El cranc ibèric del riu Estrets és autòcton?

Aquest matí m'he decidit per fer un passeig per un indret del Parc Natural dels Ports força concorregut; el Mas de la Franqueta (Horta de Sant Joan). En aquest indret, força bonic, constituit per frondoses pinedes hi transcorre el riu dels Estrets.

Un dels motius per aproximar-nos al riu Estrets, a part de passar una bona estona amb la família, era el de localitzar algun exemplar de cranc ibèric; un crustaci peninsular que fins fa ven poc es tenia tot el convenciment de què era autòcton.

Si consultem la Web, veurem molta informació sobre projectes de conservació sobre aquesta espècie, però entre tot aquest allau informació hi destaca una notícia del Diari de Girona que contradiu totes les altres; Un estudi del CSIC conclou que el cranc de riu autòcton és una espècie introduïda.

Avans d'accedir a la notícia ens posarem en antecedents; el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant, està amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong (Aphanomyces astaci), i per tan, prohibit de pescar i comercialitzar. 

El seu nínxol ecològic, principalment capçaleres de rius i rierols, l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu roig americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.

En l'actualitat el cranc de riu ibèric només es troba en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya. 

Cal dir què el riu Estrets tan sols trobem el cranc ibèric, i les poblacions més properes de cranc roig americà estan al mitja del riu Canaletes.

Cranc de riu ibèric Austropotamobius pallipes lusitanicus

La noticia del Diari de Girona ens explica: A principis d'aquest segle XXI, es va posar en marxa un programa per impulsar la conservació del cranc de riu autòcton a Catalunya. Una de les mesures va ser la creació d'un centre reproductor del cranc autòcton a Olot. 

Ara bé, un estudi multidisciplinari que ha liderat el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i que és va publicar a la revista Biological Reviews, conclou que el cranc de riu, que és més conegut com a cranc autòcton, és en realitat una espècie introduïda.

Aquesta investigació ha establert que el cranc de riu autòcton va ser importat des d'Itàlia a finals del segle XVI per desig exprés del rei Felip II. A més, la possibilitat que el cranc de riu no fos natiu d'Espanya ja s'havia plantejat amb anterioritat. Els primers estudis genètics d'aquesta espècie, fets a principis de la dècada passada, van descobrir que el cranc de la península Ibèrica presentava una similitud amb el del nord-est de la península italiana, mentre que, en canvi, tenia poc en comú amb el de França. És per això que el patró de l'espai resultava estrany i en el seu moment es va interpretar com la prova que el cranc de riu autòcton havia estat introduït a Espanya. Al llarg dels segles XVII i XVIII el cranc de riu es va introduir, bàsicament, a la Meseta nord i a la vall de l'Ebre. L'expansió de l'espècie es va intensificar, amb diferents introduccions, durant els segles XIX i XX, fins que va ocupar les diverses zones calcàries de la península Ibèrica.

Desprès d'haver llegit aquesta notícia, em pregunto; El cranc dels estrets, si no és autòcton, continua tenint valor ecològic?

Als disbarats!!

Ahir em vaig assabentar pel diari digital La Vanguardia d'una notícia que em va fer esgarrifar!  Gambas contra Caracoles

A causa de la problemàtica i la mala gestió del cargol poma (Pomacea maculata) l'administració pública ja no pot tocar més fons, ara el projecte que es vol portar a terme no és ni més ni menys que macro biològic. La intenció que tenen és la de combatre la plaga del cargol poma amb gambes gegants, arribant a alliberar individus mascles d'aquests crustacis en determinades zones del delta, i tenint tot el convenciment de què una acció com aquesta arribaria a donar els fruits que encara no han conreat.

Gamba gegant
(Macrobrachium rosenbergii)

Potser haurem de recordar que ha passat en temps anteriors quan l'administració ha introduït espècies foranes en aquest indret i d'altres de la nostra geografia:

Gambúsia
 (Gambusia holbrooki)

El cranc

senyal (Pascifastacus leniusculus))

Per posar algun exemple, no fa gaires anys va ser introduït un petit peix, la Gambúsia (Gambusia holbrooki), si no m'equivoco per controlar les larves dels mosquits al delta, i el resultat va ser, si més no, un fracàs biològic el qual va posar en perill del seu àmbit natural dos endemismes del delta, el fartet i el samaruc.

El cranc senyal (Pascifastacus leniusculus) és un altre d'aquests exemples, va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.
El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país. I per acabar de rematar, és un gran depredador de les nàiades.

Tortuga d'orelles grogues 

(Trachemys scripta scripta) 

Exemplar fotografiat a la riba

 del riu Ebre a l'altura d'Aldover 

Jo no se gairebé res, però pot ser que abans d'introduir un altre ésser al·lòcton, s'hauria de prohibir la tinença i comercialització d'aquesta per evitar ensurts innecessaris.

Comuniquen que si els estudis són favorables, només alliberaran exemplars mascles per evitar que procreïn, però atenció, qualsevol persona amant de l'aquariofília pot atansar-se a una tenda i demanar aquest crustaci per tindre'l en una peixera, en aquest cas no tindran tant en conte si és mascle o no. Després d'això ja sabem que passa amb la majoria d'aquests animals! Doncs que més tard o més d'ora, són alliberats als nostres ecosistemes, tal com a passat amb les tortugues de florida i d'altres, animalons que també esdevenen una forta amenaça per a les espècies autòctones.

Per una altra banda cal reconèixer que les gambes no només menjaran cargols poma, sinó que es cruspiran tot allò que se'ls fiqui davant; la poca ictiofauna autòctona que encara ens queda podria ser la gran víctima d'aquesta acció, com també ho podrien ser els últims tritons que puguin quedar al Delta o reduir encara més les poblacions de granota verda, ja prou castigada.

Gamba gegant (Macrobrachium rosenbergii) cruspint-se un peix

Un invasor del riu Urrobi

Petjada de llúdriga

Per alguns indrets de la conca de l'Ebre, cada cop més, ens ensopeguem amb els rastres de la nostra fauna més estimada, l'autòctona!

Aquesta petjada de llúdriga la vaig trobar en una platja de sorra del riu Urrobi. Aquest riu és un afluent del riu Irati, aquest del riu Aragó, i l'Aragó n'és del riu Ebre.

La llúdriga té uns hàbits aquàtics i nocturns que dificulten la seva observació, però com sempre els seus rastres el delaten; unes petjades a la sorra o uns excrements a sobre de les pedres de la riba del riu són els que delataran la seva presència.

Riu Urrobi

A la riba del riu, molt aprop de les petjades, també vaig observar unes defecacions, els excrements els constituïen bàsicament exosquelets d'algun tipus de crustaci, conduint-me a esbrinar quin tipus de cranc s'amagava sota les pedres d'aquell riu aparentment tan net.

Després d'una bona estona remenant pedres, em vaig ensopegar amb un crustaci no gaire desitjat, el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus).

Cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus)

Aquesta espècie és originària d'Amèrica del Nord, concretament de la  costa oest que comprèn des de Califòrnia (USA) fins a la Columbia Britànica (Canadà). Ha sigut introduït a estats propers, com Nevada i Utah però també a molts llocs diferents del món, com Europa, Japó o Rússia, iniciant la seva propagació als anys 60. 

Cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus)

A Espanya va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.

El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país. I per acabar de rematar quan coincideix en el mateix indret amb les nàiades (i en concret amb Anodonta cygnea), les depreda. Aquesta depredació de nàiades per part del cranc senyal s'ha comprovat també i estudiat a les instal·lacions de la masia Camadoca de l’Associació de Defensa i Estudi de la Fauna i Flora Autòctona (ADEFFA).

Enllaços d'interès:

premsa.gencat.cat

www.biodiversitat.cat

Una serp, dues serps, tres serps...

...menjaven peixos en un riu...

De serps d'aigua (Natrix maura) en podem trobar a qualsevol curs d'aigua, bassa, estany, toll... on es trobe distribuïda aquesta espècie, però hi ha un indret en concret on les podrem observar a cada passa.

No se si sabreu identificar el lloc per la fotografia que hi ha tot just al costat d'aquestes paraules, si no és així, us diré que aquest és el riu Canaletes.
Aquest riu nèix a l'Espina d'entre el massis dels Ports, serpenteja fins arribar a l'Ebre i és conegut pels seus engorjats, tot i això, en zones obertes i assolellades ens trobem  uns inofensius rèptils allargats mancats de potes i parpelles.

Durant la primavera i més o menys al mateix temps en que els alevins dels peixos comencen a nedar, els ous d'aquests rèptils eclosionen.

Juvenil de Serp d'aigua (Natrix maura)

Quant neixen les serps d'aigua solen situar-se sota aquest apreciat líquid, en remansos d'aigües tranquil·les on hi abunden els alevins dels peixos.
Aquests depredadors esperen immòbils entre pedres i algues a que la presa s'aproximi lo suficient com per que pugui ser capturada.

En aquests indrets els juvenils de les serps d'aigua troben tot l'aliment necessari per poder desenvolupar-se ràpidament, ja que amb aquestes dimensions tant reduïdes són preses fàcils per altres animals que les depreden.

Aquestes serps també se les anomena colebres escurçoneres, escurçons d'aigua o serps pudentes. Com podeu observar a la part de sobre te un dibuix en ziga-zaga similar al dels escurçons, quan es adulta i se sent amenaçada aplana el cap, que adquireix una forma triangular, xiula i mostra el disseny dorsal, cosa que la fa semblant a un escurço. Però no ens oblidem de que la colebra és una espècie totalment inofensiva.
La millor manera que hi ha per diferenciar un escurçó d'una colebra d'aigua es mirant-les als ulls. Les colebres tenen les pupil·les rodones, en canvi els escurçons les tenen verticals (com els gats).

Juvenil de Serp d'aigua (Natrix maura)

Adult de Serp d'aigua (Natrix maura)

Per una altra banda encara que no ve gaire al cas voldria recordar i al mateix temps menysprear, tots aquells mals mites que se'ls a atribuït a aquests rèptils, i que per desconeixença els ho hem fet pagar amb la vida.

Ara per ara altres amenaces planen sobre la fauna i flora dels nostres ecosistemes. Un d'aquests perills són les espècies invasores, i voldria destacar-ne una en concret, ja que en aquest riu el que també ens trobem a cada passa són els crancs rojos americans (Procambarus clarkii) espècie introduïda a la península Ibèrica l'any 1974.

...quatre crancs, cinc crancs, sis crancs...

...massa crancs.

Suposo que uns pocs crancs no suposaran cap perill, però el problema està en quan uns pocs passen a ser uns quants centenars per metre quadrat, i evidentment quan aquestos resulten ser d'una espècie introduïda com els crancs rojos americans. 

Aquests crustacis causen uns greus desajustaments en els medis aquàtics on són introduïts. 
En principi l'espècie més perjudicada és el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant. Actualment amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong Aphanomyces astaci i que el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) n'és molt més resistent i propagador.

A sota per a que pugueu comparar-los i distingir-los fàcilment dos exemplars de crancs de riu. Primer un cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus) absent en aquest tram del riu, a continuació un cranc roig americà (Procambarus clarkii). 

Cranc de riu ibèric
(Austropotamobius pallipes lusitanicus)

Cranc roig americà (Procambarus clarkii). 

ISÒPODES TERRESTRES

Els tocinets tal com els coneixem per aquestes terres reben una infinitat de noms com; porquets de Sant Antoni, trugetes, someretes del Bon Jesús, pasteretes, cuc de bola... són un subordre (Oniscidea) de crustacis isòpodes terrestres que compten amb unes 3.000 espècies descrites. 

Trilòbit

Tot i que trilòbits i porquets han viscut en un període de temps molt distant i que vivien en ambients molt diferents; (trilòbits=aquàtics, Porquets=terrestres) tenen moltes similituds entre ells;  tots dos amb un exoesquelet rígit segmentat que els protegia dels depredadors.

Els trilòbits aparegueren al període Cambrià inferior que comprèn el temps entre fa 542 i 513 milions d'anys i desapareguts durant l'extinció massiva que es produí a finals del Permià, fa aproxidament 250 milions d'anys. 

Els isòpodes són un grup de crustacis que ha tingut un gran èxit evolutiu. No només viuen a tota mena d'ambients aquàtics, siguin marins o continentals, sinó que, a més, constitueixen l'únic grup de crustacis que ha estat capaç de colonitzar el medi terrestre d'una manera total, és a dir, sense necessitat d'ambients aquàtics en cap de les fases del seu cicle vital.

Tenen un exosquelet rígid, segmentat i calcari, i posseeixen set parells de potes. Necessiten un ambient humit, ja que respiren per brànquies, on és habitual trobar-les en llocs humits i foscs, com sota pedres, troncs o la fullaraca del bosc. Són en general animals nocturns, i s'alimenten de detritus, com restes vegetals.

Algunes espècies de porquet de Sant Antoni tenen la capacitat d'enrotllar-se sobre si mateixes (p.ex.: Armadillidium vulgare), formant una bola, quan se senten amenaçades. El seu exoesquelet presenta una forma d'acordió que els facilita aquest enrotllament.

Són els únics crustacis amb desenvolupament directe, és a dir, sense fase de larva; això es deu a la seva vida en terra ferma, que els impedeix tenir hàbits reproductors que necessiten condicions més humides. La femella pot mantenir els ous fecundats dins del seu cos. Un temps després una prole rosàcia surt d'ella quan ha trobat el lloc idoni. No obstant això, i a diferència d'altres grups d'artròpodes terrestres com insectes i miriàpodes, aquests animals conserven un sistema excretor de tipus crustaci, el que els obliga a excretar urea en lloc d'àcid úric, amb la consegüent pèrdua d'aigua.

D'entre els anomenats porquets de Sant Antoni, els més corrents al nostre país són els del gènere Porcellio:

Porcellio spinicornis 

Un dels isòpodes més atractius que podem observar degut a la filera de taques grogues que te a la part superior. Totalment crescut arriba als 12 mm de llarg. Té el cap i els ulls negres, una franja central fosca amb una filera de taques grogues per ambdós costats.

Pot córrer molt ràpid, però en general es queda quiet per una estona la primera vegada que se'l molesta.  Pot ser observat durant tot l'any.

Porcellio expansus

Aquest és un dels isòpodes terrestres més grans que podem trobar i un endemisme del sud de Catalunya. No viu enlloc més del mon a banda de la zona entre el Montsià i el Tarragonès. El podrem trobar en indrets relativament secs, entre les esquerdes de les roques.

Armadillium vulgare

Aquest porquet és molt comú i té la particularitat de transformar-se en una bola quant es sent amenaçat.

CRANCS DE RIU

Itroducció als crustacis

Els crustacis (Crustacea) és un nombrós grup d'artròpodes que compta amb gairebé 68.000 espècies actualment i sens dubte falten per descriure'n fins cinc o deu vegades aquest nombre.

Inclouen molts animals marins ben coneguts com la llagosta, la gamba, el cranc, el bernat ermità i el peu de cabra (percebe). També hi ha animals d'aigua dolça i crustacis terrestres, com el porquet de Sant Antoni. 

La disciplina científica que estudia els crustacis és la carcinologia amb els sinònims de malacostrologia o crustaceologia. 

El cos està dividit en cap, tòrax i abdomen però que en algunes espècies hi pot haver unió dels dos primers en un cefalotòrax. També tenen dos parells d'antenes i dos Ulls  compostos. La respiració per difusió en el cos o brànquies. El cos está provist d'una cuirassa de quitina i altres proteïnes. Tenen la necessitat de fer mudes de l'esquelet extern per poder desenvolupar-se i créixer.

Els crancs de riu

Aquests crustacis decàpodes formen part de les superfamílies Astacoidea i Parastacoidea, dues de les cinc superfamílies de l'infraordre dels astacideus. Comprenen tots els crancs d'aigua dolça. Els crancs de riu presenten una morfologia externa més allargada que la resta de crancs. Es composen de cefalotòrax amb 5 parells de potes, el primer parell amb pinces per alimentar-se, i l'abdomen amb falses potes o pleòpodes.

Els crancs de riu muden l'exoesquelet i si es troben en latituds com les mediterrànies hivernen durant uns mesos. Viuen a tots els continents en les aigües dolces amb la condició que no arribin a glaçar-se fins prop del fons durant l'hivern. Defugen els corrents ràpids i són animals de costums nocturns. La presència de cranc és un bon indicador de la qualitat de les aigües tot i que no són gaire exigents en aquest aspecte.

S'alimenten de qualsevol matèria orgànica fins i tot carronya. Tenen molt depredadors al llarg de la seva vida: insectes, peixos, ocells i mamífers, com per exemple la llúdria.

La còpula va precedida d'una lluita, de vegades amb ferides mortals, entre el mascle, que té les pinces més grans, i la femella. Quan el mascle aconsegueix tombar la femella deixa anar el semen que surt de la base de les falses potes (pleopodis) de l'abdomen. En el cranc de riu ibèric la fecundació dels ous ocorre un mes després de la copulació.

Problemàtica del cranc de riu ibèric

Cranc de riu ibèric
(Austropotamobius pallipes lusitanicus)

El cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant, està amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong (Aphanomyces astaci).

Està prohibit pescar i comercialitzar el cranc de riu ibèric. 
El seu nínxol ecològic l'envaeixen dos tipus de crancs; el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) i el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus), tots dos molt més resistents i propagadors del fong.

En l'actualitat el cranc de riu ibèric només es troba en petits trams de la part alta dels rius de Castella i Lleó, La Rioja i País Basc i alguns reductes de població molt minsos a Catalunya.

El cranc de riu americà
(Procambarus clarkii) 

És un cranc d'introducció recent que s'ha estès de manera molt ràpida pels Països Catalans. Pràcticament, la totalitat dels exemplars que es poden trobar als mercats pertany a aquesta espècie. Viu en rius, rierols, torrents i pantans on tolera nivells elevats de contaminació en les aigües. Fa els caus al fons dels rius, que poden arribar a mesurar d'un a dos metres de fondària. Són animals omnívors. La seva alimentació es basa principalment en petites larves, en ous de peixos, pinso dels pescadors (format per vegetals), restes de peixos morts i cries d'altres crancs. El cranc de riu americà és el cranc originari dels pantans i rius del nord-est de Mèxic fins a Florida i també cap a l'interior pel sud de Illinois i Ohio.  Actualment és present a tot Europa i a una part d'Àsia especialment a la Xina i Austràlia. Al continent Africà es molt escàs encara que s'han trobat exemplars a l'illa de Madagascar. Va ser introduït a la península Ibèrica l'any 1974 de forma voluntària. Sense cap mena de control es va estendre per la majoria de zones humides de tota Espanya.

El cranc de senyal 

(Pascifastacus leniusculus)

Aquesta espècie és originària d'Amèrica del Nord, concretament de la costa oest que comprèn des de Califòrnia (USA) fins a la Columbia Britànica (Canadà). 

Ha sigut introduït a estats propers,

com Nevada i Utah, però també a molts llocs diferents del món, com Europa, Japó o Rússia, iniciant la seva propagació als anys 60. 

A Espanya va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.

El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país.

Enllaços:

• xtec.cat crustacis