de l'Ebre és un extens indret carregat d'història, les aigües del seu riu han testimoniat el pas de diferents cultures; els Celtes hi vivien al nord, els Ibers al sud, Fenicis, Cartaginesos, Romans i posteriorment àrabs van navegar les seves aigües per colonitzar altres territoris. Part d'aquestes cultures van impregnar de nous coneixements les ribes d'aquest gran riu i les seves cultures indígenes van aprendre a fer servir noves tecnologies aprenent noves tècniques de treball. Els fenicis ens portaren els seus recipients ceràmics elaborats amb torn dels que hem de destacar les àmfores, els romans ens portaren els seus molins manuals de rotació que substituïren per complet els de fricció, l'arada i la seva peculiar ceràmica sigil·lata amb les seves decoracions amb relleu. Els àrabs el sistema numèric tal com el coneixem i les sénies.
Però l'Ebre no només ha estat testimoni des d'un àmbit protohistòric i històric, anteriorment van haver-hi milers d'assentaments humans repartits arreu de la seva conca, probablement la seva majoria eren petits grups d'agricultors i ramaders que aprofitaven qualsevol tipus de riquesa que els oferia la natura; la llenya dels seus boscos per cuinar els aliments i escalfar les seves petites i funcionals llars, argiles per elaborar els recipients ceràmics, l'aprofitament d'algunes fibres vegetals per a la cistelleria,  l'extracció de resines i pegament natural, això combinat amb altres pràctiques més comunes de grups de caçadors recol·lectors, com poden ser la caça, la pesca o la recol·lecció de diferents productes com la mel de les abelles, diferents tipus d'arrels, fruits, bolets i altres plantes comestibles o medicinals.

Ens trobem a Aldover, un petit municipi del final del tram mitjà de l'Ebre, situat a la part interior d'un pronunciat meandre i al marge dret, a sobre d'una suau terrassa fluvial, un indret rodejat de terrasses calcàries i conglomerats de l'època quaternària, on la presència de pedreres de sílex, granit o basalt són inexistents, però que pel contrari la presència d'aquests materials lítics transformats per la mà de l'home en instruments és bastant abundant, evidenciant el seu pas en l'època prehistòrica; durant el neolític, l'epipaleolític i possiblement durant part del paleolític.

Reproduccions de puntes de fletxa
elaborades amb sílex, en les quals
es pot apreciar una pàtina verge,
 lliures d'alteracions i taques  

De ben petit acompanyava al meu pare en la cerca de puntes de fletxa elaborades amb pedernal, principalment amb sílex, un dels materials més comuns arreu del món i un dels més durs i a l'hora fàcils de treballar. Els diferents materials lítics els trobarem superficialment, simplement passejant en indrets de contínua erosió i terres utilitzades per al conreu d'oliveres, ametllers i garrofers. Llargues i avorrides passejades que de vegades es veien recompensades amb alguna fascinant troballa; algun micròlit geomètric, gratador, perforador... i entre altres l'esperada punta de fletxa.

La majoria dels materials lítics elaborats en sílex i trobats en superfície no conserven la pàtina melada tan característica d'aquest tipus de material, normalment la part visible de les eines està esblanqueïda i amb presència de petites oxidacions, altres utensilis presenten pàtines molt més gastades, esgrogueïdes o clavillades a causa de la qualitat del material, del seu ús, del temps que hagi pogut estar exposada a les inclemències meteorològiques o per l'antiguitat de la seva elaboració.

Hi ha una llarga llista de tipologies lítiques o per entendre'ns millor, "eines" on cadascuna d'elles té una funcionalitat diferent depenent de la seva forma i mida. És ben clar que hi ha instruments principalment del paleolític com els bifaços que eren multifuncionals, però aquí i ara ens centrarem amb alguns estris epipaleolítics i neolítics que fàcilment podrem diferenciar, petites eines de pedra amb un retoc específic, especialitzades per fer feines molt concretes. Aquests estris poden ser els percutors, els nuclis, les lamines, els perforadors, les mosses i altres denticulats, els micròlits geomètrics, les puntes de fletxa, les destrals polimentades... i molts altres els quals es poden classificar per separat depenent del material, forma, grandària...

Dos dels estris més importants són els percutors (Núm. 1) i els nuclis (Núm. 2), imprescindibles per elaborar qualsevol altra eina. Els percutors poden ser de diversos materials, ja que qualsevol pedra que tingui prou duresa pot servir per fracturar el sílex, això sí, picant al lloc i de la forma adient. El nucli és l'element d'on surten totes les eines, mitjançant la percussió. El producte que en surt se'n diu ascla, i si la destresa ho permet làmina.

Nº 2 - Nucli i làmina

Nº 1 - Percutor

L'ascla tan sols és un fragment irregular del qual mitjançant el retoc es pot elaborar l'utensili que es necessiti, en canvi les làmines solen ser més primes, allargades i amb una o més arestes superiors.

Les làmines podem separar-les en dos grans grups: les que no estan retocades (Núm. 3) i les que sí que ho estan (Núm. 4).

Nº 3 - Làmines sense retoc

Nº 4 - Làmines retocades

Aquestes làmines eren utilitzades per tallar. En països nòrdics s'han trobat alguns d'aquests elements emmanegats en fragments de fusta i os, enganxats amb coles i resines naturals
(Núm. 5).

Nº 5 - làmina emmanegada

El retoc dels instruments lítics pot ser molt variable, pot estar fet d'una sola cara de la peça o de l'altra, pot estar en petits llocs molt concrets, o alternant una banda i l'altra, també bifacialment (per les dues bandes) com en l'exemplar Núm. 6.

Nº 6 - (rascador) Per la banda que no es veu també està retocada

Un dels retocs més curiosos són els que tenen formes denticulades (Núm. 7). Aquestes peces anomenades denticulades anaven encalçades una a continuació de l'altra en un mànec de fusta o os, fent la funció de falç i eren utilitzades per tallar algun tipus de cereal. Això ens diu que durant el neolític l'assentament humà era una realitat en les proximitats d'Aldover.

Un altre tipus de denticulat són les mosses (Núm. 8), utilitzades probablement per treure l'escorça de branques o per afilar altres utensilis fets de fusta o d'os, alguns d'aquests utensilis podrien haver estat arpons, agulles o estaques.

Nº 8

Nº 7 - Denticulats 

Els gratadors (Núm. 9) costa una mica més distingir-los o classificar-los a causa de la seva variabilitat de formes. Podem diferenciar-los pel retoc abrupte d'una de les seves cares. Utilitzat, com diu el seu nom, per gratar.

Nº 9 - Gratadors

Els perforadors (Núm. 10) són un altre gran grup d'eines de les quals en trobem una infinitat de formes i grandàries. Eren molt utilitzats i tal com diu el nom s'utilitzaven per fer forats a diferents tipus de materials inclòs altres tipus de pedres o la nacra de caragols i cloïsses.

Nº 10 - Perforadors

Sense cap dubte les puntes de fletxa foliàcies, amb forma de fulla (núm. 11) són les que desperten més interès i les que captiven a la major part dels que les veuen. Poden tenir moltíssimes formes i mides; amb aletes laterals, amb una sola aleta o sense elles, amb peduncle o sense.

El fet de trobar-ne una no evidència l'assentament, perquè aquesta és una eina típica de caçadors recol·lectors i per tan qualsevol lloc és bo per localitzar-ne una, prop o no d'un possible assentament.

Nº 11 - Puntes de fletxa

Un altre tipus d'utensili són els micròlits (núm. 12), els quals es mereixen una entrada a banda. Hi ha una multitud de formes; irregulars, arrodonits, amb forma de mitja lluna, geomètrics... 
La seva utilització pot ser molt diversa, com a elements de puntes de fletxa és una possibilitat molt raonable, però alineats també es pot aconseguir un estri per tallar.  

Nº 12 - Micròlits geomètrics

Una altra de les proves irrefutables de que el neolític era present a  Aldover són la gran quantitat de destrals polimentades (núm. 13) trobades a les diferents terrasses, n'hi ha de diferents materials; Basalt, sílex... i de diferents mides i formes 

Nº 13 - Destrals polimentades

Per acabar cal dir que en les proximitats del municipi hi ha almenys quatre assentaments neolítics en els quals l'abundància d'estris és més significativa, tots ells situats en elevades terrasses fluvials fora de l'abast de qualsevol gran avinguda d'aigua. Fins al moment, cap d'ells ha despertat l'interès per poder-ne fer algun tipus d'estudi amb personal qualificat a part dels sondatges realitzats esporàdicament per certificar el que és evident (que jo sàpiga), i no és d'estranyar, el pas del temps contemporani recent amb les conseqüents males gestions han passat factura en aquest indret, hi ha terrasses transformades on maquinària pesant n'ha esmicolat qualsevol rastre, la construcció de l'eix de l'Ebre o C-12 tampoc va lluir pel respecte a les arrels culturals del nostre territori i unes quantes construccions particulars an acabat per esmicolar qualsevol petita possibilitat d'algun estudi arqueològic. Però no tot és tragèdia i desesperació, continuen quedant indrets on es troben eines prehistòriques en abundància i altres vestigis com restes de construccions protohistòriques, sitges i fragments de ceràmica ibèrica, i en les seves proximitats podem trobar tot un seguit d'abrics i balmes que queden al racer dels vents dominats els quals devien oferir ocasionalment refugi a diferents grups d'humans vers les inclemències meteorològiques.

Neteja de les caixes niu

Recordem que amb anterioritat varem posar en marxa diversos tallers, un dels quals és el de construcció de caixes niu per ocells passeriformes, doncs bé, amb l'arribada de l'Hivern i la conseqüent baixada de temperatura a arribat l'hora de fer una ullada i netejar les caixes penjades. 

Durant la Primavera i l'Estiu un gran nombre de les caixes penjades al bosc de ribera d'Aldover varen ser ocupades per mallerengues de dues espècies diferents; la Mallerenga carbonera (Parus major) i la Mallerenga blava (Parus Caeruleus).

La caixa niu amb la mallerenga blava

Jo mateix vaig penjar una d'aquestes caixes en un arbre del jardí de ma casa a una altura aproximada de quatre metres, l'arbre en concret era un noguer situat en un indret de pas regular i rodejat d'arbres bells i altres plantes típiques de jardineria.
La qüestió és que durant el segon dia que estava penjada algunes mallerengues ja s'interessaven per aquest refugi, el primer ocell en acostar-se va ser una mallerenga carbonera.

"però va semblar ser que no li va acabar de fer el pes" 

Tot seguit una mallerenga blava s'hi va acostar i poc a poc va anar omplint la caseta amb diversos materials, per desprès fer-hi la posta i treure endavant la seva descendència.

Desprès de tota aquesta història no ens em limitat només a netejar la caixa, sinó que també n'em fet un petit anàlisi per determinar quins materials han utilitzat en aquest indret. 
Com podem observar en la caixa ja oberta l'acumulació de materials és significativa, nou dels vint centímetres de l'altura total de la caixa estan plens de diversos materials dipositats ordenadament i amb molta cura. 

s'hi poden observar tres nivells bén diferenciats:

1. El primer (d'un to verdos) i el que està al fons de la caixa és una base de dos centímetres d'Esparreguera (Asparagus acutifolius). Tot i que és més pròpia d'indrets secs, esporàdicament creix entre el bosc de ribera.
2. El següent nivell és una acumulació de pels d'animals, borró dels pollancres (Populus nigra) i/o àlbers (Populus alba) i altres fibres artificials com fils i fibres acríliques.
3. Per últim i la que està situada a sobre dels altres dos nivells, és un entramat de branquillons flexibles, filaments de palmeres i una gran varietat de plomes de diferents espècies d'ocells.

Cal destacar que el niu està totalment net i lliure d'excrements, ja que les mallerengues els extrauen durant tot el període de creixement dels seus polls.