Un parent problemàtic

L'altre dia whasapejant amb el Sergio Moite sobre com havia anat la jornada pel riu Ter, va sortir en conversa el Visó americà, i conseqüentment m'ha envaït el neguit d'aprendre'n alguna cosa més.

Visó Americà (Mustela vison)

El Sergio em va dir;

-va treure el cap de sota la pedra i li vaig dir mira a la càmera, i així ho va fer.

Curiosament, ara farà uns mesos, jo mateix també me'n vaig ensopegar un per la riba del Ter, vaig poder observar de primera mà, tal com va veure Sergio, lo desvergonyits que poden arribar a ser aquests foranis animals;

-a mi em va passar entre les cames, fins i tot vaig poder fer un breu vídeo.

El visó americà (Mustela vison) és una espècie introduïda a Europa. Escapats de les granges de pelleteria han colonitzat nombrosos rius, gairebé per tot el continent. 

Aquesta espècie és una seriosa amenaça per a la conservació del visó europeu. L'americà, més gran, cria més ràpidament que el seu parent europeu i el desplaça de l’hàbitat. A més, és portador de la malaltia aleutiana (els seus símptomes són debilitat a les potes del darrere, diarrea, de vegades vòmit, pèrdua de pes, estrès...i finalment la mort), que podria estar incidint sobre la població del visó europeu. Evitar-ne l'expansió és una prioritat per a la conservació dels visons autòctons.

Distribució del Visó europeu

El visó europeu (Mustela lutreola) sembla ser el carnívor més amenaçat del Paleàrtic (és a dir, la zona entre el nord d’Àfrica i l’estret de Bering, ambdós inclosos). Per tant, és una espècie que mereix la màxima atenció. És una de les espècies amb més perill d'extinció al continent europeu.

Fins a la fi del segle XIX era abundant arreu d'Europa. Avui ha desaparegut en més de 20 països i ocupa només un 10%, o menys, del que va ser la seva distribució històrica. A tot el món se’n coneixen tan sols tres poblacions rellevants: una als països de l’est d’Europa, sotmesa a un dràstic descens poblacional; una segona, a la zona del delta del Danubi; i l’altra, a dos mil quilòmetres de distància, petita i aïllada, al sud-oest de França i al nord de l’Estat espanyol. A Catalunya, les cites de visó són molt escasses. De tant en tant se’n troben alguns a les comarques del Baix Ebre i el Montsià, segurament procedents de la població establerta a la part alta de la conca de l’Ebre.

Comparació de la distribució de les dues espècies de visons a la Peninsula Ibèrica

Tots dos visons són molt similars en dimensions, l'americà un xic més gran. El visó europeu és molt silenciós, d'hàbits nocturns, semi aquàtics i veure'l en llibertat és molt difícil. Segur que deu ser per les seves reduïdes poblacions.

La principal característica que els diferència és la taca blanca dels llavis; l'europeu la té present a tots dos llavis, mentre que l'americà tan sol la té al llavi inferior, i de vegades ni en té.

Per saber-ne bastant més us aconsello el següent enllaç;

Font: http://www.gencat.cat

Fotografia: Sergio Moite

Ratpenat

Ahir, transitant per la via verda, passada la població de Xerta (Baix Ebre), a la sortida d'un dels túnels il·luminats vaig trobar un gran ratpenat mort, del qual no sé determinar ni l'espècie, ni els motius de la seva mort.
L'exemplar era un mascle adult d'uns trenta centímetres d'envergadura alar. En un dels orificis nasals i a la part dreta de la boca presentava unes protuberàncies que no feien gaire bona pinta i  que possiblement fossin el motiu de la seva mort.

Fins al moment només havia vist amb deteniment ratpenats del gènere Pipistrelus, molt petits i nombrosos per aquest indret que solen agrupar-se en petites esquerdes de les cases o les roques, sota l'escorça d'arbres morts o en caixes refugi.

Els ratpenats són espècies estrictament protegides que consumeixen centenars d'insectes cada nit. L'ús indiscriminat d'insecticides, les tales d'arbres autòctons i els incendis forestals són les principals amenaces per a les espècies de Quiròpters.

La rateta que va trobar una caseta

Bones a tothom, mireu bé l'interior de la caseta;-)

Amb l'arribada de la pluja i la conseqüent baixada de temperatures ha arribat l'hora d'inspeccionar les caixes niu per netejar el seu contingut, i de passada us explicaré com aquesta rateta ha trobat aquesta caseta.

Normalment, quan construïm aquests tipus de caixes niu ho fem per diferents tipus d'ocells de l'ordre dels passeriformes, però aquests no són els únics que treuen partit d'aquests refugis artificials. 
A veure! Qui no s'ha trobat en alguna ocasió un petit ratpenat? I de ben segur que també heu pogut sorprendre algun dragó comú, o entre altres insectes, un niu de vespes papereres.

Sí, dins d'una caixa niu si refugien diferents animals, i avui us mostro la meva nova sorpresa. A l'interior d'una de les caixes, arrupida sobre quinze centímetres de pallús, pels d'animals, plomes i altres materials que aquesta primavera hi va dipositar una mallerenga carbonera (Parus major), s'ha refugiat un múrid, en concret un exemplar jove de rata comuna (Rattus norvegicus).

Bé, havent arribat fins a aquest punt, només em queda explicar una petita història de com aquesta rateta a trobat aquesta caseta.

Rata comuna 
(Rattus norvegicus)

La rateta que va trobar una caseta

Hi havia una vegada, a plena tardor, una rateta que buscava una caseta. Aquesta escorcollava el bosc tafanejant cada racó per poder trobar un lloc acollidor.

En passar per sota d'un gran àlber, va trobar un gran forat que s'endinsava per sota d'una vella arrel. En aproximar-se va sentir un soroll que sorgia de les profunditats. Seguidament i amb un pas tranquil en va sorgir un teixó adormiscat.

La rateta, tot i la sorpresa, li va preguntar;

- Bon dia senyor teixó. Que no em deixaries un racó del teu gran forat per poder passar l'hivern?

El teixó, a disgust,  li va contestar;

- Uf... ho sento molt, ja no queda lloc al meu forat, comparteixo l'estança amb una guineu.

La rateta, convensuda, es va allunyar angoixada per no haver trobat un lloc per passar l'hivern. De sobte es va posar dreta, va aixecar el cap i va veure una cavitat dalt d'un gran freixe. Aleshores va pensar: aquest sí que és un bon lloc per passar l'hivern. Ràpidament, sense perdre més temps va enfilar-se a l'arbre per entrar al forat. En aguaitar va veure uns grans ulls foscos com la nit, envoltats d'un gran emplomallat blanc. Dintre hi havia una òliva!

La rateta, mig espantada, amb veu tremolosa li va preguntar;

- Bon migdia senyora òliba. Que no em deixaries un raconet del teu acollidor forat per passar l'hivern?

L'òliba, tota sorpresa, li va contestar;

- Ets una rateta molt valenta, ja saps qui sóc jo? Pensa-ho bé abans de passar la nit en mi!

La rateta, que enseguida va entendre el que li deia l'òliva, va girar cua i tot seguit va marxar d'allí. A poc a poc, i sense adonar-se'n va anar sortint del bosc i es va ensopegar amb un gran munt de llenya. En veure'l es va emocionar pensant que ja havia trobat un lloc acollidor, i corrent, sense entretindres es va endinsar en ell per veure si s'hi podia quedar. Per sorpresa de la rateta, el centre d'aquella pila de llenya ja estava ocupada per una família d'espinosos. Pare, mare i set fills recoberts de punxes. Tota una família d'eriçons.

La rateta, ja gairebé desesperada, va preguntar a la família d'eriçons;

- Bona tarda estimats eriçons. Em podríeu deixar passar l'hivern sota aquesta pila de llenya.

Un dels eriçons, amb preocupació, li va contestar;

- De bon grat et deixaríem estar, però ens fa por fer-te mal amb les nostres afilades agulles.

La rateta que va entendre el problema que podria esdevenir quedar-se entre tanta punxa, amb un pas davant de l'altre va marxar amb un cert desànim.

De sobte, no molt lluny, va veure una llum. Al costat d'una casa de camp va veure una caixa niu que penjava sota una gran branca d'un llorer. Corrents es va aproximar a l'arbre i s'hi va enfilar. La caseta era idónea, per fi l'havia encertat, però tot just abans que hi entres, la va sorprendre un petit ocell multicolor. Una mallerenga blava es va posar sobre una fina branca i es va quedar mirant la rateta.

La rateta que pensava haver-se quedat sense caseta, li va preguntar;

- Bon cap vespre senyora mallerenga. És seva la caseta?

La mallerenga, efusivament, li va contestar;

- Doncs és clar que no! Aquesta caseta és de tothom que hi pugui entrar. Aquesta primavera l'he utilitzat per covar-hi els ous i fer grans els meus pollets, però ja no la necessito. Si et ve de gust, pots passar l'hivern en ella.

La rateta tota contenta va ficar-se dintre la caseta que de bon grat li va cedir la mallerenga, on va poder passar, ben guarida, els mesos de més gelor.

I vet aquí un teixó, una guineu, una òliba, una família d'eriçons, una mallerenga i una rateta, que per fi a acabat la historieta.

Teixons. Mites, llegendes i més basuretes

JAJAJAJA...

Perdoneu, però no puc començar aquesta entrada de cap manera més que esclatant a riure.

Hi ha vegades que em quedo perplex de les històries que arriben fins a les meves orelles, i encara més em sorprèn el convenciment de les persones que expliquen els fets, creences i historietes.

Tothom al municipi sap els estranys esdeveniments que han succeït al llarg de la historia per les rodalies d'Aldover; observació d'objectes voladors no identificats, jijiji... el convenciment de l'existència de gripaus escopidors, mmm... Però el cas que explico a continuació arriba molt més lluny, tan lluny que... ostres tu!

Fa algun temps algú, no diré qui, confirmava l'existència d'uns teixons molt peculiars;
Resulta que alguns tenen tot el convenciment què hi ha dos tipus de teixons, els quals poden diferenciar-se per dues característiques físiques molt evidents; n'hi ha uns amb morro i potes de gos, i uns altres amb potes i morro de porc, jejeje... i desgraciats els de morro i potes de porc, perquè tots convençuts deien que tenien una carn fina-fina, o sigue, que eren exquisits gastronòmicament, vaja sibarites del fogó xamuscat!

Hauré de fer pedagogia per adults i treure de la ment algunes creences un pèl estúpides:
Per començar; els teixons no es maten per la seva carn, ni per cap motiu. I tampoc tenen potes i morros d'altres animals.

Els teixons comuns (Meles meles) són uns mustèlids de distribució europea. La seva alimentació és omnívora, o sigui, mengen de tot; tota mena de fruits, arrels, tubercles, fongs, cucs de terra, escarabats, cargols, mel, amfibis, rèptils, ocells, ous, altres mamífers... 

Restes d'una carpa
devorada per un teixó

Latrina d'un teixó

A la tardor acumula grans reserves de greix, per això, pot viure molt de temps en dejú. Excava forats anomenats latrines, on diposita els seus excrements sense tapar-les, les quals són utilitzades vàries vegades i tenen significat territorial. 

Petjada de teixò

D’aspecte robust i massís; cap petit, musell punxegut, orelles petites, coll curt i gruixut; potes curtes, gruixudes i plantígrades; cua curta. Pèl espès, blanc groguenc jaspiat de negre el llom, ventre i potes negres i el cap blanc amb dues bandes negres que van del musell a la nuca.

En el seu hàbitat s’alternen les masses boscoses de fulla caduca i les zones d’hortes i conreus. Subsisteix bé en hàbitats semi degradats o degradats de substrats tous on poden excavar les seves teixoneres, compostes per una xarxa de galeries amb nombroses entrades, excavades molt sovint al marge d’una riba. A l’interior, hi ha una cambra molt espaiosa amb una estora de fenàs i fullaraca seca. És un animal molt sociable, tolera dins el seu cau teixons d’altres famílies i fins i tot permet que algun altre animal, com la guineu, s’hi insta-li. Durant l’hivern es troba en una semi-hivernació que alterna amb sortides irregulars per a beure aigua.

Un dels habitats predilectes del teixó

Bé, crec que amb això ja n'hi ha prou per començar a saber que és un teixó. Ara a veure quin serà el pròxim ésser estrany que veurem per aquestes terres. Amb una mica de sort encara trobarem un follet, un trol o el pou de la ma peluda;-)

Els rastres de les criatures de la nit

Ara que les aigües de l'Ebre ja gairebé han tornat al seu nivell menys cridaner, de l'espectacularitat del seu generós cabdal, arriba l'hora de rastrejar els diferents éssers de la nit.

Ja que no gaudeixo de la tecnologia adequada per presentar-vos els nombrosos ocells que puc observar a primeres hores del matí, ni dels diferents mamífers que s'amaguen durant la nit dintre del bosc, em toca fer les tan esperades i entretingudes incursions de rastreig.

Sense esperar més, i la primera nit en què les aigües de l'Ebre retrocedeixen, deixant el bosc de ribera transitable, els teixons i les genetes ja es passegen per l'espessor del bosc. Així ho demostren tot un seguit de petjades que no tenen fi.

Petjada de Geneta
(Genetta genetta)

Petjada de teixó
(Meles meles)

A veure si ven aviat, puc fer una bona inversió amb un bon equip fotogràfic i el respectiu foto trampeig, ja que la nit per aquestes contrades està ben animat, i ben val la pena captar algunes imatges de la fauna que podem observar a la riba de l'Ebre.

Un invasor del riu Urrobi

Petjada de llúdriga

Per alguns indrets de la conca de l'Ebre, cada cop més, ens ensopeguem amb els rastres de la nostra fauna més estimada, l'autòctona!

Aquesta petjada de llúdriga la vaig trobar en una platja de sorra del riu Urrobi. Aquest riu és un afluent del riu Irati, aquest del riu Aragó, i l'Aragó n'és del riu Ebre.

La llúdriga té uns hàbits aquàtics i nocturns que dificulten la seva observació, però com sempre els seus rastres el delaten; unes petjades a la sorra o uns excrements a sobre de les pedres de la riba del riu són els que delataran la seva presència.

Riu Urrobi

A la riba del riu, molt aprop de les petjades, també vaig observar unes defecacions, els excrements els constituïen bàsicament exosquelets d'algun tipus de crustaci, conduint-me a esbrinar quin tipus de cranc s'amagava sota les pedres d'aquell riu aparentment tan net.

Després d'una bona estona remenant pedres, em vaig ensopegar amb un crustaci no gaire desitjat, el cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus).

Cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus)

Aquesta espècie és originària d'Amèrica del Nord, concretament de la  costa oest que comprèn des de Califòrnia (USA) fins a la Columbia Britànica (Canadà). Ha sigut introduït a estats propers, com Nevada i Utah però també a molts llocs diferents del món, com Europa, Japó o Rússia, iniciant la seva propagació als anys 60. 

Cranc de senyal (Pascifastacus leniusculus)

A Espanya va ser introduït voluntàriament per l'administració pública entre 1974 i 1975 en dues astacifactories dels rius Cifuentes i Ucero, i a partir d'aquesta última introducció s'ha estès a gran part del territori, inclosa Catalunya.

El cranc senyal viu en hàbitats similars als òptims per a l'espècie autòctona, fet que el fa molt més perillós de cara a desplaçar poblacions de cranc autòcton. A més, els exemplars d'aquesta espècie són gairebé tots portadors del fong que infecta els exemplars del país. I per acabar de rematar quan coincideix en el mateix indret amb les nàiades (i en concret amb Anodonta cygnea), les depreda. Aquesta depredació de nàiades per part del cranc senyal s'ha comprovat també i estudiat a les instal·lacions de la masia Camadoca de l’Associació de Defensa i Estudi de la Fauna i Flora Autòctona (ADEFFA).

Enllaços d'interès:

premsa.gencat.cat

www.biodiversitat.cat

El meu millor matamosques

No fa gaires dies us vaig presentar el meu amic el ratolí de bosc. Avui he tingut l'ocasió de tenir a les mans al meu millor insecticida i també un amic, un dels millors matamosques que he tingut mai a les mans i més eficient que qualsevol producte químic. 

Us asseguro que qualitat preu és insuperable.

musaranya "Suncus etruscus"

La musaranya "Suncus etruscus" és un insectívor de la família dels Sorícids, és el mamífer més petit de la Península Ibèrica i de la resta d'Europa.

El cap és bastant gran amb un musell mòbil punxegut. Té uns bigotis llargs que li donen un bon sentit del tacte. No gaudeix de molt bona vista, ja que te uns ulls força petits, però en canvi te les orelles força grans, les quals li atorguen un excel·lent sentit de l'oïda.

Si voleu saber un poc més sobre aquest curiós animal, féu clic a qualsevol dels següents enllaços:

• www.xtec.cat
• ichn.iec.cat

Jo tinc un amic, i tu?

Us presento el meu amic, el ratolí de bosc "Apodemus sylvaticus"

El ratolí de bosc "Apodemus sylvaticus" és un múrid de pelatge groguenc marronós als flancs i dors més grisós, força semblant al ratolí casolà "Mus musculus" i al ratolí mediterrani "Mus spretus". Se'n diferencia per la cua, que és més llarga que el cap i el cos, per les potes del darrera molt desenvolupades, aptes per saltar i per les orelles que són un poc més grans. 
Aquest ratolí el podem trobar pràcticament per tot Catalunya. Habita bàsicament en boscos i zones arbustives, però també en espais oberts i altres biòtops.

Petjades neuròtiques

No fa gaires dies us vaig presentar algunes de les diferents petjades que ens podem trobar a la mateixa riba de l'Ebre, tot per fer-nos una lleugera idea de quins són els animalons que ens podem arribar a trobar en aquest indret, ja que difícilment poden ser observats a plena llum del dia. 

Petjades curioses

A conseqüència del repte proposat en l'anterior entrada de petjades (el d'intentar esbrinar quin era l'animal que havia estampat aquelles curioses petjades al fang fresc) han sorgit noves propostes i preguntes sense resposta. Una de les propostes resultaria evident, la de col·locar un objecte al costat de la petjada per veure el seu tamany aproximat, ja que sense ell no podríem acabar de concretar de quin animal es tractaria.

Doncs bé, Aquest matí amb la cinta mètrica a una ma i la càmera fotogràfica a l'altra m'he dirigit a la riba del riu per buscar aquelles petjades que ja havia immortalitzat amb anterioritat per poder medir-les, i si us he de dir la veritat, no he tingut gens de sort. Però us asseguro que aquelles petjades no feien més de tres centímetres de longitud.

En lloc d'aquelles he trobat aquestes altres que aparentment tenen la mateixa morfologia, això si, sent aquestes un pel més grans, el que suggereix un repte més desafiant. 

Al arribar a casa he optat per fer un poc de recerca i el que he vist no m'ha fet gens de gràcia, ja que les que més s'aproximen són les de l'ós rentador (Mapache para los amigos), però és clar, tinc els meus dubtes, jo no sóc un súper-entés amb la matèria i al final resulta que no he aclarit un gra de sal.
Aquesta troballa m'està deixant desconcertat, ja no se que pensar, no sé si creure'm el que veig. Sense cap dubte necessito assessorament d'un professional dels rastres animals.

Alguna suggerència per la vostra banda?

I si realment són les petjades d'un ós rentador!!! Doncs poca broma, no és precisament un animalet molt beneficiós. 
Consulteu, consulteu, aquests enllaços.

L'ós rentador propaga enfermetats a animals en la seva invasió per Europa

L'ós rentador propaga numeroses emfermetats a la fauna autòctona

L'ós rentador a Europa

L'ós rentador no és ben rebut a Doñana

Prohibits a la península











Plànol de la hipotètica distribució de l'ós rentador

Caixes refugi per ratpenats

Per finals del 2011 diguem-ne que d'una manera més oficial varem portar a terme el primer taller per muntar caixes niu, aquell dia no tant sols varem fer uns refugis per ocells passeriformes, sinó que per una altra banda i en menor quantitat varem construir unes caixes refugi per uns animalons que no gaudeixen de molt bona reputació; els ratpenats.

Al poc temps (ara fa un any aproximadament) jo mateix vaig construir un parell d'aquestes caixes per quiròpters (ratpenats) per poder penjar-les en un racó de ma casa, i si he de dir la veritat, no confiava gaire en que fossin ocupades. 
Però un any després al entrar la primavera, al mirar per sota del refugi... SORPRESA!!! Ja estan allí dos ratpenats petitons i la mar de graciosos.

Els ratpenats són uns vertebrats fascinants, són els únics mamífers voladors que existeixen, estan escampats pràcticament per tot el món i representen el 20% de tots els mamífers.  En general no tenen gaire bona vista, però tenen un sistema alternatiu d'orientació que no deixa indiferent a ningú; la ecolocalització.

Malgrat al seva mala reputació, podem dir un munt de coses positives sobre ells; són uns animals molt beneficiosos, alguns mengen pol·len ajudant a pol·linitzar les plantes, altres devoren fruites contribuint en l'aspersió de llavors pel bosc, i un grup més nombrós mengen insectes, i evidentment són uns insecticides nocturns molt efectius, ajudant-nos a controlar algunes plagues sense l'ajud d'insecticides químics, per una altra banda també podem dir que els seus excrements són uns dels adobs naturals més rics que hi ha.

Si vols saber-ne més fes una ullada en aquests enllaços:

• www.ratpenats.org
• wikipedia.org/Ratpenat

Interpretant rastres. El Teixó

El teixó (Meles meles) és un dels mamífers salvatges més grans que habiten en els nostres boscos, normalment en boscos d'arbres caducifolis amb terrenys tous on poder excavar els seus caus, és un animal molt esquiu i de costums nocturns on ara per ara i després de molt temps torna a baixar al bosc de ribera d'Aldover en busca d'aliment. 

Les seves petjades el delaten. 

Fa uns dies mentre passejava pel sender del bosc de ribera vaig poder observar aquestes i altres petjades. I la veritat es que em va sorprendre, feia temps que no n'observava cap rastre d'aquest esplèndid mamífer omnívor de la família dels mustèlids. Ja fa molt temps que havien desaparegut les teixoneres (caus de teixons) que estaven prop del bosc de ribera d'Aldover. La principal causa va ser la desmesurada pressió humana, els teixons no suposen cap amenaça per als humans ni per cap animal domèstic, més aviat fugen de nosaltres. Viuen en comunitat i el cau va passant de generació en generació fins que son foragitats. 

Una veritable llàstima. 

Però pel que sembla poc a poc tornen a vagar pel bosc i la riba del riu.

Qui sap quant una parella podran tornar a establir un nou refugi per treure endavant la seva descendència en aquest paratge que no deixa indiferent a ningú. 

Esperem que sigui aviat.

L'esquirol vermell al bosc de ribera

L' esquirol vermell comú o europeu (Sciurus vulgaris) és un rosegador de costums arborícoles que es troba a Europa i al nord d'Àsia. És un animal de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent la cua.

Aquests animalons d'aparença simpàtica són uns autèntics acròbates. Per un esquirol, les branques dels arbres són camins en l'aire.

Proveïts d'unes potes curtes però fortes i amb les ungles corbes i punxegudes s'arrapa a l'escorça dels arbres. 
La cua també te un paper important ja que l'ajuda a mantenir l'equilibri quan corre, salta o canvia de direcció.
La bona vista li permet calcular bé les distàncies al saltar.

Acostumen a viure en boscos de coníferes entre les que es troben els pins, on molt sovint les pinyes rosegades delaten la seva presència. 
Per aquestes terres als esquirols els associem més a pinedes, però en ocasions, sobretot al principi de primavera o en temps de més sequera se les pot veure corretejant amunt i avall per boscos d'arbres caducifolis de ribera (entre freixes, salses...). I en aquest cas també poden ser rastrejades per les petjades que deixen al fang de la riba del riu.

Pinyes rosegades per
un esquirol vermell

Petjades d'esquirol vermell