ANEM A PESCAR SABOGUES

Fotografia cedida per Sebastià "veí d'Aldover"

Corria l'any 63 al moment d'aquesta fotografia, era un dia assolellat com qualsevol altre de principis de Primavera, moment en el que hem vaig decidir per agafar els rems, la xarxa i el cante ple d'aigua per anar a pescar. Jo no tenia barca de propietat, així que com sempre l'hi demanava a Pepet que hem deixés la seva, ell sempre m'he la deixava de bon grat. Vaig desamarrar i tant aviat vaig haver sortit de la remulla vaig començar a remar riu amunt fins una zona d'aigües tranquil·les que encara hi ha un poc més amunt de lo Pou, una petita illa al bell mig del riu. Mentre anava voltant amb la barca la xarxa es desplegava, llavors un cop tota dins l'aigua i pràcticament tancada, agarrava el rem i colpejava l'aigua espantant els peixos que hi poguessin haver per que es quedessin atrapats a la ret, desprès tot seguit la recollia amb la captura; Llisses, Tenques i les saboroses Sabogues que entraven riu amunt creuant el delta des del mar. Aquella tarda en total vaig fer 43 captures. Un cop començà a fosquejar i acompanyat per l'esplèndid cant dels rossinyols, hem vaig dirigir corrent avall fins els amarradors, per lligar la barca al mateix lloc d’on la vaig agarrar.

Que jo recordi als amarradors que hi havia al final del galatxo, sempre estaven aquelles quatre barques; la de Pepet, la del vell artiller, la de Pedro de Siè i  la de Jordi de la Figues. Totes quatre s'utilitzaven per anar a pescar, Exceptuant la de Quico de Siè que en ocasions també portava gent fins l'altra bora de riu. Quico tenia arrendat un petit hort no molt lluny de la barca i quan la gent el necessitava el cridaven...

- Quicooo.

Llavors ell responia...

- Ya voy.

Ell llavors anava fins la barca i els passava fins l'altra banda. 

En algunes ocasions quan no tenia ganes de que el maregessin se li ocorria dir..

- Que no voy.

Fins que un dia, no recordo qui, va pensar que ja en parlaríem d'això que responia en ocasions, i un dels dies en els que no va voler anar, Aquell agosarat amb el falçó a les mans va tallar un braçat de canyes seques, les hi va tirar dins la barca i li va prendre foc, llavors ell mateix va cridar...

- Quicooo, que se't crema la barca.

Hi ha Quico no l'hi va tocar cap més remei que anar corrents fins la barca a sufocar aquell foc intencionat. Malgrat tot, l’incident no va passar d’aquell dia.

Alguns d'aquells Estius no calia cap barca per creuar el riu, els Estius més secs i calorosos, quant el cabal de l'Ebre era molt minso, tot just al final de la platja fluvial d'Aldover es creava un estret pas arquejat on es podia travessar a peu amb l'aigua pels genolls. El meu avi m'explicava que en temps passats hi havia ocasions que podien passar els carros i tot, devia de ser sorprenent veure com un carro estirat pel macho creuava el nostre estimat riu Ebre.

LES CAIXES NIU COMENCEN A ESTAR HABITADES

Enhorabona a tots els participants dels tallers per muntar caixes niu amb materials reciclats que es van dur a terme al Centre d'Interpretació, ja que l'esforç que hi vau dedicar es veu recompensat. 

Com ja sabeu al bosc de ribera d'Aldover hi ha 16 caixes penjades, principalment en branques d'àlbers (Populus alba) i Salzes blancs (Salix alba) a una alçada d'entre tres i quatre metres i orientades cap al Sud-Est, doncs bé, entrada ja la Primavera els ocells han començat a construir els seus nius, passejant pel bosc ja es veuen les Mallerengues carboneres (Parus major) i les mallerengues blaves (Parus caeruleus) entrant i sortint d'Aquests refugis provisionals que els hem proporcionat.  

Mallerenga blava
(Parus caeruleus) 

Taller de reforestació 17-3-2012

Ostres, quin dia més bo!!!

El punt de concentració ha estat el Centre, un cop tots reunits ens hem dirigit al bosc de ribera per replantar-ne un fragment, les espècies que hem plantat, han estat les més típiques del bosc riberenc; Populus alba que se'l coneix pel color blanc del tronc, branques i revers de les seves fulles, Fraxinus angustifòlia, Fraxinus ornus, Àlnus glutinosa, Tamarix africana i el Vitex agnus-castus.

Infants i adults amb les galledes plenes d'aigua i les aixades a les mans els hem plantat i tot seguit amb alguns jocs com el sender de les sorpreses o el de buscar-ne un d'igual hem aprés algunes curiositats d'aquest ecosistema que cal protegir.....

Però el millor, el millor de tot a estat l'esmorzar que ens hem cruspit per tancar l'aconteixement.

Jo també era traginer.

Vaig néixer a la localitat d'Aldover entre els llençols de casa meva cap al 1941, hem recordo de quant tenia entre 10 i 12 anys, llavors ja acompanyava al meu pare en els viatges cap a Vallderroures a per 12 bots de vi.

Ens despertàvem aviat, cap a les tres del matí per preparar els tracalets, la egua i el carro que ens acompanyaria, desprès de tenir-ho tot ben llest empreníem un llarg trajecte de 12 hores per aquells camins pedregosos on el carro no parava de grinyolar, en els quals només hi havia tres fonts en les que podíem abeurar l'animal; paràvem, l'hi trèiem el morral i calmava la seva set al mateix moment en el que descansava, tot seguit tornàvem a emprendre el tortuós camí. Nosaltres dinàvem al carro, asseguts damunt d'aquells bots fets de les pells dels corders cosits per tots els extrems, les costures plenes de pega per a que no s'hens escapes n'hi una gota d'aquells 60 litres de vi que n'hi cabien. A la carmanyola sempre els odiosos llegums que els acompanyàvem amb un rosegó de pa, i per beure aquell apreciat vi de la Franja o el de la Terra Alta.

Un cop arribàvem a Vallderroures, més o menys cap a les 4 de la tarda, ens afanyàvem per adquirir els 720 litres de vi per poder dirigir-nos cap a la fonda on ens esperava un bon àpat,

-llavors si que es menjava bé!!

Una bona peça de caça; conil, llebre o perdiu amb el seu acompanyament, i tot seguit un poc de descans per poder aixecar-nos d'hora i emprendre el llarg trajecte de 12 hores que durava la tornada. En ocasions tant sols anàvem fins Prat de Compte o la majestuosa cooperativa del Pinell de Brai, llavors el viatge tant sols durava 6 hores i amb un sol dia portàvem el vi fins a casa.

Un dels cops en el que acompanyava al pare ens van aturar dos homes vestits de verd amb el barret negre molt lluent i estrambòtic, els guàrdies anaven uniformats, llavors sense més ni més ens van preguntar  d'on veníem ,on anàvem i que portàvem, ens van revoldre tot el contingut del carro, i al no trobar res el meu pare encara els va donar unes monedes per a que se'n anessin tal com havien vingut. LLavors uns kilòmetres més enllà el meu pare hem va explicar que en ocasions els traginers també hens dedicàvem al estraperlo, amagant la farina i l'oli dintre d'uns bots més petits, que els introduíem en els bots del vi per poder-los vendre evadint impostos i poder fer més rentable el viatge.

La vida canvia ràpidament, el que ahir ens costava dos dies, avui o fem amb tant sols tres o quatre hores. Els carros ja formen part del passat, on la majoria d'ells s'han podrit al ras i els pocs que queden no trigaran en acabar-se de podrir, exepte aquells que els propietaris encara els fan servir.

Poc a poc perdem la essència del que és un poble.

Antigament les hortes d'aquestes terres van ser famoses per les fruites, verdures, hortalisses, llegums i cereals que si conreaven, a primer tret d'alba els pagesos ja preparaven els seus animals i les ferramentes per una dura jornada de feina, aquells animals indispensables feien la part més dura de la feina pràcticament sense demanar res a canvi. Estirar del carro, treure l'aigua de la sínia, llaurar, empostar o trillar eren algunes de les feines més comunes.

Avui dia aquestes imatges es fan cares de veure on cada cop son menys els que practiquen aquestes arts que s'haurien de cuidar i conservar.