Mol.luscs Continentals Ebrencs

Un estudi publicat el desembre del 2014 a la revista Spira de l'Associació Catalana de Malacologia signat pels amics Sergio Quiñonero i Joaquín López dóna a conèixer la fauna de mol·luscs continentals (terrestres i agua dolça) del Delta de l'Ebre, en el que es recullen un total de 82 espècies (75 gasteròpodes i 7 bivalves), de les quals 26 són noves citacions pel Delta, incloent per primera vegada 3 llimacs. S'il·lustren nombroses espècies en fotografies a color, moltes d'elles dels animals fotografiats al seu entorn, i es detalla al rang de distribució coneguda al Delta per a cada espècie.

Tot i que això evidencia una gran riquesa malacològica, es constata també un notable increment d'espècies al·lòctones respecte a llistats previs, amb un total de 14 espècies. Aquest treball també dóna a conèixer errors en la catalogació d'espècies anteriorment citades a la zona, i recull les espècies que han estat citades en el passat i no s'han tornat a trobar en recents sondejos. Es comenten espècies que es poden donar pràcticament per desaparegudes, com Planorbis planorbis, Anisus leucostoma o Theodoxus fluviatilis, o espècies en franc retrocés com Melanopsis tricarinata, en el passat molt abundant als canals del Delta i en l'actualitat restringida a la zona dels Ullals de Baltasar i uns quants canals pròxims. També es comenta el preocupant estat de l'espècie Tarraconia rolani, endemisme català, ja que la localitat on es va descriure per primera vegada (prop del Delta) ha estat alterada, cosa que possiblement converteix la població del Delta en la única on actualment sobreviu en l'actualitat, però en la que s'han trobat molts pocs exemplars recentment, pel que podria estar en ràpid retrocés, i evidencia la importància de la preservació d'aquest espai.

En resum, l'article representa un llistat que cobreix un forat de 25 anys sense una catalogació detallada de la malacofauna continental del Delta, que serà útil per a estudiosos del grup però també per a aportar criteris de conservació de la poc coneguda biodiversitat malacològica.

Què és?

Aquest és un fòssil de dubtosa identificació, almenys per a mi, ja que no sóc cap expert amb la matèria.

Si no m'equivoco, que es podria donar el cas, aquesta estranya empremta és part d'una esponja o d'un arqueociàtid; els arqueociàtids van ser organismes pareguts a les esponges de copa oberta cap amunt, que varen formar els primers esculls coral·lins. 

Van viure al càmbric i indiquen ambients marins poc profunds.

  

El que veiem a la roca és un tall horitzontal de tres centímetres de diàmetre amb part del seu "esquelet", envans entre el doble con que constituïa l'animal que és el que es conserva (ja que la resta es podreix). 

A sota un diorama del seu antic hàbitat amb il·lustracions de l'organisme (a la part superior dreta, tall horitzontal).

Corall tropical

Fragment de coral fossilitzat del gènere fungia

La distribució biològica actual dels espècimens vius dels coralls del gènere fungia són les aigües tropicals de l'Oceà Indo-Pacífic, des de les costes d'Àfrica oriental, Madagascar, Seychelles, Maldives, Mar Roig, Índia, Indonèsia, Nova Caledònia, Filipines, Japó, Nova Guinea, Austràlia i les illes del Pacífic Oest.

Tot i així, aquest fragment fòssil ha estat localitzat un poc més prop: al barranc del Torrent (Bitem).

Paleontològicament té el registre fòssil més curt i menys conegut de qualsevol família important, tot i que fungia forma part dels més grans i més pesats esquelets de tots els pòlips de corall i per tant tenen un major potencial de conservació.
Al Nord d'Amèrica i Europa l'ordovícic fou un temps de mars continentals poc profunds replets de vida, on van apareixer els primers esculls coral·lins. Els coralls solitaris (com els del gènere fungia) van apareixer, com a mínim, al càmbric; un període que va des de fa uns 560 milions d'anys fins fa uns 510 milions d'anys. En aquell moment la vida es concentrava al mar. En els mars poc profunds que rodejaven els continents, s'hi va produir una explosió de vida, que se'n diu “explosió càmbrica”. El càmbric és una divisió de l'escala temporal geològica, el primer dels sis períodes de l'era paleozoica o era primària.

Diorama del Paleozoic

fungia fungites

Actualment els coralls "fong" han complicat els criteris d'identificació de les diferents espècies que encara viuen avui. Tots tenen, més o menys, una forma arrodonida, amb un sol pòlip central on actualment les espècies grans poden arribar a un diàmetre de vint cm. 

En general solen viure en les aigües poc profundes de tot l'escull i fins a quinze metres de profunditat, però poques vegades més enllà. Els corals Fungiidés s'implanten ja sigui en la sorra o en la roca de corall dur. Les espècies implantades al mig de la sorra són amb formes més regulars i planes que les emplaçades en les roques.

En lloc de formar colònies com la majoria dels corals, els fungía són generalment solitaris i de vida lliure; és a dir, que no s'adhereixen al substrat (excepte per als menors), els joves fungia tenen poca semblança amb la forma adulta; que tenen la forma de discos aplanats i estan units al substrat a través d'una tija. Totes les espècies tenen la boca en forma de ranura en el centre i els tentacles curts, cònics i molt espaiats que normalment només s'estenen a la nit. 

A continuació dues fotografies comparant les dues cares del fòssil amb l'espècimen actual.

Els colors de la iaia Marieta

Suposo que sabreu que és una marieta!

La Marieta o Reineta (Pseudotachea splendida) és un petit cargol que viu en prats secs, arbusts i roques cobertes de vegetació. 

Són de color blanquinós o crema clar, amb cinc ratlles contínues de color fosc (tres a sobre, una lateral i una última a sota), que poden faltar, sobretot en exemplars que visquin prop de les costes. El diàmetre major de la closca supera els 2 centímetres.

La seva distribució és per tot el sud-oest d'Europa i el Nord d'Àfrica.

Per aquesta zona es diu: 

Si veus una marieta

prop hi ha una vaqueta

Però el que us vull mostrar és la iaia marieta; un fragment fòssil d'aquest gasteròpode localitza't al barranc del Torrent (Bitem) el qual encara conserva la coloració de les seves cinc ratlles continues més fosques. Aquesta peculiar característica no és gaire comuna entre els fòssils que podem localitzar per aquest indret, per aquest motiu l'hi he fet un petit lloc en aquest blog.

Corbícules

Les corbícules són uns mol·luscs d'aigua dolça originaris d'Àsia, per aquest motiu se les anomena cloïsses asiàtiques. En el comerç d'aquaris se les anomena cloïsses dorades. I al sud-est asiàtic són conegudes com a cloïsses de la prosperitat, segurament per la seva alta capacitat reproductiva.

És una espècie que ha estat introduïda en moltes parts del mon, incloent Amèrica del Nord i Europa. La primera cita al Delta de l'Ebre de C.fluminea, va ser al 1997.
D'acord amb el Servei Geològic dels Estats Units, Corbicula fluminea és probable que continüi ampliant la seva distribució cap al nord d'Amèrica fins que arribi al límit de la seva tolerància tèrmica més baixa, on és creu que està en els 2º C. Més informació aquí.

Aquestes cloïsses, immediatament després d'arribar a la maduresa,  produeixen ous, seguit per l'esperma, podent-se auto fertilitzar i alliberar seixanta-dos mil larves per any. Els juvenils d'un mil·límetre de llarg no adquireixen la maduresa sexual fins, més o menys, al cap d'un any, en quan aquests adquireixen una longitud d'un centímetre.

S'alimenten principalment de fitoplàncton (algues), que filtren dels fons arenosos, fangosos i de còdols dels rius, llacs, pantans, canals i sèquies de reg.

Els mecanismes d'introducció i dispersió fora del seu rang natural és degut, principalment, a les activitats econòmiques humanes i posteriorment poden envair altres zones des d'un àmbit natural.

• Introducció i dispersió antròpica: 

1. La introducció accidental a traves de l'aquariofília és una gran problemàtica que ha pogut introduir aquest mol·lusc, tal i com ha passat amb altres animals.
2. La dispersió accidental amb maquinària agrícola, on molt probablement, els arrossaires són els principals responsables de la dispersió deltaica.
3. La Introducció i dispersió intencionada per part de pescadors que els utilitzen com a carnada és una altra de les grans problemàtiques de l'invasió, ja que no hi ha cap tipus de control sobre la carnada a utilitzar, ni de la neteja dels aparells de pesca.
4. Als EE.UU la introducció intencionada per part de comunitats de persones d'origen asiàtic que els compren com aliment.

• Dispersió natural:

1. El moviment passiu de les corrents d'aigua es el principal factor de dispersió dels gloquidis (larves de les cloïsses).
2. Les larves de les cloïsses poden adherir-se a la vegetació flotant i ser dispersades en llargues distàncies.
3. Per un altre costat i encara per verificar, hi ha la probabilitat de que els ocells aquàtics puguin transportar juvenils a les plomes i potes per després dispersar-los. 

L'impacte econòmic i social de la invasió a estat de mils de milions d'euros amb costs associats a la obstrucció de tubs de toma d'aigua de les plantes energètiques, al control d'altres plagues associades als canvis ecològics dels rius, entre altres. Zoològicament les corbicules alteren greument els ecosistemes on són introduïdes, i contribueixen a la disminució i reemplaç de les nàiades natives, ja greument amenaçades.
Aquestes grans masses d'individus filtren grans quantitats d'aigua, dotant d'un curs fluvial amb aigües més transparents. La transparència facilita el pas de la llum i fa augmentar la proliferació de macròfits i insectes que poden probocar greus problemes socials, com en el cas de la Mosca negra Simuliidae erythrocephalum.

Doncs bé, a hores d'ara ja no podrem parlar de la cloïssa asiàtica com a única invasora, ja que la invasió per part de dues espècies d'aquest gènere en aigües de l'Ebre ja és una realitat irrefutable, a partir d'aquest moment ja sempre les anomenarem en plural; les corbícules, perquè són dues les espècies que podem trobar en grans quantitats al tram d'Ebre Català;

La Corbicula fluminea

La Corbicula fluminalis

Les dues espècies estan presents, com em dit, en poblacions introduïdes, mesclant-se entre si, C. fluminea va ser detectada al 1997 i els primers indicis de C. fluminalis van ser al setembre de 2014.
Habitualment tendim a confondre una espècie per l'altra, per això, cal tenir precaució per determinar-ne correctament cada espècie, i no crec que sigui irrellevant saber diferenciar-les, perquè si C. fluminea (primera en ser detectada al riu) és altament invasiva, l'altra, C. fluminalis, encara ho podria ser més.

Hi ha tres maneres de poder identificar de quina espècie tractem:

• Una d'elles és la relació entre l'amplada i l'altura, què varia lleugerament; C. fluminea és més plana, mentre què C. fluminalis és més rodondejada. Quant és mira de costat (mirant a la obertura entre les closques), C. fluminalis es més rodona, casi en forma de cor, mentre que C. fluminea té una forma lleugerament més plana. Els exemplars juvenils de C. fluminalis són quasi esfèrics, mentre què les de C. fluminea estan lleugerament més aplanades. A més, els exemplars totalment adults de C. fluminea són, pràcticament, el doble de grans que els adults de C. fluminalis.

C. fluminalis                             C. fluminea

• També es poden diferenciar per la quantitat d'estries de creixement de la closca; C. fluminea en té de 7 a 14  per cm, mentre què C. fluminalis en té de 13 a 28.

C. fluminalis                                    C. fluminea

Aquestes dues diferències no són del tot determinants, encara que molts cops treuen de dubtes.

• Tot i així, la millor manera de diferenciar-les és comparant les xarneres (La zona d'articulació de les dues valves s'anomena xarnera i pot estar proveïda de dents). En les següents fotografies, i a la part superior de la xarnera podem observar l'umbe, què en C. fluminalis es més pronunciat que el de C. fluminea; a causa de la seva naturalesa més rodondejada.

C. fluminea

C. fluminalis

Haig d'agrair al Sergio Quiñonero i al Joaquín López (autors de varies publicacions sobre mol·luscs, entre les que, recentment, fan menció de la invasió al riu Ebre per part de la C. fluminalis) el que jo hagi pogut fer aquesta entrada.
Quiñonero Salgado, S. & López Soriano, J. (2014). Presencia de Corbicula fluminalis (O.F. Müller, 1774) (Bivalvia: Corbiculidae) en el bajo Ebro (Cataluña). Spira 5, 139–141.

Els hi dec gratitud per haver-me portat pel camí de la saviesa curbicular, per ajudar-me en la classificació d'alguns altres mol·luscs, per ensenyar-me'n d'altres que desconeixia totalment i per haver tingut amb ells una jornada d'investigació fluvial.