Tres serres, tres tritons

Bones, 
últimament no sóc tan persistent amb el bloc com en realitat m'agradaria, però sempre, per diverses raons, arriba l'ocasió en què a un mateix li vénen ganes d'escriure algunes paraules per compartir l'experiència viscuda, per agrair la companyia en compartir les alegries de la natura, per recordar més endavant les troballes de la natura, o bé per compartir i adquirir nous coneixements.

En aquesta ocasió l'entrada va dedicada als tres tipus d'amfibis molt característics que ens podem trobar a les Terres de l'Ebre i que fins fa ben poc no en tenia gaire coneixement; els tritons.
Després d'aquesta cerca, que no ha estat fàcil, hem reconegut tres tipus de tritons en tres serres ben diferenciades. He de reconèixer que el treball de recerca ha estat llarg i en algunes ocasions desesperant per la dificultat a l'hora de recopilar informació, per no tenir conceptes molt clars d'on quedaven els últims reductes d'aquests amfibis, per les poblacions minses i illades... en definitiva, per desconeixement absolut de les poblacions locals.
Ara per ara, ja comencem a saber-ne alguna cosa més, sobretot de caràcter local pel què fa les densitats de poblacions, la distribució geogràfica i l'hàbitat de cadascun d'ells.

Hi ha alguns aspectes generals d'aquestes espècies que els podem tractar en comú. Com ja sabem els tritons són uns amfibis de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) què pertanyen a la mateixa família que la salamandra comuna (inexistent a les Terres de l'Ebre) i la majoria dels urodels europeus.
La seva alimentació es centra en petits insectes, larves d'insectes i petits crustacis.
Les larves, gairebé translúcides, són petites i espigarrades. Amb extremitats raquítiques i brànquies externes molt característiques.
L'enemic principal d'aquests animals és la culebra escurçonera  per això solen refugiant-se sovint sota la vegetació aquàtica, en esquerdes de les roques o sota pedres.
On hi ha peixos, no hi ha tritons, ja que els peixos són predadors potencials d'ous i larves de tritons.

Larva de tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Com he dit, tres serres tres tritons; no sé si ben bé deu ser així, però en el transcurs de la recerca no hem trobat diferents tritons convivint en un mateix punt d'aigua, a més a més, hi ha una diferència significativa de territorialitat entre espècies, és a dir; a la serra del boix solament hem trobat l'ofegabous (Pleurodeles wald), al massís dels Ports (Parc Natural dels Ports) hem localitzat el tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus), i a la serra del Montsià, en reductes molt petits, el tritó palmat (Lissotriton helveticus). Això no vol dir que no hagi possibilitat de trobar diferents tritons en una mateixa serra, ja que per exemple; a la serra del Montsià podria donar-se el cas de trobar ofegabous, ja que en aquest indret també trobem algunes basses ramaderes. Al mateix temps, encara que no en tinc constància, al massís dels Ports també podria donar-se el cas de poder trobar tritó palmat, ja que el nínxol ecològic que habita és molt similar al del tritó verd o marbrat.

Al següent mapa del Sud de Catalunya hi ha diferenciades les tres zones on hem localitzat les diferents espècies de tritons; en verd el tritó verd o marbrat, en groc l'ofegabous i en blau el tritó palmat.

L'ofegabous (Pleurodeles wald)

Aquest és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

El nom comú prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.

La coloració grisenca pot variar de fosc a clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap és força pla i amb forma de pala.

Ofegabous (Pleurodeles wald).

Aquesta és una espècie limitada al centre i sud de la península Ibèrica i a la plana costanera de l'Àfrica del nord. A Catalunya només es coneix a les Terres de l'Ebre. Segons algunes fonts, al País Valencià era força comú, on han minvat fortament les poblacions a causa de la desaparició gradual del seu hàbitat amb la proliferació d'urbanitzacions, autopistes, camps de golf, etc. i també amb l'abús de fertilitzants i pesticides que contaminen les séquies i basses on viuen. 
Cal esmentar que si encara és relativament freqüent en algunes zones, en part, és gràcies a diferents comunitats que gestionen els seus espais per garantir la seva protecció, com en el cas d'Alcublas, els quals recuperen el seu hàbitat i gràcies a la difusió del seu treball, on altres persones poden mostrar interès per aquesta peculiar espècie.

L'època d'aparellament és durant l'hivern, d'octubre a maig. Les femelles ponen els ous en petits grups adherits a plantes aquàtiques. Les larves surten passades unes dues setmanes.

Bassa ramadera del a serra del Boix.

Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, els ofegabous poden sortir  si les condicions d'humiditat són favorables, sobretot a la nit o durant les pluges. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen l'hàbitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis.

El tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus)

Localitzar aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo planteja tot un repte.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).
Mascle en època d'aparellament.

Aquest amfibi és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd o marbrat (Triturus marmoratus).

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.

El seu principal habitat aquàtic són les tolles naturals de capçaleres de barrancs de mitja muntanya. Prefereixen grans tolles d'aigua cristal·lina i fresca amb abundant vegetació on poder amagar-se de possibles predadors.

Tolla amb begetació del massis del Ports.

El tritó palmat (Lissotriton helveticus)

Comparat amb altres tritons són relativament petits; les femelles adultes poden arribar a fer fins a 95 mm de llarg i els mascles només 85 mm.

Tritó palmat (Lissotriton helveticus).

La coloració dorsal és marró i la del ventre groc clar. Els tritons palmats tenen una franja fosca lateral que travessa els ulls de banda a banda del cap, com si estiguessin emmascarats.

Els mascles normalment són més prims que les femelles i mostren diferències més acusades durant l'època del zel, però el dimorfisme sexual pot atenuar-se o desaparèixer durant la fase terrestre dels adults a la tardor i l'hivern.

Tritóns palmats (Lissotriton helveticus).

El tritó palmat està present a l'Europa occidental i a la Gran Bretanya. A la península Ibèrica només es troba al nord de l'Ebre. Possiblement, aquestes minses poblacions de les Terres de l'Ebre, són exemplars introduïts.

Els tritons palmats viuen a l'aigua durant el zel, que va del febrer a l'agost.. Durant aquest període el mascle mostra un filament a la punta de la cua i unes potes palmades que prenen una coloració molt fosca. Ponen els ous a les plantes aquàtiques, en séquies i rierols d'aigua neta. Les larves surten passades unes dues setmanes.

El tritó palmat és un animal molt sensible a l'embrutament i als canvis de composició de les aigües, especialment pel que fa a la presència d'aigua de claveguera, de purins, d'insecticides i altres productes químics. A causa de la preferència que mostren aquests animals per les aigües clares i netes, en l'antiga cultura popular de Catalunya se deia que si hi ha un tritó a l'aigua, aquesta és bona per beure.

Habitat del tritó palmat
Font a la serra del Montsià

Per finalitzar voldria agrair-los a totes aquelles persones que m'han proporcionat informació per poder acabar localitzant aquests esquius amfibis de l'ordre dels urodels. Entre tots ells voldria destacar al kikecarles per mostrar-me un bon indret per veure tritons marbrats en quantitat i a la Laura Queral per acompanyar-me en l'alegria tritonil ;-)

Tritó verd, el follet del bosc

Hi ha persones que desconeixen la seva existència, d'altres tenen la certesa que n'hi ha en algun indret, alguns altres afirmen haver-lo vist fugaçment i uns pocs es meravellen al localitzar-ne algun exemplar. 
Localitzar el tritó verd (Triturus marmoratus) a les Terres de l'Ebre no és fàcil, aquest animaló té un "puntet" que t'anima a localitzar-lo, i és la seva deslocalització, les seves poblacions aïllades i prou desconegudes on trobar-lo és, gairebé, com ensopegar-se amb un habitant mitològic, esquiu i amagadís, gairebé tant com un follet de bosc. 

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest amfibi de l'ordre dels urodels (amfibis amb cua) i de la família dels salamàndrids és principalment terrestre i la seva distribució és europea, però amb poblacions aïllades i en certs indrets poc conegudes. Viuen en boscs i camps propers a zones aquàtiques de la major part de França, al nord d'Espanya i al terç superior de Portugal.  A Catalunya té dues àrees de distribució disjuntes, una es troba al nord-est i l'altra àrea es troba a les Terres de l'Ebre (Baix Ebre i Montsià), principalment en indrets aïllats del Parc Natural dels Ports. Aquestes dues àrees de distribució disjuntes semblen tenir orígens diferents. D'una banda, les poblacions del nord-est català podrien ser el resultat d'una penetració postglacial des del territori Nord Pirinenc, mentre que les poblacions de l'àrea de les Terres de l'Ebre semblen el producte d'una antiga colonització provinent de localitats situades en la vall del riu Ebre, segurament de comarques aragoneses.

Tritó verd (Triturus marmoratus)

Aquest tritó s'alimenta de diversos invertebrats aquàtics i pot arribar a fer fins a 17 cm de llarg. Gran part de l'any roman amagat al bosc fins a l'època d'aparellament (Març - Maig) moment en què guiats pels estels s'orienten per a trobar les basses on ponen els ous. 
Tenen la pell un poc rugosa i de color verd amb jaspiat de color marró o negre. El ventre és gris fosc amb taques blanques i el seu cap ample i pla té glàndules paròtides (com els gripaus comuns). Les femelles adultes i els exemplars joves tenen una línia vertebral de color taronja que en els mascles perdura fins als 9 mesos. Els mascles adults tenen una cresta que va del coll fins a la punta de la cua. Durant el zel (a l'aigua), el mascle mostra una cresta dorsal i caudal groguenca-ataronjada amb ratlles fosques i una ratlla caudal blanca platejada i el verd de la pell es torna més llampant.
Les larves són relativament grans i duen brànquies externes i vermellenques als dos costats del cap. 

Cova d'en Marc

Segons les fonts consultades, les poblacions de tritó verd a Catalunya semblen haver disminuït, i fins i tot s'han detectat extincions en algunes localitats. Els principals factors d'amenaça són la desaparició de basses i punts d'aigua, la sobreexplotació dels aqüífers, la contaminació i la transformació del territori agroforestal.

Bassa de la cova d'en Marc

També s'han constatat disminucions en algunes poblacions després de la introducció de diverses espècies de peixos, com ara la perca americana (Micropterus salmoides), la gambúsia (Gambusia holbrooki), el peix sol (Lepomis gibbosus) o la carpa vermella en basses, estanys i àrees tradicionals de reproducció d'aquesta espècie. La sensibilitat d'aquesta espècie a la presència de fauna íctica al llarg de la fase aquàtica s'ha observat a les Terres de l'Ebre, on pocs dies després de la introducció de peixos en diferents estanys de rec, tots els exemplars de tritó verd havien sortit del medi aquàtic cap a estanys propers lliures de peixos.

Les poblacions de tritons al Parc Natural dels Ports tampoc estan lliures de pressions innecessàries. A la cova d'en Marc ens ensopegarem un grup practicant barranquisme en plena època d'aparellament del tritó, els quals varen trepitjar aquesta bassa innecessàriament en una època un pèl sensible.  Atenció! Amb això no estic dient que el problema sigui la pràctica d'aquesta activitat, però la falta d'informació fa actuar d'una manera negligent, per tant, el principal problema rau en la falta d'informació, la poca conscienciació, el desconeixement absolut i la poca sensibilitat davant una espècie amb unes poblacions que semblen cada cop més reduïdes.

www.alocnatura.org

Tritó verd (Triturus marmoratus)

El gripau de la franja

Gripau comú (Bufo bufo)

Amb un comportament tranquil, de vida majoritàriament solitària i nocturna, el gripau comú (Bufo bufo) és un animal completament inofensiu.

Els dos d'aquesta entrada, fotografiats al pantà de Pena (Beseit), són com els que ens ensopeguem per les Terres de l'Ebre,  hi que conviuen amb tres espècies de gripaus més; el tòtil (Alytes obstetricans), el gripau corredor (Epidalea calamita) i en menys mesura, amb el gripau de punts (Pelodytes punctatus). Això si! el més nombrós és aquest mateix; el gripau comú (Bufo bufo).

Durant el dia aquest animaló roman amagat en indrets arrecerats, protegint-se d'inclemències tèrmiques; fred i calor extrems. Al arribar l'hivern aquest gran anur (amfibi sense cua), que s'alimenta principalment d'insectes, s'amaga en un cau que ell mateix excava, normalment sota alguna pedra, tronc o qualsevol altre objecte voluminós que serà part del seu refugi hivernal.

Si observem bé aquest tipus de gripau, veurem que la seva pell està coberta de berrugues. Entre aquestes berrugues destaquen les dues més voluminoses que te darrera dels ulls, anomenades glàndules paròtides, on hi emmagatzemen una substància que conté una toxina que utilitzen per persuadir a possibles predadors.

Els ulls tenen l'iris de color roginós amb la pupil·la horitzontal negra, i el color de la seva pell es molt variable; marró i gris als laterals, marró amb clapes esgroguissades, i en ocasions verd oliva.

Gripau comú (Bufo bufo)

Sensasionalisme i la granota de les Olles

Avui una extranya convinació. 

En aquests dies volia, apartar-me del sensacionalisme que arrossega el cabdal de l'Ebre i la precampanya electoral que tant ens sobra per, atansar-vos a les Olles. Però hi ha vegades que no es poden deixar de costat els aconteixements més rellevants, per això us enllaço dues entrades de dos blogs que molt sovint val la pena llegir, i què donen a conèixer la greu problemàtica de la ignorància fluvial.

• El Ebro y la propaganda de Joseph Goebbels



Engorjat de les Olles

• Avenidas dragados y daños colaterales

Dues entrades que ben val la pena analitzar i que després de fer-ho, poc importen les paraules del que queda d'aquesta entrada.

Apartant-nos d'aquesta temàtica, en més o menys mesura, hi ha un indret al barranc de la Conca anomenat; les Olles. 

Aquestes olles són perforacions a la roca calcària produïdes pel pas continu de l'aigua al llarg de milers d'anys. 

Actualment aquest curs fluvial està sec, a causa, principalment, de la climatologia d'aquests temps, i tant sols en contades ocasions porta abundant aigua. 
És per aquest motiu que a ningú li ha vingut en ment fer-se una casa, ni construir un parc infantil, ni plantar-hi una tomatera a l'engorjat d'aquest barranc.

Escorpí d'aigua (Nepa cinerea)

Tot i així, aquestes olles poden retindre l'aigua durant llargues temporades, donant un suport vital a la fauna que necessita d'aquest indret per sobreviure, les granotes són un clar exemple d'aquesta dependència, les quals necessiten l'aigua per completar el seu cicle vital. A aquests amfibis dependents d'aigua se'ls sumen d'altres com els gripaus, que necessiten aquest apreciat líquid per treure endavant la seva descendència. També hi ha nombrosos insectes que tant sols sobreviuen dintre de l'aigua; com aquest inofensiu escorpí aquàtic.

Granota verda (Pelophylax perezi)

Tot aquest escenari d'ínfima importància es pot traslladar, perfectament, fins a les aigües de l'Ebre, on les granotes som tots els riberencs que depenem de l'aigua, i conseqüentment necessitem adaptar-nos a la dinàmica de l'Ebre per poder-nos sostenir, i no al contrari. 

Hem de ser conscients de què els dragats no són una alternativa a cap problemàtica de cabdal, sinó que els seus costs són recursos malbaratats i porten efectes negatius amb el nivell de les aigües freàtiques limítrofes i  pel desenvolupament de la fauna autòctona. Els sediments; llims, sorres i graves són espais de fresa per molts dels nostres peixos autòctons o habitat de nàiades. 
També hem de reconèixer que al llarg de la nostra història més recent hem ocupat desmesuradament indrets fluvials que pertanyen al riu; amb zones de conreu, edificacions i zones d'esbarjo, on en cada inundació l'Ebre reclama el que li pertoca. 
Per últim, i no menys important, hauríem d'haver respectat un règim de cabdal més natural, el qual aturava el creixement de la vegetació que es trobava més propera a l'aigua, dotant d'un curs fluvial amb més capacitat. 

En aquests moments, totes aquestes males gestions d'interessos econòmics i polítics ens porten a la necessitat de trobar un únic culpable, i malauradament totes les mirades es dirigeixen cap al mateix riu, sense adonar-nos-en que nosaltres mateixos som, alhora, víctimes i culpables d'aquests episodis dramatúrgics que tant habitualment podem veure en el tram mitjà d'aquesta gran conca.

Predilecció pels gripaus

Si hagués de triar el meu animal predilecte de ben segur que seria aquest, el gripau comú (Bufo bufo). Potser ho faria per netejar-li el mal expedient que té vers les persones que ignoren la seva raó de ser, del seu comportament inofensiu o del seu aspecte.

Molt sovint, quan surto de casa, m'ensopego amb tot un ampli ventall d'amics; escarabats, serps, ocells, algun mamífer, i per suposat el gripau comú. Aquest gripau femella en concret va arribar a ma casa per desovar en un toll permanent.

Per un altre costat, ara farà uns mesos, ja plasmava en aquest bloc la predilecció que tinc per aquest peculiar amfibi i d'altres en l'entrada; el gripau del meu veí. 

Havent arribat a aquest punt ja poca cosa em queda per escriure d'aquest amic, però el que puc fer és aproximar-vos al meu amic amb imatges ;-)

Salut, amistat i més persones amb sensibilitat

Jo buscava tritons!!!

Aquest últim cap de setmana la meva família i jo ens decidírem per anar a una raconada del riu Algars per passar una bona estona rodejats de la natura.

Riu Algars

El riu Algars neix d'entre el massis dels Ports. 

Aquest riu és un afluent del Matarranya i aquest mateix desemboca a l'Ebre, formant part de la seva conca hidrogràfica.

Del riu Algars encara en podem dir en més o menys mesura que és un d'aquests indrets lliures d'espècies invasores com el cranc americà o l'auró negundo "dos espècies molt abundants a l'Ebre"  i d'altres que no cal anomenar, ja que no voldria treure protagonisme a unes espècies que si més no, cal recordar, cuidar i fins hi tot respectar.

En aquest tram del riu el bosc de ribera esta constituït principalment per espècies arbustives com els esbarzers, la sarga... Els arbres riberencs més abundants són els freixes de fulla petita "encara que no gaire grans" i a les zones assolellades també hi ha boga i canyissars.

Falaguereta de pou - Capil·lera
(Adiantum capillus-veneris)

Heura
(Hereda helix)

Entre les esquerdes dels marges humits i prop de les basses trobem l'heura, diferents tipus de falgueres i altres plantes que em diuen; fotografíam! 

Radix balthica

Però la finalitat d'aquesta entrada no és ensenyar-vos les diferents plantes, si no que, la idea que portava en aquell dia era la de trobar algun exemplar de tritó dels que habiten a la nostra geografia, sense importar-me massa de quina espècie es tractés. 
I he de dir que després de mirar per totes les fonts, basses, tolls, abeuradors i qualsevol altre racó d'aquell fragment de l'Algars hem vaig emportar una gran decepció, ja que de tritons res de res.

Però no tot va ser perdre el temps. Escorcollant el riu també em vaig endur alguna que altra sorpresa que veurem cap al final d'aquesta entrada.

Escarabat bussejador

Aquests rius amb un cabal minso són uns indrets ideals per ensenyar als més petits de la familia "i a alguns de no tan petits" algunes coses sobre aquest ecosistema, i la millor manera d'aprendre és buscar alguns dels seus habitants.

Els primers animalons que observem dintre del riu són els gasteròpodes arrossegant-se per sobre les pedres. Sota elles i amagant-se dels depredadors trobem els macroinvertebrats com aquest escarabat bussejador; un voraç depredador del riu que també es deixa veure en la seva fase larvària.

Entre altres larves depredadores també trobem les de libèl·lules.

larva d'escarabat bussejador 

Libèl·lula (Onychogomphus uncatus)

Per sobre les plantes i en ple vol veiem un gran nombre aquests depredadors alats del riu; les libèl·lules i  espiadimonis.

Uns altres dels habitants comuns d'aquest tipus d'ecosistema són les granotes i gripaus.
Algunes basses estaben repletes de capgrossos de gripau corredor i entre les herbes submergides encara s'obserbaven algunes postes de gripau motejat.

Les granotes ja des de lluny deixen sentir el seu raucar, però en apropar-nos paren de cantar per poder passar desapercebudes i de sobte al apropar-nos massa... xop!!!

salten dins l'aigua i ja les has deixat de veure.

Però no són aquestes les grans protagonistes d'aquesta entrada.

En aquest indret les granotes són molt abundants, el que no m'esperava era un rèptil cuirassat.

Granota verda (Pelophylax perezi)

Ja havia llegit alguna publicació sobre les poblacions d'aquest escàs rèptil, i no fa gaire en un blog també en vaig llegir alguna cosa sobre les tortugues de l'Algars.

Però tot i així no m'hagués pogut imaginar que en pogués veure cap, i menys encara més d'una en aquest tram del riu.
Les dues primeres que vaig veure eren dos exemplars adults, la de la fotografia era un exemplar més jove i de dimensions més reduïdes.

Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)

El gripau del meu veí

No és el mateix; tenir de veí a un gripau, què, que el teu veí sigui un gripau. 

Gripau comú "Bufo bufo"

A veure si ens acabem d'entendre; de tant en tant i sobretot al tard surto de casa per regar el meu jardí, mentre estic regant tot de sobte surt un gripau de sota una pedra o d'entre les plantes, aquest és el meu veí. No fa mal a ningú, tampoc escup i és molt educat, ja que tots els vespres que surto a regar ell també surt per saludar-me. 

En canvi, el gripau del meu veí, no puc dir que sigui molt educat, ni que passi per la vida sent gaire benevolent, però això sí, ell sempre escup.



El meu veí "el gripau" toca de peus a terra, no és molt llest, ni molt ràpid, per això en ocasions la seva esperança de vida s'acursa dramàticament.
El gripau del meu veí viu amb el cap sota terra, es pensa que el gripau "el meu veí" passa per la vida escupin a tort i dret, que no te dret a la vida, i jo em pregunto perquè.

Més sovint del que és habitual amfibis i rèptils són sacrificats sense motiu, tot per mals mites que al llarg del temps se'ls ha atribuït només per desconeixença. Altres cops són víctimes d'atropellament ja que per les nits solen situar-se al bell mig del carrer, camí o carretera.

Garriga envoltada de pinedes, per la dreta passa el barranc de la conca i al fons s'hi pot veure el massis dels ports amb el cim ennubolat

Bé, no se si m'he explicat en prou claredat, sigui com sigui passem pàgina per veure tres dels gripaus que més freqüentment ens podrem ensopegar passejant per diferents indrets de les Terres de l'Ebre, i tan és que sigui la riba de l'Ebre, la garriga, el bosc de ribera, el pinar o prop de les repentines aigües d'un barranc.

Gripau comú "Bufo bufo"
Femella

En primer lloc i encapçalant la llista dels més concorreguts tenim el gripau comú "Bufo bufo". El més gros dels anurs "Amfibis sense cua". 
Oblidem-nos dels mals mites, els gripaus no escupeixen, sí és cert que la seva pell conté un tipus de toxina que utilitzen per persuadir als predadors, però res més enllà d'això.
Sota aquesta mirada només si amaga un depredador d'insectes i cargols, un individu molt beneficiós per l'agricultura.   

Gripau corredor "Epidalea calamita"
Femella

En segon lloc tenim el gripau corredor "Epidalea calamita". El seu hàbitat es diversifica en diferents indrets, el podem trobar des de les zones planeres a les muntanyenques "tret de les zones d'alta muntanya", en indrets boscosos, en terrenys propers a basses... 

És més termòfil que el gripau comú i no és estrany trobar-lo en llocs relativament àrids. No li agrada gaire l'aigua, ja que només hi acudeix durant l'època de reproducció. 
Els seus costums més habituals com en gairebé tots els gripaus són terrestres i alhora crepusculars o nocturns. Durant el dia s'amaga enterrat al sòl o bé sota les pedres, però en fer-se fosc abandona el seu amagatall per tal de capturar petites preses, que consisteixen bàsicament en coleòpters, formigues i larves d'insectes.

Pel seu règim alimentari tornem a dir que els gripaus són un grup d'espècies beneficioses per a l'ésser humà. 

Posta de gripau corredor
"Epidalea calamita"

Capgrossos de gripau corredor

Juvenil de gripau corredor "Epidalea calamita"

Gripau corredor "Epidalea calamita"
Femella

Gripau llevador ibèric
"Alytes obstetricans"

Finalment tenim al més petit de la llista, el gripau llevador ibèric "Alytes obstetricans" Els seus costums són terrestres i nocturns. Durant el dia roman amagat sota les pedres o bé en galeries que ell mateix excava. A la nit, molt sovint, se sent el seu cant, que és d'un to agut, oclusiu i musical, amb intermitències que oscil·len d'un a tres segons.












Aquests són els tres gripaus que més habitualment ens podrem trobar, però no oblidem que la llista de gripaus pot ésser més extensa.

No se si us haureu fixat amb els ulls dels gripaus mentre llegíeu aquesta entrada. Tots tres gripaus tenen els ulls similars, sí, canvien de color, de grandària, però hi ha una característica que diferència a un dels altres dos, que creieu que és?

Barranc de la conca