Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.

En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.

Argiope lobata

L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa

Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.

A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.

Sargantana roquera (Podarcis hispanica)

Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 
El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.

Bruel (Regulus ignicapillus)

Reietó (Regulus regulus)

La rateta que va trobar una caseta

Bones a tothom, mireu bé l'interior de la caseta;-)

Amb l'arribada de la pluja i la conseqüent baixada de temperatures ha arribat l'hora d'inspeccionar les caixes niu per netejar el seu contingut, i de passada us explicaré com aquesta rateta ha trobat aquesta caseta.

Normalment, quan construïm aquests tipus de caixes niu ho fem per diferents tipus d'ocells de l'ordre dels passeriformes, però aquests no són els únics que treuen partit d'aquests refugis artificials. 
A veure! Qui no s'ha trobat en alguna ocasió un petit ratpenat? I de ben segur que també heu pogut sorprendre algun dragó comú, o entre altres insectes, un niu de vespes papereres.

Sí, dins d'una caixa niu si refugien diferents animals, i avui us mostro la meva nova sorpresa. A l'interior d'una de les caixes, arrupida sobre quinze centímetres de pallús, pels d'animals, plomes i altres materials que aquesta primavera hi va dipositar una mallerenga carbonera (Parus major), s'ha refugiat un múrid, en concret un exemplar jove de rata comuna (Rattus norvegicus).

Bé, havent arribat fins a aquest punt, només em queda explicar una petita història de com aquesta rateta a trobat aquesta caseta.

Rata comuna 
(Rattus norvegicus)

La rateta que va trobar una caseta

Hi havia una vegada, a plena tardor, una rateta que buscava una caseta. Aquesta escorcollava el bosc tafanejant cada racó per poder trobar un lloc acollidor.

En passar per sota d'un gran àlber, va trobar un gran forat que s'endinsava per sota d'una vella arrel. En aproximar-se va sentir un soroll que sorgia de les profunditats. Seguidament i amb un pas tranquil en va sorgir un teixó adormiscat.

La rateta, tot i la sorpresa, li va preguntar;

- Bon dia senyor teixó. Que no em deixaries un racó del teu gran forat per poder passar l'hivern?

El teixó, a disgust,  li va contestar;

- Uf... ho sento molt, ja no queda lloc al meu forat, comparteixo l'estança amb una guineu.

La rateta, convensuda, es va allunyar angoixada per no haver trobat un lloc per passar l'hivern. De sobte es va posar dreta, va aixecar el cap i va veure una cavitat dalt d'un gran freixe. Aleshores va pensar: aquest sí que és un bon lloc per passar l'hivern. Ràpidament, sense perdre més temps va enfilar-se a l'arbre per entrar al forat. En aguaitar va veure uns grans ulls foscos com la nit, envoltats d'un gran emplomallat blanc. Dintre hi havia una òliva!

La rateta, mig espantada, amb veu tremolosa li va preguntar;

- Bon migdia senyora òliba. Que no em deixaries un raconet del teu acollidor forat per passar l'hivern?

L'òliba, tota sorpresa, li va contestar;

- Ets una rateta molt valenta, ja saps qui sóc jo? Pensa-ho bé abans de passar la nit en mi!

La rateta, que enseguida va entendre el que li deia l'òliva, va girar cua i tot seguit va marxar d'allí. A poc a poc, i sense adonar-se'n va anar sortint del bosc i es va ensopegar amb un gran munt de llenya. En veure'l es va emocionar pensant que ja havia trobat un lloc acollidor, i corrent, sense entretindres es va endinsar en ell per veure si s'hi podia quedar. Per sorpresa de la rateta, el centre d'aquella pila de llenya ja estava ocupada per una família d'espinosos. Pare, mare i set fills recoberts de punxes. Tota una família d'eriçons.

La rateta, ja gairebé desesperada, va preguntar a la família d'eriçons;

- Bona tarda estimats eriçons. Em podríeu deixar passar l'hivern sota aquesta pila de llenya.

Un dels eriçons, amb preocupació, li va contestar;

- De bon grat et deixaríem estar, però ens fa por fer-te mal amb les nostres afilades agulles.

La rateta que va entendre el problema que podria esdevenir quedar-se entre tanta punxa, amb un pas davant de l'altre va marxar amb un cert desànim.

De sobte, no molt lluny, va veure una llum. Al costat d'una casa de camp va veure una caixa niu que penjava sota una gran branca d'un llorer. Corrents es va aproximar a l'arbre i s'hi va enfilar. La caseta era idónea, per fi l'havia encertat, però tot just abans que hi entres, la va sorprendre un petit ocell multicolor. Una mallerenga blava es va posar sobre una fina branca i es va quedar mirant la rateta.

La rateta que pensava haver-se quedat sense caseta, li va preguntar;

- Bon cap vespre senyora mallerenga. És seva la caseta?

La mallerenga, efusivament, li va contestar;

- Doncs és clar que no! Aquesta caseta és de tothom que hi pugui entrar. Aquesta primavera l'he utilitzat per covar-hi els ous i fer grans els meus pollets, però ja no la necessito. Si et ve de gust, pots passar l'hivern en ella.

La rateta tota contenta va ficar-se dintre la caseta que de bon grat li va cedir la mallerenga, on va poder passar, ben guarida, els mesos de més gelor.

I vet aquí un teixó, una guineu, una òliba, una família d'eriçons, una mallerenga i una rateta, que per fi a acabat la historieta.

La mallerenga i el picot

Avui em venia de gust aproximar-vos una adaptació d'una llegenda Guaraní.

LA MALLERENGA I EL PICOT





Fa molt temps, en un bosc caducifoli de ribera, hi havia un picot picotejant intensament un forat a la part més alta d'un àlber. Amb el seu fort bec, una vegada darrera d'una altra, picotejava sense perdre el ritme (toc-toc-toc...). 

L'ocell treballava sense descans i amb molta pressa des de primera hora del matí perquè volia pondre un ou en un lloc ben segur. 





L'escorça d'aquell vell tronc d'àlber ressonava per tot el bosc de ribera com si fos un tambor.

De sobte, d'entre unes branques, s'aproximà volant una petita mallerenga, vestida amb tots els seus colors i el seu petit bec punxegut, i es va posar a sobre d'una fina branca tot just al costat del picot. 

Venia atreta pel picoteig que sentia des de l'altre costat del bosc per veure com aquell fuster construïa la seva formidable llar, ja que havia sentit dir que era el millor constructor de nius que es coneixia.




Llavors la mallerenga li va preguntar;

- És cert que fas els millors nius?




Seguidament el picot, sense deixar de colpejar el tronc amb el bec, li va respondre;

- Doncs això diuen, mira com el faig, toc, toc, toc...




La mallerenga, que tenia un petit bec punxegut, no sabia fer forats i havia de viure a l'aire lliure, va dir;

- Ocell fuster, a mi m'agradaria tenir una casa com la teva, per pondre els ous i viure tranquila.




Llavors l'ocell fuster va tenir una idea i li va proposar;

- Mira, amic, per què no fem un tracte? Tu em regales les plomes de colors que tens i que tant m'agraden, i, a canvi, jo et regalo la meva casa per pondre els teus ous i criar els teus fills. Et sembla bé?




La mallerenga, sense pensar-ho dues vegades, li va lliurar les plomes multicolors del seu cos a l'ocell fuster, i aquest a canvi li va cedir el seu niu.

Des d'aquell dia els dos ocells es van fer molt bons amics on a tret d'alba ja se'ls pot veure volant junts. Des de llavors, els picots viuen alegres i en copejar els troncs dels arbres amb el seu bec, mouen amb orgull el cap sobre la qual destaca un vistós plomall de plomes vermelles. I també des d'aquell amistós canvi, a les mallerengues no els falta el seu niu en els troncs dels vells arbres.

Teixons. Mites, llegendes i més basuretes

JAJAJAJA...

Perdoneu, però no puc començar aquesta entrada de cap manera més que esclatant a riure.

Hi ha vegades que em quedo perplex de les històries que arriben fins a les meves orelles, i encara més em sorprèn el convenciment de les persones que expliquen els fets, creences i historietes.

Tothom al municipi sap els estranys esdeveniments que han succeït al llarg de la historia per les rodalies d'Aldover; observació d'objectes voladors no identificats, jijiji... el convenciment de l'existència de gripaus escopidors, mmm... Però el cas que explico a continuació arriba molt més lluny, tan lluny que... ostres tu!

Fa algun temps algú, no diré qui, confirmava l'existència d'uns teixons molt peculiars;
Resulta que alguns tenen tot el convenciment què hi ha dos tipus de teixons, els quals poden diferenciar-se per dues característiques físiques molt evidents; n'hi ha uns amb morro i potes de gos, i uns altres amb potes i morro de porc, jejeje... i desgraciats els de morro i potes de porc, perquè tots convençuts deien que tenien una carn fina-fina, o sigue, que eren exquisits gastronòmicament, vaja sibarites del fogó xamuscat!

Hauré de fer pedagogia per adults i treure de la ment algunes creences un pèl estúpides:
Per començar; els teixons no es maten per la seva carn, ni per cap motiu. I tampoc tenen potes i morros d'altres animals.

Els teixons comuns (Meles meles) són uns mustèlids de distribució europea. La seva alimentació és omnívora, o sigui, mengen de tot; tota mena de fruits, arrels, tubercles, fongs, cucs de terra, escarabats, cargols, mel, amfibis, rèptils, ocells, ous, altres mamífers... 

Restes d'una carpa
devorada per un teixó

Latrina d'un teixó

A la tardor acumula grans reserves de greix, per això, pot viure molt de temps en dejú. Excava forats anomenats latrines, on diposita els seus excrements sense tapar-les, les quals són utilitzades vàries vegades i tenen significat territorial. 

Petjada de teixò

D’aspecte robust i massís; cap petit, musell punxegut, orelles petites, coll curt i gruixut; potes curtes, gruixudes i plantígrades; cua curta. Pèl espès, blanc groguenc jaspiat de negre el llom, ventre i potes negres i el cap blanc amb dues bandes negres que van del musell a la nuca.

En el seu hàbitat s’alternen les masses boscoses de fulla caduca i les zones d’hortes i conreus. Subsisteix bé en hàbitats semi degradats o degradats de substrats tous on poden excavar les seves teixoneres, compostes per una xarxa de galeries amb nombroses entrades, excavades molt sovint al marge d’una riba. A l’interior, hi ha una cambra molt espaiosa amb una estora de fenàs i fullaraca seca. És un animal molt sociable, tolera dins el seu cau teixons d’altres famílies i fins i tot permet que algun altre animal, com la guineu, s’hi insta-li. Durant l’hivern es troba en una semi-hivernació que alterna amb sortides irregulars per a beure aigua.

Un dels habitats predilectes del teixó

Bé, crec que amb això ja n'hi ha prou per començar a saber que és un teixó. Ara a veure quin serà el pròxim ésser estrany que veurem per aquestes terres. Amb una mica de sort encara trobarem un follet, un trol o el pou de la ma peluda;-)