Sangonera

La majoria, tan sols de llegir el nom o al veure aquest animaló, pensaran el repugnant que pot arribar a ser aquest esser viu, tant sols per no saber-ne res més i pels seus hàbits alimentaris. Per això, sempre cal aprendre i veure la part positiva de tot allò que ens pensem que no la té. Algunes sangoneres, com bé ja sabem, s'alimentes de la sang dels mamífers quan aquests són presents, quan no també poden alimentar-se de la sang d'amfibis i peixos. 

Sangonera
(Hirudo medicinalis)

Personalment no m'alarmo gens al veure una sangonera! Al contrari, trobo que cal fer una festa per la troballa. Una sangonera a l'Ebre és motiu d'alegria? Jo penso què sí! No se quantes n'haureu vist vosaltres en aquest tram del riu. Jo, en trenta-set anys és la primera que veig, i això que m'he estat mitja vida dins del riu escorcollant cada racó de les seves ribes, illes, galatxos i tolles.

Aquests animals, com els platihelmints, les nàiades i alguns altres escassos animals i plantes que en prous penes encara sobreviuen a les ribes de l'Ebre, són uns bons indicadors de la salut d'aquest i el seu bosc (Bioindicadors), donant un alè d'esperança a la biodiversitat de la zona. Tot i això, no s'ha d'abaixar la guàrdia, ja que recuperar determinades espècies és molt més complicat que fer-les desaparèixer.

Per canviar un poc la concepció que molts tenim sobre els hirudineits, més coneguts com a sangoneres que gairebé sempre són associades a la depredació de de la sang dels mamífers, cal dir que apareix l'anomenada hirudoteràpia que els projecta en un futur ja proper com animals amics de l'home en la seva carrera per la ciència.

La hirudoteràpia; una disciplina mèdica basada històricament en l'aplicació que tenien les sangoneres en les cultures antigues i, les dades recollides al llarg del seu estudi que revelen propietats mèdiques sense precedents.
Hirudo medicinalis es projecta com una nova reserva de coneixements i la seva aplicació la fa de gran demanda a tal punt que l'estem col·locant en perill d'extinció, fent que empreses es dediquin a la seva reproducció per a la venda a laboratoris de diversos països. 
Entre altres coses la seva saliva posseeix un anticoagulant natural que és estudiat per a la seva aplicació en el tractament de la malaltia tromboembòlica arterial i venosa en models experimentals. També ha estat avaluada en pacients amb angina inestable, en infarts aguts del miocardi tractats amb teràpia trombolítica, en pacients sotmesos a angioplàstia per prevenir la re-estenosi i com a prevenció de trombosi venosa profunda en cirurgia de maluc.

Sobre la mossegada de la sangonera, abans que res serenitat, el principal risc és el pànic.

Crec que no hi ha productes repel·lents. El més efectiu és no exposar la pell nua i portar roba tancada que no permeti al cuc lliscar dins.

Les espècies de sangonera no hematòfagues són molt més nombroses en individus i no totes les espècies hematòfagues poden alimentar-se de sang humana o perforar la pell humana. Les espècies no hematòfagues fugen de les persones quan les detecten, com fugen de la resta de depredadors.

El suc de llimona, la sal, l'alcohol, el mentol, l'orina i altres productes irritants les fan desprendre. Com amb àcars hematòfags (paparres), pot ser perillós arrencar-les i que alguna part de l'animal quedi en la ferida, el que pot causar una infecció. És recomanable acudir al metge, encara que l'animal ja s'hagi desprès. La quantitat de sang que absorbeix un animal no posa la vida d'un nen en perill. Com hem dit el principal risc és el pànic.

Hi ha poques evidències de transmissió de malalties per mossegada. La sangonera pot contenir paràsits en el seu tracte digestiu que la parasiten, però usualment no poden sobreviure en humans en aquest estat ni sent ingerits amb l'animal. Si la ferida es neteja correctament, no hi ha risc d'infecció. La ferida no fa mal i no hauria de ser rascada, ja que pot introduir infeccions.

Un cargol Tortosí

Aquesta és una història poc coneguda d'un endemisme de la zona molt poc conegut què porta el nom de la capital de la comarca del Baix Ebre.

Chondrina dertosensis

Curiosa història la d'aquest petit caragol (Chondrina dertosensis); es va descriure originalment l'any 1886, d'acord amb uns exemplars recollits a la serra de Cardó, on poc temps després, erroneament, es va sinonimitzar amb altres espècies similars. 

Passats 122 anys, o sigue, l'any 2008 un holandès va fer un estudi amb DNA sobre les espècies d'aquesta família incloent l'antigament descrita «dertosensis», doncs bé, el resultat d'aquest estudi va ser sorprenent, va concloure que aquesta espècie sinonimitzada “perquè si” era una espècie vàlida, per entendre'ns, diferents.

En l'actualitat és una espècie endèmica de la zona Sud de la província de Tarragona, es caracteritza per tenir una conquilla d’uns 4 mil·límetres, amb forma allargada d'aspecte fusiforme, de coloració obscura, com l'animal.

Aquesta espècie viu adherida a les parets calcàries, formant colònies de nombrosos individus, que pot passar desapercebuda perquè molt sovint les conquilles estan brutes. Se la pot veure als mesos més calorosos de l’any, mentre que la resta de l’any és difícil trobar-la. 

La conclusió de la història és què a Catalunya viuen 12 espècies del gènere Chondrina i què un altre cop, com ja sol ser habitual, els de fora ens han passat la mà per la cara dins del nostre propi terreny.

Endevina on! Illa

Aquest cop us mostro un indret inconfusible. 

No se si tindreu clar on es aquest lloc al veure'l des d'aquesta perspectiva, per no ser tan cruel us donaré una "molleta de pa"; la gent més gran deia que era un pou, un indret perillós on no s'hi devia anar. Però en realitat no és un pou, sinó que és una illa artificial; una de les primeres fases de construcció d'una resclosa que és va portar a terme a mitjans del segle XIX, inici de la navegació fluvial en vaixells de vapor (vaporets) per l'Ebre.

Si voleu saber més sobre aquest tipus de navegació a l'Ebre, dut a terme entre 1856 i 1929, prem aquí. 

La gitaneta de l'espigol

La Zigena de l'espígol (Zygaena lavandulae) és força comuna per aquesta zona, estic ben segur que molts de vosaltres esteu farts de veure-la, ja que crida l'atenció pels seus colors metàl·lics. 

Zygaena lavandulae

Aquesta és una espècie de distribució limitada a la Península Ibèrica, vessant Mediterranea de França i Nord d'Itàlia, pel Sud es localitzen unes poques i aïllades poblacions al Marroc.
Habita en indrets força secs, en herbassars i zones de matoll. Té preferència per libar de les flors de l'espígol, per aixó rep el nom de l'espècie.

Les larves s'alimenten de les plantes dels gèneres Althyllis i Dorycnium. Els adults es troben actius des de maig fins al agost. solen realitzar vols curts de planta en planta, ja que no són especialment hàbilsvolant. En cas de perill usen dos mecanismes de defenssa passius:

• En primer lloc fan servir la seva característica coloració aposemàtica (APO=lluny, a part; SEMO=senyal), que informa sobre la toxicitat de l'espècie. Aquesta combinació de colors alerta a possibles depredadors sobre la poca conveniència de "consumir" aquests insectes, ja que en els seus cossos i acumulen compostos tan verinosos com els derivats del cianur. 
• En segon lloc, simplement es deixen caure entre la vegetació, en comptes de sortir volant. 

Tot i estar classificada com a "arna" o papallona nocturna, per les seves característiques morfològiques, aquesta és una espècie d'activitat clarament diürna.

Insecte pal

Bacillus rossius

L'insecte pal (Bacillus rossius) és una espècie europea de caràcter mediterrani que sol trobar-se sobre la planta nutrícia (Cytisus scoparius) o rodalies de la mateixa. 

És un insecte difícil de localitzar i de veure, un insecte ple de particularitats evolutives relacionades amb la reproducció i el mimetisme.

Per començar direm que per cada mascle hi ha unes 1000 femelles. Aquesta dada ja ens informa que la forma més comuna de reproducció de l'espècie és l'anomenada Partenogènesi. Aquesta forma de reproducció implica que els ous es desenvolupen havent estat fecundats o no. És a dir l'espècie es reprodueix sense la intervenció dels espècimens masculins. Per tant la descendència partenogenètica de l'espècie és exclusivament femenina. 

En el cas de que els mascles participin en la reproducció, es tractaria d'una reproducció sexual normal, en la qual els descendents es repartirien a parts iguals entre mascles i femelles, encara que aquesta és l'excepció dins de la espècie.

Bacillus rossius

Vestit amb un camuflatge gairebé perfecte, conegut com a mimetisme críptic, consisteix a passar inadvertit mitjançant el "copiat" de la forma i color de la planta en què es troba. Altres mecanismes addicionals de defensa consisteixen en la autotomia i el deixar-se caure a terra, quan són descoberts, romanen completament immòbils com si fossin una "branqueta" més de les que hi ha a terra, per amplificar encara més l'efecte estira completament totes les seves potes. Quant a la autotomia, consisteix en la mutilació espontània o autoamputació, quan pretén escapar d'un depredador. L'estratègia consisteix a distreure al depredador, amb el membre amputat, que segueix movent-se. És la mateixa tècnica defensiva que fan servir alguns rèptils, en desprendre de la cua davant l'atac del depredador, com sol passar amb les sargantanes i dragons.

Les postes solen realitzar-les enterrant els ous uns mil·límetres a terra. Aquesta espècie passa per diverses fases de nimfa i produeixen quatre mudes, encara que en aquest cas la metamorfosi és incompleta, ja que les diferències entre la nimfa i l'adult són escasses (hemimetabolisme). La vida en fase adulta d'aquest Insecte pal no sol passar dels 2 o 3 mesos.

Amb una grandària d'uns 5 cm aproximadament. La característica essencial de l'espècie és la petita longitud de l'antena i dels artells que la componen, de 3 a 3,5 cm . Aquests artells tenen longituds irregulars i són d'un color rosa groguenc . Amb les potes esteses l'insecte adult no sobrepassa el 9 cm de longitud. Curiosament en la naturalesa es troben 1/3 d'exemplars de color gris i 2/3 de color verd . posseeixen una fina línia de color blanc que recorre tot el cos des de la base dels ulls compostos fins al final de l'abdomen.

Bacillus rossius

Endevina on! Paisatge

Endevina on arriba amb una trampa espai-temporal. 

Aquest és un indret molt proper al municipi, on el pas dels anys l'ha canviat força, no se si per a bé o per a mal. 
S'ha de reconèixer que en aquells temps l'indret tenia molt més encant que ara.

A veure qui encerta on és aquest lloc ;-)

Alienígena!?

A veure qui em pot treure de dubtes! 

Aquest petit esser viu no té més de dos o tres mil·límetres de llargada, s'enganxa per un extrem a les pedres que estan sota l'aigua; en aigües relativament ràpides, clares i poc profundes. 

Algú pot dir-me què és?

L'illa d'Audí

No caben en aquest blog les paraules per explicar les sensacions que un mateix sent quan està immers a les llacunes de l'illa d'Audí, així què per evitar fer-me el pesat, trobo que de moment ja n'hi ha prou amb unes fotografies del paisatge.

En aventurar-se en aquest indret un se sent envoltat d'una nova sensació, comparable a la de visitar un indret llunyà o a la de capbussar-se en un relaxant i bon somni, que només es veu pertorbat per les deixalles i immundícies que altres persones irrespectuoses llencen en aquest indret.

És una veritable llàstima que l'illa d'Audí, declarada d'interès natural, estigui deixada de la mà de les administracions, les quals haurien de posar interès i vetllar per la seva neteja i protecció.

Grammodes geometrica

Grammodes geometrica

Aquesta petita arna crida l'atenció pel seu disseny geomètric, per aquest motiu se l'anomena Grammodes geometrica.

És una papallona nocturna difícil de localitzar si se la busca, tot i així, la seva distribució és molt extensa; la podem trobar des de la Mediterrània fins a l'est de les zones tropicals orientals d'Àsia, al Japó, fins i tot a Austràlia i a una gran part de l'Àfrica.

Les larves s'alimenten, entre altres espècies, de dos gèneres de plantes que trobem al bosc de ribera; dels tamarits (gènere tamarix) i dels esbarzers (gènere rubus).

Menys aigua, més MERDA

Primer què res, perdoneu per aquest llenguatge tan grotesc! Però les imatges què mostraré a continuació fan més mal que qualsevol paraula mal sonant.

Mal auguri per a l'Ebre en aquest tram del riu, mitjans de maig amb menys aigua de la qual recordo i més Merda que al pal d'un galliner. A veure què passa amb aquest Ebre i el seu cabal!

Aquesta és la tercera "entrada de MERDA" que faig en aquest blog, i per aquest motiu no li dedicaré gaires paraules.

Recapitulem; la primera d'elles la titulava Un riu de MERDA i no exagerava gens amb aquest títol, ja que totes dues ribes de l'Ebre estan repletes d'abocadors i deixalles vàries.

La segona es titulava Un riu que agonitza on donava a conèixer més del mateix, però inserint en el poc interès què es té a l'hora d'extreure algunes deixalles.

I en aquesta no he pogut evitar que tornés ha resorgir la paraula MERDA.

Jo no se que creuran, ni que veuran els altres en aquest magnífic riu. El que jo veig i el que tinc prou clar és que aquestes deixalles no ens deixen en cap bon lloc. Jo les veig i sento vergonya, em fa vergonya que estiguin allí, immòbils, sense que ningú se'n faci càrrec.
Per aquest motiu sempre em pregunto:

És de veritat que això és la reserva de la biosfera?

És de veres que ningú més veu aquestes MERDES?

Que creieu que pensen els que ens visiten de fora i les veuen?

La mort del drac

No m'agrada gens mostrar imatges com aquesta en aquest blog, però hi ocasions en que cal mostrar la última etapa de la vida. 

Per desgràcia a aquest llangardaix ocel·lat o fardatxo (Timon lepida) li a arribat l'hora massa aviat i d'una manera un pel desagradable. 

Sempre ho dic; Precaució senyor conductor! Sobretot en aquests dies en què les temperatures ens inviten a sortir i gaudir de l'entorn. No estem sols i em de ser conscients de què els rèptils necessiten escalfar-se al sol per poder començar el dia, és per aquest motiu que sovint ens en trobem d'atropellats a la calçada :-(

Endevina on! Molí

Endevina on no es mou de la rodalia d'Aldover. Aquest cop un mostro un vell molí d'oli de pedres còniques.

De ben segur què més d'un ja ha vist alguna vegada aquest "b/vell" molí italià, tot i així, algunes llengües diuen què el petit municipi, en els seus anys de més esplendor, tenia seixanta-dos molins d'oli en funcionament. 
A hores d'ara ben just que en quedin tres i tan sols un està en ple rendiment. 

Pot ser comença a ser hora de mirar els que queden amb uns altres ulls, ja que tots ells poden ser un bon recurs educatiu ;-)

La Consolació al bosc de ribera

Any rera any anem motivant a tothom que ens visita a què participi en les activitats que es generen des del centre d'interpretació del bosc de ribera.

Aquest 2015 i per segon any consecutiu els alumnes de segon d'ESO de la Consolació han arribat al centre amb bicicleta.

Els dotze alumnes han gaudit de la via verda fins a arribar a les nostres instal·lacions per conèixer un poc més a fons el riu Ebre, el bosc, els seus habitants i les amenaces que posen en perill aquest delicat ecosistema, col·laborant en unes activitats participatives de recuperació ambiental.

Tal com anem fent i sense apartar-nos de la temàtica que ens ofereixen els continguts del centre, els alumnes han participat en dues de les activitats que més èxit tenen: la construcció de caixes niu per mallerengues i la reforestació del bosc amb arbres i arbusts autòctons de ribera.

El matí se'ns fa curt i és intens! 

Després d'haver construït les caixes niu per ocells ens hem dirigit cap al bosc per poder penjar-les en diferents punts de la riba fluvial. Tot seguit ens han ajudat amb la recuperació del bosc plantant cinc arbres de ribera; 

• 2 verns (Alnus glutinosa), 
• 1 tamarit (Tamarix africana), 
• 1 freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) 
• 1 om (Ulmus minor)

Aquests arbres i molts altres els anem plantant en una zona força degradada on cal recuperar-la amb un bosc frondós i enriquidor, el qual ens permeti continuar treballant sota aquesta línia educativa.

Fins ven aviat!!!

Endevina on! Balma

Torna endevina on, però aquest cop no us ho deixaré tant fàcil.

Primer us poso en antecedents; Les balmes són uns refugis naturals, cavitats i coves no gaire profundes de forma allargada horitzontal en un single o vessant rocallós, algunes de les quals han tingut un paper molt important en l'economia ramadera del municipi.

A que no encerteu on està aquesta!