Endevina on! Temps de curses

Ja a plogut des d'aquesta fotografia! 

Aquest cop endevina on acudeix amb més incognites que mai, evidentment on, però també quan i qui.

Observeu bé el calçat dels que havien de correr, fins i tot la línia de sortida ja ens dóna "molletes de pa" del temps que corria. La vestimenta del públic ens dona una pista molt important sobre el dia de la cursa. I hi ha un símbol molt característic que ens diu el lloc exacte de l'esdebeniment.

A veure que en surt d'aquesta fotografia ;-)

Les balmes i el seu aprofitament

Les balmes, baumes o abrics són uns refugis naturals, cavitats i coves no gaire profundes de forma allargada horitzontal en un single o vessant rocallós.

No se si us haureu adonat mai de tot el conjunt de balmes que hi ha al llarg de la comarcal C-12 al seu pas per Aldover. En tot cas us diré que n'hi ha un total de 7 i que totes elles han estat aprofitades en algun moment de la història. Antigament aquestes balmes constituïdes principalment per conglomerats varen tenir un paper molt important en l'economia ramadera del municipi d'Aldover, ja que els ramaders les utilitzaven per guardar els bous i les ovelles, la palla o les ferramentes que usaven per cultivar la terra on encara avui dia podem veure les empremtes d'aquests costums ja decadents.

En aquests moments de les set balmes que conec tant sols una aixopluga animals domèstics, una altra s'aprofita per aixoplugar ruscs d'abelles i la resta romanen abandonades.
L'abandó d'aquestes balmes ens ofereix una visió molt diferent del que és i per a que serveix una balma, en aquest cas es converteix en un refugi per a la nostra fauna més autòctona. Les balmes on actualment no s'hi desenvolupa cap activitat ramadera ofereixen un indret fresc on la vegetació s'hi desenvolupa ràpidament i conseqüentment la fauna s'hi estableix de forma permanent. 
Al arribar a una d'aquestes balmes enseguida un s'adona de la riquesa faunística que acull; un mussol comú reposant en una branca d'un pi blanc alt i esvelt que lluita per arribar a la llum, un esquirol vermell arrapat a la paret de la balma intentant fugir de mi o fins hi tot una guineu traient el cap del seu cau intentant esbrinar que passa a l'exterior. Això és el que un es pot ensopegar al davant d'un d'aquests indrets. 

Per una altra banda em de ser conscients que els abrics rocosos solen ser importants arqueològicament. Com em dit ofereixen un refugi natural, en estar protegits mitjançant una cornisa els homes prehistòrics que cercaven refugis ventilats i de fàcil accés els usaven sovint de manera tant permanent com ocasional, i deixaven darrere d'ells restes de menjar, utensilis i objectes artístics d'interès arqueològic. 
L'ocupació d'un abric rocós pot durar diversos milers d'anys, durant els quals van poder ser usats per tribus diferents amb fins distints. Els dipòsits que resulten d'aquestes ocupacions successives se superposen satisfent a poc a poc l'abric. Excavant aquests sediments que es van anar superposant uns sobre uns altres, els arqueòlegs trauen a la llum els rastres del passat, estableixen una estratigrafia, i els interpreten, intentant reconstruir la història de l'abric.

Les Olles del barranc de la Conca

Recordo que quan era petit, sobretot el dia del dijous gras, dijous jardé o dia de la fogasseta "digueu-li com vulgueu", tots plegats agarràvem les bicicletes i ens dirigíem cap a les olles per passar un bon dia.
Espero que a dia d'abui els nens i nenes facin el mateix, i si no és així, no saben el que es perden.

Després de més d'una dècada i animat per les generoses precipitacions d'aquests últims mesos, m'he decidit per anar cap a les olles per veure com l'aigua continuava obrint camí en aquest tram del barranc de la Conca.

Aquest barranc neix a les fonts del toscar i desemboca a l'Ebre després de recorre gairebé 16 kilòmetres.
El llit d'aquest està constituït gairebé en tot el seu recorregut per còdols i graves, però hi ha un petit tram d'uns 170 metres on l'aigua s'obre camí entre la roca calcària, on s'hi formen uns petits ràpids on hi descobrim salts d'aigua, un petit engorjat i unes profundes olles les quals t'animen a entrar-hi, banyar-te, divertir-te... gaudir d'unes aigües fresques i cristal·lines que no tardaran gaire en eixugar-se. 

Entre la garriga i la ribera

Caminant i saltant entre les roques d'aquest tram del barranc hi observem una fusió d'ecosistemes diferents.
La garriga rodeja aquest indret, camps d'oliveres i garrofers envolten aquest paratge riberenc que s'amaga per ser redescobert.

Gripau corredor
"Epidalea calamita"

Mentre passegem observem un gripau corredor submergit dintre de les aigües i per sobre hi passa una libèl·lula.

Els lluers canten sense consol després d'haver caigut un breu i intens xàfec. 

Dintre d'unes bardisses hi sentim un rossinyol i una mica més enllà veiem un llangardaix ocel·lat prenent el sol.

Les plantes aromàtiques creixen entre les esquerdes de la roca nua; el romaní, la farigola, la herba d'olives deixen anar les seves fragàncies i de tant en tant veiem joncs, el margalló, l'arboç...

A sobre: Romaní o Romer 
(Rosmarinus officinalis)
A sota: Herba d'olives
(Satureja montana) 

L'esbarzer i el baladre ja florits a aquesta alçada de la primavera atrauen insectes polinitzadors; abelles, coleopters, papallones... 
I arran de terra algunes plantes aprofiten la humitat per donar un poc més de color.












Tot un mosaic de biodiversitat que és animat pel pas de l'aigua. 
Una aigua molt esperada per aquells éssers vius que necessiten aquest element i un medi aquàtic per completar el seu sicle vital. 

Granota verda 
(Pelophylax perezi)

Les sénies

Els pous de sénia eren el mitja més habitual amb el que els pagesos d'Aldover regaven les terres d'horta del terme. N'hi ha moltíssimes, de sénies. Donant un cop d'ull a un plànol de cadastre ràpidament te'n dones compte que passen del centenar, i potser fins i tot arriben a dues-centes.

Les sénies pervenen de la tradició àrab. Consisteix en un pou de planta més o menys ovalada construït en pedra seca i lluit amb morter a base de terra i calç que aprofita les aigües freàtiques poc profundes del terme, també n'hi ha d'altres que s'abasteixen a traves d'una mina de les aigües del canal de reg que creua les hortes del marge dret del riu Ebre. Aquestes aigües s'extreien mitjançant un rosari de cadubs (recipients de terrissa) moguts amb la força de tracció d'un animal de treball que donant voltes al pou accionava uns engranatges que per una banda els baixava buits i per l'altra els pujava plens. La poca profunditat de les aigües feia possible aquest sistema, ja que l'animal tenia prou força per aixecar el pes que representen els cadubs plens d'aigua.

Hi ha molts elements que els feien entranyables. Sense el so de cap motor, eren tot un espectacle pels sentits: el so de l'aigua caient dins l'anaquera, el recorregut de l'aigua tan estimada com la dels palaus dels califes musulmans; del pou al cadub, del cadub a l'anaquera, de l'anaquera al safareig, del safareig a la séquia i de la séquia als solcs o les eres.

Sense oblidar el matxo. Aquell sofert animal que amb els ulls tapats amb les ulleres teixides amb margalló per no marejar-se donava voltes i més voltes obstinadament, com si dansés al so del clinc-clinc rítmic del "mosso"... i molt sovint tot arrecerat sota l'ombra acollidora d'un arbre potent (un noguer, un nesproner, un lledoner, una figuera...) que assegurava un oasi de fresca a tanta suor...

Possiblement era l'element més mimat de la vida del pagès. Estèticament precioses i quotidianament imprescindibles, gaudien de totes les seves atencions, i molt sovint eren el teló de fons ideal de les poques fotos de família que es feien...

Actualment no en queda cap en autèntic funcionament, tot i que moltíssimes encara es troben en bon estat de conservació i el mecanisme encara hi és, amb excepció del rosari de cadubs i les barres de tracció.

No trobeu que estaria bé conservar-ne sencera almenys una?


                                                             Miquel Àngel Angelats Martinez

ANEM A PESCAR SABOGUES

Fotografia cedida per Sebastià "veí d'Aldover"

Corria l'any 63 al moment d'aquesta fotografia, era un dia assolellat com qualsevol altre de principis de Primavera, moment en el que hem vaig decidir per agafar els rems, la xarxa i el cante ple d'aigua per anar a pescar. Jo no tenia barca de propietat, així que com sempre l'hi demanava a Pepet que hem deixés la seva, ell sempre m'he la deixava de bon grat. Vaig desamarrar i tant aviat vaig haver sortit de la remulla vaig començar a remar riu amunt fins una zona d'aigües tranquil·les que encara hi ha un poc més amunt de lo Pou, una petita illa al bell mig del riu. Mentre anava voltant amb la barca la xarxa es desplegava, llavors un cop tota dins l'aigua i pràcticament tancada, agarrava el rem i colpejava l'aigua espantant els peixos que hi poguessin haver per que es quedessin atrapats a la ret, desprès tot seguit la recollia amb la captura; Llisses, Tenques i les saboroses Sabogues que entraven riu amunt creuant el delta des del mar. Aquella tarda en total vaig fer 43 captures. Un cop començà a fosquejar i acompanyat per l'esplèndid cant dels rossinyols, hem vaig dirigir corrent avall fins els amarradors, per lligar la barca al mateix lloc d’on la vaig agarrar.

Que jo recordi als amarradors que hi havia al final del galatxo, sempre estaven aquelles quatre barques; la de Pepet, la del vell artiller, la de Pedro de Siè i  la de Jordi de la Figues. Totes quatre s'utilitzaven per anar a pescar, Exceptuant la de Quico de Siè que en ocasions també portava gent fins l'altra bora de riu. Quico tenia arrendat un petit hort no molt lluny de la barca i quan la gent el necessitava el cridaven...

- Quicooo.

Llavors ell responia...

- Ya voy.

Ell llavors anava fins la barca i els passava fins l'altra banda. 

En algunes ocasions quan no tenia ganes de que el maregessin se li ocorria dir..

- Que no voy.

Fins que un dia, no recordo qui, va pensar que ja en parlaríem d'això que responia en ocasions, i un dels dies en els que no va voler anar, Aquell agosarat amb el falçó a les mans va tallar un braçat de canyes seques, les hi va tirar dins la barca i li va prendre foc, llavors ell mateix va cridar...

- Quicooo, que se't crema la barca.

Hi ha Quico no l'hi va tocar cap més remei que anar corrents fins la barca a sufocar aquell foc intencionat. Malgrat tot, l’incident no va passar d’aquell dia.

Alguns d'aquells Estius no calia cap barca per creuar el riu, els Estius més secs i calorosos, quant el cabal de l'Ebre era molt minso, tot just al final de la platja fluvial d'Aldover es creava un estret pas arquejat on es podia travessar a peu amb l'aigua pels genolls. El meu avi m'explicava que en temps passats hi havia ocasions que podien passar els carros i tot, devia de ser sorprenent veure com un carro estirat pel macho creuava el nostre estimat riu Ebre.

Jo també era traginer.

Vaig néixer a la localitat d'Aldover entre els llençols de casa meva cap al 1941, hem recordo de quant tenia entre 10 i 12 anys, llavors ja acompanyava al meu pare en els viatges cap a Vallderroures a per 12 bots de vi.

Ens despertàvem aviat, cap a les tres del matí per preparar els tracalets, la egua i el carro que ens acompanyaria, desprès de tenir-ho tot ben llest empreníem un llarg trajecte de 12 hores per aquells camins pedregosos on el carro no parava de grinyolar, en els quals només hi havia tres fonts en les que podíem abeurar l'animal; paràvem, l'hi trèiem el morral i calmava la seva set al mateix moment en el que descansava, tot seguit tornàvem a emprendre el tortuós camí. Nosaltres dinàvem al carro, asseguts damunt d'aquells bots fets de les pells dels corders cosits per tots els extrems, les costures plenes de pega per a que no s'hens escapes n'hi una gota d'aquells 60 litres de vi que n'hi cabien. A la carmanyola sempre els odiosos llegums que els acompanyàvem amb un rosegó de pa, i per beure aquell apreciat vi de la Franja o el de la Terra Alta.

Un cop arribàvem a Vallderroures, més o menys cap a les 4 de la tarda, ens afanyàvem per adquirir els 720 litres de vi per poder dirigir-nos cap a la fonda on ens esperava un bon àpat,

-llavors si que es menjava bé!!

Una bona peça de caça; conil, llebre o perdiu amb el seu acompanyament, i tot seguit un poc de descans per poder aixecar-nos d'hora i emprendre el llarg trajecte de 12 hores que durava la tornada. En ocasions tant sols anàvem fins Prat de Compte o la majestuosa cooperativa del Pinell de Brai, llavors el viatge tant sols durava 6 hores i amb un sol dia portàvem el vi fins a casa.

Un dels cops en el que acompanyava al pare ens van aturar dos homes vestits de verd amb el barret negre molt lluent i estrambòtic, els guàrdies anaven uniformats, llavors sense més ni més ens van preguntar  d'on veníem ,on anàvem i que portàvem, ens van revoldre tot el contingut del carro, i al no trobar res el meu pare encara els va donar unes monedes per a que se'n anessin tal com havien vingut. LLavors uns kilòmetres més enllà el meu pare hem va explicar que en ocasions els traginers també hens dedicàvem al estraperlo, amagant la farina i l'oli dintre d'uns bots més petits, que els introduíem en els bots del vi per poder-los vendre evadint impostos i poder fer més rentable el viatge.

La vida canvia ràpidament, el que ahir ens costava dos dies, avui o fem amb tant sols tres o quatre hores. Els carros ja formen part del passat, on la majoria d'ells s'han podrit al ras i els pocs que queden no trigaran en acabar-se de podrir, exepte aquells que els propietaris encara els fan servir.

Poc a poc perdem la essència del que és un poble.

Antigament les hortes d'aquestes terres van ser famoses per les fruites, verdures, hortalisses, llegums i cereals que si conreaven, a primer tret d'alba els pagesos ja preparaven els seus animals i les ferramentes per una dura jornada de feina, aquells animals indispensables feien la part més dura de la feina pràcticament sense demanar res a canvi. Estirar del carro, treure l'aigua de la sínia, llaurar, empostar o trillar eren algunes de les feines més comunes.

Avui dia aquestes imatges es fan cares de veure on cada cop son menys els que practiquen aquestes arts que s'haurien de cuidar i conservar.

L’últim llaüt

Fotografia cedida per Andreu Cortiella Vilaubi

Fà algun temps no molt llunyà, tenia en propietat un petit llaüt, a penes una dotzena de metres d’eslora per dos i mig d’amplada, el buc construït amb fusta de pi negral del massís dels ports de Beseit, el costellam d’olivera farga, ja que era una de les fustes dures que teníem més a ma, i de xop el meu estimat timó, aquell que tants cops vaig acariciar per conduir l’embarcació a bavor o estribord, aprofitant el corrent i vigilant sempre seguit el poc calat que oferia el riu que s’agreujava en èpoques de més sequera.

Va ser ell, en Joan, el meu estimat pare i a ell el meu avi, el que em va passar l’embarcació junt amb la paperassa que m’atorgava el dret de transportar tot tipus de mercaderies, la majoria d’elles eren els fruits de la terra; patates, hortalisses, fruites i entre altres aquell blat daurat que es conreava a tots els municipis riberencs de les terres de l’Ebre. 

Quan encara no aixecava un pam del terra acompanyava al meu avi fins a l’hort, una caminada que en prous penes superava el vell, en aquell camí l’avi m’explicava de quan ell era llaguter;

“conduïem aquell preuat or daurat fins als molins fariners, aquelles andròmines flotants que no eren més que dos llaüts amb una plataforma, on hi descansava aquella maquinaria robusta on les pales es submergien aprofitant el corrent de les aigües per poder fer rodar tots aquells engranatges, que facilitaven el moviment d’aquelles gegantines pedres esmicoladores. Normalment estaven situats on els corrents de l’Ebre eren més forts per poder treure’n el màxim rendiment possible”,

llavors el meu avi amb veu tremolosa, com enyorant aquells aspres temps deia textualment indignat, 

“més producció amb menys temps i treballadors, ens deien que era el millor, que tots en sortiríem beneficiats, ho anomenaven el progrés però a mi no m’ho semblava pas, de benefici no en vaig rebre cap, més bé al contrari Ara tenia que carregar-ne la farina jo mateix en sacs de cinc robes per portar-la fins Tortosa”.

Ell igual que jo, odiàvem els amarradors d’aquella maleïda ciutat d’aigües fètides on durant tot el dia hi havia un gran tumult de persones cridant i xisclant com porcs afamats del treball dels demés, els molls eren plens de rates tinyoses corretejant d’uns llaüts a uns altres, ingènues a les fronteres de les tasses portuàries, tot era ple d’un caòtic mosaic d’embarcacions mig podrides de diferents mides intentant trobar un lloc per poder amarrar i deslliurar-se d’una carrega per poder-se’n adjudicar una altra. 

Ell era un home de riu, amant de la tranquil•litat de les seves aigües, sempre amb una ma al timó i amb els ulls sempre ven oberts. En la majoria dels matins de la seva humil vida es despertava encasellat entre el dur costellam de l’embarcació o enroscat entre els sacs farinosos per poder portar unes poques perres a casa, a l’alba de tots aquells dies amb els primers sons dels ocells, molt abans de que els primers rajos del sol n’acariciessin el rostre, es despertava, s’incorporava i anava fins bavor, s’ajupia, estirava el braç dret i amb la ma un poc tancada es rentava la cara amb aquella aigua tant fresca, tot seguit amb un sol crit de veu... ¡¡vinga!!... despertava als demés que l’acompanyaven i mans a la obra, ¡tràfec matinal! A endreçar un poc el jaç, a donar de menjar al ruc, a desamarrar el llaüt i amb la pèrtiga a les mans, en submergia un extrem fins al fons pedregós i forçant els braços allunyava el llaüt de la riba del riu i si ho permetia el temps, desplegaven el velamen per aprofitar aquella suau brisa matinal. 

En ocasions tenien l’oportunitat de remuntar l’Ebre fins Mequinensa a per una petita part del carbó extret en les velles i precàries mines ja gairebé exhaurides. Les mines carboneres de Mequinensa eren famoses per la feina que donaven en la regió, però també per l‘alta sinistralitat a l’interior dels seus llargs túnels, foscos i tenebrosos al igual que els seus antics propietaris.

El camí fins allí tampoc era un camí de roses, tenien que sortejar les rescloses de Xerta i la de Flix, aquestes sempre estaven de gom a gom d’ancians, homes, dones i nens, tots eren aptes per fer de portejadors a canvi d’uns pocs rals, tot pels llaguters que no volien pagar les tasses de transbordament, aquells llaguters s’aproximaven a la platja del costat de la trencada, llavors els portejadors s’abalançaven sobre la barca com corbs a la carronya, grinyolant feina, descarregaven i transportaven tot el contingut i el llaüt fins la part superior de la resclosa per poder continuar el recorregut, entremig el pas de l’ase, elevat pas vertiginós repicat en roca nua on de tant en tant hi creixia algun coscoll.

Que jo recordi sempre he vist aquestes modestes embarcacions navegant amunt i avall, amb l’ajut d’aquelles blanques veles quadrades que aprofitaven la més feble de les brises, del corrent favorable o dels companys intentant arrossegar-lo contracorrent agarrats aquelles aspres cordes gruixudes de cànem i lli, aferrant-se amb els peus ensandaliats, forçant les seves cames fins al límit per aquells estrets senders de sirga. Quan era petit i innocent recordo veure aquells llargs màstils per damunt de les branques dels arbres fruitals, i tot seguit anàvem corrent fins aquella platja pedregosa on hi circulava una aigua tant clara com la de les fonts de Sant Roc, allí veiem com passaven aquells enormes llaüts tripulats tots carregats d’animals i de ves a saber que més. Després per divertir-nos una mica agarràvem quatre pedres, el més planes possible i amb força traça les tiràvem fent-les lliscar sobre l’aigua fins que les perdíem de vista, després tots anàvem a fer enfurismar al bell barquer del poble que dia rera dia estava a disposició de la gent que tenia la necessitat de creuar el riu fins l’altra banda per poder visitar la família o per altres quefers.

Aquell barquer d’aspecte desgarbat, se’l podia considerar un professional en l’art de la pesca, ell mateix es feia els estris necessaris, gran coneixedor dels millors llocs, de quins eren els esquers preferits per cada tipus de peix. Abans d’agarrar els rems de la petita embarcació, mirava el cel i analitzava el que en aquells moments estava passant al seu voltant, llavors sense dubtar-ho es dirigia a la pontona la desamarrava d’aquell vell freixe convençut d’on tenia que dirigir-se. Amb aquell simple cop d’ull ja era sabedor del que pescaria aquell mateix dia. 

El peix més preuat era la Saboga, i pot ser el més fàcil de pescar, agarrava tota la ret en una mà i dret al damunt de la barca la llençava desplegant-la com aquell que desplega un ventall i en l’altra subjectava el cordill amb la que la recuperaria. Molts eren els cops en que la recuperava sense tenir molt d’èxit, però ell no tenia pressa, tenia tot el temps del mon, sense pressa però sense pausa i poc a poc anava omplint la pontona de peix fresc, entre les sabogues hi destacava algun barb de l’Ebre o alguna tenca casi llesta per xapar, i en alguna ocasió l'esturió. 

La gent del poble ja sàvia d’antemà els dies que sortia a pescar i de l’hora de la seva tornada, hi allí l’esperaven per comprar-li el peix per uns pocs rals o canviar-li per algun altre producte de necessitat bàsica com oli, pa o vi. El barquer era desgarbat però també murri i no es deixava engatusar així com així. Tots aquells coneixements els hi va transmetre el seu difunt pare que en pau descansi. 

La vida de llaguter era dura, sempre lluitant contra els elements, impostos i les tasses per poder passar aquelles rescloses que en part ens afavorien en la navegabilitat, però que a l’hora eren un obstacle que ens aniquilava poc a poc. Aquells últims anys hi va haver pocs llaüts disposats a pagar aquelles desmesurades tasses, la majoria d’ells es llençaven per la trencada de l’assut per no pagar aquells preus desorbitants, el desenllaç d’alguns d’ells va ser del tot tràgic, que sàpiga tres llaüts es van partir com si fossin de paper de fumar, tota la carrega perduda i un home desaparegut que encara a dia d’avui no sen sap res.

Aquesta es una feina per joves, jo ja estic cansat de totes aquestes històries i fart d’anar a l’aventura. ¡M’he desfet del llaüt! Però ara la melancolia em recorre tot el cos i les imatges de tota una vida al costat d’aquella bella embarcació em passen com torturant-me, encara sento el suau tacte del seu timó. Des de que estic aquí assegut al costat d’aquest bell salze tot aquest tràfec s’ha anat esvaint. 

L’últim cop que vaig veure el meu bell llaüt ja estava inutilitzat, amarrat tot carregat de brossa a la riba de l’hort d’en Segura, un petit hort al costat de la caserna del vell canaler Segura on a cop de palanca graduava el caudal del canal de la dreta de l’Ebre, aquella feina no era gaire pesada, el vell mirava l’arqueta cada hora on hi havia el nivell indicat i si l’aigua sobrepassava o no hi arribava, el vell s’agarrava a la palanca i li donava sis voltes cap a la dreta o l’esquerra, i a esperar una hora més. 

Aquest any, el riu s’ha desbordat i el vell llaüt a marxat arrossegat pel corrent, sort que uns mesos abans, una nit que bufava un fort vent n’hi vaig extreure el timó per poder estar, del que em queda de vida al costat d’un bell amic, el llaüt.