El drac daurat

Poca son amb aquest miriàpode. L'escolopendra (Scolopendra cingulata) no sol deixar-se veure, per sorprendre-la cal mirar sota unes quantes pedres, llavors sota la pedra que menys imaginem ens sol sorprendre ella a nosaltres.

Enroscada com un diminut drac d'escates daurades i farcit de potes, sol esperar al seu cau subterrani fins que arriba la nit, moment en què surt de cacera. El centpeus més gros d'Europa, el més característic de la regió mediterrània, arrossega els seus 15 cm de longitud a la seva cita amb la foscor, i amb moviments ràpids surt a la caça de petites criatures, a les quals mossega amb les seves dues forcípules situades just darrere del cap. Amb elles inocula un sorprenent còctel de toxines que inclou histamina (un antiinflamatori) i acetilcolina, un neurotransmissor que alenteix els batecs del cor. 

Així, amb un mos que crema, pot acabar fins i tot amb algun petit vertebrat. Igual com amb altres exemples de la natura; aranyes, escorpins i serps, l'escolopendra abat a les seves preses usant les armes invisibles de la bioquímica.

Tritó verd, el follet del bosc

Hi ha persones que desconeixen la seva existència, d'altres tenen la certesa que n'hi ha en algun indret, alguns altres afirmen haver-lo vist fugaçment i uns pocs es meravellen al localitzar-ne algun exemplar. 
Localitzar el tritó verd (Triturus marmoratus) a les Terres de l'Ebre no és fàcil, aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo és, gairebé, com ensopegar-se amb un habitant mitològic, esquiu i amagadís, gairebé tant com un follet de bosc. 

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest amfibi de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) i de la família dels salamàndrids és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample i pla té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.
Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. 

Cova d'en Marc

Segons les fonts consultades, les poblacions de tritó verd a Catalunya semblen haver disminuït, i fins i tot s'han detectat extincions en algunes localitats. Els principals factors d'amenaça són la desaparició de basses i punts d'aigua, la sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació i la transformació del territori agroforestal.

Bassa de la cova d'en Marc

També s'han constatat disminucions en algunes poblacions després de la introducció de diverses espècies de peixos, com ara la perca americana (Micropterus salmoides), la gambúsia (Gambusia holbrooki), el peix sol (Lepomis gibbosus) o la carpa vermella en basses, estanys i àrees tradicionals de reproducció d'aquesta espècie. La sensibilitat d'aquesta espècie a la presència de fauna íctica al llarg de la fase aquàtica s'ha observat a les Terres de l'Ebre, on pocs dies després de la introducció de peixos en diferents estanys de rec, tots els exemplars de tritó verd havien sortit del medi aquàtic cap a estanys propers lliures de peixos.

Les poblacions de tritons al Parc Natural dels Ports tampoc estan lliures de pressions innecessàries. A la cova d'en Marc ens ensopegarem un grup practicant barranquisme en plena època d'aparellament del tritó, els quals varen trepitjar aquesta bassa innecessàriament en una època un pèl sensible.  Atenció! Amb això no estic dient que el problema sigui la pràctica d'aquesta activitat, però la falta d'informació fa actuar d'una manera negligent, per tant, el principal problema rau en la falta d'informació, la poca conscienciació, el desconeixement absolut i la poca sensibilitat davant una espècie amb unes poblacions que semblen cada cop més reduïdes.

www.alocnatura.org

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Martinet de nit

La vida, igual que el camí, està replet de sorpreses. 

Avui la sorpresa la ha abanderat aquest adolescent de Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Aquest és un ocell mol lligat a ambients fluvials, però dos dies de pluja ha portat a aquest al bell mig del meu jardí. 

El seu plomatge de juvenil comença a desprendre's per vestir-se d'adult, on comencen a destacar-hi les dues plomes blanques del clatell.

A veure que més ens portarà el camí de la vida.

Martinet de nit (Nycticorax nycticorax)

Més cames llargues

Com cada any, els Cames llargues (Himantopus himantopus) fan acte de presència a la ribera d'Aldover.

L'any passat, al voltant d'aquestes dates i coincidint amb la crescuda de les aigües de l'Ebre, vàrem gaudir de dos exemplars de cames llargues. Aquest any la seva presència s'ha multiplicat per tres.

Aquest limícola de potes estirades sol deixar-se veure molt habitualment pel Delta de l'Ebre, entre arrossars, séquies i altres aigües somes. Aigües amunt de l'Ebre es fa més car de veure i és tot un plaer poder-les observar entre martinets i ànecs coll verds.