Radix lagotis

Fa goig encetar l'any amb una bona notícia.

-Tot va començar un 16 de maig del 2016 amb un petit reconeixement fluvial, un petit passeig a la natura per veure quina sèrie d'éssers vius habiten al nostre entorn, una petita excursió de la qual, en principi, no se'n fa gaire cas, però que a poc a poc i després d'haver estat madurant durant set mesos en surt una publicació amb sorpresa peninsular, que més es pot demanar! Els reis mags ja m'han portat un regal.-

Un nou estudi publicat a la revista Spira de l'Associació Catalana de Malacologia, signat per Sergio Quiñonero i Joaquín López, dóna a conèixer un nou gastròpode autòcton d'aigua dolça a les Terres de l'Ebre, i sorprenentment, una primera cita per a la península Ibèrica.

Radix lagotis

Aquest nou caragol autòcton per a les Terres de l'Ebre i per a la Península Ibèrica anomenat Radix lagotis, és un petit aquàtic de closca fina que s'ha localitzat entre la vegetació d'aigües netes i cristal·lines poc profundes de diferents afluents del riu Ebre, concretament al riu Algars (Arnes), al riu Estrets i al barranc del Salt (Horta de Sant Joan)  en zones molt properes al Parc Natural dels Ports.

Riu Estrets

El Radix lagotis fins ara s'havia localitzat principalment a la conca del Danubi, a l'est de Rússia i Kirguizistan, per tan era un caragol aquàtic completament desconegut a escala peninsular. Una espècie que havia passat completament desapercebuda a causa de la seva extremada similitud amb altres espècies; el Radix balthica present al Delta de l'Ebre, i el Radix labiata localitzat en rius i llacs a Lleó i Aragó.

Esperem que aquest nou any el temps i la perseverança ens porte moltes més bones notícies. 😉

Melanopsis tricarinata

Ja feia temps què tenia una espina clavada al bloc, i el motiu era el Melanopsis. Era com si en aquest bloc hi faltés alguna part essencial que no el deixava ser complet, ja que un bloc què mostra les singularitats de l'Ebre sempre serà incomplet, si no té, almenys, una entrada que parli del Melanopsis, un endemisme molt abundant d'aquest riu.

El Melanopsis (Melanopsis tricarinata) és un caragol aquàtic molt comú al tram baix de l'Ebre i un endemisme ibèric, concretament del llevant de la península Ibèrica. La distribució a Catalunya es limita al riu Ebre i als Ullals de Baltasar (Parc Natural del Delta de l'Ebre), a la resta del delta ha anat desapareixent a causa de l'assecament, l'extracció de llots i la cimentació d'alguns canals d'irrigació. A la Comunitat Valenciana és una espècie més generalitzada, s'estén per diversos rius, basses, fonts i altres punts d'aigua.

El seu Hàbitat al riu és molt variable, el trobem tant en aigües corrents com estancades, en indrets assolellats i també en ombries que forma el bosc de ribera, entre pedres, en platges de sorra, en indrets fangosos, entre algues, en tiges de plantes que estan en contacte amb l'aigua o en troncs submergits.

La seva alimentació és exclusivament d'origen vegetal.

La closca, sòlida, sol ser variable amb el color; marró, verda, grisa amb taques... mentre que el cos presenta una coloració grisenca. Els tres solcs i les respectives carenes, en alguns exemplars més marcades que en altres, li atorguen el seu nom; tricarinata (tri=tres carinata=carena).

Algunes fonts afirmen que l'espècie és vivípara, és a dir, no ponen ous ni fan ooteques, sinó que pareixen directament les cries d'una en una. Existeix una diferenciació entre sexes, tot i que no presenten dimorfisme sexual apreciable.

Aquest caragol sembla que sigui un d'aquells que no trobaria a faltar en un ecosistema fluvial, però el cas és que quan m'aproximo a un riu, i no trobo ni el Melanopsis, ni el Theodoxus, doncs és com si enyorés algun habitant característic. 
Espero no trobar-lo a faltar mai a l'Ebre.

Ter's Warrior

Tot i que habitualment, en aquest blog, intento escriure sobre les rodalies de l'Ebre, en aquesta ocasió sortiré de la seva conca per endinsar-me en una problemàtica del Ter que sense massa dificultat es podria estendre arreu de les riberes de Catalunya i més enllà.

Ara farà unes poques setmanes, vaig fer una escapada fins a un indret molt bonic; la ribera del Ter. A primera vista l'indret és una meravella natural envoltada d'espais naturals protegits; una àmplia zona de ribera molt verda on creixen bastants verns (Alnus glutinosa) entre extensos boscs d'Àlbers (Populus alba) i salzes (Salix alba) sota un cel blau intens. Les aigües, un poc tèrboles, acullen grans concentracions d'ocells, i cap al final del seu tram trobem la gola (desembocadura) flanquejada a la dreta pels aiguamolls de l'Empordà i dins del mar, no molt lluny, si veu un altre paradís de la natura; les illes Medes.

Però aquesta situació idíl·lica canvia una vegada un mateix s'endinsa al bosc i al mateix riu. La situació ecològica en el tram baix del riu Ter també és lamentable i només cal endinsar-se per veure el gran nombre d'espècies invasores que hi ha; Aurons, crancs i visons americans, cloïsses asiàtiques, i entre moltes altres, una plaga de Woodianes.

Cloïsses asiàtiques
del Riu Ter

Visó americà (Neovison vison)

vist al riu Ter

I us preguntareu... què són les Woodianes?

Les Woodianes (Sinanodonta woodiana) són unes cloïsses d'aigua dolça gegants d’origen Asiàtic, que s’han expandit per molts llocs del món, i pràcticament per tota Europa. La seva presència a Catalunya es remunta al 2007 quan es va descobrir al riu Ter, posteriorment un estudi publicat l’any 2009 confirmà la seva presència a dos rius més; el Fluvià i el Daró.

Woodianes (Sinanodonta woodiana) 

Aquesta espècie té una alta taxa de reproducció i una gran capacitat de dispersió, utilitza una gran quantitat de peixos com a hostes, inclòs peixos autòctons, per tant suposa un greu perill a causa de la seva competència amb les nàiades autòctones, tant per l'aliment, com per l'espai (substrat) i la reproducció.
Els exemplars adults poden superar fàcilment els 20 cm. Toleren espais modificats i una relativa contaminació de l’aigua. Per viure prefereixen substrats de llims o fang, amb aigües tèrboles o força ombrejades.

El cas de la invasió del Ter per part de les woodianes és un cas realment dramàtic, on aquesta espècie invasora ja és extremadament comuna i fàcilment localitzable al seu tram baix, trobant trams atapeïts d’aquesta espècie. Malauradament a aquesta plaga se'n suma una altra ben coneguda a l'Ebre, la de les corbícules.
Lamentablement la woodiana es podria continuar dispersant per altres rius pròxims, la seva arribada en aigües de l'Ebre podria ser devastadora per les poques poblacions de nàiades autòctones que actualment queden. La woodiana encara la trobem en centres d’aquariofília, la qual es ven com a espècie filtradora, i els peixos que estan en els mateixos contenidors també poden ser font d'infecció, ja que el cicle reproductiu d'aquestes cloïsses bé a ser el mateix que el de les espècies autòctones.

El què més crida l'atenció de les zones de ribera greument afectades per invasions alienes, és que no hi ha cartells divulgatius sobre aquest tipus de problemàtiques; la woodiana en el cas del Ter, a l'Ebre el cargol poma i a tots dos les cloïsses asiàtiques.
Bé, suposo que ens agrada viure sota la ignorància i no ens importa massa el que passe a les riberes de Catalunya, on ràpidament es van convertint en els majors reservoris de fauna exòtica de tota Europa.

Després d'haver visitat el Ter i d'estar fart de recorre l'Ebre em pregunto:

Els parcs naturals actuen en conseqüència quan s'adonen de les espècies invasores que contenen? I conseqüentment, posen en alerta o donen suficient informació del que es té, per donar coneixement de què s'ha de fer i el que no al davant de determinades espècies?

Tan desbaratada és la idea de portar un pla de gestió d'espècies invasores (tant de plantes com d'animals) als ajuntaments propers a lleres dels rius per evitar la proliferació descontrolada de determinades espècies que posen en perill els nostres rius?

És positiu ignorar les espècies invasores que tenim als nostres sistemes fluvials?

Està ben clar que la web ens dóna molt bona informació sobre les espècies invasores o els treballs de recuperació de fauna, si ens interessa buscar-la, però tenim manca de cartells divulgatius en zones estratègiques riberenques. Crec que hi ha la necessitat de posar en alerta a la ciutadania sobre la manipulació, trasllat i alliberament intencionat o no d'aquestes espècies exòtiques en els rius que encara no les contenen, ja que un cop introduïdes és impossible extreure-les en la seva totalitat i el resultat de la seva introducció és causa de greus problemàtiques socials i econòmiques.

Algunes propostes per evitar la propagació d'aquesta i altres espècies passen per:

• La sensibilització per evitar el trasllat de peixos, possibles portadors dels gloquidis i font potencial de propagació.
• Evitar la venda com espècie filtradora.
• Prevenció en l'abastiment de peix infectat.
• Prevenció de fuga de peixos de tolls infectats.
• Evitar els transvasaments i connexions entre conques fluvials, pel gran impacte en la biodiversitat en general i en concret perquè aquestes pràctiques faciliten la dispersió d'aquest tipus d'espècies invasores.

Per finalitzar dos enllaços molt interessants; 

el primer sobre les tasques de Conservació de fauna fluvial d’interès europeu a la xarxa Natura 2000 de les conques dels rius Ter, Fluvià i Muga, conegut amb l’acrònim LIFE Potamo Fauna.

Al següen hi ha informació més detallada sobre la Woodiana.

Un cargol Tortosí

Aquesta és una història poc coneguda d'un endemisme de la zona molt poc conegut què porta el nom de la capital de la comarca del Baix Ebre.

Chondrina dertosensis

Curiosa història la d'aquest petit caragol (Chondrina dertosensis); es va descriure originalment l'any 1886, d'acord amb uns exemplars recollits a la serra de Cardó, on poc temps després, erroneament, es va sinonimitzar amb altres espècies similars. 

Passats 122 anys, o sigue, l'any 2008 un holandès va fer un estudi amb DNA sobre les espècies d'aquesta família incloent l'antigament descrita «dertosensis», doncs bé, el resultat d'aquest estudi va ser sorprenent, va concloure que aquesta espècie sinonimitzada “perquè si” era una espècie vàlida, per entendre'ns, diferents.

En l'actualitat és una espècie endèmica de la zona Sud de la província de Tarragona, es caracteritza per tenir una conquilla d’uns 4 mil·límetres, amb forma allargada d'aspecte fusiforme, de coloració obscura, com l'animal.

Aquesta espècie viu adherida a les parets calcàries, formant colònies de nombrosos individus, que pot passar desapercebuda perquè molt sovint les conquilles estan brutes. Se la pot veure als mesos més calorosos de l’any, mentre que la resta de l’any és difícil trobar-la. 

La conclusió de la història és què a Catalunya viuen 12 espècies del gènere Chondrina i què un altre cop, com ja sol ser habitual, els de fora ens han passat la mà per la cara dins del nostre propi terreny.

Gentilles sota un tronc

Avui, sota un tronc, m'he trobat aquests cargols petitons què no superen els 9 mil·límetres de diàmetre. Ja se què no és cap gran cargol, cap raresa, ni res excepcional, però de totes maneres jo ràpidament l'hi he enviat una fotografia al Sergio Moite, un bon amic, i la resposta a estat immediata:

Aquests petits cargols, caracollina lenticula, poden crear grans colònies, li agraden molt els llocs humits i ombrívols, i se'ls pot trobar sota pedres, també sota la fullaraca i troncs morts, es localitza fins i tot en llocs urbanitzats com parcs, hortes, murs...

La conquilla aplanada recorda a una gentilla, fins hi tot amb el color. La superfície de la seva closca sòlida està coberta d'unes petitíssimes estries de creixement.
De distribució mediterrània, molt generalitzada a Catalunya excepte a les zones d’alta muntanya. Al bosc de ribera, aquesta espècie, la trobem en molts racons, alimentant-se de la matèria orgànica en descomposició.

Caracollina lenticula

Mol.luscs Continentals Ebrencs

Un estudi publicat el desembre del 2014 a la revista Spira de l'Associació Catalana de Malacologia signat pels amics Sergio Quiñonero i Joaquín López dóna a conèixer la fauna de mol·luscs continentals (terrestres i agua dolça) del Delta de l'Ebre, en el que es recullen un total de 82 espècies (75 gasteròpodes i 7 bivalves), de les quals 26 són noves citacions pel Delta, incloent per primera vegada 3 llimacs. S'il·lustren nombroses espècies en fotografies a color, moltes d'elles dels animals fotografiats al seu entorn, i es detalla al rang de distribució coneguda al Delta per a cada espècie.

Tot i que això evidencia una gran riquesa malacològica, es constata també un notable increment d'espècies al·lòctones respecte a llistats previs, amb un total de 14 espècies. Aquest treball també dóna a conèixer errors en la catalogació d'espècies anteriorment citades a la zona, i recull les espècies que han estat citades en el passat i no s'han tornat a trobar en recents sondejos. Es comenten espècies que es poden donar pràcticament per desaparegudes, com Planorbis planorbis, Anisus leucostoma o Theodoxus fluviatilis, o espècies en franc retrocés com Melanopsis tricarinata, en el passat molt abundant als canals del Delta i en l'actualitat restringida a la zona dels Ullals de Baltasar i uns quants canals pròxims. També es comenta el preocupant estat de l'espècie Tarraconia rolani, endemisme català, ja que la localitat on es va descriure per primera vegada (prop del Delta) ha estat alterada, cosa que possiblement converteix la població del Delta en la única on actualment sobreviu en l'actualitat, però en la que s'han trobat molts pocs exemplars recentment, pel que podria estar en ràpid retrocés, i evidencia la importància de la preservació d'aquest espai.

En resum, l'article representa un llistat que cobreix un forat de 25 anys sense una catalogació detallada de la malacofauna continental del Delta, que serà útil per a estudiosos del grup però també per a aportar criteris de conservació de la poc coneguda biodiversitat malacològica.

Els colors de la iaia Marieta

Suposo que sabreu que és una marieta!

La Marieta o Reineta (Pseudotachea splendida) és un petit cargol que viu en prats secs, arbusts i roques cobertes de vegetació. 

Són de color blanquinós o crema clar, amb cinc ratlles contínues de color fosc (tres a sobre, una lateral i una última a sota), que poden faltar, sobretot en exemplars que visquin prop de les costes. El diàmetre major de la closca supera els 2 centímetres.

La seva distribució és per tot el sud-oest d'Europa i el Nord d'Àfrica.

Per aquesta zona es diu: 

Si veus una marieta

prop hi ha una vaqueta

Però el que us vull mostrar és la iaia marieta; un fragment fòssil d'aquest gasteròpode localitza't al barranc del Torrent (Bitem) el qual encara conserva la coloració de les seves cinc ratlles continues més fosques. Aquesta peculiar característica no és gaire comuna entre els fòssils que podem localitzar per aquest indret, per aquest motiu l'hi he fet un petit lloc en aquest blog.

Corbícules

Les corbícules són uns mol·luscs d'aigua dolça originaris d'Àsia, per aquest motiu se les anomena cloïsses asiàtiques. En el comerç d'aquaris se les anomena cloïsses dorades. I al sud-est asiàtic són conegudes com a cloïsses de la prosperitat, segurament per la seva alta capacitat reproductiva.

És una espècie que ha estat introduïda en moltes parts del mon, incloent Amèrica del Nord i Europa. La primera cita al Delta de l'Ebre de C.fluminea, va ser al 1997.
D'acord amb el Servei Geològic dels Estats Units, Corbicula fluminea és probable que continüi ampliant la seva distribució cap al nord d'Amèrica fins que arribi al límit de la seva tolerància tèrmica més baixa, on és creu que està en els 2º C. Més informació aquí.

Aquestes cloïsses, immediatament després d'arribar a la maduresa,  produeixen ous, seguit per l'esperma, podent-se auto fertilitzar i alliberar seixanta-dos mil larves per any. Els juvenils d'un mil·límetre de llarg no adquireixen la maduresa sexual fins, més o menys, al cap d'un any, en quan aquests adquireixen una longitud d'un centímetre.

S'alimenten principalment de fitoplàncton (algues), que filtren dels fons arenosos, fangosos i de còdols dels rius, llacs, pantans, canals i sèquies de reg.

Els mecanismes d'introducció i dispersió fora del seu rang natural és degut, principalment, a les activitats econòmiques humanes i posteriorment poden envair altres zones des d'un àmbit natural.

• Introducció i dispersió antròpica: 

1. La introducció accidental a traves de l'aquariofília és una gran problemàtica que ha pogut introduir aquest mol·lusc, tal i com ha passat amb altres animals.
2. La dispersió accidental amb maquinària agrícola, on molt probablement, els arrossaires són els principals responsables de la dispersió deltaica.
3. La Introducció i dispersió intencionada per part de pescadors que els utilitzen com a carnada és una altra de les grans problemàtiques de l'invasió, ja que no hi ha cap tipus de control sobre la carnada a utilitzar, ni de la neteja dels aparells de pesca.
4. Als EE.UU la introducció intencionada per part de comunitats de persones d'origen asiàtic que els compren com aliment.

• Dispersió natural:

1. El moviment passiu de les corrents d'aigua es el principal factor de dispersió dels gloquidis (larves de les cloïsses).
2. Les larves de les cloïsses poden adherir-se a la vegetació flotant i ser dispersades en llargues distàncies.
3. Per un altre costat i encara per verificar, hi ha la probabilitat de que els ocells aquàtics puguin transportar juvenils a les plomes i potes per després dispersar-los. 

L'impacte econòmic i social de la invasió a estat de mils de milions d'euros amb costs associats a la obstrucció de tubs de toma d'aigua de les plantes energètiques, al control d'altres plagues associades als canvis ecològics dels rius, entre altres. Zoològicament les corbicules alteren greument els ecosistemes on són introduïdes, i contribueixen a la disminució i reemplaç de les nàiades natives, ja greument amenaçades.
Aquestes grans masses d'individus filtren grans quantitats d'aigua, dotant d'un curs fluvial amb aigües més transparents. La transparència facilita el pas de la llum i fa augmentar la proliferació de macròfits i insectes que poden probocar greus problemes socials, com en el cas de la Mosca negra Simuliidae erythrocephalum.

Doncs bé, a hores d'ara ja no podrem parlar de la cloïssa asiàtica com a única invasora, ja que la invasió per part de dues espècies d'aquest gènere en aigües de l'Ebre ja és una realitat irrefutable, a partir d'aquest moment ja sempre les anomenarem en plural; les corbícules, perquè són dues les espècies que podem trobar en grans quantitats al tram d'Ebre Català;

La Corbicula fluminea

La Corbicula fluminalis

Les dues espècies estan presents, com em dit, en poblacions introduïdes, mesclant-se entre si, C. fluminea va ser detectada al 1997 i els primers indicis de C. fluminalis van ser al setembre de 2014.
Habitualment tendim a confondre una espècie per l'altra, per això, cal tenir precaució per determinar-ne correctament cada espècie, i no crec que sigui irrellevant saber diferenciar-les, perquè si C. fluminea (primera en ser detectada al riu) és altament invasiva, l'altra, C. fluminalis, encara ho podria ser més.

Hi ha tres maneres de poder identificar de quina espècie tractem:

• Una d'elles és la relació entre l'amplada i l'altura, què varia lleugerament; C. fluminea és més plana, mentre què C. fluminalis és més rodondejada. Quant és mira de costat (mirant a la obertura entre les closques), C. fluminalis es més rodona, casi en forma de cor, mentre que C. fluminea té una forma lleugerament més plana. Els exemplars juvenils de C. fluminalis són quasi esfèrics, mentre què les de C. fluminea estan lleugerament més aplanades. A més, els exemplars totalment adults de C. fluminea són, pràcticament, el doble de grans que els adults de C. fluminalis.

C. fluminalis                             C. fluminea

• També es poden diferenciar per la quantitat d'estries de creixement de la closca; C. fluminea en té de 7 a 14  per cm, mentre què C. fluminalis en té de 13 a 28.

C. fluminalis                                    C. fluminea

Aquestes dues diferències no són del tot determinants, encara que molts cops treuen de dubtes.

• Tot i així, la millor manera de diferenciar-les és comparant les xarneres (La zona d'articulació de les dues valves s'anomena xarnera i pot estar proveïda de dents). En les següents fotografies, i a la part superior de la xarnera podem observar l'umbe, què en C. fluminalis es més pronunciat que el de C. fluminea; a causa de la seva naturalesa més rodondejada.

C. fluminea

C. fluminalis

Haig d'agrair al Sergio Quiñonero i al Joaquín López (autors de varies publicacions sobre mol·luscs, entre les que, recentment, fan menció de la invasió al riu Ebre per part de la C. fluminalis) el que jo hagi pogut fer aquesta entrada.
Quiñonero Salgado, S. & López Soriano, J. (2014). Presencia de Corbicula fluminalis (O.F. Müller, 1774) (Bivalvia: Corbiculidae) en el bajo Ebro (Cataluña). Spira 5, 139–141.

Els hi dec gratitud per haver-me portat pel camí de la saviesa curbicular, per ajudar-me en la classificació d'alguns altres mol·luscs, per ensenyar-me'n d'altres que desconeixia totalment i per haver tingut amb ells una jornada d'investigació fluvial.

Invasors Deltaics d aigua dolça

Gyraulus chinensis

Un estudi publicat l’any passat a la revista Spira de l’Associació Catalana de Malacologia, signat per Sergio Quiñonero i Joaquín López, dóna a conèixer la fauna invasora de mol·luscs d’aigua dolça del Delta de l’Ebre.

Un total de 9 espècies invasores (7 gastròpodes i 2 bivalves), les quals han envaït canals de reg, sèquies, arrossars, estanys i el riu Ebre. Entre aquestes hi és el ja conegut i temut cargol poma (Pomacea maculata), la cloïssa asiàtica (Corbicula fluminea), el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el cargol trompeta (Melanoides tuberculatus), i d’altres espècies no tan conegudes, com la Planorbella duryi i l’Haitia acuta, o espècies molt petites com la Ferrissia fragilis i el Potamopyrgus antipodarum, i fins i tot espècies fins ara desconegudes al territori català, com és el cas de Gyraulus chinensis, espècie molt abundant sobretot als arrossars.

Del total d’espècies invasores, 4 d’aquestes se citen per primera vegada al Delta de l’Ebre, cosa que probablement el converteix en el territori europeu en el qual s’ha descrit la major concentració d’espècies al·lòctones de mol·luscs d’aigua dolça. 

Planorbella duryi

Potamopyrgus antipodarum

Haitia acuta

Nàiade auriculada

Avui, Diada de Catalunya, amb la independència fluvial que em caracteritza i que gairebé sempre m'acompanya, després de 1.222 dies (dies de vida d'aquest blog) aconsegueixo assolir una fita que ja gairebé donava per perduda.

En un tram del riu que no revelaré, a no ser que sigui imprescindible, he localitzat un exemplar de nàiada auriculada (Margaritifera auricularia).

Les nàiades auriculades són els tresors de l'Ebre, uns bivalves d'aigua dolça molt longeus, on algunes d'elles poden assolir una edat de fins a cent anys. És la nàiada més gran d'Europa, i el riu Ebre acull "o acollia" la major població mundial d'aquesta espècie.

Amb l'emoció del moment, no m'he pogut estar de manipular-la un moment per fer-li una fotografia a les mans. Espero no haver-li fet cap mal amb aquesta acció. Tot seguit l'he tornat a deixar en la mateixa posició i en el lloc exacte on estava.

Indret similar al de la
localització de la nàiade

Nàiade ariculada
dintre de l'aigua

L'indret, un galatxo de fons pedregós amb una fina capa de llims fins i matèria orgànica en descomposició, és força tranquil, de difícil accés, ombrejat, d'aigües cristal·lines, fresques i poc profundes el qual podria acollir més exemplars com aquest. L'inconvenient d'aquest lloc és, que és una autèntica coxiquera, repleta de pneumàtics, ampolles de tot tipus de materials, electrodomèstics i altres immundícies que tant caracteritzen l'Ebre.

De ben segur que tornaré per veure si aquest indret acull més exemplars com aquest, o d'altres.

A continuació tres entrades d'aquest blog relacionades amb nàiades:

• Nàiades
• Nàiades en perill
• Les nimfes del riu és moren

Nàiade auriculada (Margaritifera auricularia)

Les perles del riu

Sota les aigües dures de l'Ebre s'amaguen uns petits gasteròpodes, els quals, en prou penes són coneguts; les nerítiques de riu "Theodoxus fluviatilis".

Aquests cargols presenten una closca ovoide bastant rodondejada on la seva mida màxima, en general, no sol superar els 6 mm. Les antenes són filiformes i la seva carn, habitualment, és fosca, sent una mica més clara a la part inferior del peu. A la closca presenten un dibuix adomassat, el color d'aquesta varia d'un negre intens a un crema groguenc.

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

Habita aigües dolces superficials, bastant oxigenades i de corrents mitjanes a lentes, amb alt contingut en calci. Pot trobar-se en estuaris o estancaments temporals d'aigua, albuferes, canals de reg, rius i séquies, tolerant salinitats moderades. 

Necessita fons rocosos, amb còdols o amb parets d'obra per adherir-se i reproduir-se, estant absents en cursos de fons totalment fangosos o llimosos. 

La seva distribució s'estén per tota la conca mediterrània: a Espanya, des de Catalunya fins a Andalusia. En països del sud d'Europa i nord d'Àfrica són també comuns en aigües dures. Al nord i centre d'Europa com Anglaterra, Polònia, Holanda o Alemanya són espècies en perill d'extinció. 

Nerítica de riu "Theodoxus fluviatilis"

És un cargol de comportament afable i de moviments una mica lents, el qual passa la major part del dia adherit als còdols del riu consumint algues verdes.

La reproducció d'aquesta espècie, com la de la majoria de nerítics, és una mica complicada. 

Les femelles (ja que presenten sexes separats) dipositen petites càpsules d'ous ovalats i blanquinosos del voltant d'un mil·límetre dispersos pels còdols del fons. Cada càpsula conté de 50 a 150 ous, que generen altres tantes larves que, dins de la mateixa càpsula, es depreden unes a les altres fins que emergeix una sola larva ben formada. Les cries, extremadament petites, surten de l'ou al voltant de les 4 setmanes o fins i tot mesos després, donant pas a una nova perla del riu.