L'ós alat

Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.

Cymbalophora pudica

Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.

La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.

La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.

Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

La gitaneta de l'espigol

La Zigena de l'espígol (Zygaena lavandulae) és força comuna per aquesta zona, estic ben segur que molts de vosaltres esteu farts de veure-la, ja que crida l'atenció pels seus colors metàl·lics. 

Zygaena lavandulae

Aquesta és una espècie de distribució limitada a la Península Ibèrica, vessant Mediterranea de França i Nord d'Itàlia, pel Sud es localitzen unes poques i aïllades poblacions al Marroc.
Habita en indrets força secs, en herbassars i zones de matoll. Té preferència per libar de les flors de l'espígol, per aixó rep el nom de l'espècie.

Les larves s'alimenten de les plantes dels gèneres Althyllis i Dorycnium. Els adults es troben actius des de maig fins al agost. solen realitzar vols curts de planta en planta, ja que no són especialment hàbilsvolant. En cas de perill usen dos mecanismes de defenssa passius:

• En primer lloc fan servir la seva característica coloració aposemàtica (APO=lluny, a part; SEMO=senyal), que informa sobre la toxicitat de l'espècie. Aquesta combinació de colors alerta a possibles depredadors sobre la poca conveniència de "consumir" aquests insectes, ja que en els seus cossos i acumulen compostos tan verinosos com els derivats del cianur. 
• En segon lloc, simplement es deixen caure entre la vegetació, en comptes de sortir volant. 

Tot i estar classificada com a "arna" o papallona nocturna, per les seves característiques morfològiques, aquesta és una espècie d'activitat clarament diürna.

Grammodes geometrica

Grammodes geometrica

Aquesta petita arna crida l'atenció pel seu disseny geomètric, per aquest motiu se l'anomena Grammodes geometrica.

És una papallona nocturna difícil de localitzar si se la busca, tot i així, la seva distribució és molt extensa; la podem trobar des de la Mediterrània fins a l'est de les zones tropicals orientals d'Àsia, al Japó, fins i tot a Austràlia i a una gran part de l'Àfrica.

Les larves s'alimenten, entre altres espècies, de dos gèneres de plantes que trobem al bosc de ribera; dels tamarits (gènere tamarix) i dels esbarzers (gènere rubus).

El borinot del pollancre

Aquesta papallona nocturna "Laothoe populi" és una altra esfinx que podem trobar arreu de la conca de l'Ebre.

La seva distribució és Europea, a la península Ibèrica és absent a gran part de la zona meridional.
La trobarem en llocs on creixin pollancres o salzes, com boscos de ribera o parcs. Durant el dia es manté perfectament oculta entre les herbes o als troncs dels arbres on es mimetitza prou bé., on les seves formes imiten les d'una fulla seca.

La papallona te una envergadura alar d'entre 70 i 100 mm. En estat de repòs les ales posteriors es mostren visibles sobresortint per la part superior de les anteriors. 
L'imago (últim estadi del desenvolupament d'un insecte) posseeix una espiritrompa atrofiada, cosa que li impedeix libar nèctar i alimentar-se, això fa que només pugui viure uns pocs dies, temps que ha d'aprofitar per trobar parella i pondre els ous.
L'hibernació com a pupa és en una càpsula sota terra.

L'eruga, que pot arribar als 85 mm. s'alimenta principalment de Populus i Salix,  també pot acceptar altres arbres de ribera del gènere Fraxinus, Alnus, Ulmus... 
Pot ser de diverses formes, generalment és verda clapada de blanc o groc, amb línies obliqües blanques o grogues i una última acabada en la cua, normalment verdosa o groga. Alguns exemplars poden tenir línies de punts rogencs. La seva forma robusta i rabassuda és un tret característic.

Per veure l'eruga i més informació cliqueu aquí

L'esfinx de la corretjola

Aquesta papallona nocturna de grans dimensions és una esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli) anomenada vulgarment com a Borinot de les corretjoles. 
Les corretjoles són unes plantes de ribera molt comunes per aquesta zona i per això podem trobar nombroses erugues i papallones d'aquesta espècie. 

Tal com hem dit, és una espècie d'esfinx molt comuna, fins hi tot en l'àmbit Europeu. 
L'època de vol és de maig a juny i d'agost al setembre, podent prolongar d'aquestes dates si la climatologia ho permet.


Les erugues, prou grans (d'uns deu centímetres) i de tons terrosos, solen deixar-se veure creuant camins i carretes a la recerca del seu aliment predilecte.

Les papallones són de tonalitats grisenques, colors que les doten d'una alta qualitat mimètica quan estan en una roca o escorça de determinats arbres. Tot i això, quan se la molesta sol aixecar l'abdomen mostrant les tonalitats rogenques que amaga sota les ales, principal característica de la seva bellesa.

L'eruga d'aquesta papallona, com hem dit, s'alimenta d'enfiladisses, principalment de Convolvulus arvensis,  mentre que la papallona és una eficaç polinitzadora nocturna de diferents tipus de plantes, d'enfiladisses de ribera, ruderals, o fins hi tot del jardí. 

Algunes de les erugues d'aquesta família, quan estan en repòs, tenen un cert paregut amb els esfinxs egípcies, per aquest motiu se les anomena així. La segona part del nom comú sol designar la planta o plantes hoste principals (del pi, del til·ler...) o alguna característica molt marcada; com en el cas de la famosa esfinx de la calavera. 

Altres enllaços interessants:

• faunealpine.canalblog.com
• fr.wikipedia.org

Esfinx de calavera

L'esfinx de calavera (Acherontis atropos) o papallona de la mort, una innocent papallona amb mala reputació.

Eruga de l'esfinx de calavera
(Acherontis atropos)

El nom de la família (esfíngids) va ser donat per la postura que adopten les erugues quan estan quietes, ja que aixequen el cap de tal manera que recorden un esfinx mitològica. Però el nom de l’espècie (atropos) fa referència a una de les tres fades que en la mitologia grega repres

entaven la mort. En moltes creences de diferents èpoques i cultures, l’aparició d’aquesta innocent papallona simbolitzava mala sort i fins i tot era un presagi d’arribada de la mort.

Esfinx de calavera
(Acherontis atropos)

Com és?

L’adult es caracteritza per tenir en el dors negrós un dibuix de color groc que imita el d’una calavera, i per això rep el nom popular de papallona de la mort. Són de mida gran (8 a 12 cm), de colors marronosos i ocres. Tenen les ales anteriors estretes i les posteriors més petites i arrodonides. L’eruga, que rep el nom popular de pedraferit de les patateres, és inconfusible per l’apèndix en forma de corn a l’extrem del cos. Són de mida molt gran i poden arribar a uns 15 a 20 centímetres, de colors vius verdosos amb ratlles transversals grogues o bé de tons marronosos.

Com es desenvolupa?

La papallona de la mort sofreix grans canvis en la forma del cos al llarg de la seva vida. De l’ou neix una eruga, la qual per a créixer necessita fer una sèrie de mudes fins a arribar a la grandària màxima, que és quan s’amaga sota terra, on fa la crisàlide, i en aquest estat passa tot l’hivern fins que a la primavera, amb el bon temps, naixerà la papallona adulta que coneixem. La femella pondrà els ous sobre la planta nutrícia on les erugues menjaran i creixeran i tornaran a iniciar el cicle.

On viu?

Les papallones de la família dels esfíngids reuneixen prop de 1.500 espècies, són molt abundants al tròpic com Àfrica i sud-est asiàtic. Al nostre país se’n coneixen una vintena d’espècies. Són bones migradores, ja que travessen tota la mediterrània o tot Europa, de cap a cap. De l’Àfrica, cada any volen cap al nord i així les podem començar a veure pels nostres conreus als mesos de maig i juny; algunes d’elles, però, s’estableixen i hivernen a casa nostra.

Què menja?

L’eruga és una gran devoradora de les plantes de la patata, de l’albergínia, dels tomàquets, etc. Els adults gairebé no mengen, es mantenen vius xuclant la substància ensucrada del nèctar de les flors amb una trompa molt llarga que tenen enrotllada en espiral i que s’anomena espiritrompa, però el seu aliment preferit és la mel de les abelles, de la qual poden arribar a engolir més de 50 grams al dia. Algunes s’han trobat mortes en l’interior de les bresques. Quan xuclen nèctar, van de flor en flor, i ajuden que les plantes es reprodueixin.

Com viu?

A la posta de sol la papallona adulta comença la seva activitat, que dura tota la nit. Amb la sortida del sol atura l’activitat i roman quieta en el seu amagatall. Per defensar-se dels seus depredadors, i sempre que se sent molestada, emet un so com si fos un crit o xiulet, donat en projectar aire per l’espiritrompa. Aquest so fa sentir esgarrifances a qui el sent. Tant l’eruga com l’adult són del tot inofensives, encara que, com abans hem dit, en llegendes antigues han estat considerades com un mal presagi en ser vistes.

LEPIDÒPTERS

LES PAPALLONES

Actualment viuen en tots els continents, des del nivell del mar fins a les més altes muntanyes i des dels tròpics fins a les regions àrtiques. Per aquesta raó i per que són ben conegudes són uns del millors organismes bioindicadors. 

Es caracteritzen per tenir unes ales cobertes d'escates que poden ser de molts colors. La vistositat d'algunes d'elles les ha fet famoses arreu del món. Cal dir, però, que no totes les papallones són de colors bonics i llampants. Per exemple, les papallones nocturnes solen ser de colors apagats i discrets.

Els colors de les papallones poden tenir diferents funcions, com per exemple servir per camuflar-se, o bé espantar un depredador imitant els ulls d'un gran animal.

Les papallones tenen una funció molt important dins els ecossistemes, la pol·linització. Anant de flor en flor les papallones barregen els diferents pol·lens, fecundant així altres flors.

En tot el món se'n coneixen de moment unes 20.000 espècies, però encara en queden moltes més per descobrir.

Aquestes són algunes de les papallones que podem obsevar al bosc de ribera:

Papallona del margall

(Lasiommata megera)

                                 Papallona ensangonada 

                 (Vanessa atalanta) 

                 Fa la posta sobre ortigues a la segona quinzena d'octubre. 

                 Migradora del centre i Nord d'Europa.

Papallona de la col 

(Pieris brassicae)

Papallona de l'alfals
(Colias alfacarensis)

Utetheisa pulchella