El drac daurat

Poca son amb aquest miriàpode. L'escolopendra (Scolopendra cingulata) no sol deixar-se veure, per sorprendre-la cal mirar sota unes quantes pedres, llavors sota la pedra que menys imaginem ens sol sorprendre ella a nosaltres.

Enroscada com un diminut drac d'escates daurades i farcit de potes, sol esperar al seu cau subterrani fins que arriba la nit, moment en què surt de cacera. El centpeus més gros d'Europa, el més característic de la regió mediterrània, arrossega els seus 15 cm de longitud a la seva cita amb la foscor, i amb moviments ràpids surt a la caça de petites criatures, a les quals mossega amb les seves dues forcípules situades just darrere del cap. Amb elles inocula un sorprenent còctel de toxines que inclou histamina (un antiinflamatori) i acetilcolina, un neurotransmissor que alenteix els batecs del cor. 

Així, amb un mos que crema, pot acabar fins i tot amb algun petit vertebrat. Igual com amb altres exemples de la natura; aranyes, escorpins i serps, l'escolopendra abat a les seves preses usant les armes invisibles de la bioquímica.

Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.

En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.

Argiope lobata

L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa

Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.

A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.

Sargantana roquera (Podarcis hispanica)

Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 
El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.

Bruel (Regulus ignicapillus)

Reietó (Regulus regulus)

L'engany del pregadéu

Pregadéu (Mantis religiosa)

Els Pregadéus són coneguts en el regne invertebrat com uns dels predadors més temibles de la natura. La seva posició immòbil i el seu moviment lent i titubejant fan que passin desapercebuts per les seves preses i també per possibles predadors.

Tot i així, de vegades, els pregadéus també són sorpresos per altres predadors que se'ls volen menjar. Quan això passa aquests ens sorprenen amb unes demostracions de poders persuasius. En aquest cas, un pregadéu (Mantis religiosa) s'exhibeix amb les ales desplegades per aparentar ser més gran i fort que l'oponent.

Pregadéu Vs. sargantana

La sargantana cua llarga (Psammodromus algirus) és un predador d'insectes formidable, tot i així, al cap d'uns minuts d'estira-i-arronsa de demostració de poders, la sargantana es va donar per vençuda i va marxar sense àpat.

Pregadéu Vs. sargantana

228 peus

La tardor és una de les meves estacions predilectes, principalment per l'espectacle de colors que ens presenta la diferent vegetació del bosc. Hi ha un ampli ventall d'espècies de fulla caduca que en aquesta època de l'any ens delecta amb diferents tonalitats càlides. A la ribera de l'Ebre destaquen els xops (Populus nigra) i els freixes (Gènere Fraxinus), mentre que a la muntanya els Aurons rojos (Acer opalus) són els que protagonitzen els vessants rocalloses.

Tot i que l'espectacularitat de la tardor dona per a molt, avui us presento un miriàpode que en contades ocasions he tingut el plaer de veure. Aquest cop sota una pedra d'un sender de la vall Figuera m'he retrobat amb aquest peculiar centpeus de la família Himantariidae anomenat Gabrielis himantarium.

El cos raquític de color groguenc ataronjat sembla que s'hagi vestit per l'ocasió estacional.
Els adults d'1 a 22 cm de longitud tenen unes antenes amb 14 segments. D'ulls absents i amb un nombre elevat de parells de potes (el de la fotografia en té 228) on hi ha exemplars que en poden arribar a tenir 380. Aquest nombre a més pot variar en diferents individus de cada espècie, generalment sent més elevat en les femelles.

Els geofilomorfs tenen una distribució pràcticament cosmopolita, ja que viuen en tots els continents excepte l'Antàrtida i es troben freqüentment en tot tipus de sòls poc compactats i amb matèria vegetal en descomposició o guarits sota pedres. El grup aconsegueix la seva diversitat màxima a les regions tropicals i subtropicals. Es coneixen unes 1250 espècies en 7 famílies, 215 gèneres vivents i quatre gèneres fòssils.
Diverses espècies s'han adaptat a la vida semi aquàtica, trobant-se comunament en platges i zones rocoses costaneres i resistint la immersió en aigua salada.
Almenys dues espècies amazòniques presenten adaptacions per a la seva immersió total. Algunes espècies tenen adaptacions per a la vida troglodita, inclosa l'espècie mediterrània (el de la fotografia).

La seva reproducció és com la dels altres centpeus, mitjançant un espermatòfor que és transferit a la femella, la qual incuba els ous en lloc de dipositar-los en el sòl. A l'igual que les escolopendres, es caracteritzen per la cura parental, és a dir, la mare incuba els ous i cuida a les larves enrotllant-se de manera que els ous i larves o juvenils queden embolicades a la zona.

Tota aquesta sèrie de centpeus són carnívors, i normalment sotmeten a la presa amb el verí mentre la subjecten amb les mandíbules. En general s'alimenten d'altres artròpodes, inclosos altres centpeus, o d'altres invertebrats.
La majoria d'espècies presenten unes glàndules defensives a la zona dels segments del tronc, amb unes àrees plenes de porus. Aquestes glàndules exsuden una substància proteínica viscosa que serveix per dissuadir a altres artròpodes, ja que contenen compostos del cianur.

L'interès científic i aplicat en els geofilomorfs s'han tractat poc per a l'estudi de qüestions aplicades, les seves secrecions podrien ser d'interès especial. No obstant això, l'interès científic se centra en la utilització d'una espècie com a organisme model per entendre el procés de segmentació en artròpodes. És per això que Strigamia maritima s'ha convertit en un organisme model per a l'estudi del desenvolupament embrionari, d'aquesta manera, el primer i únic genoma complet de miriàpode correspon a aquesta espècie.

L'ós alat

Taques fosques sobre un fons blanc. 
Aquest patró és el què m’ha portat a prestar atenció sobre aquesta petita papallona nocturna, i consequentment a intentar aprendre alguna cosa sobre aquest lepidòpter que s’ha creuat amb el meu camí.

Dins del món de les papallones (lepidòpters) es troba la superfamília dels noctuoideus (del llatí mussol nocturn), amb el nombre més elevat d'espècies dins aquest ordre. En aquesta superfamília s'integren les següents famílies: Arctiidae, Lymantriida, Nolidae, Noctuidae, Notodontidae, Oenosandridae, Pantheidae.

Cymbalophora pudica

Malgrat la seva pertinença a la superfamília dels noctuoideus (papallones nocturnes), una part dels membres d'aquesta espècie desenvolupen activitat diürna, com en el cas de la gitaneta de l’espigol.

La papallona de la fotografia (Cymbalophora pudica) pertany a la família de les Arctiidae, constituïda per més de deu mil espècies, bona part d'elles amb una destacada vellositat que dóna lloc al fet que se les denomine vulgarment óssos llanuts.

La Cymbalophora és un lepidòpter vistós, d'ales escacades, amb taques negres sobre fons blanc, una bella bufanda pilosa de color marró ataronjat en la unió del cap amb el tòrax i tres bandes d'un intens i pelut color negre recorren longitudinalment el tòrax.

Les taques fosques varien en extensió d'uns exemplars a uns altres, de la mateixa manera que el color del fons de les ales davanteres, que va des del blanc fins al rosat. Les ales posteriors, què en aquest cas no es veuen ja que estan cobertes per les ales anteriors, són ataronjades amb taques negres en el cas de les femelles, mentre que en els mascles són pàl·lides.

Viu a Europa meridional, i pot arribar a resultar comú en les zones mediterrànies des de finals de l'estiu i durant tota la tardor.

Les petites erugues, de fins a tres centímetres de longitud, tenen un curt borrissol de color gris bru i s'alimenten de gramínies des de la tardor fins a la primavera, tornant-se inactives durant els dies més freds, però sense arribar a hivernar.

Ara que he aprés alguna coseta més sobre aquest ós, a veure si tinc sort i m'ensopego alguna altre gènere d'aquestes cridaneres papallones.
Qui sap quina altra criatura m'espera al bosc de ribera ;-)

Blanc, groc i negre

Argiope bruennichi

Heu vist alguna vegada aquesta aranya?

Els seus colors fan que sigui un aràcnid inconfusible; ratlles blanques, grogues i negres, el cap lleugerament argentat, les vuit potes anellades... l'aranya tigre (Argiope bruennichi) també anomenada aranya vespa o aranya cistellera és un dels aràcnids més espectaculars que podem trobar entre els matolls de la nostra horta, ja que solen construir la seva tela entre els herbassars i les branques baixes d'arbres i arbusts.

La seva funció a la natura és, com a bona predadora, la de posar un cert equilibri natural entre aquells insectes que s'alimenten de vegetals; llagostes, papallones... on qualsevol insecte que estigui atrapat en la seva resistent i enganxosa tela acaba sent depredat. Quan una presa és atrapada en la seva tela, la immobilitza ràpidament embolicant-la amb seda, llavors mossega la presa i li aplica un verí paralitzant i un enzim de proteïna de dissolució.

La tela que construeix pot fer entre 50 i 90 cm de diàmetre i en la part central teixeix una marca en ziga-zaga anomenada stabilimentum de funció incerta, encara que pot ser per atreure insectes o per confondre a possibles predadors.

Argiope bruennichi
menjant-se una llagosta

Les argiopes, com totes les aranyes, quan van creixent van mudant l'exosquelet fins a arribar a la mida màxima. Aquesta mida té un gran diformisme sexual, és a dir, els mascles són molt més petits (0,8 cm) que les femelles (uns 2,5 cm).

Entre principi i meitat de la tardor la femella sol fer una ooteca (capoll) en el que envolta centenars d'ous, tot i així, a vegades i a causa de la capacitat de guardar els espermatozous del mascle, la femella és capaç d'usar-los per fer diverses ooteques, de tal manera que pon ous, s'alimenta fins a engreixar, torna a pondre ous i així fins que se li acaben. 

Passat l'hivern emergeixen les cries, les quals fan una tela en comú on romandran fins que facin la primera muda, moment en què abandonen el grup per establir-se per separat i continuar amb el seu nou sicle vital.

La gitaneta de l'espigol

La Zigena de l'espígol (Zygaena lavandulae) és força comuna per aquesta zona, estic ben segur que molts de vosaltres esteu farts de veure-la, ja que crida l'atenció pels seus colors metàl·lics. 

Zygaena lavandulae

Aquesta és una espècie de distribució limitada a la Península Ibèrica, vessant Mediterranea de França i Nord d'Itàlia, pel Sud es localitzen unes poques i aïllades poblacions al Marroc.
Habita en indrets força secs, en herbassars i zones de matoll. Té preferència per libar de les flors de l'espígol, per aixó rep el nom de l'espècie.

Les larves s'alimenten de les plantes dels gèneres Althyllis i Dorycnium. Els adults es troben actius des de maig fins al agost. solen realitzar vols curts de planta en planta, ja que no són especialment hàbilsvolant. En cas de perill usen dos mecanismes de defenssa passius:

• En primer lloc fan servir la seva característica coloració aposemàtica (APO=lluny, a part; SEMO=senyal), que informa sobre la toxicitat de l'espècie. Aquesta combinació de colors alerta a possibles depredadors sobre la poca conveniència de "consumir" aquests insectes, ja que en els seus cossos i acumulen compostos tan verinosos com els derivats del cianur. 
• En segon lloc, simplement es deixen caure entre la vegetació, en comptes de sortir volant. 

Tot i estar classificada com a "arna" o papallona nocturna, per les seves característiques morfològiques, aquesta és una espècie d'activitat clarament diürna.

Insecte pal

Bacillus rossius

L'insecte pal (Bacillus rossius) és una espècie europea de caràcter mediterrani que sol trobar-se sobre la planta nutrícia (Cytisus scoparius) o rodalies de la mateixa. 

És un insecte difícil de localitzar i de veure, un insecte ple de particularitats evolutives relacionades amb la reproducció i el mimetisme.

Per començar direm que per cada mascle hi ha unes 1000 femelles. Aquesta dada ja ens informa que la forma més comuna de reproducció de l'espècie és l'anomenada Partenogènesi. Aquesta forma de reproducció implica que els ous es desenvolupen havent estat fecundats o no. És a dir l'espècie es reprodueix sense la intervenció dels espècimens masculins. Per tant la descendència partenogenètica de l'espècie és exclusivament femenina. 

En el cas de que els mascles participin en la reproducció, es tractaria d'una reproducció sexual normal, en la qual els descendents es repartirien a parts iguals entre mascles i femelles, encara que aquesta és l'excepció dins de la espècie.

Bacillus rossius

Vestit amb un camuflatge gairebé perfecte, conegut com a mimetisme críptic, consisteix a passar inadvertit mitjançant el "copiat" de la forma i color de la planta en què es troba. Altres mecanismes addicionals de defensa consisteixen en la autotomia i el deixar-se caure a terra, quan són descoberts, romanen completament immòbils com si fossin una "branqueta" més de les que hi ha a terra, per amplificar encara més l'efecte estira completament totes les seves potes. Quant a la autotomia, consisteix en la mutilació espontània o autoamputació, quan pretén escapar d'un depredador. L'estratègia consisteix a distreure al depredador, amb el membre amputat, que segueix movent-se. És la mateixa tècnica defensiva que fan servir alguns rèptils, en desprendre de la cua davant l'atac del depredador, com sol passar amb les sargantanes i dragons.

Les postes solen realitzar-les enterrant els ous uns mil·límetres a terra. Aquesta espècie passa per diverses fases de nimfa i produeixen quatre mudes, encara que en aquest cas la metamorfosi és incompleta, ja que les diferències entre la nimfa i l'adult són escasses (hemimetabolisme). La vida en fase adulta d'aquest Insecte pal no sol passar dels 2 o 3 mesos.

Amb una grandària d'uns 5 cm aproximadament. La característica essencial de l'espècie és la petita longitud de l'antena i dels artells que la componen, de 3 a 3,5 cm . Aquests artells tenen longituds irregulars i són d'un color rosa groguenc . Amb les potes esteses l'insecte adult no sobrepassa el 9 cm de longitud. Curiosament en la naturalesa es troben 1/3 d'exemplars de color gris i 2/3 de color verd . posseeixen una fina línia de color blanc que recorre tot el cos des de la base dels ulls compostos fins al final de l'abdomen.

Bacillus rossius

Grammodes geometrica

Grammodes geometrica

Aquesta petita arna crida l'atenció pel seu disseny geomètric, per aquest motiu se l'anomena Grammodes geometrica.

És una papallona nocturna difícil de localitzar si se la busca, tot i així, la seva distribució és molt extensa; la podem trobar des de la Mediterrània fins a l'est de les zones tropicals orientals d'Àsia, al Japó, fins i tot a Austràlia i a una gran part de l'Àfrica.

Les larves s'alimenten, entre altres espècies, de dos gèneres de plantes que trobem al bosc de ribera; dels tamarits (gènere tamarix) i dels esbarzers (gènere rubus).

Buscar el daurat

Trobar el color daurat a les Terres de l'Ebre és força complicat. En trenta-set anys que les recorro, tan sols l'he vist quatre vegades, dues d'elles en un petit habitant del bosc de ribera.

Calosoma auropunctatum (auro=or, punctatum=puntejat) és un escarabat de la família dels caràbids (Carabidae) més negre que la nit més fosca que et pugues imaginar, tot i així, tal com diu el seu nom, està guarnit amb uns petits punts daurats. 

Aquest escarabat és un predador d'erugues formidable, inquiet i ràpid, dotat d'unes grans mandíbules que l'ajuden a subjectar la presa. Vulgarment se'l coneix com escarabat de terra escopidor, perquè quan aquest insecte se sent amenaçat, es dóna la volta, aixeca la part del darrera de l'abdomen per sota les sis fortes potes i ruixa amb una substància química nociva als atacants.

El trobem entre la fullaraca seca de boscos caducifolis, però també en indrets ruderals, sota pedres i troncs on es guareix de qualsevol predador. La seva localització és molt amplia; gairebé a tota Europa fins a Anatòlia, Àsia Central i l'Oest de la Xina i Mongòlia.

Sensasionalisme i la granota de les Olles

Avui una extranya convinació. 

En aquests dies volia, apartar-me del sensacionalisme que arrossega el cabdal de l'Ebre i la precampanya electoral que tant ens sobra per, atansar-vos a les Olles. Però hi ha vegades que no es poden deixar de costat els aconteixements més rellevants, per això us enllaço dues entrades de dos blogs que molt sovint val la pena llegir, i què donen a conèixer la greu problemàtica de la ignorància fluvial.

• El Ebro y la propaganda de Joseph Goebbels



Engorjat de les Olles

• Avenidas dragados y daños colaterales

Dues entrades que ben val la pena analitzar i que després de fer-ho, poc importen les paraules del que queda d'aquesta entrada.

Apartant-nos d'aquesta temàtica, en més o menys mesura, hi ha un indret al barranc de la Conca anomenat; les Olles. 

Aquestes olles són perforacions a la roca calcària produïdes pel pas continu de l'aigua al llarg de milers d'anys. 

Actualment aquest curs fluvial està sec, a causa, principalment, de la climatologia d'aquests temps, i tant sols en contades ocasions porta abundant aigua. 
És per aquest motiu que a ningú li ha vingut en ment fer-se una casa, ni construir un parc infantil, ni plantar-hi una tomatera a l'engorjat d'aquest barranc.

Escorpí d'aigua (Nepa cinerea)

Tot i així, aquestes olles poden retindre l'aigua durant llargues temporades, donant un suport vital a la fauna que necessita d'aquest indret per sobreviure, les granotes són un clar exemple d'aquesta dependència, les quals necessiten l'aigua per completar el seu cicle vital. A aquests amfibis dependents d'aigua se'ls sumen d'altres com els gripaus, que necessiten aquest apreciat líquid per treure endavant la seva descendència. També hi ha nombrosos insectes que tant sols sobreviuen dintre de l'aigua; com aquest inofensiu escorpí aquàtic.

Granota verda (Pelophylax perezi)

Tot aquest escenari d'ínfima importància es pot traslladar, perfectament, fins a les aigües de l'Ebre, on les granotes som tots els riberencs que depenem de l'aigua, i conseqüentment necessitem adaptar-nos a la dinàmica de l'Ebre per poder-nos sostenir, i no al contrari. 

Hem de ser conscients de què els dragats no són una alternativa a cap problemàtica de cabdal, sinó que els seus costs són recursos malbaratats i porten efectes negatius amb el nivell de les aigües freàtiques limítrofes i  pel desenvolupament de la fauna autòctona. Els sediments; llims, sorres i graves són espais de fresa per molts dels nostres peixos autòctons o habitat de nàiades. 
També hem de reconèixer que al llarg de la nostra història més recent hem ocupat desmesuradament indrets fluvials que pertanyen al riu; amb zones de conreu, edificacions i zones d'esbarjo, on en cada inundació l'Ebre reclama el que li pertoca. 
Per últim, i no menys important, hauríem d'haver respectat un règim de cabdal més natural, el qual aturava el creixement de la vegetació que es trobava més propera a l'aigua, dotant d'un curs fluvial amb més capacitat. 

En aquests moments, totes aquestes males gestions d'interessos econòmics i polítics ens porten a la necessitat de trobar un únic culpable, i malauradament totes les mirades es dirigeixen cap al mateix riu, sense adonar-nos-en que nosaltres mateixos som, alhora, víctimes i culpables d'aquests episodis dramatúrgics que tant habitualment podem veure en el tram mitjà d'aquesta gran conca.

El borinot del pollancre

Aquesta papallona nocturna "Laothoe populi" és una altra esfinx que podem trobar arreu de la conca de l'Ebre.

La seva distribució és Europea, a la península Ibèrica és absent a gran part de la zona meridional.
La trobarem en llocs on creixin pollancres o salzes, com boscos de ribera o parcs. Durant el dia es manté perfectament oculta entre les herbes o als troncs dels arbres on es mimetitza prou bé., on les seves formes imiten les d'una fulla seca.

La papallona te una envergadura alar d'entre 70 i 100 mm. En estat de repòs les ales posteriors es mostren visibles sobresortint per la part superior de les anteriors. 
L'imago (últim estadi del desenvolupament d'un insecte) posseeix una espiritrompa atrofiada, cosa que li impedeix libar nèctar i alimentar-se, això fa que només pugui viure uns pocs dies, temps que ha d'aprofitar per trobar parella i pondre els ous.
L'hibernació com a pupa és en una càpsula sota terra.

L'eruga, que pot arribar als 85 mm. s'alimenta principalment de Populus i Salix,  també pot acceptar altres arbres de ribera del gènere Fraxinus, Alnus, Ulmus... 
Pot ser de diverses formes, generalment és verda clapada de blanc o groc, amb línies obliqües blanques o grogues i una última acabada en la cua, normalment verdosa o groga. Alguns exemplars poden tenir línies de punts rogencs. La seva forma robusta i rabassuda és un tret característic.

Per veure l'eruga i més informació cliqueu aquí

L'esfinx de la corretjola

Aquesta papallona nocturna de grans dimensions és una esfinx de les corretjoles (Agrius convolvuli) anomenada vulgarment com a Borinot de les corretjoles. 
Les corretjoles són unes plantes de ribera molt comunes per aquesta zona i per això podem trobar nombroses erugues i papallones d'aquesta espècie. 

Tal com hem dit, és una espècie d'esfinx molt comuna, fins hi tot en l'àmbit Europeu. 
L'època de vol és de maig a juny i d'agost al setembre, podent prolongar d'aquestes dates si la climatologia ho permet.


Les erugues, prou grans (d'uns deu centímetres) i de tons terrosos, solen deixar-se veure creuant camins i carretes a la recerca del seu aliment predilecte.

Les papallones són de tonalitats grisenques, colors que les doten d'una alta qualitat mimètica quan estan en una roca o escorça de determinats arbres. Tot i això, quan se la molesta sol aixecar l'abdomen mostrant les tonalitats rogenques que amaga sota les ales, principal característica de la seva bellesa.

L'eruga d'aquesta papallona, com hem dit, s'alimenta d'enfiladisses, principalment de Convolvulus arvensis,  mentre que la papallona és una eficaç polinitzadora nocturna de diferents tipus de plantes, d'enfiladisses de ribera, ruderals, o fins hi tot del jardí. 

Algunes de les erugues d'aquesta família, quan estan en repòs, tenen un cert paregut amb els esfinxs egípcies, per aquest motiu se les anomena així. La segona part del nom comú sol designar la planta o plantes hoste principals (del pi, del til·ler...) o alguna característica molt marcada; com en el cas de la famosa esfinx de la calavera. 

Altres enllaços interessants:

• faunealpine.canalblog.com
• fr.wikipedia.org

Aranya cranc

Aquest aràcnid de la família dels Tomísids molt sovint se l'anomena aranya cranc o de les flors (Thomisus Onustus), la qual, camina de costat i cap enrera amb facilitat.  
Normalment presenten un cos aplanat. Les femelles però, llueixen un voluminós abdomen dies previs a la posta dels ous.

Normalment no construeixen cap tipus de teranyina, a excepció d'un petit sac on diposita la posta. 

El color del seu cos es variable, segons les flors on viuen. En aquest cas però, l'aranya s'ha instal·lat en una branca d'un tamarit (Tamarix africana) que ni te flors, ni és groc.

Aquesta petita aranya acostuma a estar quieta esperant a que un insecte s'acosti al seu radi d'acció per capturar-lo, i quan l'insecte s'apropa, l'aranya li salta al damunt per injectar-li el seu verí que paralitza la víctima.

Abdomen de l'aranya, moments previs a la posta

La mateixa aranya, passades unes hores després d'haver fet la posta