Melanopsis tricarinata

Ja feia temps què tenia una espina clavada al bloc, i el motiu era el Melanopsis. Era com si en aquest bloc hi faltés alguna part essencial que no el deixava ser complet, ja que un bloc què mostra les singularitats de l'Ebre sempre serà incomplet, si no té, almenys, una entrada que parli del Melanopsis, un endemisme molt abundant d'aquest riu.

El Melanopsis (Melanopsis tricarinata) és un caragol aquàtic molt comú al tram baix de l'Ebre i un endemisme ibèric, concretament del llevant de la península Ibèrica. La distribució a Catalunya es limita al riu Ebre i als Ullals de Baltasar (Parc Natural del Delta de l'Ebre), a la resta del delta ha anat desapareixent a causa de l'assecament, l'extracció de llots i la cimentació d'alguns canals d'irrigació. A la Comunitat Valenciana és una espècie més generalitzada, s'estén per diversos rius, basses, fonts i altres punts d'aigua.

El seu Hàbitat al riu és molt variable, el trobem tant en aigües corrents com estancades, en indrets assolellats i també en ombries que forma el bosc de ribera, entre pedres, en platges de sorra, en indrets fangosos, entre algues, en tiges de plantes que estan en contacte amb l'aigua o en troncs submergits.

La seva alimentació és exclusivament d'origen vegetal.

La closca, sòlida, sol ser variable amb el color; marró, verda, grisa amb taques... mentre que el cos presenta una coloració grisenca. Els tres solcs i les respectives carenes, en alguns exemplars més marcades que en altres, li atorguen el seu nom; tricarinata (tri=tres carinata=carena).

Algunes fonts afirmen que l'espècie és vivípara, és a dir, no ponen ous ni fan ooteques, sinó que pareixen directament les cries d'una en una. Existeix una diferenciació entre sexes, tot i que no presenten dimorfisme sexual apreciable.

Aquest caragol sembla que sigui un d'aquells que no trobaria a faltar en un ecosistema fluvial, però el cas és que quan m'aproximo a un riu, i no trobo ni el Melanopsis, ni el Theodoxus, doncs és com si enyorés algun habitant característic. 
Espero no trobar-lo a faltar mai a l'Ebre.

Un cargol Tortosí

Aquesta és una història poc coneguda d'un endemisme de la zona molt poc conegut què porta el nom de la capital de la comarca del Baix Ebre.

Chondrina dertosensis

Curiosa història la d'aquest petit caragol (Chondrina dertosensis); es va descriure originalment l'any 1886, d'acord amb uns exemplars recollits a la serra de Cardó, on poc temps després, erroneament, es va sinonimitzar amb altres espècies similars. 

Passats 122 anys, o sigue, l'any 2008 un holandès va fer un estudi amb DNA sobre les espècies d'aquesta família incloent l'antigament descrita «dertosensis», doncs bé, el resultat d'aquest estudi va ser sorprenent, va concloure que aquesta espècie sinonimitzada “perquè si” era una espècie vàlida, per entendre'ns, diferents.

En l'actualitat és una espècie endèmica de la zona Sud de la província de Tarragona, es caracteritza per tenir una conquilla d’uns 4 mil·límetres, amb forma allargada d'aspecte fusiforme, de coloració obscura, com l'animal.

Aquesta espècie viu adherida a les parets calcàries, formant colònies de nombrosos individus, que pot passar desapercebuda perquè molt sovint les conquilles estan brutes. Se la pot veure als mesos més calorosos de l’any, mentre que la resta de l’any és difícil trobar-la. 

La conclusió de la història és què a Catalunya viuen 12 espècies del gènere Chondrina i què un altre cop, com ja sol ser habitual, els de fora ens han passat la mà per la cara dins del nostre propi terreny.

Mol.luscs Continentals Ebrencs

Un estudi publicat el desembre del 2014 a la revista Spira de l'Associació Catalana de Malacologia signat pels amics Sergio Quiñonero i Joaquín López dóna a conèixer la fauna de mol·luscs continentals (terrestres i agua dolça) del Delta de l'Ebre, en el que es recullen un total de 82 espècies (75 gasteròpodes i 7 bivalves), de les quals 26 són noves citacions pel Delta, incloent per primera vegada 3 llimacs. S'il·lustren nombroses espècies en fotografies a color, moltes d'elles dels animals fotografiats al seu entorn, i es detalla al rang de distribució coneguda al Delta per a cada espècie.

Tot i que això evidencia una gran riquesa malacològica, es constata també un notable increment d'espècies al·lòctones respecte a llistats previs, amb un total de 14 espècies. Aquest treball també dóna a conèixer errors en la catalogació d'espècies anteriorment citades a la zona, i recull les espècies que han estat citades en el passat i no s'han tornat a trobar en recents sondejos. Es comenten espècies que es poden donar pràcticament per desaparegudes, com Planorbis planorbis, Anisus leucostoma o Theodoxus fluviatilis, o espècies en franc retrocés com Melanopsis tricarinata, en el passat molt abundant als canals del Delta i en l'actualitat restringida a la zona dels Ullals de Baltasar i uns quants canals pròxims. També es comenta el preocupant estat de l'espècie Tarraconia rolani, endemisme català, ja que la localitat on es va descriure per primera vegada (prop del Delta) ha estat alterada, cosa que possiblement converteix la població del Delta en la única on actualment sobreviu en l'actualitat, però en la que s'han trobat molts pocs exemplars recentment, pel que podria estar en ràpid retrocés, i evidencia la importància de la preservació d'aquest espai.

En resum, l'article representa un llistat que cobreix un forat de 25 anys sense una catalogació detallada de la malacofauna continental del Delta, que serà útil per a estudiosos del grup però també per a aportar criteris de conservació de la poc coneguda biodiversitat malacològica.

Dojos a dojo

Últimament, quant em desplaço fins al delta de l'Ebre per fer modestes investigacions de camp, el dia acaba convertint-se en el pitjor dels malsons que un amant de la natura pot tenir. El propi delta s'ha convertit en un dels majors reservoris de fauna exòtica del continent Europeu. En qualsevol desguàs d'aigua dels arrossars podem trobar en grans quantitats més espècies foranes que del propi territori; cloïsses Asiàtiques, musclos zebrats, cargols poma, crancs americans, dojos...

El dojo (Misgus anguillicaudatus) és un petit peix d'origen asiàtic molt habitual en aquariofília. 

Dojo (Misgus anguillicaudatus)

L'expansió del dojo a les aigües del delta de l'Ebre amenaça la conservació de la biodiversitat de la zona, en competir a diferents nivells amb les peixos natius per la recerca de recursos i ser responsable de l'aparició d'alguns platihelmints paràsits. A l'Ebre, la presència del dojo podria amenaçar la supervivència de la  raboseta de riu (Salaria fluviatilis) i del llopet (Cobitis paludica) endemisme ibèric.

Cobitis paludica

El dojo va ser detectat per primera vegada el 2001 a l'anomenada Sèquia Mare, un canal de desaigüe dels arrossars, però des d'aleshores s'ha expandit per tot l'hemidelta nord i ja se n'han vist alguns exemplars a la llera principal del riu i a la zona sud. En les tasques de seguiment de la ictiofauna que realitza el parc natural ja se n'han capturat diversos milers.

Segons dades de la investigació, recollides pel Servei d'Informació i Notícies Científiques (SINC), l'expansió del dojo contrasta amb la regressió dels peixos natius de rius i aiguamolls ibèrics, dels quals més del 80% són espècies amenaçades i és la causa que actualment en la major part de les conques fluvials de la Península habitin més espècies foranes que natives. 

Tot i la seva ràpida extensió, la distribució del dojo queda limitada per la salinitat de les aigües, ja que aquest peix ocupa únicament zones amb baixa concentració de sal. Així, aquest és el principal motiu pel qual el dojo no ha envaït llacunes i aiguamolls naturals del delta, però res impedeix que aquesta espècie colonitzi els trams alts del riu 

Finalment, l'estudi conclou que l'espècie es va originar en el delta a partir d'escapaments generats en instal·lacions de manteniment i distribució de peixos tropicals. Per aquesta raó, cal destacar que els centres de cria de peixos exòtics són un seriós risc per al benestar dels ecosistemes naturals i un dels epicentres dels processos d'invasió biològica.

Dojo (Misgus anguillicaudatus)

ISÒPODES TERRESTRES

Els tocinets tal com els coneixem per aquestes terres reben una infinitat de noms com; porquets de Sant Antoni, trugetes, someretes del Bon Jesús, pasteretes, cuc de bola... són un subordre (Oniscidea) de crustacis isòpodes terrestres que compten amb unes 3.000 espècies descrites. 

Trilòbit

Tot i que trilòbits i porquets han viscut en un període de temps molt distant i que vivien en ambients molt diferents; (trilòbits=aquàtics, Porquets=terrestres) tenen moltes similituds entre ells;  tots dos amb un exoesquelet rígit segmentat que els protegia dels depredadors.

Els trilòbits aparegueren al període Cambrià inferior que comprèn el temps entre fa 542 i 513 milions d'anys i desapareguts durant l'extinció massiva que es produí a finals del Permià, fa aproxidament 250 milions d'anys. 

Els isòpodes són un grup de crustacis que ha tingut un gran èxit evolutiu. No només viuen a tota mena d'ambients aquàtics, siguin marins o continentals, sinó que, a més, constitueixen l'únic grup de crustacis que ha estat capaç de colonitzar el medi terrestre d'una manera total, és a dir, sense necessitat d'ambients aquàtics en cap de les fases del seu cicle vital.

Tenen un exosquelet rígid, segmentat i calcari, i posseeixen set parells de potes. Necessiten un ambient humit, ja que respiren per brànquies, on és habitual trobar-les en llocs humits i foscs, com sota pedres, troncs o la fullaraca del bosc. Són en general animals nocturns, i s'alimenten de detritus, com restes vegetals.

Algunes espècies de porquet de Sant Antoni tenen la capacitat d'enrotllar-se sobre si mateixes (p.ex.: Armadillidium vulgare), formant una bola, quan se senten amenaçades. El seu exoesquelet presenta una forma d'acordió que els facilita aquest enrotllament.

Són els únics crustacis amb desenvolupament directe, és a dir, sense fase de larva; això es deu a la seva vida en terra ferma, que els impedeix tenir hàbits reproductors que necessiten condicions més humides. La femella pot mantenir els ous fecundats dins del seu cos. Un temps després una prole rosàcia surt d'ella quan ha trobat el lloc idoni. No obstant això, i a diferència d'altres grups d'artròpodes terrestres com insectes i miriàpodes, aquests animals conserven un sistema excretor de tipus crustaci, el que els obliga a excretar urea en lloc d'àcid úric, amb la consegüent pèrdua d'aigua.

D'entre els anomenats porquets de Sant Antoni, els més corrents al nostre país són els del gènere Porcellio:

Porcellio spinicornis 

Un dels isòpodes més atractius que podem observar degut a la filera de taques grogues que te a la part superior. Totalment crescut arriba als 12 mm de llarg. Té el cap i els ulls negres, una franja central fosca amb una filera de taques grogues per ambdós costats.

Pot córrer molt ràpid, però en general es queda quiet per una estona la primera vegada que se'l molesta.  Pot ser observat durant tot l'any.

Porcellio expansus

Aquest és un dels isòpodes terrestres més grans que podem trobar i un endemisme del sud de Catalunya. No viu enlloc més del mon a banda de la zona entre el Montsià i el Tarragonès. El podrem trobar en indrets relativament secs, entre les esquerdes de les roques.

Armadillium vulgare

Aquest porquet és molt comú i té la particularitat de transformar-se en una bola quant es sent amenaçat.