La indústria lítica d'Aldover

La vall de l'Ebre és un extens indret carregat d'història, les aigües del seu riu han testimoniat el pas de diferents cultures; els Celtes hi vivien al nord, els Ibers al sud, Fenicis, Cartaginesos, Romans i posteriorment àrabs van navegar les seves aigües per colonitzar altres territoris. Part d'aquestes cultures van impregnar de nous coneixements les ribes d'aquest gran riu i les seves cultures indígenes van aprendre a fer servir noves tecnologies aprenent noves tècniques de treball. Els fenicis ens portaren els seus recipients ceràmics elaborats amb torn dels que hem de destacar les àmfores, els romans ens portaren els seus molins manuals de rotació que substituïren per complet els de fricció, l'arada i la seva peculiar ceràmica sigil·lata amb les seves decoracions amb relleu. Els àrabs el sistema numèric tal com el coneixem i les sénies.
Però l'Ebre no només ha estat testimoni des d'un àmbit protohistòric i històric, anteriorment van haver-hi milers d'assentaments humans repartits arreu de la seva conca, probablement la seva majoria eren petits grups d'agricultors i ramaders que aprofitaven qualsevol tipus de riquesa que els oferia la natura; la llenya dels seus boscos per cuinar els aliments i escalfar les seves petites i funcionals llars, argiles per elaborar els recipients ceràmics, l'aprofitament d'algunes fibres vegetals per a la cistelleria,  l'extracció de resines i pegament natural, això combinat amb altres pràctiques més comunes de grups de caçadors recol·lectors, com poden ser la caça, la pesca o la recol·lecció de diferents productes com la mel de les abelles, diferents tipus d'arrels, fruits, bolets i altres plantes comestibles o medicinals.

Ens trobem a Aldover, un petit municipi del final del tram mitjà de l'Ebre, situat a la part interior d'un pronunciat meandre i al marge dret, a sobre d'una suau terrassa fluvial, un indret rodejat de terrasses calcàries i conglomerats de l'època quaternària, on la presència de pedreres de sílex, granit o basalt són inexistents, però que pel contrari la presència d'aquests materials lítics transformats per la mà de l'home en instruments és bastant abundant, evidenciant el seu pas en l'època prehistòrica; durant el neolític, l'epipaleolític i possiblement durant part del paleolític.

Reproduccions de puntes de fletxa
elaborades amb sílex, en les quals
es pot apreciar una pàtina verge,
 lliures d'alteracions i taques  

De ben petit acompanyava al meu pare en la cerca de puntes de fletxa elaborades amb pedernal, principalment amb sílex, un dels materials més comuns arreu del món i un dels més durs i a l'hora fàcils de treballar. Els diferents materials lítics els trobarem superficialment, simplement passejant en indrets de contínua erosió i terres utilitzades per al conreu d'oliveres, ametllers i garrofers. Llargues i avorrides passejades que de vegades es veien recompensades amb alguna fascinant troballa; algun micròlit geomètric, gratador, perforador... i entre altres l'esperada punta de fletxa.

La majoria dels materials lítics elaborats en sílex i trobats en superfície no conserven la pàtina melada tan característica d'aquest tipus de material, normalment la part visible de les eines està esblanqueïda i amb presència de petites oxidacions, altres utensilis presenten pàtines molt més gastades, esgrogueïdes o clavillades a causa de la qualitat del material, del seu ús, del temps que hagi pogut estar exposada a les inclemències meteorològiques o per l'antiguitat de la seva elaboració.

Hi ha una llarga llista de tipologies lítiques o per entendre'ns millor, "eines" on cadascuna d'elles té una funcionalitat diferent depenent de la seva forma i mida. És ben clar que hi ha instruments principalment del paleolític com els bifaços que eren multifuncionals, però aquí i ara ens centrarem amb alguns estris epipaleolítics i neolítics que fàcilment podrem diferenciar, petites eines de pedra amb un retoc específic, especialitzades per fer feines molt concretes. Aquests estris poden ser els percutors, els nuclis, les lamines, els perforadors, les mosses i altres denticulats, els micròlits geomètrics, les puntes de fletxa, les destrals polimentades... i molts altres els quals es poden classificar per separat depenent del material, forma, grandària...

Dos dels estris més importants són els percutors (Núm. 1) i els nuclis (Núm. 2), imprescindibles per elaborar qualsevol altra eina. Els percutors poden ser de diversos materials, ja que qualsevol pedra que tingui prou duresa pot servir per fracturar el sílex, això sí, picant al lloc i de la forma adient. El nucli és l'element d'on surten totes les eines, mitjançant la percussió. El producte que en surt se'n diu ascla, i si la destresa ho permet làmina.

Nº 2 - Nucli i làmina

Nº 1 - Percutor

L'ascla tan sols és un fragment irregular del qual mitjançant el retoc es pot elaborar l'utensili que es necessiti, en canvi les làmines solen ser més primes, allargades i amb una o més arestes superiors.

Les làmines podem separar-les en dos grans grups: les que no estan retocades (Núm. 3) i les que sí que ho estan (Núm. 4).

Nº 3 - Làmines sense retoc

Nº 4 - Làmines retocades

Aquestes làmines eren utilitzades per tallar. En països nòrdics s'han trobat alguns d'aquests elements emmanegats en fragments de fusta i os, enganxats amb coles i resines naturals
(Núm. 5).

Nº 5 - làmina emmanegada

El retoc dels instruments lítics pot ser molt variable, pot estar fet d'una sola cara de la peça o de l'altra, pot estar en petits llocs molt concrets, o alternant una banda i l'altra, també bifacialment (per les dues bandes) com en l'exemplar Núm. 6.

Nº 6 - (rascador) Per la banda que no es veu també està retocada

Un dels retocs més curiosos són els que tenen formes denticulades (Núm. 7). Aquestes peces anomenades denticulades anaven encalçades una a continuació de l'altra en un mànec de fusta o os, fent la funció de falç i eren utilitzades per tallar algun tipus de cereal. Això ens diu que durant el neolític l'assentament humà era una realitat en les proximitats d'Aldover.

Un altre tipus de denticulat són les mosses (Núm. 8), utilitzades probablement per treure l'escorça de branques o per afilar altres utensilis fets de fusta o d'os, alguns d'aquests utensilis podrien haver estat arpons, agulles o estaques.

Nº 8

Nº 7 - Denticulats 

Els gratadors (Núm. 9) costa una mica més distingir-los o classificar-los a causa de la seva variabilitat de formes. Podem diferenciar-los pel retoc abrupte d'una de les seves cares. Utilitzat, com diu el seu nom, per gratar.

Nº 9 - Gratadors

Els perforadors (Núm. 10) són un altre gran grup d'eines de les quals en trobem una infinitat de formes i grandàries. Eren molt utilitzats i tal com diu el nom s'utilitzaven per fer forats a diferents tipus de materials inclòs altres tipus de pedres o la nacra de caragols i cloïsses.

Nº 10 - Perforadors

Sense cap dubte les puntes de fletxa foliàcies, amb forma de fulla (núm. 11) són les que desperten més interès i les que captiven a la major part dels que les veuen. Poden tenir moltíssimes formes i mides; amb aletes laterals, amb una sola aleta o sense elles, amb peduncle o sense.

El fet de trobar-ne una no evidència l'assentament, perquè aquesta és una eina típica de caçadors recol·lectors i per tan qualsevol lloc és bo per localitzar-ne una, prop o no d'un possible assentament.

Nº 11 - Puntes de fletxa

Un altre tipus d'utensili són els micròlits (núm. 12), els quals es mereixen una entrada a banda. Hi ha una multitud de formes; irregulars, arrodonits, amb forma de mitja lluna, geomètrics... 
La seva utilització pot ser molt diversa, com a elements de puntes de fletxa és una possibilitat molt raonable, però alineats també es pot aconseguir un estri per tallar.  

Nº 12 - Micròlits geomètrics

Una altra de les proves irrefutables de que el neolític era present a  Aldover són la gran quantitat de destrals polimentades (núm. 13) trobades a les diferents terrasses, n'hi ha de diferents materials; Basalt, sílex... i de diferents mides i formes 

Nº 13 - Destrals polimentades

Per acabar cal dir que en les proximitats del municipi hi ha almenys quatre assentaments neolítics en els quals l'abundància d'estris és més significativa, tots ells situats en elevades terrasses fluvials fora de l'abast de qualsevol gran avinguda d'aigua. Fins al moment, cap d'ells ha despertat l'interès per poder-ne fer algun tipus d'estudi amb personal qualificat a part dels sondatges realitzats esporàdicament per certificar el que és evident (que jo sàpiga), i no és d'estranyar, el pas del temps contemporani recent amb les conseqüents males gestions han passat factura en aquest indret, hi ha terrasses transformades on maquinària pesant n'ha esmicolat qualsevol rastre, la construcció de l'eix de l'Ebre o C-12 tampoc va lluir pel respecte a les arrels culturals del nostre territori i unes quantes construccions particulars an acabat per esmicolar qualsevol petita possibilitat d'algun estudi arqueològic. Però no tot és tragèdia i desesperació, continuen quedant indrets on es troben eines prehistòriques en abundància i altres vestigis com restes de construccions protohistòriques, sitges i fragments de ceràmica ibèrica, i en les seves proximitats podem trobar tot un seguit d'abrics i balmes que queden al racer dels vents dominats els quals devien oferir ocasionalment refugi a diferents grups d'humans vers les inclemències meteorològiques.

Neteja de les caixes niu

Recordem que amb anterioritat varem posar en marxa diversos tallers, un dels quals és el de construcció de caixes niu per ocells passeriformes, doncs bé, amb l'arribada de l'Hivern i la conseqüent baixada de temperatura a arribat l'hora de fer una ullada i netejar les caixes penjades. 

Durant la Primavera i l'Estiu un gran nombre de les caixes penjades al bosc de ribera d'Aldover varen ser ocupades per mallerengues de dues espècies diferents; la Mallerenga carbonera (Parus major) i la Mallerenga blava (Parus Caeruleus).

La caixa niu amb la mallerenga blava

Jo mateix vaig penjar una d'aquestes caixes en un arbre del jardí de ma casa a una altura aproximada de quatre metres, l'arbre en concret era un noguer situat en un indret de pas regular i rodejat d'arbres bells i altres plantes típiques de jardineria.
La qüestió és que durant el segon dia que estava penjada algunes mallerengues ja s'interessaven per aquest refugi, el primer ocell en acostar-se va ser una mallerenga carbonera.

"però va semblar ser que no li va acabar de fer el pes" 

Tot seguit una mallerenga blava s'hi va acostar i poc a poc va anar omplint la caseta amb diversos materials, per desprès fer-hi la posta i treure endavant la seva descendència.

Desprès de tota aquesta història no ens em limitat només a netejar la caixa, sinó que també n'em fet un petit anàlisi per determinar quins materials han utilitzat en aquest indret. 
Com podem observar en la caixa ja oberta l'acumulació de materials és significativa, nou dels vint centímetres de l'altura total de la caixa estan plens de diversos materials dipositats ordenadament i amb molta cura. 

s'hi poden observar tres nivells bén diferenciats:

1. El primer (d'un to verdos) i el que està al fons de la caixa és una base de dos centímetres d'Esparreguera (Asparagus acutifolius). Tot i que és més pròpia d'indrets secs, esporàdicament creix entre el bosc de ribera.
2. El següent nivell és una acumulació de pels d'animals, borró dels pollancres (Populus nigra) i/o àlbers (Populus alba) i altres fibres artificials com fils i fibres acríliques.
3. Per últim i la que està situada a sobre dels altres dos nivells, és un entramat de branquillons flexibles, filaments de palmeres i una gran varietat de plomes de diferents espècies d'ocells.

Cal destacar que el niu està totalment net i lliure d'excrements, ja que les mallerengues els extrauen durant tot el període de creixement dels seus polls.

1ª "I remullada" Jornada en l'hort ecològic del Guinyo

El Centre d'Interpretació del bosc de ribera amb la col·laboració desinteressada de Miquel Àngel Albalat, varen preparar el 17 de novembre de 2012 una jornada en l'hort ecològic del Guinyo (en front del mateix Centre d'Interpretació del bosc de ribera) en el qual participant, aprenguerem entre altres coses, el temps que tarden en creixer les diferents hortalises.

Planter de seba

Planter d'enciam

Tot i que el temps no ens va acompanyar al llarg de la activitat, "a causa de les pluges" varem decidir continuar amb la petita jornada la qual va acavar convertint-se en un mini taller d'horticultura on aprenguerem a preparar el substrat, a identificar els diferents tipus d'hortalises, també veièrem les diferents andròmines que s'utilitzen per plantar, sembrar, preparar la terra... 

Primer que res
 varem preparar el substrat
 per poder plantar
 les diferents hortalises,
 tres ingredients bàsics
 els quals cadascun
 dells desenvolupa
 les seves funcions. 

La tècnica per plantar
 també és molt important,
 ja que depenent de
 l'hortalisa a plantar o
 de si hem de sembrar
 unes llavors o unes altres,
 el forat tindrà unes 
característiques diferents.

Faves de la varietat "Borraxets"

Una altra experiència inoblidable que de ben segur repetirem, això si, quant brilli el sol i torni a venir el bon temps.

L'AMPA del col·legi públic Marcel·lí Domingo de Roquetes ens visita

El passat 11 de novembre la associació de mares i pares "AMPA" del col·legi públic Marcel·lí Domingo de Roquetes ens varen fer una visita.

Tot i l'amenaça de pluja, alguns dels participants varen animar-se per fer en bicicleta el tram de via verda que separa la ciutat de Roquetes del Centre d'Interpretació del bosc de ribera. Un tram de nivell baix el qual es pot fer amb un període de temps relativament curt "una hora aproximadament". Els participants arribaren entre les 10:30 h i les 11:00 h, on desprès d'haver esmorzat varen visitar les dos estàncies de les nostres instal·lacions on ho complementarem amb un taller per muntar caixes niu, un passeig pel bosc de ribera i un taller de reforestació amb plantes autòctones riberenques.

Els participants dels tallers varen atendre detingudament les directrius que els oferia el tècnic del Centre. En el cas de les caixes niu varem explicar els beneficis que comporta cuidar i protegir la nostra pròpia fauna, de com s'havia de muntar la caixa niu, qui les habitaria i de com, quant i on s'haurien de penjar per garantir la ocupació de les caixes, es clar, a principis de primavera.

Seguidament ens dirigirem cap al bosc de ribera per endinsar-nos-hi per poder penjar les caixes niu prèviament construïdes i identificar les principals espècies d'arbres i arbusts que creixen en aquest ecosistema; Albers (Populus alba), Freixes (Gènere Fraxinus), els tamarius (Gènere Tamarix), i que després plantaríem en els llocs més adients.

De ben segur que aquest matí a estat divertit i entretingut, ple d'activitats en les quals també hi cap la possibilitat d'aprendre i conèixer part del nostre territori, això sí, respectant el màxim possible el delicat entorn que ens rodeja.

TALLER DE RECICLATGE

El porta espelmes

Segurament que més d'un cop ens haurem quedat sense subministre elèctric en alguna tarda d'hivern, en aquestes ocasions que sempre surten de lo quotidià em de recorre als llums fredes de llanternes o a una simple però càlida espelma. 

El passat dia 27 d'octubre la proposta va ser la següent: 
Participar en un taller entretingut i divertit on tothom va poder gaudir de la natura desenvolupant la part més artística i creativa de cada persona.

Desenvolupament del taller:

El primer pas per fer el porta espelmes va ser el de fer tots plegats una petita excurció pel bosc de ribera en busca d'un dels materials principals; un fragment de "cadub" (recipient utilitzat per treure l'aigua de les sénies) després d'haver triat el tros de recipient; poc a poc i observant l'espectacle que ens ofereix la natura varem tornar al Centre d'Interpretació per decorar-lo i envernissar-lo per a que quedes  ben lluent i bonic, finalment introduíem una petita espelma per que pugués fer la seva nova funció.

El cargol del fang a l'Ebre

Aquest estiu he pogut observar per les ribes del riu Ebre per primer cop, el cargol del Fang (Potamopyrgus antipodarum) també anomenat cargol del tarquim o hidròbid, originari de Nova Zelanda. 

Tot i que en aquesta zona no és considerat una plaga, almenys fins al moment, si que ho ha estat en altres indrets del nostre globus. Es va trobar per primer cop fora del seu hàbitat al Regne Unit el 1859, al Bàltic occidental d'Europa el 1887, al Mediterrani i Europa Oriental va ser observat l'any 1950. Desprès el cargol també s'ha establert Austràlia i al Japó, el nord d'Amèrica tampoc s'ha escapat de la invasió on es va propagar pel Parc Nacional de Yellowstone, al 1994 es trobà a Wyoming, Montana i Oregon. Els Grans Llacs van ser envaïts el 1991.

Com és: 

El color de la closca és variable, pot tenir tonalitats grises o marrons fosques i clares. Poden arribar a tenir una longitud de 12 mm.

Habitat: 

És un petit cargol d'aigua dolça molt resistent a la dessecació, poden viure durant 24 hores sense aigua, i fins per 50 dies en superfícies humides. Toleren molt bé diferents graus de salinitat i a qualsevol temperatura inclòs aigües de no molt bona qualitat, deixant clar la seva poca exigència i la possibilitat d'una major propagació.

No presenta greus problemes de competència amb altres espècies autòctones, (almenys fins ara) però si que és veritat que pot alterar molt els ecosistemes fluvials. Es actiu durant tot el dia, però és durant la nit quant s’alimenta de plantes mortes, d'algues, detritus, etc... 

La reproducció: 

Els cargols de fang es poden reproduir asexualment. Els cargols femelles neixen amb embrions en desenvolupament en el seu interior, per tant, totes les poblacions consisteixen de clons genèticament idèntics (els mascles són menys del 5% de la població). Cada cargol pot produir al voltant de 230 cries per any, i la reproducció es produeix normalment durant la primavera i l'estiu. 

El problema:

Es molt probable que s'hagi introduït en noves latituds pels pescadors que no han netejat correctament els equips; com botes, xarxes i altres aparells de pesca. El nivell de resistència de l'organisme en concret l'hi proporciona temps suficient per el moviment inadvertit d'aquests autoestopistes abans de morir. Aquests cargols poden viure a profunditats de fins a 45 m. Un cop introduït en una nova àrea poden arribar a densitats superiors a 500.000 per metre quadrat. Es creu que aquestes poblacions de cargols tant altes poden tenir un efecte negatiu en les poblacions d'organismes aquàtics, especialment cargols nadius i els insectes i peixos que s'alimenten d'elles.

Bibliografia:

• http://cisr.ucr.edu/new_zealand_mud_snail.html

Una bona gestió, Un bon futur.

Jardí de bons endreços: Land Life Week: Quantes vegades no he desitjat ser propietària d'un trosset de territori, un trosset prou generós com per a poder-hi desenvolupar accions de...

Interpretant rastres. El Teixó

El teixó (Meles meles) és un dels mamífers salvatges més grans que habiten en els nostres boscos, normalment en boscos d'arbres caducifolis amb terrenys tous on poder excavar els seus caus, és un animal molt esquiu i de costums nocturns on ara per ara i després de molt temps torna a baixar al bosc de ribera d'Aldover en busca d'aliment. 

Les seves petjades el delaten. 

Fa uns dies mentre passejava pel sender del bosc de ribera vaig poder observar aquestes i altres petjades. I la veritat es que em va sorprendre, feia temps que no n'observava cap rastre d'aquest esplèndid mamífer omnívor de la família dels mustèlids. Ja fa molt temps que havien desaparegut les teixoneres (caus de teixons) que estaven prop del bosc de ribera d'Aldover. La principal causa va ser la desmesurada pressió humana, els teixons no suposen cap amenaça per als humans ni per cap animal domèstic, més aviat fugen de nosaltres. Viuen en comunitat i el cau va passant de generació en generació fins que son foragitats. 

Una veritable llàstima. 

Però pel que sembla poc a poc tornen a vagar pel bosc i la riba del riu.

Qui sap quant una parella podran tornar a establir un nou refugi per treure endavant la seva descendència en aquest paratge que no deixa indiferent a ningú. 

Esperem que sigui aviat.

L'esquirol vermell al bosc de ribera

L' esquirol vermell comú o europeu (Sciurus vulgaris) és un rosegador de costums arborícoles que es troba a Europa i al nord d'Àsia. És un animal de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent la cua.

Aquests animalons d'aparença simpàtica són uns autèntics acròbates. Per un esquirol, les branques dels arbres són camins en l'aire.

Proveïts d'unes potes curtes però fortes i amb les ungles corbes i punxegudes s'arrapa a l'escorça dels arbres. 
La cua també te un paper important ja que l'ajuda a mantenir l'equilibri quan corre, salta o canvia de direcció.
La bona vista li permet calcular bé les distàncies al saltar.

Acostumen a viure en boscos de coníferes entre les que es troben els pins, on molt sovint les pinyes rosegades delaten la seva presència. 
Per aquestes terres als esquirols els associem més a pinedes, però en ocasions, sobretot al principi de primavera o en temps de més sequera se les pot veure corretejant amunt i avall per boscos d'arbres caducifolis de ribera (entre freixes, salses...). I en aquest cas també poden ser rastrejades per les petjades que deixen al fang de la riba del riu.

Pinyes rosegades per
un esquirol vermell

Petjades d'esquirol vermell

L'illa d'Audí gran

El passat dia 23 de setembre barem fer una excursió amb kayaks fins l'illa d'Audí gran, l'objectiu va ser el de visitar les seves llacunes i el galatxo que la travessa. 

Una de les llacunes de l'illa d'Audí gran

El punt de partida va ser la platja fluvial d'Aldover on hi sortirem sobre les 9:00 h. El matí durant aquell dia era molt tranquil, el cel estava lleugerament ennuvolat, però sense perill de pluja. 
El trajecte fins l'illa d'Audí sortint de la platja fluvial no és gaire llarg, uns 5.5 Km de distància els quals aprofitant el corrent i sense remar gaire es poden fer en un període de temps relativament curt, més o menys una hora. Una altra qüestió es el tornar, ja que el petit tram que separa els dos embarcadors de les poblacions de Bitem i Aldover hi ha un corrent bastant ràpit. 

Galatxo de l'illa d'Audí gran

Un cop varem arribar a l'illa ens endinsarem a les llacunes i el seu preciós galatxo, un indret declarat reserva de fauna salvatge on pràcticament no hi entra ningú. L'aigua del galatxo tot i que gairebé no es mou, és del tot clara i fresca degut al ombreig dels arbres de les seves ribes. En aquesta època (final de l'Estiu) les algues ja han envaït la totalitat de la superfície aquàtica de l'estret galatxo on el gram i altres plantes hi creixen per sobre el qual fa un efecte estrany on sembla que remis per damunt el terra.

El bosc en les ribes de l'interior del galatxo està constituït principalment per salzes blancs (Salix alba) i Àlbers (Populus alba) on esporàdicament hi creixen pollancres (Populus nigra) i tamarius (genere Tamarix) i entre ells hi creixen les plantes enfiladisses, els esbarzers (genere Rubus) i el lligabosc. 
En les llacunes apareixen densos canyissars envoltats per un bosc frondós on s'hi poden observar algunes de les espècies vegetals al·lòctones més destacades d'aquest tram; l'Auró negundo (Acer negundo) el qual cada cop fa més acte de presència, i el Taro del brasil (Xanthosoma violaceum) una planta recent en aquest territori que amb el seu ràpid creixement i ombreig excessiu, va aclarint l'espès canyissar.

Bernat pescaire (Ardea cinerea)

La fauna que hi podem observar es sobretot ornítica; Els blauets (Alcebo atthis) son molt comuns durant tot l'any, el seu color blau lluent i els crits estridents mentre volen a ras d'aigua els delaten, diferents tipus d'agrons i martinets poden ser observats entre canyissars, caminant per damunt de les algues a la recerca d'aliment o amb un posat immòbil al cap damunt d'alguna branca, en ocasions es pot observar l'arpella vulgar (Circus aeroginosus) sortint del bosc o sobrevolant-lo. 
La varietat d'aus es extensíssima! 

La ictiofauna també és molt present en tot el trajecte, avançant amb el kayak per damunt les algues, de tant en tant ens sorprèn el sobtat moviment d'alguna que altra carpa de grans dimensions, les quals t'acaben esquitxa'n, els salts de les llises que fugen en grups, i esporadicament es poden veure els silurs, aquestes actuals bèsties que estan al cap damunt de la cadena alimentaria, de cos allargat i fosc amb un gran cap, son els monstres del riu, alguns amb unes longituds que superen els 2,5 m els quals passen tranquil·lament pel costat del kayak sense fer-ne cas.