Esquiva i fugidissa

La serp llisa meridional (Coronella girondica) és un ofidi petit i esvelt de la família dels colúbrids. 

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquesta fugidissa serp és una de les més esquives de les Terres de l'Ebre, ja que en molt poques ocasions se la sol sorprendre. Jo mateix tant sols he tingut ocasió de veure-la en quatre ocasions, en els llocs que hi ha marcats (Cercles taronja) al mapa de sota. 

Mapa de les Terres de l'Ebre.
Localització de les coronelles als cercles taronja.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Aquest rèptil rarament fa més de 80 cm de llarg. Té una coloració dorsal esclarissada, principalment amb tonalitats grisenques amb un gran nombre de taques fosques al centre del dors. La línia negra del cap característica del gènere Coronella  sol anar d'un ull a l'altre per damunt del morro (en aquest exemplar mig difuminat) formant una brida transversal, i continua de l'ull a la comissura labial i al costat del coll. La part posterior dorsal del cap presenta una marca fosca en forma de ferradura. 

La part ventral és de color groc vermellós, brunenca o grisa, amb taques més o menys quadrangulars disposades en dues fileres longitudinals, que formen un dibuix molt típic que identifica l'espècie.

Serp llisa meridional (Coronella girondica).

Apareix a les vorades de boscs, en zones rocoses o parets de pedra seca, en àrees relativament seques de baixa o de mitjana muntanya. 

D'hàbits més aviat crepusculars, és rarament observable de dia fora del seu refugi. No sol mostrar-se gaire agressiva quan se la manipula. 

S'aparella entre l'abril i el maig i presenta ovoviviparisme; les cries neixen de l'agost al setembre, al nèixer mesuren uns 11 cm de longitud. La seva hivernació pot durar des del principi de la tardor fins ben entrada la primavera.

Ocupa el sud-oest d'Europa, des d'Àustria i Itàlia fins al sud de França i tota la península Ibèrica, i es troba també al nord-oest d'Àfrica, però no a les illes Balears. És present a les terres baixes i pot arribar a altituds moderades, fins a 1500 metres.

Un passeig matinal de tardor

A primers de novembre, al voltant dels dies de l'11, podem gaudir d'una estabilitat climatològica anomenada estiuet de Sant Martí, temps que acostuma a tenir unes temperatures superiors a les habituals per l’època que ens trobem. Una situació efímera, un parèntesi abans no arribi el fred hivernal.

La llegenda diu que Martí, avanç que fos sant, feia de militar amb l’exèrcit romà. Un dia de novembre en què anava a lluitar contra els bàrbars on la neu i el fred eren cada cop més intensos, va sentir la veu d’un desafortunat que demanava auxili. Martí sense dubtar-ho gens va compartir el que duia amb el pobre. Fins i tot, amb l’espasa, va partir la capa per la meitat i li va donar una part. Gràcies a aquell gest, el fred i la neu es van retirar. I per aquest motiu existeix l’estiuet de Sant Martí.

En aquest peculiar estiuet, l'Ebre i la boira desperten un bon grapat de dies agarradets de la mà. Unes condicions que sense falta es donen cada any al tram baix de l'Ebre.
Immers en aquest paratge humit i un pèl fantasmagòric els espessos núvols formats per petites gotes d'aigua en suspensió freguen la superfície del terra on petits predadors queden al descobert; els tamarigars estan replets de teranyines engalanades amb petitíssimes gotes d'aigua on les grans argiopes permaneixen xopes i immòbils.

Argiope lobata

L'argiope lobata és un gran aràcnid que habitualment passa desapercebut entre clarianes de matolls i arbusts, però en aquests matins tan humits les petites gotes d'aigua les delaten entre tamarigars.

Endinsant-nos una mica més al bosc, sota grans arbres de ribera, un gruixut mantell de fullaraca recentment caiguda acull un pregadéu (Mantis religiosa), amb el seu peculiar aspecte es planta desafiant i exhibeix les seves formidables armes d'atac.

Mantis religiosa

Gairebé sense adonar-me'n surto del bosc i la vista es va tornant més clara i precisa, el dia va avançant, la boira es dissipa gradualment i els rajos de sol comencen a deixar al descobert el bosc. Gradualment l'ambient se suavitza i nous éssers emergeixen per deixar-se veure.

A poc a poc els rèptils, que a la nit romanen endormiscats entre escletxes de troncs, murs i pedres, van despertant-se per sortir a prendre el sol, escalfar-se i ser sorpresos per l'objectiu de la meva càmera.
La sargantana roquera (Podarcis hispanica) és una de les sargantanes més comunes de les Terres de l'Ebre. Un petit rèptil actiu a ple dia, de coloració variable i fàcil de localitzar.

Sargantana roquera (Podarcis hispanica)

Ja acabant el passeig matinal i en un reducte de pins blancs he observat durant una bona estona diversos bruels i reietons. Aquests petitíssims ocells de moviment frenètic no paren ni un moment; amunt, avall, cap al costat, vols breus entre el brancatge em desafien a fer-los alguna pèssima fotografia.

El bruel (Regulus ignicapillus) és un ocellet amb un bonic i estret casquet ataronjat i una característica sella blanca, un ocellet que podem veure durant tot l'any. 
El reietó (Regulus regulus) també té una estreta franja ataronjada, però desproveïda de sella blanca, aquest ocell és un hibernant i tan sols el veurem d'octubre fins a l'abril.

Bruel (Regulus ignicapillus)

Reietó (Regulus regulus)

La mort del drac

No m'agrada gens mostrar imatges com aquesta en aquest blog, però hi ocasions en que cal mostrar la última etapa de la vida. 

Per desgràcia a aquest llangardaix ocel·lat o fardatxo (Timon lepida) li a arribat l'hora massa aviat i d'una manera un pel desagradable. 

Sempre ho dic; Precaució senyor conductor! Sobretot en aquests dies en què les temperatures ens inviten a sortir i gaudir de l'entorn. No estem sols i em de ser conscients de què els rèptils necessiten escalfar-se al sol per poder començar el dia, és per aquest motiu que sovint ens en trobem d'atropellats a la calçada :-(

No estic morta!

Avui, en un dia d'hivern amb una temperatura força suau, me ensopegat en aquest esquiu animaló; una serp d'aigua (Natrix maura).

Aquestes serps també se les anomena colebres escurçoneres, escurçons d'aigua o serps pudentes.
Com podeu observar a la part de sobre te un dibuix en ziga-zaga similar al dels escurçons. Quan es adulta i se sent amenaçada aplana el cap, que adquireix una forma triangular, bufa i mostra el disseny dorsal, cosa que la fa semblant a un escurço. Però no ens oblidem de que la colebra és una espècie totalment inofensiva.

La millor manera que hi ha per diferenciar un escurçó d'una colebra d'aigua es mirant-les als ulls, les colebres tenen les pupil·les rodones, en canvi els escurçons les tenen verticals (com els gats).

Una curiositat d'aquest tipus de serp és que es fa la morta, ho fa quan el setge es continu, sent la última mesura de persuasió que té. Quan el setge arriba a la seva fi, la serp es descaragola tranquil·lament i continua pel seu camí.

Sargantana cuallarga

La sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) és pròpia dels països del Mediterrani occidental: Algèria, França, Itàlia, Marroc, Ibèria i Tunísia. El seu hàbitat natural és el bosc mediterrani i les zones seques amb matolls, així com els camps de conreu.

Aquesta és una de les sargantanes més confiades que trobem per aquesta zona, on podem aproximar-nos moltíssim per poder observar-la detingudament, és un sauri d'hàbits territorials on sol quedar-se en un indret que li proporcioni refugi i una bona talaia per prendre el sol.

És una sargantana fàcilment identificable a primer cop d'ull, encara que hi ha vegades que un mateix comença a dubtar per la seva variabilitat de tonalitats pàl·lides i groguenques al dors. Té la cua molt desenvolupada, tret que la diferencia de les altres sargantanes dels Països Catalans. Els exemplars adults poden fer fins a 27 cm, essent la cua dues o tres vegades més llarga que el cos. La coloració del dors és bruna, amb dues ratlles clares en els flancs, entre les quals també n'hi ha de fosques. El ventre mostra tons blancs groguencs.  

Serp de collaret

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

La Serp de collaret (Natrix natrix) és un dels ofidis que més freqüentment ens ensopeguem al bosc de ribera d'aquesta zona, juntament amb la serp blanca (Rinechis scalaris) i la d'aigua (Natrix maura).

Ventre de la serp de collaret
en el seu estat juvenil

Els juvenils llueixen un collaret esblanqueït pel qual reben el seu nom vulgar. A mesura que van creixent aquest collaret va desapareixent donant pas a una serp de tonalitats verdoses i espiguejades de punts foscs.

El ventre d'aquesta serp es de tonalitats fosques quant és jove, i al igual que el collaret, les taques fosques van desapareixent a mesura que es va fent adulta.

Aquest és un ofidi totalment inofensiu, quan és petita les seves úniques defenses són; produir un fluid d'olor fètida des de les glàndules anals i fingir que està morta, de vegades també fingeixen atacar, copejant simplement obrint la boca. 
Quant és adulta és torna un poc agressiva si hom vol manipular-la; recull el cos i bufa advertint que se la molesta, i donat el cas pot arribar a mossegar tant sols com a acte de defensa. 

Normalment no supera el metre i mig de longitut, encara que en ocasions aquest ofidi pot arribar als dos metres d'allargada.

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Juvenil de serp de collaret (Natrix natrix)

Adult de serp de collaret (Natrix natrix)

Adult de serp de collaret (Natrix natrix)

La serp d'Eva

Serp blanca (Rhinechis scalaris)

Avui m'han fet un regal!

No han sacrificat una serp.

Aquesta serp blanca la van trobar a l'interior d'un magatzem. 

Als propietaris no els feia gràcia tenir-la rondant pels voltants, tot i això van optar per reubicar-la sense tenir que matar-la.

ENORABONA;-) 

Serp Blanca

La serp blanca (Rhinechis scalaris)

Ahir, tallant la gespa del meu jardí, em vaig ensopegar amb aquesta peculiar amiga. Una serp blanca semi adulta que superava el metre de longitud, un esplèndid animal que ben val la pena respectar.

La serp blanca (Rhinechis scalaris) es troba en diferents biòtops de la península Ibèrica, l'illa de Menorca (on ha estat introduïda) i la costa mediterrània de l'Estat francès.
A escala mundial, nacional i regional, Hi ha una preocupació menor pel que fa la seva regressió. Tot i això, molts exemplars moren atropellats a les carreteres, on en determinades zones es localitzen punts negres per aquesta espècie, coincidint habitualment en formacions boscoses de ribera.
La desaparició d'arbusts entre cultius i boscs riberencs, podria estar afectant negativament aquesta espècie.

Dors de la serp blanca adulta

Ventre de la serp blanca adulta 

Aquest és un ofidi fàcilment identificable per tenir dues ratlles negres i paral·leles sobre el seu dors. Els exemplars joves, però, tenen l'esquena groguenca amb moltes taques negres, en forma d'H majúscula que, en conjunt, ofereixen l'aspecte d'una escala. A mesura que creixen, el pal travesser de la lletra H desapareix, i romanen solament els pals longitudinals, que s'ajunten, i originen les dues línies que llueixen els semi adults i els adults.

Cal remarcar que la forma juvenil ha originat el nom científic (scalaris = d'escala), mentre que la denominació popular fa esment de les tonalitats blanquinoses del ventre.

La serp blanca juvenil 
(Rhinechis scalaris)

Els adults, amb la cua i tot, poden arribar a 150 cm.

És una serp que es mostra activa a ple dia sent principalment terrestre, però també pot enfilar-se als arbusts i als arbres per tal de cercar nius d'ocells. A més a més, de vegades accedeixen a les cases de camp buscant un indret fresc on poder guarir-se.

Malgrat ésser una serp totalment inofensiva, és molt agressiva i, si hom vol capturar-la, el primer que sent és un bufit sorollós, després, es redreça i escomet la persona projectant la part anterior del seu cos amb la boca totalment oberta, amb intenció de mossegar.
Aquesta manera de defensar-se, ha fet que sense motiu sigui temuda i sacrificada, tot per mals mites i desconeixença de l'espècie. 

Tot i que ingereix ocells, s'alimenta preferentment de micro mamífers (ratolins, talpons, musaranyes, etc.), per la qual cosa cal considerar-la com a beneficiosa per a l'ésser humà. Els exemplars adults poden capturar cries de conill i rates, mentre que els joves es nodreixen de sargantanes i d'artròpodes.

Enllaços d'interés:

• serbal-almeria.com
• anfibiosyreptileslarioja.blogspot.com
• www.vertebradosibericos.org

Una serp, dues serps, tres serps...

...menjaven peixos en un riu...

De serps d'aigua (Natrix maura) en podem trobar a qualsevol curs d'aigua, bassa, estany, toll... on es trobe distribuïda aquesta espècie, però hi ha un indret en concret on les podrem observar a cada passa.

No se si sabreu identificar el lloc per la fotografia que hi ha tot just al costat d'aquestes paraules, si no és així, us diré que aquest és el riu Canaletes.
Aquest riu nèix a l'Espina d'entre el massis dels Ports, serpenteja fins arribar a l'Ebre i és conegut pels seus engorjats, tot i això, en zones obertes i assolellades ens trobem  uns inofensius rèptils allargats mancats de potes i parpelles.

Durant la primavera i més o menys al mateix temps en que els alevins dels peixos comencen a nedar, els ous d'aquests rèptils eclosionen.

Juvenil de Serp d'aigua (Natrix maura)

Quant neixen les serps d'aigua solen situar-se sota aquest apreciat líquid, en remansos d'aigües tranquil·les on hi abunden els alevins dels peixos.
Aquests depredadors esperen immòbils entre pedres i algues a que la presa s'aproximi lo suficient com per que pugui ser capturada.

En aquests indrets els juvenils de les serps d'aigua troben tot l'aliment necessari per poder desenvolupar-se ràpidament, ja que amb aquestes dimensions tant reduïdes són preses fàcils per altres animals que les depreden.

Aquestes serps també se les anomena colebres escurçoneres, escurçons d'aigua o serps pudentes. Com podeu observar a la part de sobre te un dibuix en ziga-zaga similar al dels escurçons, quan es adulta i se sent amenaçada aplana el cap, que adquireix una forma triangular, xiula i mostra el disseny dorsal, cosa que la fa semblant a un escurço. Però no ens oblidem de que la colebra és una espècie totalment inofensiva.
La millor manera que hi ha per diferenciar un escurçó d'una colebra d'aigua es mirant-les als ulls. Les colebres tenen les pupil·les rodones, en canvi els escurçons les tenen verticals (com els gats).

Juvenil de Serp d'aigua (Natrix maura)

Adult de Serp d'aigua (Natrix maura)

Per una altra banda encara que no ve gaire al cas voldria recordar i al mateix temps menysprear, tots aquells mals mites que se'ls a atribuït a aquests rèptils, i que per desconeixença els ho hem fet pagar amb la vida.

Ara per ara altres amenaces planen sobre la fauna i flora dels nostres ecosistemes. Un d'aquests perills són les espècies invasores, i voldria destacar-ne una en concret, ja que en aquest riu el que també ens trobem a cada passa són els crancs rojos americans (Procambarus clarkii) espècie introduïda a la península Ibèrica l'any 1974.

...quatre crancs, cinc crancs, sis crancs...

...massa crancs.

Suposo que uns pocs crancs no suposaran cap perill, però el problema està en quan uns pocs passen a ser uns quants centenars per metre quadrat, i evidentment quan aquestos resulten ser d'una espècie introduïda com els crancs rojos americans. 

Aquests crustacis causen uns greus desajustaments en els medis aquàtics on són introduïts. 
En principi l'espècie més perjudicada és el cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus), abans molt abundant. Actualment amenaçat d'extinció des dels anys setanta del segle XX per una malaltia fúngica causada pel fong Aphanomyces astaci i que el cranc de riu americà (Procambarus clarkii) n'és molt més resistent i propagador.

A sota per a que pugueu comparar-los i distingir-los fàcilment dos exemplars de crancs de riu. Primer un cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes lusitanicus) absent en aquest tram del riu, a continuació un cranc roig americà (Procambarus clarkii). 

Cranc de riu ibèric
(Austropotamobius pallipes lusitanicus)

Cranc roig americà (Procambarus clarkii). 

Les tortugues de l'Algars

Fa unes setmanes vaig escriure alguna coseta sobre l'Algars. La entrada en qüestió es titulava; Jo buscava tritons!!! Però en lloc de tritons vaig trobar tortugues de rierol (Mauremys leprosa).

Tortuga de rierol (Mauremys leprosa)

Doncs bé, poc satisfet amb la troballa d'aquell dia vaig tornar per rastrejar algun altre exemplar d'aquest curiós i escàs rèptil. 

Riu Algars

Després d'unes setmanes l'aparença del riu havia canviat notablement. Ja gairebé tocant l'estiu el cabal del riu havia disminuït, tot el contrari que la vegetació de les ribes que aprofitant la calor i les generoses pluges d'aquests últims mesos havia crescut ràpidament. 
Però el que més cridava l'atenció (encara que no és d'estranyar) era la quantitat d'algues filamentoses que s'havien desenvolupat en poc temps i en tot el tram del riu. 

Tota aquesta vegetació te diverses funcions imprescindibles per al nostre ben estar i el dels animals; ombreja l'aigua impedint que s'escalfi en excés, les arrels protegeixen les ribes de les crescudes repentines, també ajuden en la depuració de les aigües i retenen en nivell de les aigües freàtiques més enllà del bosc de ribera.

Per una altra banda en aquest indret no només havia canviat la vegetació. 

Els insectes també canvien depenent de la temporada en que es visiti aquesta zona, i qualsevol altra és clar!

Nous espiadimonis volen amunt i avall en zones assolellades en aquesta època de l'any, sobre les plantes s'hi observen diverses espècies de coleopters (escarabats), a les ombries dels freixes s'hi veiem una gran quantitat d'estranys Dípters (mosques) que la majoria de persones no estan gaire acostumades a veure, i més allunyat del riu sobre el fonoll veiem erugues de la papallona rei (Papilio machaon).

I molts altres  insectes que espero poder presentar en alguna propera entrada.

Espiadimonis Ceriagrion tenellum

Buprestis octoguttata

Dípter

Eruga de papallona rei (Papilio machaon)

Detall d'un tram del riu 
amb algues filamentoses

La espessa vegetació de les ribes incloïdes les algues filamentoses d'aquest riu d'aigües poc profundes, amb un cabal minso tenen una altra important funció; són imprescindibles per donar refugi a una innumerable quantitat d'éssers vius incloent els protagonistes d'aquesta entrada, les tortugues de rierol.

Seguint poc a poc el curs del riu es fa un pel difícil observar aquest rèptil, ja que sempre es situa en llocs estratègics i assolellats on la seva formidable vista es el seu millor aliat.
Ja des de bastant lluny i abans de que un mateix les pugui observar elles ja t'han vist i conseqüentment és llancen a l'aigua per amagar-se de la possible amenaça.

Per un altre costat aquests rèptils tenen un altre as amagat; el seu camuflatge. Amb els seus tons marrons de la closca poden passar desapercebudes fàcilment encara que hi passes per sobre.

Però rastrejant el rierol de tant en tant observem entre les algues uns petits rodals que delaten on descansaven aquests escassos rèptils, i si la sort ho permet com en aquesta ocasió el rodal conté el rèptil tot camuflat entre la vegetació.

Rodal on hi descansava 
una tortuga de rierol

Tortuga de rierol situada entre la vegetació del rierol

Mascle adult de tortuga de rierol (Mauremys leprosa)