Sensasionalisme i la granota de les Olles

Avui una extranya convinació. 

En aquests dies volia, apartar-me del sensacionalisme que arrossega el cabdal de l'Ebre i la precampanya electoral que tant ens sobra per, atansar-vos a les Olles. Però hi ha vegades que no es poden deixar de costat els aconteixements més rellevants, per això us enllaço dues entrades de dos blogs que molt sovint val la pena llegir, i què donen a conèixer la greu problemàtica de la ignorància fluvial.

• El Ebro y la propaganda de Joseph Goebbels



Engorjat de les Olles

• Avenidas dragados y daños colaterales

Dues entrades que ben val la pena analitzar i que després de fer-ho, poc importen les paraules del que queda d'aquesta entrada.

Apartant-nos d'aquesta temàtica, en més o menys mesura, hi ha un indret al barranc de la Conca anomenat; les Olles. 

Aquestes olles són perforacions a la roca calcària produïdes pel pas continu de l'aigua al llarg de milers d'anys. 

Actualment aquest curs fluvial està sec, a causa, principalment, de la climatologia d'aquests temps, i tant sols en contades ocasions porta abundant aigua. 
És per aquest motiu que a ningú li ha vingut en ment fer-se una casa, ni construir un parc infantil, ni plantar-hi una tomatera a l'engorjat d'aquest barranc.

Escorpí d'aigua (Nepa cinerea)

Tot i així, aquestes olles poden retindre l'aigua durant llargues temporades, donant un suport vital a la fauna que necessita d'aquest indret per sobreviure, les granotes són un clar exemple d'aquesta dependència, les quals necessiten l'aigua per completar el seu cicle vital. A aquests amfibis dependents d'aigua se'ls sumen d'altres com els gripaus, que necessiten aquest apreciat líquid per treure endavant la seva descendència. També hi ha nombrosos insectes que tant sols sobreviuen dintre de l'aigua; com aquest inofensiu escorpí aquàtic.

Granota verda (Pelophylax perezi)

Tot aquest escenari d'ínfima importància es pot traslladar, perfectament, fins a les aigües de l'Ebre, on les granotes som tots els riberencs que depenem de l'aigua, i conseqüentment necessitem adaptar-nos a la dinàmica de l'Ebre per poder-nos sostenir, i no al contrari. 

Hem de ser conscients de què els dragats no són una alternativa a cap problemàtica de cabdal, sinó que els seus costs són recursos malbaratats i porten efectes negatius amb el nivell de les aigües freàtiques limítrofes i  pel desenvolupament de la fauna autòctona. Els sediments; llims, sorres i graves són espais de fresa per molts dels nostres peixos autòctons o habitat de nàiades. 
També hem de reconèixer que al llarg de la nostra història més recent hem ocupat desmesuradament indrets fluvials que pertanyen al riu; amb zones de conreu, edificacions i zones d'esbarjo, on en cada inundació l'Ebre reclama el que li pertoca. 
Per últim, i no menys important, hauríem d'haver respectat un règim de cabdal més natural, el qual aturava el creixement de la vegetació que es trobava més propera a l'aigua, dotant d'un curs fluvial amb més capacitat. 

En aquests moments, totes aquestes males gestions d'interessos econòmics i polítics ens porten a la necessitat de trobar un únic culpable, i malauradament totes les mirades es dirigeixen cap al mateix riu, sense adonar-nos-en que nosaltres mateixos som, alhora, víctimes i culpables d'aquests episodis dramatúrgics que tant habitualment podem veure en el tram mitjà d'aquesta gran conca.

Barbacana

Aquesta barbacana que descansa sobre dues parets mitgeres, és l'últim voladís tradicional del municipi. 

La barbacana o barbada és la volada d'una teulada, en aquest cas i en les cases més humils estaven construïdes amb materials fàcilment degradables; bigues de fusta amb sostre de canyís i llates unides amb claus de ferro. 
La teulada amb teules d'estil àrab, eren col·locades majoritàriament en sec, les quals havien de ser revisades periòdicament per evitar les filtracions d'aigua. Les úniques teules col·locades amb morter d'arena i calç eren les dels laterals, les de la cresta i les que guaiten pel voladís, on hi posaven doble filera de teules. 

Aquestes teulades tradicionals donaven refugi al galliner, que no se per quina regla de tres el col·locaven a la última planta d'on es vivia. Bé, en realitat si que ho se, era per evitar als lladregots i els predadors. 

A la imatge, tot just sota el voladís, és poden observar tres cadubs adornant la façana, la finalitat dels quals era la de crear unes cavitats a la part interior de l'estança on els ocells pogueren niar i d'aquesta manera poder aprofitar els joves ocells per consum humà.